Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Francesc Busquets: “Les administracions veuen a les entitats més com a competidors que com a col·laboradors”

Gairebé 2000 persones dormen cada dia als carrers de Barcelona, una xifra que ha augmentat respecte d’altres anys. Des del 1987, la Fundació Arrels treballa per atendre a aquestes persones i per sensibilitzar la ciutadania. ZONA SEC ha parlat amb Ferran Busquets (Barcelona, 1974), que és director de l’entitat des del 2012 i voluntari des de fa més de 20 anys. Busquets es mostra crític amb el paper del consistori en la gestió del sensellarisme i acusa la societat de seguir alimentant estigmes al voltant de les persones que, mai per pròpia voluntat, passen la vida al carrer.

Publicat

on

El vostre objectiu i lema és ningú dormint al carrer, però enguany hi ha més sense sostre que mai a Barcelona… Què estem fent malament?
El problema és que aquestes persones necessiten habitatge i l’habitatge triga molt a arribar. Ara mateix, la llista d’espera a la taula d’emergències és molt llarga i les places que hi ha van a parar a famílies. Les persones soles estan al final de la llista i amb el temps que passen al carrer es van deteriorant moltíssim. Si no aconseguim treure la gent del carrer, cada vegada en seran més. Hem de parar la màquina que aboca gent al carrer i anar traient a aquells que ja hi són.

Què proposeu des d’Arrels?
Mentre no arriben els pisos socials, el que nosaltres proposem és obrir espais petits, de baixa exigència, on les persones puguin anar fins que se’ls assigni un habitatge. Són el que s’anomena pis zero, espais 100% adaptats a la persona on l’única norma que hi ha és la bona convivència.  De moment, a Barcelona només hi ha un d’aquests pisos, al carrer del Carme, amb 10 places.

Quines altres opcions té una persona que dorm al carrer?
Comptem amb 100 pisos on dormen unes 130 persones i tenim la Llar Pere Barnés, una residència amb 34 places on viuen persones que no són prou autònomes per viure en un pis. També tenim el centre obert i un taller ocupacional.

Com acaba algú vivint al carrer?
Una persona dorm al carrer perquè no té un lloc on viure. La resposta sembla evident, però és així. No és una qüestió d’alcoholisme, de cerca de la llibertat, ni de cap altra ximpleria. Viure al carrer sempre és l’última opció.

De vegades, aquestes persones rebutgen l’ajuda…
Hem d’entendre que, per a la gent que fa molt de temps que viu al carrer, arriba un punt en què fa por sortir-ne. No vol dir que no vulguin sortir del carrer però hi ha molts factors que dificulten fer el trencament. Les addiccions, per exemple, són un factor que dificulta moltíssim la sortida del carrer.

Com els acompanyeu des d’Arrels?
Nosaltres estem al seu costat fins que fan el clic de voler sortir del carrer. Donem una atenció permanent, quan a una persona li donem un espai per viure, és per sempre, mentre la persona ho necessiti.

Veiem molts més homes que dones dormint al carrer. Com és la situació en el cas d’elles?
Entre el 85 i el 90% de la gent que dorm al carrer són homes. Això passa en primer lloc perquè, en el cas de tenir família, la dona és qui s’acaba encarregant dels nens i, per tant, pot accedir a més ajudes. També hi ha casos en què les dones viuen a casa de coneguts o desconeguts, a canvi no precisament de diners. Les dones viuen al carrer com a últim recurs perquè una dona vivint al carrer és carn de canó, les agressions sexuals es disparen. Quan hi ha una dona sola al carrer, al cap d’un moment veus que hi ha un home al seu costat, que és el seu protector, però mai no és un protector gratuït…

Com és el procediment per desallotjar als indigents d’algunes zones?
Es presenten Mossos, Policia Nacional i Guàrdia Urbana, a vegades amb el pretext de què busquen droga. Repassen a tothom, els diuen d’anar a un alberg, on no volen anar perquè estan millor dormint al carrer que en un alberg. Aleshores ja es creu que els han ofert una solució i tenen llicència per fer-los fora o per portar-los als CIEs si no tenen documentació. Però no és una bona solució.

