Connecta amb nosaltres

Història

Salón Amaya

Estava considerat la catedral del swing a Barcelona i era frequëntat per parelles de classe social diversa

Publicat

on

La imatge popular que va deixar de Barcelona la Guerra Civil i el seu desenllaç final era la d’una ciutat trista, vençuda i sotmesa a un  nou ordre. Tot i això, entrada la dècada dels anys 40 començaven a obrir-se nous locals d’esbarjo, oci i diversió i la vida nocturna va anar recuperant el pols d’altres èpoques. Un dels elements que varen ajudar a aquesta recuperació va ser l’obertura de sales de ball amb música d’orquestra. Al mateix temps, els nous ritmes de moda (swing, boogie) anaven deixant enrere els balls clàssics (tango, vals) i aportaven noves vibracions sobre les pistes.

En aquest context, l’obertura del Salón Amaya va suposar la consolidació d’un punt calent d’ambient de ball durant la segona meitat dels anys 40. El local era situat a la part alta de Marquès del Duero (nom que aleshores tenia el Paral·lel) a la vorera de la banda del barri de Sant Antoni i era un local amb un interior amplíssim presidit per esveltes columnes i un gran bar. Abans de la guerra aquell mateix escenari havia acollit el taxi-dancing Royal Concert, després anomenat Dancing Estambul.

Antonio Astell Mur, que també era el propietari d’altres locals com el Club Trébol i el Casablanca, va ser el fundador de l’Amaya, que va obrir portes el 24 d’abril de 1943, dissabte de Glòria, i era anunciat com el Palacio de la Música Moderna. L’orquestra Virginia, amb el pianista José Matas i un músic austríac de nom Charly, varen amenitzar aquelles primeres sessions d’un local que ben aviat esdevindria un referent del swing, però també de la rumba i els ritmes flamencs. Mentre que les sales veines com el Rialto, el Price o l’Apolo es nodrien d’una clientela més proletària, a l’Amaya hi feia cap un personal d’extracció social més diversificada. Els dijous s’hi celebraven vibrants concursos de ball. A l’escenari hi varen ser habituals l’Orquestra Ribalta i el conjunt de Federico Masmitjà.

El pollo-swing, personatge estelar

Jordi Pujol Baulenas i Miquel Badenes Rico van saber descriure amb precisió el tipus d’ambient que es vivia a l’Amaya. El personatge més característic era el pollo-swing: cabells engominats, jaqueta de fil, camisa de coll llarg, corbata a ratlles, pantaló per damunt del turmell i sabates de sola de suro. Els pollos més coneguts eren el Sardineta, el Melenas, el Patillas, el Tau, el Coqui, el Batista i el Polla. El complement femení eren noies amb faldilla acampanada per sota del genoll i sabates topolino. Les més conegudes eren la Blanca, la Bacilo i la Queca. A l’interior de la sala el ritme era frenètic sobre la pista de ball. Als racons es podien veure mares assegudes que sempre acompanyaven les seves filles al ball. Les vigilaven amatents per evitar que caiguessin fàcilment sota les urpes d’algun pollo-swing massa espavilat.

Altres estils de música i ball

Pel que fa a la rumba i la música gitana, que ja avançava cap a la fussió amb el jazz i altres ritmes, artistes flamencs com Mr. Raymond, Patufo o Sardineta hi actuaven regularment. Els grups d’ètnia gitana, la majoria veïns de l’entorn del carrer de la Cera, n’eren també clientela habitual i es trobaven al bar La Cubana situat just al costat del local.

A l’abril de 1945 va tenir lloc un dels campionats de swing més sonats de la història de l’Amaya. El triomf va ser per a Quique i Blanca, una parella que feia tres anys que ballaven junts i que, gràcies a aquest premi, arribaren a actuar a la pel·lícula de Juan de Orduña Mi enemigo el doctor.

