La muralla medieval de Barcelona no s’enderroca fins al tercer quart del segle XIX; però la muralla de mar no s’elimina fins els anys que van de 1878 a 1881, poc abans de la celebració de l’Exposició Universal de 1888. Llavors, la Barceloneta queda unida a la resta de la ciutat, ja que en restava a l’exterior.

L’expansió del port cap al sud es perllonga fins el 1882 quan es construeix el moll de Barcelona. Amb l’Exposició Universal, s’obre i urbanitza el passeig de Colom i el Portal de la Pau, amb el monument al descobridor. En aquest moment, hi ha un recorregut de carrers i passejos que van de la Ciutadella fins al capdavall de la Rambla i que queda tallat per les Drassanes.

Poc després, el 1891, s’enderroca del baluard del Rei, extrem de la muralla per Montjuïc i adossat a les Reials Drassanes.

Aquest important fet permetia comunicar la part litoral de la ciutat amb el pas del Morrot, cap a Can Tunis, el cementiri, les platges i l’hipòdrom que allí hi havia; però també amb Montjuïc, amb el llavors jove barri del Poble-sec, i amb la resta de la ciutat. Així, el 1894 s’obria una nova via que varen anomenar del Marqués del Duero, actual Paral·lel, des del litoral a la llavors nova incipient plaça d’Espanya.

Arriba el tramvia al Paral·lel

Però no fou fins uns deu anys després que no es va posar en funcionament una línia de tramvia que anava des del llavors baixador de Sants, actual estació, només set anys després de l’annexió de la vila a Barcelona, fins a la plaça de Sant Sebastià, al capdavall de l’actual Via Laietana.

Dos anys abans, el 1902, la línia de circumval·lació, el 29, va tancar el seu recorregut al voltant de la Ciutat Vella. Fins llavors els tramvies sortien del Paral·lel amb Ronda de Sant Pau. També cal recordar que el 1906 una altra nova línia travessava el Poble-sec, la que anava de la Rambla a Can Tunis, passant per Nou de la Rambla i Vila i Vilà, cap al Morrot.

Com que entre 1896 i 1899 ja s’havia construït una central elèctrica tèrmica, alimentada amb carbó procedent del port, al carrer Carrera, les noves línies de tramvies ja no eren de tracció animal ni de vapor: eren elèctriques.

De la inauguració del servei de tramvies entre Sants i el port, ara fa 115 anys.

XAVIER RODRÍGUEZ

Com molts veïns i veïnes deveu saber, enguany es commemoren els 150 anys del naixement del Poble-sec i, evidentment, des de CERHISEC ho volem celebrar amb la publicació d’un nou llibre d’imatges amb l’Editorial Efadós, com vam fer amb L’Abans del Poble-sec i de la Font de la Guatlla el 2017. Aquesta vegada la publicació serà en un format més petit, però tan visual i interesant com l’anterior; al mateix temps també hi volem posar noves imatges per acabar d’il·lustrar aquesta obra, que està previst que estigui a la venda per Sant Jordi del 2020.

Si teniu imatges (fotografies, documents, fullets, etc.) guardats a casa i creieu que poden ser d’utilitat per explicar la història del Poble-sec, la nostra història, us podeu posar en contacte amb nosaltres a través del correu electrònic abanspoblesec@gmail.com o trucant al telèfon 649253736 per tal que puguin formar part d’aquesta nova publicació.

La data final de recopilació d’imatges serà a finals d’octubre, per tant, us demanem des de CERHISEC que contacteu amb nosaltres el més aviat possible, passarem a recollir les imatges que ens deixeu i després us les tornarem. Moltes gràcies per la vostra col·laboració, entre tots i totes farem un llibre per a la història.

JOSEP GUZMÁN

Quan jo era petita al barri vivia molta gent relacionada amb els teatres del Paral·lel. Hi havia una ballarina de mitjana edat, rossa i exuberant, que jo em pensava que era la Bella Dorita de veritat, ja que així l’anomenaven a casa, en broma. Però no era la veritable.

En aquells anys la Bella Dorita, l’autèntica, actuava molt sovint i tenia un gran èxit. L’any 1948 es va publicar el conegut llibre d’Ángel Zúñiga, Barcelona y la noche, amb tot un capítol dedicat a la inimitable actriu. Era aleshores la vedet més emblemàtica del Molino pecaminós. El periodista insisteix en què la Bella Dorita no té tants anys com la gent diu. La seva llarga carrera professional va fer que sovint n’hi posessin de més. Havia nascut l’any 1901, per tant ja no era una joveneta, però estava estupenda. Els cartells promocionals la titllaven d’artista moderna, qualificatiu sobre el qual Zúñiga fa broma.

María Yáñez, Bella Dorita, va arribar a fer cent anys i va viure de ple els bons temps de la televisió. Des del mitjà la reclamaven per a reportatges i entrevistes, en les quals explicava allò que li abellia i quan i com li semblava. Va gravar discos amb velles tonades, d’aquelles amb doble sentit, tan característiques del gènere. L’experiència vital li va forjar coneixements diversos, que aplicava a textos amb referències més o menys cultes: Soy la pobre Butterfly/ que a un marino dio su amor/ però el se fue por ahí/ y abusó de mi candor./ Mi sostén era el marino/ que forjarme hizo un Edén/ ¡Oh, qué cruel fue mi destino/ cuando me quitó el sostén! Cal recordar que els sostenidors, en llenguatge col·loquial, van ser, durant anys, els sostens.