Has il·lusionat a centenars de milers de persones amb ‘Nada es imposible’, però què és, per a tu, la màgia?
En realitat, la màgia ho és tot a la meva vida i no me la sé imaginar d’una altra forma. Per a mi, la màgia és poder seguir il·lusionant i sorprenent a la gent.

Vas començar a fer màgia als quatre anys, amb un llibre que et van regalar els teus pares. Què li diries ara a un nen? Quin consell li donaries? 
Crec que, amb l’experiència viscuda, li diria que mai no abandoni el seu somni i que realment, tot pot esdevenir possible si s’intenta amb totes les ganes.

Veiem cada vegada més joves que es llencen a fer màgia, sobretot als concursos televisius de l’estil ‘Got talent’. Com veus el futur de la professió? 
El futur de la professió el veig en les persones que se l’estimen i que s’hi dediquen en cos i ànima. Com en altres disciplines artístiques, no penso que l’èxit tingui relació amb l’auge d’una disciplina en concret en un moment donat, sinó en com l’executa i la fa seva cadascú de forma individual.

Sorprèn, però, veure que hi ha poques noies en el món de la màgia. A què creus que es deu això? 
No sabria dir a què es deu, però estaria genial que hi hagués més paritat.

Fa uns mesos vas comprar el Teatre Victòria. Per què aquesta sala? Quins són els teus objectius a llarg termini per al teatre? 
Van coincidir molts factors. Entre ells, les possibilitats que vèiem en un equipament d’aquestes característiques, per poder transformar-lo en un teatre a la nostra mida i segons les nostres necessitats. D’altra banda, també hi ha un factor més romàntic, ja que el Teatre Victòria és un dels teatres més emblemàtics de la ciutat i vam tenir la sort de trobar-nos en un moment clau; d’una banda, nosaltres ens veiem capaços d’afrontar la compra d’un immoble d’aquestes característiques i, de l’altra, la bona predisposició de 3xtr3s per arribar a un acord amb nosaltres.

Treballar al Victòria no és només treballar al Victòria, és estar en ple Paral·lel, que un dia va ser l’avinguda dels artistes, de la bohèmia… Què suposa per a tu aquesta localització? 
La veritat és que és un gran repte per a nosaltres i alhora una fita que ens hem proposat, la de revitalitzar aquesta avinguda que en el seu dia va ser una artèria de teatres molt important a Barcelona. Volem tornar-la a situar al lloc que li correspondria, plena de llum, de vida i d’espectacles.

Tornar la vida al Paral·lel, que torni a brillar… Com tens pensat aconseguir-ho? 
Exacte. És una idea que ens encanta i creiem que alguna cosa ja s’està movent a hores d’ara. Els comerços i restaurants de la zona ja estan començant a notar que, bona part de la setmana, hi ha molta vida al Paral·lel. La gent es mou per anar al teatre, però anar-hi també es converteix en un esdeveniment en família o entre amics, que acaba afavorint tots els negocis de la zona. Ens agradaria que això anés més enllà, i que beneficiés a tot el sector i Barcelona es convertís en una ciutat referent, entre altres coses, per exhibir espectacles internacionals de qualitat.

Sabem que han passat pel Victòria personalitats de la talla de Schwarzenegger o Shakira, i que has arribat a sorprendre el gran Stephen Hawking. A qui més voldries il·lusionar? 
Doncs a molta gent, però hi ha una persona a qui em faria molta il·lusió, i és en Tenzin Gyatso, el Dalái lama.

Estàs a la cresta de l’onada en l’àmbit professional. Et preocupa que vinguin temps pitjors? 
La veritat és que no m’agrada pensar que estic a la cresta de l’onada, sinó que prefereixo pensar que tenim el sostre molt amunt encara, i que podem seguir creixent.

Sabem que tens previst estar fins a la primavera al Victòria, abans de marxar a Broadway. Ens donaries alguna pista sobre la programació del teatre després de ‘Nada es impossible’? 
Encara no podem desvetllar aquesta informació…

Tens el teu propi teatre, el teu nom sona arreu del món, el teu espectacle ha batut rècords d’espectadors… Quins somnis et queden per complir? 
Molts. Són infinits! Mai s’ha de deixar de somiar. Allò que ens manté vius és el camí per aconseguir-los… Els acabem complint o no.

Vostè és obertament independentista. L’Església li ha donat cap toc d’atenció per haver-se posicionat?
Cap, les opinions personals són acceptades i jo soc un ciutadà independentista, però com a capellà em dec a una comunitat. Trobo que ni l’Església ni la Parròquia s’haurien de posicionar políticament. Ara, davant unes condemnes de molts anys s’ha de poder dir que això no és just. Jo ho diré a nivell personal. Tots sabem que la justícia té els seus dèficits.

