Connecta amb nosaltres

Economia

La cooperativa Art&Coop tanca després de tres anys

Han impulsat projectes com la Rua XIC i gestionat el Pla Comunitari

Publicat

on

Trista notícia per al món cultural i per al teixit associatiu del barri. Art&Coop s’acomiada aquest 31 de desembre del barri que l’ha vist néixer i desenvolupar-se durant els darrers tres anys. Res feia pensar que aquesta cooperativa plegaria veles; els seus projectes comunitaris comptaven amb molts adeptes i el seu nom ja era reconegut per tothom qui estigués interessat en la cultura amb vocació social. “Hem volgut fer una productora d’art comunitari i ens estava anant prou bé, però hem vist que el sector no està preparat per mantenir un projecte així, amb consistència i organització. No hi ha licitacions, concursos ni subvencions no puntuals destinades a aquesta mena de projectes, que permetin sostenir una estructura o tenir una previsió econòmica més enllà del curt termini”, lamenta Joel Álvarez, un dels tres socis fundadors de la cooperativa, juntament amb la Júlia Gutiérrez i l’Eva Vilanova. El panorama polític no ha ajudat; amb les eleccions municipals d’enguany, els ajuntaments han quedat aturats durant mesos i molts dels seus projectes amb ells. “Amb tot, hem vist que el projecte no se sostenia i, abans que la pilota es fes més gran, decidim plegar.”, expliquen les sòcies.

Art i comunitat, els pilars del projecte

Art&Coop va néixer l’any 2016 com una herència de l’associació Marabal. El seu objectiu era promoure accions artístiques des de la mirada comunitària i generant sempre un retorn als barris. Alguns dels seus projectes més emblemàtics són la Creació XIC –que promou la convivència en la diversitat a través de les arts escèniques i el treball entre veïnat, entitats i organitzacions del barri– o Tiretades, accions artístiques als hospitals. En aquest sentit, des de la cooperativa asseguren que intentaran que “tots els projectes es reinventin sota altres paraigües”. A més, l’any passat van formar part de l’Arnau Itinerant i enguany han gestionat el Pla Comunitari del Poble-sec, després de guanyar una subvenció pública. Pel que fa a aquest últim projecte, caldrà esperar l’any vinent per saber quina entitat el gestionarà més endavant.

No és un cas aïllat 

És un moment complicat per a la cultura de proximitat. Fa pocs mesos, ZONA SEC es feia ressò de la desaparició de les entitats Jam Circus i Porta Roja, i altres projectes del barri tampoc passen pel seu millor moment. Tal com explica Joel Álvarez, “a la cultura comunitària del barri no se la pot sostenir, i això és un mal que afecta la ciutat”. Factors com la gentrificació i la pujada dels preus del lloguer no han ajudat, però el detonant principal del tancament d’Art&Coop ha estat la manca d’una aposta real des de les administracions: “Hem trobat a faltar el suport institucional; no acaba d’haver-hi un pla estratègic en aquest sentit”, diu Álvarez. En l’àmbit personal, els socis de la cooperativa afirmen que seguiran treballant en les arts escèniques i plàstiques comunitàries i transformadores. Des d’aquest mitjà, només ens queda desitjar-los molta sort.

Economia

‘O Meu Lar’: 35 anys de tradició gastronòmica

Publicat

on

El restaurant O Meu Lar, ubicat al carrer Margarit, 24, és un referent de la gastronomia tradicional des de fa 35 anys. Actualment, sota la direcció de Santi Rodríguez Méndez, aquest establiment familiar ha resistit el pas del temps i les diverses crisis econòmiques, consolidant-se com un espai de proximitat i qualitat per als amants de la cuina casolana.

Els orígens

El projecte va néixer com una iniciativa familiar, impulsada pels pares de Santi i el seu germà. L’objectiu inicial era crear un bar que, amb el temps, evolucionés cap a un restaurant especialitzat en marisc de Galícia i carns de qualitat. Amb una brasa a la vista i una selecció de productes frescos, O Meu Lar s’ha convertit en un lloc de trobada per a la gent del barri i visitants de tota Barcelona.

L’actual propietari, que porta 25 anys al capdavant del negoci, destaca la importància del boca-orella en l’èxit de l’establiment: “Abans, quan no hi havia tants telèfons mòbils, la gent recomanava els restaurants de forma directa. La nostra clientela ens coneixia i ens feia confiança”, explica.

Un barri en transformació

El Poble-sec ha experimentat grans canvis al llarg de les dècades. Rodríguez recorda amb nostàlgia l’època en què el barri tenia una oferta gastronòmica molt rica i variada. “Ara trobem menys establiments tradicionals i més cadenes i multinacionals. La competència era sana i donava prestigi al barri, però avui dia molts locals emblemàtics han tancat”, lamenta.

Aquesta transformació també ha tingut un impacte en el negoci. L’especulació immobiliària i l’augment del turisme han provocat una pujada dels preus dels lloguers i un canvi en el perfil dels clients. Tot i això, O Meu Lar continua fidel als seus valors: oferir menjar de qualitat a un preu just, mentre manté una relació propera amb la seva clientela habitual.

Un futur incert

El relleu generacional és un dels grans desafiaments per als negocis familiars. Rodríguez reconeix que la seva generació ja va viure una pèrdua del relleu tradicional, i ara com ara no tenen clar si la tercera generació continuarà amb el negoci. “Els meus fills tenen 12 i 16 anys, i tot i que han crescut veient el nostre esforç, no sé si voldran seguir aquest camí. Aquest ofici és dur. Jo sempre els hi recordo l’important que és estudiar”, afirma.•

Continua llegint

Economia

Cacau, el diner comestible

Publicat

on

Per

Pels cronistes d’Índies no existia la moneda en el Mèxic precolombí perquè, per ells, només era “moneda” un tros de metall amb la marca d’algú que la garantís. Però el concepte “moneda” és més ampli, i qualsevol matèria que s’empri com a tal prové d’una convenció social, la qual li adjudica un valor que permet que es pugui canviar per qualsevol objecte. Aquest és el cas de les ametlles de cacau.

