Connecta amb nosaltres

Història

‘La Cachavera’

Amb la seva esplèndida juventut, picardia i moviments suggerents se l’anomenava ‘El diablo con faldas’

Publicat

on

La Cachavera va arribar a Barcelona el 1907 després d’haver protagonitzat alguns escàndols en locals madrilenys com a cupletista motivats per les insinuacions dels seus números, especialment amb La diosa del placer que va acabar en escàndol públic, i inclús en judici. Més endavant va fer un espectacle per a un concurs anomenat La machicha, amb un altre escàndol i ser denunciada per “ballar massa alegrement”. Per aquest, i d’altres motius, es va traslladar a Barcelona. A la capital catalana actuà en diverses sarsueles: al Còmic amb Las doce de la noche, 1908 i a l’Olimpya amb La reina del violinete, 1912. En aquest últim cas, van tornar els escàndols públics, on fins i tot va ser arrestada durant dos mesos. La seva figura aviat es va tornar a relacionar amb escàndols per les seves interpretacions en balls de moda del moment com foren l’AzuquiquiLa Farruca o el Garrotín, ball d’origen gitano que dominava a la perfecció. Temps en què se la coneixia com El diablo con faldas. El 1913 va actuar al Teatre Líric amb la companyia Vega-Blay com a cupletista a les obres El rey que rabió i La corte del Faraón.

Connexió amb el seu públic

La seva fama i estimació pública van arribar fins a tal punt que en un dels seus espectacles, el 28 de març de 1914, el públic va sortir al carrer a manifestar-se després que per ordre governamental s’encarreguessin els agents de seguretat de treure la gent i tancar el local on estaven realitzant l’actuació, prohibint l’espectacle. L’artista no va ser multada ni empresonada però sí que va haver de cedir en el contingut de les seves actuacions, i a partir d’aquest moment el governador li va exigir que rebaixés el nivell de provocació. Però va tornar a ser detinguda diverses vegades per l’excés de picardia en el seus balls.

Fugida a València i retorn a Barcelona

L’any 1930 va haver de fugir i passar una bona temporada a València, Sagunt i Paterna, on va seguir amb els espectacles i els seus escàndols per retornar al cap d’un temps a la seva estimada ciutat, Barcelona, seguint amb les seves actuacions en el music-hall Bataclan del Paral·lel, i després en locals cada cop de més baixa categoria, que es començaven a conèixer com a cabarets. Durant el 1931 va tornar a tenir un escàndol i la seva carrera a poc a poc va començar a apagar-se. Realment no se sap fins a quin punt es va apagar, ja que a partir de l’any 1936, amb l’inici de la guerra civil, ja no es té constància de cap document ni informació que acrediti què se’n va fer d’ella i la seva carrera. La Cachavera va passar a l’oblit, com moltes altres artistes d’aquest gènere tan rebutjat.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Història

Cabina telefònica de carrer

L’auge del telèfon mòbil ha estat la sentència de les cabines, que han quedat com un record del passat

Publicat

on

Per

Tot i que no es tracta d’un element de mobiliari urbà exclusiu de la ciutat de Barcelona, ja que es podia veure a qualsevol vila i ciutat del país, el model de cabina telefònica que va començar a poblar els carrers i places de la ciutat des de finals dels anys 60 mereix també un record com a peça típica del paissatge urbà durant més de 30 anys.

Fins a l’arribada de les cabines els telèfons públics activats a través de les populars fitxes no eren situats al carrer sinó dins dels establiments públics, majoritàriament els bars i restaurants. L’aparició al carrer de la cabina, acompanyada d’aquella famosa producció de Televisión Española del mateix nom, interpretada per José Luis López Vázquez de final macabre i angoixant, va suposar un canvi radical en molts hàbits ciutadans.

A partir dels anys 70 el nombre de cabines telefòniques anava creixent sobre les voreres de la ciutat. El model va patir algunes modificacions a través del temps, però l’estructura metàl·lica va ser bàsicament la mateixa. Disposava d’un parell de vidres gairebé quadrats per cada cara amb una porta sencera i a la part superior de cada costat un rètol amb la paraula TELEFONO de lletres blanques majúscules sobre fons blau marí. El model de telèfon era el típic de paret amb un petit conducte transparent corbat, que deixava a la vista les monedes dipositades que anaven desapereixent i caient a l’interior a mesura que avançava el temps de la conversa.

Amb el pas dels anys, la porta d’accés inicial va ser substituida per un altre model de dos fulles que es es separaven primer o es plegaven en els models posteriors per permetre l’entrada i sortida de l’usuari. El model d’aparell telefònic va anar adquirint solidesa i volum amb el pas dels anys fins adquirir un aspecte gairebé blindat per evitar ser reventat pels lladregots. Els robatoris, en algunes etapes, van estar a l’ordre del dia. El marcador també va passar del giratori inicial al de tecles i el rètol exterior va canviar diverses vegades de disseny, primer mitjançant una combinació de groc i negre amb la incorporació del bilingüisme i més tard reproduint els diferents logotips de Telefònica.