Per què?
Per començar, els albergs estan situats a zones allunyades del centre, a una hora a peu com a mínim i les persones hi han d’arribar amb la maleta, amb tot el que porten a sobre. A més, són espais massificats, hi dormen 60 o 70 persones.

Com es finança Arrels?
L’Ajuntament ens dona alguna subvenció, però el nostre finançament és majoritàriament privat, en un 66%. Això és una xifra molt anòmala al sector i ens permet ser molt lliures a l’hora d’opinar, perquè els diners públics són una eina de manipulació massiva. Nosaltres tenim tres missions: la primera és atendre a les persones, la segona és sensibilitzar la ciutadania i la tercera és la incidència i la denúncia.

Què en penseu del paper de l’Administració en la gestió del sensellarisme?
Les administracions en general, i l’Ajuntament en particular, estan en un punt de claudicació. El problema és que a les entitats ens veuen més com a competidors que com a col·laboradors. S’hauria d’aprofitar més la potència que té un ajuntament, amb l’agilitat que tenen les entitats. I un altre problema és que no es fan polítiques a llarg termini, no hi ha un consens sobre la solució perquè no hi hagi ningú dormint al carrer.

L’última proposta de l’Ajuntament passa per oferir allotjaments provisionals a contenidors de vaixell reciclats. Què us sembla?
Aquesta iniciativa s’ha criticat molt, però nosaltres ho veiem bé. El contenidor és una construcció ràpida i tenim un problema molt bèstia d’habitatge. Per tant, qualsevol solució, benvinguda sigui.

Què pot fer la ciutadania per les persones que veiem cada dia dormint al carrer?
En primer lloc, entendre que la gent no està al carrer perquè vol, que és una anomalia del sistema. També es poden apropar a aquestes persones i parlar-hi, en lloc de posar pedres com es va fer a les Hortes de Sant Bertran. Es pot parlar amb les entitats, intentar buscar solucions…

Entrevistes

Juan Carlos Rodríguez: “Nos gustaría crecer y tener nuestro propio espacio”

Aquesta és una d’aquelles entrevistes que, més que llegir-se, s’haurien d’escoltar. La veu de Juan Carlos Rodríguez és tan particular i radiofònica que, quan la sents, no tens cap dubte que la seva gran passió és aquest mitjà. L’emissora del Poble-sec, Ràdioactius, celebra el seu primer lustre i Juan Carlos (Barcelona, 1969) n’és un dels puntals. Tota la seva vida ha estat vinculat a la radiofonia i actualment el trobem als micròfons d’aquesta ràdio comunitària, però també entre taules de so i embrancat entre guions de programes que volen donar veu al veïnat i al teixit associatiu del nostre barri.

Publicat

on

Te lo habrán dicho muchas veces, tienes una voz muy radiofónica. 
Llevo muchos años haciendo radio. Empecé a los 22 precisamente porque la gente me decía que tenía voz de radio. Me lo dijeron tanto, que decidí probar. Empecé en lo que era Radio Zona Franca haciendo una colaboración sobre cine i después me puse a formarme, me saqué el título de radiofonista, de técnico de sonido, de actor de doblaje y así me fui dando cuenta de que era mi pasión. Aunque a nivel profesional no me he dedicado a ello, siempre he estado vinculado a este medio, sobre todo a las emisoras locales y dando clases de radio y de radioteatro.

¿Quisieras haberte dedicado profesionalmente?
Cuando estudiaba en Aula Ràdio me salió alguna oportunidad de trabajar como productor en alguna cadena importante y lo que vi no me terminó de gustar. Veía que no era mi sitio, que era todo muy precario y que yo tenía que ir por otros derroteros. Si lo haces y no puedes vivir de ello, por lo menos ha de ser en un proyecto que te aporte algo.

