Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Diosdado Toledano: “Pedimos 500 millones de partida presupuestaria y en 2021 establecer el 4% del presupuesto de la Generalitat para la RGC”

Diosdado Toledano (Barcelona, 1949) lleva gran parte de su vida luchando contra las injusticias sociales. Es la cara visible de la plataforma impulsora de la Renta Garantizada de Ciudadanía, una prestación social a través de la cual se garantiza el mínimo para una vida digna a las personas y unidades familiares que se encuentran en situación de pobreza. Toledano se muestra preocupado ante el previsible incremento de la pobreza y exclusión social como consecuencia de la crisis provocada por la pandemia del coronavirus. Hablamos con él sobre su dilatada trayectoria en el sindicalismo y los movimientos sociales y sobre esta ley que parece no estarse aplicando de forma adecuada.

Publicat

on

Háblenos un poco de su recorrido como activista. ¿Cuándo empieza su interés por la lucha social?
Vengo de una familia de tradición republicana y de izquierdas. Durante la Guerra Civil, mi padre se fue de voluntario a luchar con el Ejército Rojo contra el alzamiento franquista. Eso influyó en mi toma de consciencia y mi posicionamiento. Cuando estudié ingeniería técnica en la Escuela Industrial enseguida me involucré en la creación del Sindicato de Estudiantes. Desde entonces no he dejado de estar activo en los movimientos sociales.

Ha estado vinculado al movimiento sindicalista hasta el momento de su jubilación…
Tenía la convicción de la importancia del movimiento obrero para la transformación de la sociedad. Dejé de estudiar ingeniería y me metí a trabajar en fábricas, tuve que escapar de casa y vivir clandestinamente por intentos de detención. En ese entonces estaba metido en las Comisiones Obreras de la época y así empezó mi vida sindical.

Era usted muy joven…
Sí, antes de ir al servicio militar entré a trabajar en Seat. Era el año 70 y estuve implicado en un conflicto. En una reunión clandestina en Sant Boi nos detuvo la Guàrdia Urbana y estuve unos días en la Modelo. Durante el servicio militar, como tenía convicciones de cambiar las cosas y luchar contra la dictadura, organicé comités de soldados. La policía militar me llevó a ser interrogado a la comisaría de Via Laietana y posteriormente dieron la orden de que tenía que ir a prisión militar. Tomé la decisión de desertar. Estuve un año clandestino en Barcelona, con el apoyo de compañeros de los comités de soldados que había organizado, pero cuando los recursos escasearon para los compañeros que me escondían, opté por exiliarme y me refugié en Francia durante dos años y medio, antes de volver clandestinamente a España poco antes de la muerte del dictador.

¿Entonces regresa a Seat?
Al principio de la transición lideré la batalla por la amnistía laboral en Seat. Fue una de las primeras fábricas en que se consiguió y como consecuencia de ello regresé a la empresa. Desde ese momento volví a retomar la actividad sindical.

Ha visto evolucionar el movimiento sindical. ¿Está usted decepcionado? 
La palabra no sería decepción, porque siempre hay que comprender lo que sucede. Sí es cierto que durante el franquismo había una gran solidaridad y unidad en el movimiento obrero y una capacidad de respuesta importante. Con el tiempo, eso fue cayendo por diferentes causas. Para mí el punto de inflexión que se produce en Seat fue cuando los sindicatos entraron a negociar con la empresa la gestión de las contrataciones. Para la empresa fue un gran negocio porque obtenía unas contraprestaciones. Es decir, si tú te mantenías reivindicativo, la empresa te cortaba el flujo de administrar esos contratos. Se creó un cierto clientelismo sindical. Algunos nos opusimos a ese sistema y a consecuencia de nuestra protesta se expulsó del sindicato a los dirigentes de CCOO de Seat Martorell. Eso condujo a un problema de desmovilización del sindicalismo.