Un altre element que va modificar-se amb el pas del temps va ser que les cabines van perdre les peces metàl·liques situades sota els vidres inferiors per tal de permetre el pas de l’aire i afavorir la ventilació de l’interior. Dissortadament molts brètols tenien per costum dexar-hi les seves aigües menors i aquesta senzilla ventilació permetia eliminar abans la fortor.

A partir dels anys 80 les cabines van començar a ser substituïdes majoritàriament per altres dissenys de telèfons de carrer que ja no disposaven de compartiment tancat i que possibilitaven una agrupació de més aparells en poc espai, incorporant també la modalitat per a minusvàlids amb el telèfon més baix per poder ser activat des d’una cadira de rodes.

D’aquelles cabines originals avui encara se’n poden veure alguns comptats exemplars.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

El Teatre Victòria en els seus inicis

Publicat

on

En alguna ocasió s’ha comentat que l’obra amb què es va inaugurar el Teatre Victòria, quan va deixar de ser el Pavelló Soriano, fou L’Auca del Senyor Esteve, de Santiago Rusiñol. De fet, però, per l’octubre de 1916, quan es va inaugurar el Victòria, ho va fer amb la companyia de Josep Santpere i Font, amb un vodevil que es deia La primera relliscada. Com era tradicional, aquell mateix any, pels volts de Tots Sants, es va fer un Tenorio Bufo, amb el qual el públic va xalar d’allò més. No va ser fins la primavera de 1917 quan es va estrenar l’obra de Rusiñol, amb una companyia formada per a l’ocasió i amb un actor avui una mica oblidat, August Barbosa, en el paper principal, tot i que Santpere també hi participava.

Els vodevils de Santpere, molt divertits, tenien títols com ara La tinc a sotaLes calces d’en BadillacLa primera vegadaEncara no som tres? o El cuarto dels petons, títols que ja indicaven el rerefons argumental d’unes obres en les quals Santpere sortia sempre, en algun moment, en calçotets.

L’Auca del Senyor Esteve es va representar fins al mes de juliol de 1917, i va ser molt ben acollida pel públic, que hi va veure el fidel reflex d’una Barcelona menestral i Santpere va demostrar que tenia un registre molt més ampli del que se li suposava, una mica com passa avui amb un actor tan popular i estimat del públic com és Joan Pera, de nou en cartell al Condal, amb una obra divertida, molt adient a aquesta època de l’any.

Les obres de teatre s’alternaven amb sarsueles i entre els vodevils i L’Auca es va estrenar, amb gran èxit, La Canción del Olvido, sota la direcció del mestre Serrano, autor de la magnífica partitura.

Continua llegint

Història

115 anys d’una sala referent del Paral·lel

Publicat

on

El Teatre Apolo tingué moments destacats el primer terç del segle XX, amb sarsuela i teatre; i els anys cinquanta, seixanta i setanta, amb la revista. Aquest teatre està ubicat des dels orígens al número 59 de l’avinguda del Paral·lel. Se’n tenen notícies el 1901, instal·lat en un cobert que fou destruït després d’una forta ventada. Malgrat això, poc després, s’iniciaren els treballs de construcció d’un local nou, amb la iniciativa dels germans Soriano. Al programa d’inauguració del nou Teatre Apolo, amb un aforament de 1.300 localitats, el 19 d’octubre de 1904, hi consten tres sarsueles; però, la programació en aquells anys comptà també amb teatre, revista i music-hall. L’any 1906, per exemple, Enric Borràs hi interpretà El místic i Terra Baixa; Enric Giménez hi representà Cyrano de Bergerac; el febrer de 1928 s’estrenà La dama enamorada de Puig i Ferreter; i, entre maig de 1911 i la tardor de 1912, s’hi projectaren pel·lícules.

El 16 de febrer de 1939, poc després de l’entrada de les tropes franquistes, l’Apolo ja anunciava la represa de les funcions. Entre març i agost de 1943 funcionà com a cinema; i després tancà portes, per fer-hi una reforma integral. Es reobrí el 23 de desembre de 1945, amb l’estrenà de Golondrina de Madrid i Adiós a la bohemia, obres líriques en un acte. El 1946, hi tingué lloc la primera representació teatral professional en català autoritzada de la postguerra, El ferrer de tall de Frederic Soler.

L’època de Matías Colsada

Els anys cinquanta, Matías Colsada comprà el Teatre Apolo, i la revista musical s’hi imposà, amb obres com Las alegres chicas de Colsada, amb vedets com Lina Morgan, Concha Velasco i Tania Doris i actors com Luis Cuenca i Pedro Peña. Però, en arribar els anys vuitanta, amb l’arribada de la televisió privada, la revista va decaure.

El 23 de setembre de 1990, la sala de 1904 s’enderrocà per reedificar-se, compartint l’espai amb un hotel i un pàrquing, amb un espai amb aforament de 997 localitats; i s’hi representaren importants musicals, com ara El MikadoCabaret o Sweeney Todd.

Des de l’any 2000 l’Apolo visqué una llarga disputa hereditària arran de la mort de l’empresari Colsada. Quan el 2014 el conflicte es resolgué, els hereus vengueren el teatre a un inversor israelià; i aquest en cedí la gestió a una empresa que el passat mes de maig va fer fallida. Des de llavors el teatre roman tancat. De la inauguració del Teatre Apolo ara fa 115 anys.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.