Connecta amb nosaltres

Economia

La cooperativa Art&Coop tanca després de tres anys

Han impulsat projectes com la Rua XIC i gestionat el Pla Comunitari

Publicat

on

Trista notícia per al món cultural i per al teixit associatiu del barri. Art&Coop s’acomiada aquest 31 de desembre del barri que l’ha vist néixer i desenvolupar-se durant els darrers tres anys. Res feia pensar que aquesta cooperativa plegaria veles; els seus projectes comunitaris comptaven amb molts adeptes i el seu nom ja era reconegut per tothom qui estigués interessat en la cultura amb vocació social. “Hem volgut fer una productora d’art comunitari i ens estava anant prou bé, però hem vist que el sector no està preparat per mantenir un projecte així, amb consistència i organització. No hi ha licitacions, concursos ni subvencions no puntuals destinades a aquesta mena de projectes, que permetin sostenir una estructura o tenir una previsió econòmica més enllà del curt termini”, lamenta Joel Álvarez, un dels tres socis fundadors de la cooperativa, juntament amb la Júlia Gutiérrez i l’Eva Vilanova. El panorama polític no ha ajudat; amb les eleccions municipals d’enguany, els ajuntaments han quedat aturats durant mesos i molts dels seus projectes amb ells. “Amb tot, hem vist que el projecte no se sostenia i, abans que la pilota es fes més gran, decidim plegar.”, expliquen les sòcies.

Art i comunitat, els pilars del projecte

Art&Coop va néixer l’any 2016 com una herència de l’associació Marabal. El seu objectiu era promoure accions artístiques des de la mirada comunitària i generant sempre un retorn als barris. Alguns dels seus projectes més emblemàtics són la Creació XIC –que promou la convivència en la diversitat a través de les arts escèniques i el treball entre veïnat, entitats i organitzacions del barri– o Tiretades, accions artístiques als hospitals. En aquest sentit, des de la cooperativa asseguren que intentaran que “tots els projectes es reinventin sota altres paraigües”. A més, l’any passat van formar part de l’Arnau Itinerant i enguany han gestionat el Pla Comunitari del Poble-sec, després de guanyar una subvenció pública. Pel que fa a aquest últim projecte, caldrà esperar l’any vinent per saber quina entitat el gestionarà més endavant.

No és un cas aïllat 

És un moment complicat per a la cultura de proximitat. Fa pocs mesos, ZONA SEC es feia ressò de la desaparició de les entitats Jam Circus i Porta Roja, i altres projectes del barri tampoc passen pel seu millor moment. Tal com explica Joel Álvarez, “a la cultura comunitària del barri no se la pot sostenir, i això és un mal que afecta la ciutat”. Factors com la gentrificació i la pujada dels preus del lloguer no han ajudat, però el detonant principal del tancament d’Art&Coop ha estat la manca d’una aposta real des de les administracions: “Hem trobat a faltar el suport institucional; no acaba d’haver-hi un pla estratègic en aquest sentit”, diu Álvarez. En l’àmbit personal, els socis de la cooperativa afirmen que seguiran treballant en les arts escèniques i plàstiques comunitàries i transformadores. Des d’aquest mitjà, només ens queda desitjar-los molta sort.

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Economia

L’endeutament, una sortida difícil

La Xina és el primer prestador mundial i l’Estat espanyol té un endeutament del 100% del PIB, un 20% en mans de la Xina

Publicat

on

Per

El món gasta més del que produeix i els estats passen a les generacions venidores el problema de l’endeutament públic, que no para d’augmentar cada any. A la UE, el Tractat de Maastricht fixava en el 60% del PIB el màxim d’endeutament acceptable dels països que volguessin formar part de l’euro. Avui la majoria dels 19 països de l’eurozona superen aquest nivell: 123% Itàlia, 181% Grècia, 200% Portugal i 500% Xipre. L’endeutament de l’Estat espanyol, de més d’un bilió d’euros, suposa a l’entorn del 100% del PIB, i més de 200.000 milions d’euros són en mans de la Xina. S’ha arribat a aquesta situació perquè les regulacions mundials i europees han saltat pels aires i són inoperants en front d’uns mercats privats desregulats, gairebé incontrolables i disposats a prestar a prestataris vulnerables amb risc d’insolvència.