Per la seva banda, els grups de gitanos varen posar en pràctica el jitterbug, una modalitat de ball apareguda als Estats Units a finals dels anys 30 i derivada dels ritmes més accelerats de les danses africanes. El jitterbug constituia un veritable espectacle per a la vista i comportava uns nivells de contorsionisme extrem que exigia dels ballarins una gran preparació física i atlètica.

L’Amaya no va tenir una vida gaire llarga. A finals dels 40 va desparèixer i al mateix lloc s’hi varen instal·lar els Estudis Cinematogràfics IFI, propietat del cineasta Ignacio F. Iquino.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Història

La pedra de Montjuïc, origen de les barraques

Primera referència escrita sobre barraques a Montjuïc, dels picapedres

Publicat

on

Des de temps immemorials, la pedra de Montjuïc ha estat la matèria primera dels edificis de Barcelona. I a la vegada ha estat l’origen de les barraques de Montjuïc. Tot i això, les primeres referències escrites de barraques a Montjuïc es tenen de l’any 1870. Si bé històricament la muntanya sempre havia estat el lloc d’origen de les pedres amb què s’havia bastit la ciutat, el fet que l’antiga muralla medieval s’enderroqués a mitjans del segle XIX va propiciar la gran empenta urbanitzadora del naixement de l’Eixample, i també el naixement del Poble-sec el darrer terç d’aquell segle. Per tant, el moment de màxima extracció de pedra de Montjuïc foren els decennis compresos entre 1870 i 1920.

I és precisament d’aquesta època quan es tenen les primeres notícies de barraques a la muntanya. La crida de nova mà d’obra, sovint d’origen rural, va fer que els nous treballadors de les pedreres s’assentessin en les proximitats dels punts d’extracció.

El barri, vinculat a les pedreres

El nomenclàtor de carrers del nostre barri també recorda el fet que el Poble-sec hi estava vinculat i era lloc de pas de les persones que treballaven a les pedreres: carrer de la Creu dels Molers i carrer Pedreres. Possiblement, abans de la seva urbanització, la part baixa del barri devia estar ocupada també per magatzems i habitatges dels picapedreres que treballaven a la muntanya; ja que era un lloc proper a l’entrada al recinte emmurallat de la ciutat, pels portals de Santa Madrona, de Sant Pau i de Sant Antoni.

Arriba la gran migració

Les primeres barraques dels picapedrers, després de la urbanització de la muntanya amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929, anaren desapareixent perquè els punts d’extracció anaven tancant: només en restà algun al vessant de la Zona Franca, que tancà a finals dels anys 60. Però, poc després de l’Exposició arribà la guerra civil; i després, amb les primeres onades migratòries del període franquista la muntanya s’anà omplint de nou de barraques fins arribar al moment màxim als darrers anys 50 i 60 del segle XX, en què la revista Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo publicava una estimació de més de 50.000 habitants a les barraques de Montjuïc.

Posteriorment, especialment als darrers anys 60 i els 70, les barraques es varen anar enderrocant i bona part dels seus habitants anaren a altres llocs de la ciutat o fins i tot al Prat de Llobregat, al nou barri de Sant Cosme i Sant Damià, a l’Hospitalet de Llobregat, a Bellvitge… De les primeres referències escrites del barraquisme a Montjuïc, ara fa 150 anys.

Continua llegint

Història

Les quadres Gabelli i els Tres Tombs

Publicat

on

El dia 17 de gener, festa de Sant Antoni Abat, se celebra la desfilada dels Tres Tombs, que darrerament s’ha traslladat al cap de setmana. Durant uns quants anys i fins ben entrats els vuitanta del segle passat els cavalls de la desfilada, que té com a centre neuràlgic l’església dels Escolapis de la Ronda,  sortien de les quadres Gabelli, del carrer d’Elkano, on ara hi ha un pàrking de nova construcció. Aquelles quadres havien estat  molt populars i per alguns testimonis vaig saber que al carrer d’Elkano, en d’altres temps, tan sols s’hi guardaven els animals mentre que a d’altres locals del barri hi havia els carruatges. Un d’aquests locals era al carrer de Tapioles, on ara hi ha un bar, i sembla que fins i tot la família dels propietaris havia viscut en aquel indret.