Cuéntenos el desenlace de su lucha en Seat.
En 2005 la empresa impuso un Expediente de Regulación de Empleo (ERE) a 680 trabajadores de la plantilla, que también me afectó a mí, y que fue un proceso de limpieza de la gente más combativa. Ese expediente fue participado también por los dirigentes sindicales de CCOO y UGT. No era un problema de que sobrara personal porque, al cabo de unos meses, la empresa volvía a contratar gente. Una parte de los afectados por el ERE volvieron a la fábrica, pero el núcleo que ellos consideraron que había que cargarse, no podíamos reingresar. Eso nos lo comunicaron en 2008 y precipitó que algunos compañeros nos pusiéramos en huelga de hambre e hiciéramos varias acciones. A raíz de esto, los trabajadores acabaron apretando a los sindicatos para convocar una huelga en fábrica y, a partir de la convocatoria de esa huelga unitaria, la empresa se bajó los pantalones y aceptó el reingreso del resto de gente.

¿Qué poder real tienen hoy en día los sindicatos?
Los sindicatos solo tienen poder si la clase trabajadora en las fábricas tiene consciencia y participa. Hace falta un movimiento obrero educado, consciente, que se una en asambleas… Las crisis evidentemente debilitan el movimiento sindical porque la gente prioriza el tener trabajo.

¿Los movimientos sociales operan al margen de los sindicatos?
Inicialmente los sindicatos históricos eran socio políticos, globalizaban toda la respuesta al sistema capitalista de la época. Cuando su actividad pasa a reducirse a las fábricas y los centros de trabajo, dejan todo un espacio que, en la medida que nadie lo cubre, es la clase trabajadora y la propia ciudadanía la que se organiza y genera movimientos sociales autónomos.

También está usted metido en Marea Pensionista. ¿Qué futuro augura usted en este sentido? ¿Las generaciones venideras tendremos pensiones? 
Creo que la gente joven tiene que mirar la experiencia de las mareas pensionistas y entender que estas no luchan solo por su generación, luchan por mantener las pensiones públicas también para las generaciones venideras. Durante un tiempo, la gente joven solo ha vivido la precariedad y, cuando eso ocurre, la tendencia es a creer que la precariedad es normal. Pero a pesar de esas circunstancias, la gente joven ha sido capaz de reaccionar, de autoorganizarse y de obtener victorias. Yo confío que es posible ganar la batalla de las pensiones.

En estos últimos años ha estado enfrascado en la lucha por la Renta Garantizada de Ciudadanía (RGC). ¿Cuándo surge esta lucha?
Esta iniciativa surge en el 2011 cuando el gobierno presidido por Artur Mas adoptó una serie de recortes sociales para reducir el gasto social. Hicieron una contrarreforma de lo que era la Renta Mínima de Inserción (el PIRMI) y criminalizaron a las personas que cobraban esta prestación acusándolos de fraude. En el verano de 2011, cuando ya había surgido el movimiento del 15M, respondimos. Entonces nos planteamos que, mejor que volver a la situación anterior al recorte del PIRMI, era apostar por el derecho a la Renta Garantizada de Ciudadanía, establecida en el Estatuto de Autonomía (artículo 24.3). Esa era una formulación mucho más avanzada que el PIRMI.

Se constituye entonces la plataforma impulsora de la Renta Garantizada de Ciutadana…
Entonces impulsamos una ILP con el objetivo de hacer realidad ese derecho que había en el Estatuto y construimos el proyecto de ley de la Renta Garantizada. Hubo elecciones de por medio y el proceso se ralentizó hasta poder presentar la ILP al Parlament. Cuando ésta fue admitida a trámite, recogimos más de las 50.000 firmas necesarias y, en 2014, presentamos en el pleno del Parlament la propuesta del contenido de esa ILP. Des de la Generalitat siempre se ha intentado que el proceso se dilatara al máximo para que no se votase esta ley y nosotros tuvimos que hacer varias acciones hasta que pudimos empezar la negociación con el gobierno, una negociación que fue muy dura hasta que, finalmente, se aprobó por unanimidad en julio de 2017.