¿Cómo empieza tu camino en Ràdioactius?
Ràdioactius apareció en mi vida en un momento en que estaba de parón, desvinculado de la radio. No recuerdo cómo lo descubrí, pero contacté con ellas y fui a verlas. Lo que me encontré fue algo tan desconocido para mí… Hacían radio a su manera, de una forma completamente distinta a la que yo conocía. Enseguida me gustó su forma de hacer, de forma asamblearia, y el ambiente que había.

Aunque no estuviste en los inicios, ¿cómo surgió su creación?
Tenían una idea de crear una emisora para dar voz al vecindario del Poble-sec. Entonces se hizo un taller de formación básica para la gente que estaba interesada en este nuevo proyecto, que estaba avalado por el Pla Comunitari del Poble-sec, y a partir de ahí se crea Ràdioactius. Hemos estado cuatro años como proyecto y ahora ya nos hemos emancipado y somos una asociación cultural independiente y sin ánimo de lucro.

¿A quién da voz esta radio comunitaria?
Cualquiera puede ser protagonista, se dedique a lo que se dedique. Intentamos dar voz a aquellos colectivos que no siempre tienen un medio para dar a conocer sus proyectos o su problemática. Y una particularidad es que somos gente muy diversa, Ràdioactius está formado por un grupo de gente de todas las edades, de todas las creencias políticas, de cualquier tendencia sexual y cualquier nacionalidad.

¿Y estáis abiertos a que pueda participar más gente?
Nuestras puertas están abiertas, además es un proyecto por donde pasan muchas personas, algunas se marchan, y por eso necesitamos estar atrayendo gente nueva. Siempre recordamos que no hace falta saber hacer radio, que la mayoría de nosotras hemos aprendido a hacer radio en Ràdioactius y mucha gente no tenía ningún tipo de conocimiento ni a nivel técnico, ni a nivel de locución, ni de producción.

¿Lo hacéis todo vosotros mismos?
Sí, lo hacemos todo y vamos cambiando los roles. No siempre es la misma persona quien conduce el programa o quien lleva una sección. Y con el tema técnico de sonido estamos ahora empezando a rotar también, aunque es algo más complicado porque requiere una formación previa. Intentamos autoformarnos nosotros mismos.

Cuéntanos qué temas tratáis en los programas.
Hablamos de todo. Sobre todo de aspectos reivindicativos del barrio, hace poco hicimos un programa sobre la campaña Les Tres Xemeneies pel barri, siempre hacemos un especial dedicado a la mujer el 8 de marzo, el día de la mujer. Tenemos algunas secciones fijas, como la agenda cultural o el gilipollas de la quincena, donde hablamos de qué persona (de todo el mundo) se merece ese título.

¿Y dónde hacéis los programas?
Los grabábamos en el Centre Cívic El Sortidor y ahora, desde que empezó el tema de la pandemia, estamos en la Bibliomusicineteca, donde Ferran y Sonia nos han acogido con todo el cariño y estamos muy a gusto. La verdad es que nos gustaría crecer y tener nuestro propio espacio, con nuestro material, y eso es una de las cosas que esperamos tener en la futura Casa de la Premsa, que nos parece un proyecto muy importante para el barrio.

¿Cómo os organizáis para la creación de los programas?
El programa es cada quince días. Nos reunimos cada lunes y una semana decidimos cuál va a ser la temática del programa siguiente y a la otra grabamos. Durante el resto de la semana lo vamos preparando.

Y por si eso fuera poco, también habéis hecho algún proyecto de radioteatro.
Somos unos apasionados del radioteatro. Los dos que hemos hecho, Memòries d’un barri i Propera parada: Poble-sec, nos salieron muy bien, teniendo en cuenta los medios que teníamos.  El primero era la historia del Poble-sec a través de los ojos de una niña y cada uno de los cuatro capítulos abarcaba una edad de esa niña. Era un guión de ficción basado en las memorias de la gente mayor del barrio. Y el segundo explicaba en cada capítulo la historia de una persona migrada desde que llegó al barrio, y estaba protagonizada por ellos y ellas mismas.