És just fer servir la figura de Crist, al·ludint al fet que ell tampoc hauria permès les injustícies contra els líders del procés?
És una mica atrevit, tot i que en el seu context ell també va qüestionar la presència dels romans i l’actitud dels polítics del seu temps. Quina és la injustícia avui? Hi ha matisos perquè hi ha gent que ho veu diferent. En tot cas Jesús estaria a favor dels pobles, de la cultura, del dret a decidir… Però això ho dic jo, no ho diuen els teòlegs.

L’arribada del Papa Francesc ha servit de palanca de canvi per fer una Església més progressista o l’ha empès la dinàmica social?
Com a Bisbe de Buenos Aires no era precisament molt progressista, però des que és Papa crec que ha vist la urgència de posar l’Església al dia. Sembla que també hi ha molta oposició interna a la cúria romana, però trobo que està fent canvis importants. Espero que el futur Papa també sigui capaç de dialogar amb el seu entorn com fa el Papa Francesc.

L’administració pública s’ha arrepenjat en Càritas?
Crec que sí. Evidentment que Càritas ha d’estar per solucionar problemes que l’administració no soluciona per la seva dinàmica o lentitud, però nosaltres sempre diem que la primera via han de ser els Serveis Socials. És molt fàcil criticar l’Església i jo també ho faig, però en aquest cas l’Església fa una feina que no és prou reconeguda a escala civil.

És difícil de revertir la mala fama que ha adquirit?
A Espanya hi ha un pes molt important pel paper durant el franquisme. Tot i que hi ha tics que es mantenen, crec que no és just que es mantingui aquest prejudici.

Algunes de les crítiques que ha rebut l’Església han arribat marcades per l’agenda social. Vostè defensa l’avortament legal?
L’Església pot opinar, però el que no pot és condicionar la legislació. Crec en el dret de la vida, però no estic a favor de prohibir l’avortament ni estic en contra d’una llei d’avortament que permeti fer-ho a qui a consciència ho desitgi. Això sí, soc partidari de trobar altres alternatives i d’una política encarada al fet que no sigui necessari l’avortament, sigui mitjançant ajudes, sigui afavorint la maternitat.

El catolicisme té el precepte de l’amor. Algun dia l’Església acceptarà el matrimoni homosexual?
Hi ha preceptes legals que s’han de canviar del dret canònic, qüestions teològiques que per mi no són decisives, però que actualment tenen pes… És del tot legítim l’amor entre dues persones humanament, antropològicament i cristianament. Fins i tot el Papa ha mostrat un respecte en l’acceptació de l’amor entre dues persones del mateix sexe. Teològicament és molt complicat aquest canvi i no ho veuré, però m’agradaria oficiar un matrimoni homosexual a l’Església.

També li agradaria veure a les dones fent oficis?
No hi ha cap element objectiu que ho prohibeixi. És un tema de tradició i tenim esglésies que ho han acceptat. No pot ser que l’Església continuï vetant a les dones determinats càrrecs.

Les passes que ha fet l’Església per denunciar els abusos a menors han sigut suficients?
Ha costat d’assumir la responsabilitat i la gravetat del tema. Avui, en general, trobo que hi ha tota la disponibilitat a afrontar-ho amb tota la duresa i la sinceritat. Estem en la línia de corregir això.

Pot tenir relació amb aquest fet el vot de la castedat? Potser és un vot que el catolicisme hauria de deixar enrere?
Pot tenir connexions, però una persona que opta per la castedat no el converteix automàticament en un abusador. Crec que l’ideal seria que el vot fos lliure i no una obligació. També li arribarà el dia, com ja ha arribat a l’Església Catòlica Ortodoxa on s’accepta el matrimoni, però aquí la tradició pesa molt.

‘Al César lo que es del César, y a Dios lo que es de Dios’. Estat i Església s’han relacionat en excés?
Ha costat molt que la tradició espanyola acceptés la igualtat de totes les confessions. En aquest moment em sembla que en l’àmbit legal està força equilibrat, tot i que a nivell pràctic segueix tenint un pes destacat. Estic d’acord amb què l’Estat no sigui confessional; per mi un funeral d’Estat hauria de ser un funeral interreligiós.

El vostre objectiu i lema és ningú dormint al carrer, però enguany hi ha més sense sostre que mai a Barcelona… Què estem fent malament?
El problema és que aquestes persones necessiten habitatge i l’habitatge triga molt a arribar. Ara mateix, la llista d’espera a la taula d’emergències és molt llarga i les places que hi ha van a parar a famílies. Les persones soles estan al final de la llista i amb el temps que passen al carrer es van deteriorant moltíssim. Si no aconseguim treure la gent del carrer, cada vegada en seran més. Hem de parar la màquina que aboca gent al carrer i anar traient a aquells que ja hi són.