¿Se aplica correctamente esta ley?
Sabíamos que con todas las trabas que había puesto el gobierno de la Generalitat, haría todo lo posible por no aplicarla correctamente, por eso decidimos no disolvernos. La RGC tiene una prestación central, la propia renta garantizada, y los complementos de pensiones no contributivas y prestaciones sociales. Los problemas los encontramos con las nuevas solicitudes, porque se descubrió que estaban incumpliendo la aplicación de la ley; no se aplicaba el silencio positivo y se denegaron muchas solicitudes sin alegar razones claras. El nivel de resoluciones negatorias era del 90% y la gran mayoría eran injustas. A partir de aquí iniciamos acciones iniciativas ante el Parlament para que se revisen todas las solicitudes denegadas, se recorte el tiempo de carencia a dos meses (el tiempo que tienes que demostrar que tus ingresos son inferiores al umbral de la renta garantizada) y se acorte el tiempo de resolución administrativa.

¿El presupuesto que destina la Generalitat a la RGC es suficiente?
Los datos de Idescat en Catalunya, relativos a 2018 cuando ya se aplicaba la ley, indican que hubo un incremento de la pobreza severa y la pobreza relativa. Demostración evidente de que se incumplió la ley. Pongamos como ejemplo la Renta de Garantía de Ingresos de Euskadi, en la que el gobierno de Euskadi se gasta el 4,35% del presupuesto, con una tasa de vulnerabilidad mucho menor que en Catalunya. Aquí se le destina solo el 1,1% del presupuesto. Y eso es insuficiente para implementar correctamente la RGC. Por eso hemos sacado un comunicado en que, ante la situación de emergencia en que la pobreza se va a disparar, planteamos que haya 500 millones de partida presupuestaria y en 2021 establecer ya el 4% del presupuesto de la Generalitat.

Se ha aprobado el Ingreso Mínimo Vital por parte del Gobierno estatal. ¿Cómo han recibido esta noticia?
En abril del mes pasado enviamos una carta al presidente del Gobierno con una serie de propuestas para garantizar la compatibilidad y complementariedad con la RGC. En primer lugar, esperamos que dicha ley respete las competencias de la Generalitat de Cataluña, así como de otras comunidades autónomas, buscando el mejor encaje con las diversas leyes existentes de Rentas Mínimas, Básicas, de Garantía de Ingresos…

Hemos oído que se presenta a las primarias por Podem junto a Noelia Bail. ¿Como será este proyecto político?
Sí, eso es a título personal. Soy miembro del Consell Nacional de Catalunya en Comú y estoy en Podem desde hace un año y pico. La idea es recuperar lo mejor del impulso inicial de Podem, en que la influencia del 15M fue muy evidente, porque con el tiempo se generan desgastes y abandono de aquellas ideas iniciales. También hacemos una apuesta muy clara por el papel de los movimientos sociales, que nadie se piense que la acción del gobierno es suficiente. Siempre hay que tener muy clara la opinión de los movimientos cuando se hacen debates o medidas parlamentarias.

Entrevistes

Vicenç Martínez: “El futbol s’ha convertit en un negoci, ha perdut essència”

Vicenç Martínez Soler (Barcelona, 1947) va ser un dels fundadors de l’actual Club Esportiu APA Poble-sec, nom oficial adoptat des de 1995. La història del club es remunta a 1989, quan els veïns i diverses escoles del barri van contribuir a la creació d’un campionat escolar, donant vida a l’APA Poble-sec Sant Antoni. Ara, anys després, l’APA compta amb el primer equip amateur competint a Segona Catalana.

Publicat

on

Vostè, juntament amb el Joan Torres, és un dels fundadors d’aquesta entitat. Com valora la gestió actual del club?
Estic orgullós que l’APA continuï endavant, tot i que ja no en formi part. En aquests moments, la seva orientació no coincideix amb el meu estil. Quan vam fundar l’entitat, ho vam fer amb una arrel identitària basada en una filosofia social i esportiva, en la qual la integració i la convivència eren pilars fonamentals. L’APA Poble Sec ha seguit el seu camí, i m’alegra que hagi prosperat, però ara té un enfocament més elitista. Han incorporat jugadors de fora i han adoptat una altra mentalitat, seguint un estil diferent.