L’escriptor Gonzàlez Ledesma menciona aquelles quadres mítiques en algunes de les seves novel·les, per exemple a Crónica sentimental en rojo, on podem llegir: Mire, Méndez, el almacén de Gabelli, que aún existe; aquí se alquilaban los carruajes de caballos para ir a la iglesia de blanco o para ir al cementerio de negro, me contaba mi padre. Que bodas y que entierros los de entonces, oiga, Méndez, cuando había pompa de verdad y no ceremonias clandestinas como ahora; cuando todo el mundo se enteraba de que estrenabas virgo, cuando todo el mundo se enteraba de que estrenabas tumba…

La novel·la va guanyar el Premi Planeta l’any 1984 i és va portar al cinema un parell d’anys després. Aquells cotxes de cavalls del  barri van passejar també molts turistes per la ciutat. I, és ben cert, ni els casaments ni els enterraments son, ni seran mai més, com els d’abans.

Continua llegint

Història

Cabina telefònica de carrer

L’auge del telèfon mòbil ha estat la sentència de les cabines, que han quedat com un record del passat

Publicat

on

Per

Tot i que no es tracta d’un element de mobiliari urbà exclusiu de la ciutat de Barcelona, ja que es podia veure a qualsevol vila i ciutat del país, el model de cabina telefònica que va començar a poblar els carrers i places de la ciutat des de finals dels anys 60 mereix també un record com a peça típica del paissatge urbà durant més de 30 anys.

Fins a l’arribada de les cabines els telèfons públics activats a través de les populars fitxes no eren situats al carrer sinó dins dels establiments públics, majoritàriament els bars i restaurants. L’aparició al carrer de la cabina, acompanyada d’aquella famosa producció de Televisión Española del mateix nom, interpretada per José Luis López Vázquez de final macabre i angoixant, va suposar un canvi radical en molts hàbits ciutadans.

A partir dels anys 70 el nombre de cabines telefòniques anava creixent sobre les voreres de la ciutat. El model va patir algunes modificacions a través del temps, però l’estructura metàl·lica va ser bàsicament la mateixa. Disposava d’un parell de vidres gairebé quadrats per cada cara amb una porta sencera i a la part superior de cada costat un rètol amb la paraula TELEFONO de lletres blanques majúscules sobre fons blau marí. El model de telèfon era el típic de paret amb un petit conducte transparent corbat, que deixava a la vista les monedes dipositades que anaven desapereixent i caient a l’interior a mesura que avançava el temps de la conversa.

Amb el pas dels anys, la porta d’accés inicial va ser substituida per un altre model de dos fulles que es es separaven primer o es plegaven en els models posteriors per permetre l’entrada i sortida de l’usuari. El model d’aparell telefònic va anar adquirint solidesa i volum amb el pas dels anys fins adquirir un aspecte gairebé blindat per evitar ser reventat pels lladregots. Els robatoris, en algunes etapes, van estar a l’ordre del dia. El marcador també va passar del giratori inicial al de tecles i el rètol exterior va canviar diverses vegades de disseny, primer mitjançant una combinació de groc i negre amb la incorporació del bilingüisme i més tard reproduint els diferents logotips de Telefònica.

Un altre element que va modificar-se amb el pas del temps va ser que les cabines van perdre les peces metàl·liques situades sota els vidres inferiors per tal de permetre el pas de l’aire i afavorir la ventilació de l’interior. Dissortadament molts brètols tenien per costum dexar-hi les seves aigües menors i aquesta senzilla ventilació permetia eliminar abans la fortor.

A partir dels anys 80 les cabines van començar a ser substituïdes majoritàriament per altres dissenys de telèfons de carrer que ja no disposaven de compartiment tancat i que possibilitaven una agrupació de més aparells en poc espai, incorporant també la modalitat per a minusvàlids amb el telèfon més baix per poder ser activat des d’una cadira de rodes.

D’aquelles cabines originals avui encara se’n poden veure alguns comptats exemplars.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.