Connecta amb nosaltres

Història

Salón Amaya

Estava considerat la catedral del swing a Barcelona i era frequëntat per parelles de classe social diversa

Publicat

on

La imatge popular que va deixar de Barcelona la Guerra Civil i el seu desenllaç final era la d’una ciutat trista, vençuda i sotmesa a un  nou ordre. Tot i això, entrada la dècada dels anys 40 començaven a obrir-se nous locals d’esbarjo, oci i diversió i la vida nocturna va anar recuperant el pols d’altres èpoques. Un dels elements que varen ajudar a aquesta recuperació va ser l’obertura de sales de ball amb música d’orquestra. Al mateix temps, els nous ritmes de moda (swing, boogie) anaven deixant enrere els balls clàssics (tango, vals) i aportaven noves vibracions sobre les pistes.

En aquest context, l’obertura del Salón Amaya va suposar la consolidació d’un punt calent d’ambient de ball durant la segona meitat dels anys 40. El local era situat a la part alta de Marquès del Duero (nom que aleshores tenia el Paral·lel) a la vorera de la banda del barri de Sant Antoni i era un local amb un interior amplíssim presidit per esveltes columnes i un gran bar. Abans de la guerra aquell mateix escenari havia acollit el taxi-dancing Royal Concert, després anomenat Dancing Estambul.

Antonio Astell Mur, que també era el propietari d’altres locals com el Club Trébol i el Casablanca, va ser el fundador de l’Amaya, que va obrir portes el 24 d’abril de 1943, dissabte de Glòria, i era anunciat com el Palacio de la Música Moderna. L’orquestra Virginia, amb el pianista José Matas i un músic austríac de nom Charly, varen amenitzar aquelles primeres sessions d’un local que ben aviat esdevindria un referent del swing, però també de la rumba i els ritmes flamencs. Mentre que les sales veines com el Rialto, el Price o l’Apolo es nodrien d’una clientela més proletària, a l’Amaya hi feia cap un personal d’extracció social més diversificada. Els dijous s’hi celebraven vibrants concursos de ball. A l’escenari hi varen ser habituals l’Orquestra Ribalta i el conjunt de Federico Masmitjà.

El pollo-swing, personatge estelar

Jordi Pujol Baulenas i Miquel Badenes Rico van saber descriure amb precisió el tipus d’ambient que es vivia a l’Amaya. El personatge més característic era el pollo-swing: cabells engominats, jaqueta de fil, camisa de coll llarg, corbata a ratlles, pantaló per damunt del turmell i sabates de sola de suro. Els pollos més coneguts eren el Sardineta, el Melenas, el Patillas, el Tau, el Coqui, el Batista i el Polla. El complement femení eren noies amb faldilla acampanada per sota del genoll i sabates topolino. Les més conegudes eren la Blanca, la Bacilo i la Queca. A l’interior de la sala el ritme era frenètic sobre la pista de ball. Als racons es podien veure mares assegudes que sempre acompanyaven les seves filles al ball. Les vigilaven amatents per evitar que caiguessin fàcilment sota les urpes d’algun pollo-swing massa espavilat.

Altres estils de música i ball

Pel que fa a la rumba i la música gitana, que ja avançava cap a la fussió amb el jazz i altres ritmes, artistes flamencs com Mr. Raymond, Patufo o Sardineta hi actuaven regularment. Els grups d’ètnia gitana, la majoria veïns de l’entorn del carrer de la Cera, n’eren també clientela habitual i es trobaven al bar La Cubana situat just al costat del local.

A l’abril de 1945 va tenir lloc un dels campionats de swing més sonats de la història de l’Amaya. El triomf va ser per a Quique i Blanca, una parella que feia tres anys que ballaven junts i que, gràcies a aquest premi, arribaren a actuar a la pel·lícula de Juan de Orduña Mi enemigo el doctor.

Per la seva banda, els grups de gitanos varen posar en pràctica el jitterbug, una modalitat de ball apareguda als Estats Units a finals dels anys 30 i derivada dels ritmes més accelerats de les danses africanes. El jitterbug constituia un veritable espectacle per a la vista i comportava uns nivells de contorsionisme extrem que exigia dels ballarins una gran preparació física i atlètica.