El vestigi més antic del cacau s’ha trobat al sud de l’Equador i data del 5500 aC. Els humans el van dur a Mesoamèrica, atès que els Andes impedien un desplaçament natural. Se’n coneixien quatre varietats, anomenades en nàhuatl cuauhcacáhuatl, mecacáhuatl, xoxhicáhuatl i tlalcáhuatl. Les tres primeres s’usaven com a moneda i la darrera de les esmentades, de gra més petit, servia per a preparar la beguda, la xocolata, a la qual només tenien accés les classes privilegiades. El mot prové dels maies, que anomenaven l’arbre kakhauatl, de kakh, “foc” i atl, “aigua”, perquè aquesta, es localitzava a prop dels arbres de cacau. El deu civilitzador d’aquells pobles, anomenat Quetzacóatl, Kukulkan o Gucumatz, per asteques, maies i quitxés, respectivament, els va dur la llavor del cacau. D’aquí el nom científic de Theobroma cacao (del grec theos, “deu”, i broma, “aliment”), “l’aliment dels deus”, que li va donar el naturalista suec Carl von Linné.

El cacau era la moneda comuna d’asteques, maies, quitxés, mames, totonaques, zapoteques i mixteques, entre d’altres. Gran part del comerç en els mercats d’aquests pobles es feia per simple intercanvi, però per als petits pagaments s’usaven els grans de cacau. Per a les compres de més import s’empraven unes mantes de cotó anomenades cuatchli o patolcuachtli, que alguns cronistes anomenaven toldillos, i que valien 100 grans de cacau. També s’emprava una mena d’ametlla anomenada patachli, i també grans d’or ficats dins d’uns canuts de ploma d’au.

El que va permetre l’ús del cacau com a moneda va ser que es podia fraccionar i transportar fàcilment, així com conservar i emmagatzemar. No tots podien tenir-hi accés, perquè la plantació i emmagatzematge estaven a càrrec de la noblesa. Els conquistadors castellans van haver d’acceptar el cacau com a moneda davant de la manca de circulació de moneda metàl·lica.

Al llarg dels segles, el cacau es va continuar utilitzant com a moneda, encara que limitat a l’àmbit indígena. Així, Félix W. Mac Bryde, en una obra descriptiva de la cultura i història del sud-oest de Guatemala, afirma que el 1914 en un mercat de Mazatenango un cigar o un glop d’aiguardent valien cinc o sis grans de cacau.

JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint

Economia

La bugaderia dels diners

Publicat

on

Per

El rentat de diners consisteix en donar aparença de legals a guanys obtinguts per mitjans delictuosos. També en diem blanqueig de capitals, potser per influència del francès blanchiment d’argent, atès que una bugaderia és una blanchisserie. Aquestes expressions, popularitzades als anys setanta, van néixer als Estats Units. La tradició puritana d’aquest país va desembocar en un corrent a favor de la prohibició de begudes alcohòliques, al qual grups religiosos com els protestants metodistes o els mormons s’hi van afegir, fins que el 1920 es va aprovar una esmena a la Constitució, derogada el 1933, que prohibia la producció, importació, transport i venda de begudes alcohòliques, però no el consum. Els estatunidencs coneixen aquests anys com the Prohibition era, i nosaltres com la Llei Seca. Durant aquest període el consum d’alcohol es va reduir a la meitat als Estats Units. De fet, l’únic alcohol legal era el que receptaven els metges en alguns tractaments i el vi de missa.
L’aportació d’Al Capone i les seves bugaderies
El 1920, un jove novaiorquès d’origen italià, Alphonse Gabriel Capone, es traslladà a Chicago i esdevingué guardaespatlles de Johnny Torrio, cap d’una organització que subministrava alcohol il·legalment. Torrio es va jubilar després que uns pistolers intentessin matar-lo i va tornar a Itàlia, el seu país d’origen. El 1923 Al Capone va prendre el control de l’organització i dels negocis il·legals del joc, alcohol i prostitució de Chicago. Es calcula que entre 1925 i 1930 va guanyar 100 milions de dòlars anuals.
Per tal de fer passar bou per bèstia grossa, és a dir, per ocultar els guanys al fisc, l’organització d’Al Capone va comprar una xarxa de bugaderies on “rentaven” els diners bruts i sortien amb aparença d’haver estat obtinguts legalment, atès que els pagaments a les bugaderies es feien en metàl·lic. Al Capone va ser perseguit per Eliot Ness i els seus “Intocables” de l’Oficina de Prohibició i, finalment, Frank J. Wilson del departament del Tresor, va trobar un rebut que incriminava Capone, el que va permetre jutjar-lo i condemnar-lo a 10 anys de presó per evasió d’impostos. Cap dels 33 assassinats que se li atribueixen van ser provats mai.
Als anys setanta, amb l’augment del narcotràfic es va repetir la història. La recaptació de la venda de droga era dipositada als bancs en efectiu i es movia fàcilment pels circuits formals. L’expressió, inicialment popular, va ser utilitzada per primera vegada judicialment el 1982 als Estats Units en ser confiscats diners blanquejats procedents de la cocaïna colombiana. Històricament, el rentat de diners (money laundering) sempre ha existit en l’economia i l’ONU estima que suposa entre el 2% i el 5% del PIB mundial.
JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024