¿Qué novedades nos puede adelantar los programas del próximo curso?
En octubre hacemos un nuevo taller de radio en El Sortidor, de 8 semanas. Hemos hecho uno intensivo ahora en julio, donde se agotaron las plazas y nos gustó mucho porque participaron personas muy variopintas, de todas las edades y que congeniaron muy bien. Con respecto a los programas, estaremos vigilantes a la realidad del barrio y a los proyectos que vayan surgiendo. Ah, y vamos a volver a hacer radioteatro porque tenemos muchas ganas.

Continua llegint

Entrevistes

Alberto Guijarro: “Fem moltes coses amb el teixit associatiu i cultural del Paral·lel”

Alberto Guijarro (Granollers, 1967) dirigeix la Sala Apolo des de fa gairebé 30 anys i és també co-director del festival Primavera Sound. Ens trobem amb ell en aquesta llegendària sala que té més de 75 anys d’història al Paral·lel i ens parla de com han viscut aquests mesos nefastos per a les sales de música i quines accions estan duent a terme per revifar un sector tocat, però no enfonsat.

Publicat

on

Explica’ns breument la teva trajectòria professional.  
Jo vaig estudiar enginyeria química i vaig treballar a un laboratori farmacèutic molt conegut i a un de nates i mantegues. Quan estava treballant d’enginyer a l’oficina d’un familiar vaig adonar-me que allò no era el que m’agradava i vaig fer un gir cap al que era la meva passió de tota la vida; amb altres amics de Granollers vam muntar una promotora de concerts. Vam venir a Barcelona, a una sala de Gràcia que es deia Monumental. Vam posar la sala de moda perquè érem la primera promotora que portava Djs internacionals i una programació de club, que no existia a la ciutat.

Quan se’t presenta l’ocasió de dirigir la Sala Apolo?
Va ser quan treballava a la Monumental. Els propietaris de la sala, que encara tenien l’orquestra Apolo, es van posar en contacte amb nosaltres per començar a muntar festes i sessions, era l’any 92 i com a director hi estic des del 94.

Abans de la pandèmia havíeu fet una important inversió en la millora dels espais de la sala. N’heu arribat a poder treure rendiment?
Va ser una inversió de més de 4 milions en millorar les sortides d’emergència, adaptar l’espai per a les persones de mobilitat reduïda, reconstruir la Sala 2 i crear l’espai 3, que té una part a l’aire lliure, així com la renovació de l’aire. No hem pogut treure rendiment perquè el segon any ja va venir la pandèmia i vam haver de tancar.

Quin moment viu ara la Sala Apolo?
Estem fent alguns concerts amb aforament molt reduït, més que res per anar traient la gent de l’ERTO i començar a donar una visió optimista per a tothom: treballadors, artistes i públic. Volem mostrar que no estem en un moment de normalitat, però anem de camí. Pel que fa a la situació econòmica de la sala, alguna resolució ens ha ajudat a gestionar millor la part de l’ERTO, tot i que hi ha gent que ho està passant malament i això ens fa patir. Al setembre farà un any i mig que tenim gent a l’ERTO i esperem que la situació es desencalli abans que acabi l’any.

Quines són les mesures de seguretat en els concerts?
L’aforament és limitat i seguim la normativa, tothom ha d’estar assegut i la consumició es fa en un espai diferent al de l’exhibició.

A l’hora de la veritat, es pot controlar que tothom segueixi aquestes mesures?
Hi ha concerts de tota mena, alguns on la gent vol ballar i expressar-se i en algun moment no estan complint la normativa. En aquests casos demanem ajuda del grup que actua perquè ens ajudin a que la gent torni als seients, però sí que els hem d’anar recordant les normes perquè la gent té moltes ganes de normalitat.

Es va fer la prova pilot a l’octubre amb tests d’antígens, però ara no en feu abans dels concerts…
No, perquè no és obligatori als locals. Vam ser pioners quan vam fer aquesta prova pilot que ha rebut diversos premis i s’ha publicat en una prestigiosa revista científica, però és cert que ara la situació és diferent i l’aplicació pràctica de moment no ha estat possible. Aleshores hi havia una variant diferent i en aquell moment li donàvem una validesa als tests d’antígens que ara no li podem donar.