L’Amaya no va tenir una vida gaire llarga. A finals dels 40 va desparèixer i al mateix lloc s’hi varen instal·lar els Estudis Cinematogràfics IFI, propietat del cineasta Ignacio F. Iquino.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

La vedette i el futbolista, amors d’abans

Publicat

on

Pel mes d’octubre de fa molts anys, a l’escola, recaptàvem per al Domund. Amb una d’aquelles guardioles ètniques, horribles caps ceràmics de xinesos, indis o negres, que avui resultarien políticament incorrectes, anàvem per les escales del barri, i ens ho passàvem pipa. En una ocasió ens va obrir una senyora amb bata de flors i una de les meves amiguetes es va posar a riure, i em va comentar, quan vam ser al carrer, que era l’actriu del Molino que tenia amors amb Ricardo Zamora.

Els llibres de Miquel Badenes recullen aquella història, que va acabar en casament, i expliquen que el cambrer que els va presentar es deia Joan, havia treballat al Molino i al Cafè Espanyol. Al gran Zamora, que va ser porter, jugador i entrenador, i va passar per l’Espanyol, el Madrid i el Barça, se’l considera, en aquests llibres, vidu abans d’hora. De fet la relació es va iniciar quan encara vivia l’esposa de Zamora que no estava gaire bé de salut. Aquests afers es comentaven amb discreció i es procurava que els infants no ens n’assabentéssim.

Zamora ja era gran, havia estat un home molt elegant i ben plantat. L’actriu, molt més jove, es deia Pilar Galdeano. Era la famosa Lydia, parella de Johnson, i es va retirar del teatre en casar-se. Vivien amb la mare d’ella, al carrer Poeta Cabanyes, 62. Zamora va gaudir de companyia en els seus darrers anys i el tema pecaminós va quedar enrere. El jugador tenia un fill amb el mateix nom que també va ser un brillant futbolista, tot i que no és gens senzill ser el fill d’un mite esportiu tan rellevant.

Continua llegint

Història

Antecedents del parc d’atraccions de Montjuïc

16-07-1930 Obre el parc d’atraccions Maricel Park de Montjuïc

Publicat

on

Alguns precedents anteriors de parc d’atraccions n’havien estat als Camps Elisis, al passeig de Gràcia; el Saturno, al parc de la Ciutadella; el del Tibidabo; i el parc d’atraccions de la Foixarda, a Montjuïc.

Durant l’exposició internacional de Barcelona de 1929, a l’antiga pedrera de la Foixarda, hi hagué un parc d’atraccions amb una gran muntanya russa, un tren de vapor que feia un recorregut de 2 km fins al Palau Nacional, cavallets, barraques de fira i moltes atraccions menors. Quan acabà la mostra, gener de 1930, el parc es  desmuntà; però, a causa de l’èxit, sorgí una nova iniciativa per crear-ne un de nou i permanent, aprofitant part de la infraestructura anterior, en algun espai proper a la primera ubicació.

Fou així que el 16 de juliol de 1930, fou inaugurat oficialment el nou parc d’atraccions amb el nom de Maricel Park. Estava situat entre Miramar i l’estació del funicular, amb accés per la plaça de Dant. Tenia unes deu atraccions principals, entre les quals destacava una muntanya russa que tenia el nom de Bug; hi havia una pista de patinatge, restaurant, teatre a l’aire lliure i diversos jocs, com la Carioca, la Ninfa… Fins i tot tenia el Maricel Sporting Club, equip d’hoquei patins, un dels fundadors de la federació catalana d’aquest esport.

Tancament per la guerra civil

A més, el recinte del parc servia per celebrar-hi espectacles i esdeveniments esportius i socials de tota mena: festival de les Escoles Franceses; revetlla del cinema, concurs d’aspirants a nous actors i elecció de Miss Cinema; festa d’honor per als assistents al Congrés Hoteler de Barcelona, festa dels Mercats de Barcelona a benefici de l’Hospital Clínic; festes infantils i enlairaments de globus…

Amb l’esclat de la guerra civil, el juliol de 1936, el Maricel tancà les seves portes. Per la seva proximitat al castell, al port i a les indústries diverses annexes, se’n considerà convenient el tancament definitiu. Decisió ben encertada, perquè uns mesos després s’iniciaven els bombardejos, principalment aeris, sobre la ciutat, i amb epicentre al front marítim.