Què proposeu des d’Arrels?
Mentre no arriben els pisos socials, el que nosaltres proposem és obrir espais petits, de baixa exigència, on les persones puguin anar fins que se’ls assigni un habitatge. Són el que s’anomena pis zero, espais 100% adaptats a la persona on l’única norma que hi ha és la bona convivència.  De moment, a Barcelona només hi ha un d’aquests pisos, al carrer del Carme, amb 10 places.

Quines altres opcions té una persona que dorm al carrer?
Comptem amb 100 pisos on dormen unes 130 persones i tenim la Llar Pere Barnés, una residència amb 34 places on viuen persones que no són prou autònomes per viure en un pis. També tenim el centre obert i un taller ocupacional.

Com acaba algú vivint al carrer?
Una persona dorm al carrer perquè no té un lloc on viure. La resposta sembla evident, però és així. No és una qüestió d’alcoholisme, de cerca de la llibertat, ni de cap altra ximpleria. Viure al carrer sempre és l’última opció.

De vegades, aquestes persones rebutgen l’ajuda…
Hem d’entendre que, per a la gent que fa molt de temps que viu al carrer, arriba un punt en què fa por sortir-ne. No vol dir que no vulguin sortir del carrer però hi ha molts factors que dificulten fer el trencament. Les addiccions, per exemple, són un factor que dificulta moltíssim la sortida del carrer.

Com els acompanyeu des d’Arrels?
Nosaltres estem al seu costat fins que fan el clic de voler sortir del carrer. Donem una atenció permanent, quan a una persona li donem un espai per viure, és per sempre, mentre la persona ho necessiti.

Veiem molts més homes que dones dormint al carrer. Com és la situació en el cas d’elles?
Entre el 85 i el 90% de la gent que dorm al carrer són homes. Això passa en primer lloc perquè, en el cas de tenir família, la dona és qui s’acaba encarregant dels nens i, per tant, pot accedir a més ajudes. També hi ha casos en què les dones viuen a casa de coneguts o desconeguts, a canvi no precisament de diners. Les dones viuen al carrer com a últim recurs perquè una dona vivint al carrer és carn de canó, les agressions sexuals es disparen. Quan hi ha una dona sola al carrer, al cap d’un moment veus que hi ha un home al seu costat, que és el seu protector, però mai no és un protector gratuït…

Com és el procediment per desallotjar als indigents d’algunes zones?
Es presenten Mossos, Policia Nacional i Guàrdia Urbana, a vegades amb el pretext de què busquen droga. Repassen a tothom, els diuen d’anar a un alberg, on no volen anar perquè estan millor dormint al carrer que en un alberg. Aleshores ja es creu que els han ofert una solució i tenen llicència per fer-los fora o per portar-los als CIEs si no tenen documentació. Però no és una bona solució.

Per què?
Per començar, els albergs estan situats a zones allunyades del centre, a una hora a peu com a mínim i les persones hi han d’arribar amb la maleta, amb tot el que porten a sobre. A més, són espais massificats, hi dormen 60 o 70 persones.

Com es finança Arrels?
L’Ajuntament ens dona alguna subvenció, però el nostre finançament és majoritàriament privat, en un 66%. Això és una xifra molt anòmala al sector i ens permet ser molt lliures a l’hora d’opinar, perquè els diners públics són una eina de manipulació massiva. Nosaltres tenim tres missions: la primera és atendre a les persones, la segona és sensibilitzar la ciutadania i la tercera és la incidència i la denúncia.

Què en penseu del paper de l’Administració en la gestió del sensellarisme?
Les administracions en general, i l’Ajuntament en particular, estan en un punt de claudicació. El problema és que a les entitats ens veuen més com a competidors que com a col·laboradors. S’hauria d’aprofitar més la potència que té un ajuntament, amb l’agilitat que tenen les entitats. I un altre problema és que no es fan polítiques a llarg termini, no hi ha un consens sobre la solució perquè no hi hagi ningú dormint al carrer.

L’última proposta de l’Ajuntament passa per oferir allotjaments provisionals a contenidors de vaixell reciclats. Què us sembla?
Aquesta iniciativa s’ha criticat molt, però nosaltres ho veiem bé. El contenidor és una construcció ràpida i tenim un problema molt bèstia d’habitatge. Per tant, qualsevol solució, benvinguda sigui.

Què pot fer la ciutadania per les persones que veiem cada dia dormint al carrer?
En primer lloc, entendre que la gent no està al carrer perquè vol, que és una anomalia del sistema. També es poden apropar a aquestes persones i parlar-hi, en lloc de posar pedres com es va fer a les Hortes de Sant Bertran. Es pot parlar amb les entitats, intentar buscar solucions…