Les causes de la situació

Podem identificar tres causes de tot plegat: 1) La Xina és avui el major prestador mundial, amb un volum que equival al 2% del PIB mundial, més del doble del que presten l’FMI i el Banc Mundial junts, sense posar condicions, a països que li proporcionen les matèries primeres que necessita. 2) Han aparegut nous gestors no bancaris que no respecten els límits establerts pel Banc de Pagaments Internacionals en els Acords de Basilea, de manera que incompleixen els criteris de solvència. I 3) Els principals bancs centrals mantenen tipus d’interès zero o negatius per tractar d’evitar una recessió mundial, i això fa que el cost del deute sigui baix, a la vegada que emparen polítiques fiscals expansives d’emissió de deute per estats i empreses. Tot plegat fa que les perspectives de creixement de l’economia mundial no siguin bones, cosa ben vista pels ecologistes, defensors de frenar el creixement per evitar la degradació del planeta, però que preocupa els governs, temorosos que un menor creixement agreugi l’atur i la inestabilitat social.

Euskadi i la Seguretat Social

Més a prop, el País Basc ha aconseguit la transferència de la gestió  de la Seguretat Social (funcionaris i administració) però no dels fons, que no els interessen perquè les pensions que paga l’Estat als bascos de la caixa comuna sumen més que les cotitzacions que es recapten a Euskadi. Un dia d’aquests, els bascos diran Agur, Patxi! –versió èuscara del Hasta luego, Lucas! de Chiquito de la Calzada–, apagaran el llum i se n’aniran. Mentrestant, la taula de negociació Catalunya-Espanya, que ha costat més de muntar que una d’Ikea, s’ha iniciat com era de preveure, perquè –tot i que s’ha d’intentar– els colons de l’Estat la veuen com una eina antiindependentista, i només ens ofereixen penjolls de vidre, com als indis americans.

JOSEP MARIA TORREMORELL

Continua llegint

Economia

Suplantació digital de persones i de cares

Publicat

on

Per

El passat mes de gener, al Sant Jordi Club, va actuar i amb un ple total l’artista japonesa Hatsune Miku. Hatsune mai ha estudiat música, ni cant, ni ball, però és que ni tan sols existeix, almenys en carn i ossos. Hatsune va néixer en un ordinador de Crypton Future Media, una empresa multimèdia nipona, però canta i balla a dalt d’un escenari com una estrella del pop més, fins i tot embogint als seus fans (podeu veure aquí una de les seves actuacions (http://tiny.cc/zonasec-hatsune). Fins ara havíem vist la resurrecció d’artistes desapareguts com Freddy Mercury o Maria Callas però és el primer cop que un artista fictici, totalment creat per ordinador, fa una gira com a protagonista de l’espectacle i davant de públic real.

Les imatges generades per ordinador (CGI) avancen a passos gegants permetent-nos excentricitats creatives com aquesta; però també ja estan suplantant identitats humanes. Des que el 1993 Spielberg va substituir els dinosaures mecànics per CGI, la indústria del cinema ha anat incorporant aquestes tècniques fins a substituir, tot i que encara de forma un pel vetusta, actors ja morts com Peter Cushing i Carrie Fisher a Rogue One –la spin-off de Star Wars– o actors actuals com Arnold Schwarzenegger a Terminator Génesis.