Parc d’atraccions de Montjuïc

Les instal·lacions restaren abandonades i quan acabà la guerra l’espai abans ocupat pel parc va esdevenir una zona ocupada per barraques, que reberen en aquella zona la denominació de Maricel. Tot i això, quan als anys seixanta s’inicià un canvi d’utilització de la muntanya, l’espai de l’antic Maricel fou bàsicament el que passà a ocupar el parc d’atraccions de Montjuïc, que va romandre obert des de 1966 fins a la tardor de 1998, on avui dia hi ha els jardins de Joan Brossa. De la inauguració del parc d’atraccions Maricel Park, ara fa 90 anys.

Continua llegint

Història

Petit Moulin Rouge i Moulin Rouge

Durant un temps el Moulin Rouge va ser la seu de la Unión Patriótica Española de Primo de Rivera

Publicat

on

Per

Ja el 1899, a la cantonada dels carrers Vila i Vilà amb Roser, hi existia el cafè conegut com La Fraternidad Republicana, que va ser reformat i condicionat per acollir espectacles musicals i de varietats i fou batejat amb el nom de La Pajarera Catalana. Aquests són els primers vestigis del que amb el pas del temps esdevindria el popular music-hall conegut com El Molino, que ha subsistit fins l’actualitat amb diverses reformes.

Ocupant el local de La Pajarera Catalana (1899-1905) el van succeir el Gran Salón del Siglo XX (1905-1908) i posteriorment la nova empresa que el va gestionar i li va posar el nom de Petit Moulin Rouge (desembre 1908-juliol 1910) i després Petit Palais (juliol 1910-desembre 1910). A partir del 17 de desembre de 1910 el local va ser sotmès a una gran reforma i recuperava el nom de Petit Moulin Rouge, tot iniciant una llarga etapa. La reforma del local la va fer l’arquitecte Josep Manuel Raspall que li va donar a l’escenari i a la sala de butaques l’aspecte que perdudaria fins als anys 90. Cap al 1913 el nom del local va ser escurçat a simplement Moulin Rouge.

L’exitosa època amb el nom de Moulin Rouge

En la història del Moulin Rouge hi destaca molt especialment el curt període de temps, iniciat el 1926 en què el local va deixar de presentar espectacles per convertir-se en la seu del partit Unión Patriótica Española, que encapçalava el dictador del moment, el general Miguel Primo de Rivera.

El mes de juny de 1929 la façana va ser reformada donant-li un contorn de la silueta d’un molí amb unes aspes que, salvant les distàncies, evocaven la imatge exterior dels moulins del Montmartre parisenc. Aquesta reforma de la façana va ser obra de l’arquitecte Josep Alemany i Juvé per encàrrec de l’empresari Antoni Astell. La nova façana va ser superposada a l’antiga, deixant al mig una petita cambra d’aire entre les dues façanes.

Durant els anys de la II República, el Moulin Rouge va continuar sota la mateixa direcció i va afegir-se a la moda del vodevil que imperava als locals del Paral·lel. Astell va contractar l’actor Rafael Tubau que interpretava diàriament breus comèdies de suggerents títols com ara A la vejez viruelasLos huevos de don FroilánMi hija no sé quién esLa tengo debajo y encimaLa tengo arribaEl mejor remedio es… i algunes titulades en català com L’esbergínia de’n SaldoniTots en un llit o Si la mama ve que vingui. Va ser habitual durant tot aquest període veure el Moulin Rouge a les pàgines de la premsa rebent multes i sancions per irregularitats en la seva gestió i en els espectacles que oferia, sovint considerats immorals.

La Guerra Civil comporta canvis

Amb l’esclat de la Guerra Civil el local va escapolir-se de la col·lectivització perquè va tancar fins el 1938. Un cop reobert, el seu director Jaume Cunillera el va convertir en una sala de festes amb tauletes envoltant una petita pista de ball. El 1939 amb la ciutat ja en poder de les tropes franquistes el local va haver de fer front a la depuració dels noms estrangers i en aquest cas a la clara alusió comunista que suposava l’adjectiu rouge. És per això que va ser convertit en El Molino iniciant aleshores una llarga i fructífera etapa amb aquest nom.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.