Fins al primer terç del segle XIX els mercats d’aliments es feien en determinats carrers i places, on tradicionalment s’havien fet les transaccions. A partir dels anys trenta d’aquell segle es varen obrir els primers mercats municipals: la Boqueria, 1837, i Santa Caterina, 1848.

A mitjans de segle s’inicia l’enderroc de les muralles de la ciutat, es construeix el mercat del Born, 1876; i també es creen nous mercats fora muralla: Sant Antoni, 1882; la Barceloneta, 1887; la Concepció, la Llibertat i Hostafrancs, 1888; el Poblenou i el Clot, 1889; l’Abaceria, 1892; el Ninot, 1894…

L’any 1897 s’annexionen a Barcelona els antics municipis de Sants, les Corts, Sant Gervasi, Gràcia, Horta, Sant Martí i Sant Andreu del Palomar; i el 1921, Sarrià. Es fan els mercats de Sants, 1913, i del Mercadal de Sant Andreu, 1914.

L’any 1921 l’antic mercat del Born passa a ser el mercat central d’abastiment de fruita i verdura de tota la ciutat. I ho va ser fins el 6 d’agost de 1971. Des d’aquell moment tota la seva activitat va passar a Mercabarna, a la ubicació actual, a la Zona Franca, al costat de la llera esquerra del riu Llobregat.

L’any 1979 el vell escorxador municipal que estava al carrer de Tarragona, entre Aragó i Diputació, al llindar d’Hostafrancs i l’Eixample des de 1891, es trasllada també al recinte de Mercabarna.

El mercat del Carme al Poble-sec

El mercat central de peix va estar al carrer de Wellington, al costat del parc de la Ciutadella, des de 1931 fins el 1983, quan també s’incorporà a la seu de Mercabarna. El 1984 s’hi traslladà el mercat de les flors, que des de 1964 i fins llavors havia estat al nostre barri, al recinte del l’antic palau de l’Agricultura de l’Exposició Internacional de 1929; fins que el 2008 va obrir seva pròpia seu com a Mercat de la Flor en un edifici situat al costat de l’autovia de Castelldefels, a cavall dels municipis de Sant Boi de Llobregat i el Prat de Llobregat, al costat de l’aeroport.

Com a curiositat volem recordar que l’únic mercat municipal d’alimentació que hi ha hagut al Poble-sec fou el mercat del Carme, que estava situat al Paral·lel, entre el carrer de Carrera i l’actual passeig de Josep Carner, entre el 9 de maig de 1950 i el juliol de 1972, quan fou traslladat al Raval, a l’Arc del Teatre, on romangué fins el 2006. El fugaç mercat del Carme del Paral·lel era molt rudimentari i atrotinat; però també molt freqüentat en una època on Montjuïc era atapeït de barraques. El motiu era que els productes eren barats i sovint de poca qualitat. Del tancament del mercat del Born i de la inauguració de Mercabarna a la Zona Franca, ara fa 50 anys.

Durant els anys cinquanta, del segle XX l’estiueig era un luxe a l’abast de poca gent. Hi havia, a la meva escola, nenes privilegiades que anaven al poble dels avis, no era el meu cas. Fins i tot durant la guerra, quan els bombardejos van foragitar molta gent de la ciutat, la família de la meva mare, que no tenia on anar, es va quedar sola a l’escala durant un temps.

Durant els estius barcelonins un dels pocs fets extraordinaris era anar a la platja, i no pas gaire sovint, es treballava moltes hores. Jo hi anava algun diumenge per la tarda, amb aquells bonics tramvies que es deien jardineres i que eren el símbol de l’estiu, una meravella, el viatge ja era una mena d’aventura. No en dèiem anar a la platja, sinó anar als banys perquè, de fet, eren els establiments de banys els que gestionaven gran part del litoral barceloní. Calia pagar, això et donava dret a una caseta on desar la roba i a les dutxes, d’aigua freda, que eren una part de l’aventura, car a moltes cases del barri encara no n’hi havia.

Els banys amb més serveis però més cars eren els de Sant Sebastià. Per qüestió econòmica anàvem més aviat als de Sant Miquel o als de l’Astillero. De vegades al mar hi havia quitrà, a causa dels vaixells del port, i a casa s’havia de treure fregant a fons. Les activitats infantils de platja eren fer castells i flams de sorra i recollir pedretes de colors, trossets de vidre arrodonits, de fet. Els bons nedadors arribaven fins a una bota lligada a una corda. De tornada agafàvem altra vegada la jardinera i compràvem gasosa, cervesa, i patates rosses.  Als infants ens barrejaven cervesa i gasosa i en dèiem xampany de pobre.

Salvà, carrer del Poble-sec que va del Paral·lel al passeig de l’Exposició. Francesc Salvà i Campillo (Barcelona 1751-1828) va ser metge i investigador. Estigué afiliat al grup d’il·lustrats catalans, dins del qual col·laborà en l’afany del progrès tècnic i social. En medicina destacaren les seves lluites contra rutines i supersticions, en pro de la inoculació antivariolosa i més tard del vaccí, i en general de la higiene i la salubritat pública.

Per a una medicina pràctica fou l’impulsor de la difícil creació de la càtedra de Clínica a Barcelona, de la qual fou el primer titular i membre (1773) i finalment degà de l’Acadèmia de Medicina Pràctica. L’aurèola dels guardons obtinguts a l’estranger, la clientela de personatges il·lustres –d’on li ve el renom de metge de prínceps i príncep de metges– no afebliren la seva integritat professional: una constant dedicació a l’Hospital de Pobres, les seves inquietuds socials (lactància, salut dels treballadors), la permanència a Barcelona durant la Guerra del Francès (1808-1813), on col·laborà amb l’ocupant, i la mateixa actitud, malgrat la seva edat, durant la febre groga de 1821-1823 i el setge i bombardeig de la ciutat per part dels Cent Mil Fills de Sant Lluís.

Fou membre de l’Acadèmia de Ciències barcelonina i director de la seva secció d’electricitat. La seva anomenada com a investigador reposa sobre camps tan variats com les experiències sobre navegació aerostàtica (1784), l’invent del telègraf elèctric (1791), la previsió de la telegrafia sense fils (1796), l’estudi de la navegació submarina (1800), el transport en canal sec sobre cotxes encarrilats, la impulsió per al desenvolupament de les comarques, la conservació química dels aliments, variades millores tècniques per a la indústria i estudis demogràfics i socials. Fou capdavanter de la meteorologia i assidu col·laborador de la premsa.