Les Deep Fakes substitueixen les cares

Fins aquí no ens hem d’amoïnar ja que tot és art. El problema ve quan hi ha mala fè i, a més a més, la virtualitat es converteix pràcticament en realitat. Així van néixer els Deep Fakes, una tècnica que substitueix la cara d’un personatge d’un vídeo per la d’una altra persona de forma molts cops inapreciable (almenys per a humans). Els Deep Fakes podrien fàcilment mostrar-nos un vídeo de Donald Trump declarant l’exterminació del virus de la SIDA gràcies a “Deu i a ell mateix” (podeu veure el vídeo que va enganyar a milers de persones en aquest enllaç (http://tiny.cc/zonasec-trump) o, pitjor encara, declarant la guerra a la Xina. Si fins ara ja ens costava creure segons quines notícies, a partir d’ara i degut als avenços tecnològics, la credibilitat de les notícies no verificades i de segons quins mitjans de comunicació poc fiables anirà desapareixent fins a la seva desaparició.

VÍCTOR CARBONELL

Continua llegint

Economia

Més immigrants per pagar les pensions

Avui venen emigrants perquè l’economia submergida està entre el 17% i el 25% del PIB i el frau fiscal entre el 6% i el 9%

Publicat

on

Per

El passat 16 de gener el flamant ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá, va dir en una reunió de l’OCDE que l’Estat necessitarà uns 270.000 emigrants anuals fins al 2050, per a la “sostenibilitat del sistema de pensions”. Repetia el que havien dit el març anterior la secretària d’Estat per les Migracions, Consuelo Rumí, un estudi de l’Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal (AIREF) de fa un any i un informe de l’FMI del 2018. Això suposa més de vuit milions d’immigrants. ¿És possible això en un Estat amb un 30% d’atur juvenil i més de tres milions d’aturats? Avui venen emigrants perquè l’economia submergida està entre el 17% i el 25% del PIB i el frau fiscal entre el 6% i el 9%, però el problema no és de natalitat sinó de productivitat. I la natalitat és baixa perquè el baix nivell salarial no dona per alimentar més boques. L’equació: més habitants=més treballadors=més consumidors =més cotitzants i més impostos ja no funciona. Potser funciona a Castella, economia extractiva que viu d’explotar altres territoris, però en les economies productives com la catalana no.

Menys demanda de treball

Avui és possible generar la quantitat de PIB que calgui, on calgui i quan calgui amb zero unitats de factor treball, perquè ja no cal tenir estocs. Fins fa un parell de dècades, augmentar la productivitat suposava produir més unitats amb els mateixos o menys inputs, però ara ja no és així. Ara la tecnologia ja permet saber quantes unitats caldran demà, demà passat i d’aquí a un mes amb gran exactitud. I el que calgui es produirà en el moment que calgui amb molts pocs treballadors. La productivitat creix exponencialment, però la demanda de treball s’enfonsa perquè la tecnologia s’encarrega de captar la informació, d’analitzar-la i d’organitzar la producció. I això es fa amb inversió. I què cal per dur-la a terme? Doncs, o bé dominar mercats, o bé produir elements amb un molt elevat valor afegit. Per això s’està tendint cap als oligopolis i cap a les col·laboracions, fins i tot de competidors. No fa falta natalitat. És al revés: cada cop farà falta menys població, però més inversió per millorar i per augmentar contínuament la productivitat.

Taula de diàleg incerta

En l’espai polític, el Tribunal Suprem pot decidir quan hi haurà eleccions a Catalunya inhabilitant el MHP Quim Torra quan cregui que més pot perjudicar el govern espanyol, perquè el poder judicial, amb la monarquia, l’alt funcionariat i algunes empreses són part del nucli de l’estat profund franquista que mana. Mentrestant, es crearà una taula de diàleg Catalunya-Estat per tal de tenir entretinguts els partits sobiranistes catalans un parell d’anys com a mínim, encara que a Roger Torrent i els seus els agraden més les cadires que les taules, vist el que va succeir al Parlament de Catalunya el 27 de gener.

JOSEP MARIA TORREMORELL

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.