Pel que fa a la discoteca de la Sala Apolo només va poder obrir uns dies.
Sí, vam obrir el dia 1 i vam haver de tancar de seguida, però és una cosa que jo veig bé amb la situació actual. Preferim obrir a finals de setembre amb un percentatge més alt de gent vacunada. Ara estem a una passa i ens sentim més segurs si no ens arrisquem.

Funcionen les propostes virtuals que feu? 
Econòmicament no funciona. La gent només paga per contingut online en propostes molt concretes, però funciona en el sentit que són continguts que queden per a l’artista i els pot utilitzar després. Tenim l’estudi de gravació aquí i hem fet moltes coses per estar connectats amb tot l’entramat del sector de la música i la creativitat.

Què en penses de l’adquisició d’El Molino per part de l’Ajuntament? Ajudarà a la reactivació cultural de la zona?
Sí, crec que és un espai molt interessant, té un aforament de 200 persones i està molt ben equipat, així que pensem que pot tenir moltes possibilitats. Nosaltres, com sempre, estem oberts a col·laborar amb l’entorn.

De fet, heu estat un dels escenaris de la programació del Teatre Arnau Itinerant…
Sí, vam acollir un espectacle que formava part de la programació del Grec i volem seguir col·laborant amb projectes culturals del barri; ho hem fet altres anys a la Festa Major, amb la sala BARTS vam fer un festival conjunt del Paral·lel, hem cedit l’espai a entitats del barri… Aquesta part no es coneix tant, però fem moltes coses amb el teixit associatiu i cultural del Paral·lel.

També co-dirigeixes el festival Primavera Sound, que enguany no s’ha celebrat. Per què aquesta decisió?
La situació no era òptima per fer un festival d’aquestes magnituds. Quan vam intentar replicar en un festival la prova que havíem fet a l’Apolo vam veure que no era aplicable. Necessitàvem 800 persones per fer el control d’antígens i això era un cost de 2 milions. Hi havia molts serrells que ens feien pensar que no podíem garantir la seguretat del públic ni dels artistes.

La pròxima edició, si tot va bé, serà la més ambiciosa. Quines seran les novetats?
El festival al Fòrum seran dos caps de setmana amb dos cartells diferents i hi haurà una programació a la ciutat a unes 16 o 17 sales, acollint uns 150 concerts. A més, la fira professional, el Primavera Pro, serà molt potent i hi haurà molts agents, promotors i mànagers. Hi haurà 300.000 persones, més de 100.000 les quals vindran de fora, i calculem que a la ciutat quedaran més de 300 milions d’euros.

Continua llegint

Entrevistes

Zohra Chafehi: “En el Sindicat de Barri me sentí más protegida que nunca, conocí mucha gente”

Aquest juliol celebrem una Festa Major encara una mica descafeïnada, però no hi faltarà un dels seus elements principals, el pregó, que enguany anirà a càrrec de la Zohra Chafehi (Tànger, Marroc, 1969), veïna del barri des de fa més de 20 anys i molt coneguda entre el veïnat per ser qui regentava, fins fa un parell d’anys, el negoci de proximitat La Cuineta del Poble-sec, que va tancar víctima de l’especulació immobiliària. Ens trobem a l’Ateneu La Base, on ara treballa als fogons del Menjador de la Base i ens explica, emocionada, que la gent del barri, bolcada a donar-li suport en els moments més durs, s’ha convertit en la seva família.

Publicat

on

Para quien no te conozca, ¿Quién es Zohra Chafehi? 
Soy una vecina del barrio que vive aquí desde hace 24 años. Antes tenía un local de comida preparada en la calle del Roser hasta que tuve que cerrarlo porque la propiedad no me renovó el contrato. Y ahora estoy en La Base, donde trabajo de cocinera en su restaurante, El Menjador de la Base, tres veces a la semana.

¿Por qué elegiste el Poble-sec para vivir?
Yo llegué a Barcelona con 17 años y de soltera vivía en Sant Antoni Abad. Cuando me casé nos mudamos cerca del Arco de Triunfo y luego encontré un piso aquí en Poble-sec. Y desde entonces no me he movido ni me pienso mover.

¿Cómo te sientes aquí en el barrio?
Me siento una más. Tengo aquí a mis hijas, una de las cuales ya ha nacido en el Poble-sec, y tengo mucha gente con la que puedo contar. Formo parte del Sindicat de Barri i del Comitè Revolucionari d’Aliments. Tengo mucha relación con algunas vecinas mayores, a las que ayudo haciéndoles la compra, acompañándolas al médico o haciendo algunos recados por ellas si lo necesitan.

¿En qué consiste esta iniciativa del Comitè Revolucionari d’Aliments?
Nació cuando empezó la pandemia a raíz de la Xarxa d’Aliments, algunas personas de la Xarxa de Suport Mutu y del Sindicat de Barri. Nos dedicamos a recoger comida de algunos de los establecimientos del barrio que nos la dan y la repartimos entre las vecinas del comité.

Mucha gente del barrio te conoció por tu negocio de proximidad, ahora cerrado, la Cuineta del Poble-sec. ¿Cuál es la historia de este local?
Yo vivía en el barrio desde hacía cuatro años cuando empecé a trabajar con la señora que gestionaba el negocio. Luego su marido enfermó y me traspasaron el negocio. Gestioné la Cuineta durante 20 años hasta que cambió la propiedad del edificio y aquellas personas no me quisieron renovar el alquiler porque querían hacer pisos turísticos y alquilarlos.

Esto generó una gran movilización en el barrio en defensa de tu local, que se convirtió en todo un símbolo. 
Sí, esto fue porque cuando empecé a tener problemas con la propiedad, me acerqué al Sindicat de Barri y ellos iniciaron la movilización y me asesoraron. En el Sindicat me sentí más protegida que nunca, conocí mucha gente y, aunque no ganamos la batalla, la experiencia fue muy importante para mí. Ahora están reformando el local donde había la Cuineta para poder hacer pisos turísticos.

¿Has conocido otros casos de víctimas de especulación similares al tuyo?
Ha habido unos cuantos y sigue habiéndolos, a pesar de la pandemia. Sobre todo le ha pasado a gente que tenían negocios pero que ya estaban a punto de jubilarse. Había un decreto ley que obligaba a los grandes tenedores de inmuebles a hacer un contrato de alquiler social, pero luego se tumbó y ahora las pocas leyes que hay no se están aplicando. En mi caso, la propiedad no me pagó nada, ni siquiera me devolvieron la fianza.

¿Has seguido implicada en el Sindicat y otros movimientos sociales?
Lo he hecho porque muchas familias se han quedado sin trabajo y algunas sin casa. Durante el confinamiento, cuando estaba todo el mundo en sus casas pasándolo bien, mucha gente salíamos cada día a buscar y repartir comida para la gente. Lo que me gusta del Poble-sec es que somos una familia y nos damos apoyo mutuo, aun cuando otros te cierran las puertas en la cara. A mi me han ayudado y yo también intento ayudar a la gente que llega con problemas.

A raíz de la movilización por la Cuineta te salió la oportunidad de trabajar en el Menjador de la Base. ¿Haces los platos que cocinabas en tu negocio? 
Hay mezcla, hacemos platos de todo tipo, también algunas especialidades de Marruecos. Cada día hay un menú de primero y segundo plato a precios populares.

No queremos dejar de preguntarte por tu papel de pregonera de la Fiesta Mayor. ¿Cómo recibiste la noticia? ¿Te hace ilusión?
El año pasado me propusieron para ser pregonera, pero se canceló todo por la pandemia. Este año tenía esperanza de que volvieran a cancelar (ríe) porque a mi me da mucha vergüenza hablar ante un público, pero la verdad que estoy contenta de que la gente del barrio que me conoce, de los bares, de las tiendas… me haya propuesto. Ya he empezado a preparar el discurso, ¡pero no te puedo adelantar nada!

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2021 Zona Sec.