Quan va sentir que ja no volia continuar formant part d’aquest projecte?
L’any 2019 hi va haver rebombori amb el darrer president que teníem, qui havia estat secretari, i es va presentar una nova junta formada per familiars de jugadors de l’entitat. Jo vaig decidir marxar perquè, en principi, hi tenia certes diferències. El president em va demanar que continués amb ells, però vaig considerar que el millor era apartar-me.

Actualment preocupa la infraestructura del camp. Creu que aviat hi haurà millores?
S’hauria de millorar tot molt. Vam jugar molts anys sobre terra abans d’aconseguir la gespa, però la qualitat de l’obra no va ser la que esperàvem. Realment, tot hauria de ser diferent. Queden moltes coses per fer.

Tot i no seguir al peu del canó, parla amb molt sentiment sobre l’APA.
Per descomptat! Jo he perdonat i oblidat certes coses. Actualment, no és el club que vam fundar, però sí el que vam crear.

Creu que van en direcció correcta?
Ara busquen créixer amb més qualitat, entre cometes. La nostra filosofia sempre ha estat clara: si puges, perfecte, i si no, tampoc passa res. El més important per a nosaltres sempre ha estat lluitar per la integració, perquè el jovent no estigui al carrer i faci esport, a més integrar-se amb les diferents cultures.

Vostè no vol que els nens juguin al carrer, però tots els clubs exigeixen una quota.
Malauradament l’esport no està prou protegit. Em sembla molt malament, però durant la meva etapa com a president, els nens també havien de pagar; no hi havia altra opció. Sempre buscàvem recursos per mantenir les quotes tan baixes com fos possible, i donàvem suport a tothom que ens demanava ajuda. Els nens no haurien de pagar per practicar esport, però és gairebé impossible evitar-ho.

El que sí que s’ha començat a catapultar és el futbol femení. Què li sembla?
És un fet meravellós. Durant la meva època ja vam tenir un equip femení amateur. No el vam poder mantenir perquè moltes d’elles no sentien el futbol com una part essencial de les seves vides.

En aquella època potser no sentien el futbol part seva a causa del masclisme.
Sí, segurament aquest va ser un dels motius. Nosaltres vam tenir una jugadora internacional amb la selecció espanyola, la Laura Gutiérrez. Era una futbolista destacada que va jugar amb nosaltres en un equip mixt fins a la categoria infantil. Com que era l’única noia de l’equip, tenia un vestuari exclusiu per a ella. Després va jugar al Barça i, més endavant, va fitxar pel Llevant.

Acaba d’anomenar dos grans clubs. Considera que els jugadors, ja des de petits, senten una gran pressió? Molts quan comencen volen arribar a ser jugadors professionals.
No, no ho crec. Els nens que juguen a futbol ho fan per gaudir, tot i que aquells que destaquen i criden l’atenció sovint senten molta pressió. Això és part d’aquest esport. Hi ha nens a qui no els importa gaire ser els millors, mentre que altres tenen sempre l’interès de millorar i progressar cap a altres clubs, com és natural.

I vostè, on jugaria?
Jo soc del Barça, a mort. Vaig jugar a futbol durant molts anys, però vaig patir una lesió i, poc després, vaig passar a tenir parella, cosa que va fer que el futbol quedés en un segon pla. Tot i això, sempre he estimat aquest esport.

Aquesta estima el porta a veure de forma ètica els salaris dels jugadors professionals? Alguns d’ells cobren milions d’euros.
No, en absolut. El futbol s’ha convertit en un negoci i ha perdut part de la seva essència. La gestió que s’aplica a nivell professional ha arribat també al futbol base. Ara ningú actua per pura passió; el que es busca són recompenses econòmiques. Abans, un monitor o entrenador ho feia per amor a l’esport, sense esperar cap compensació econòmica. Ara, això ha canviat.

Si li donen a escollir entre el futbol professional o el base?
És fàcil contestar això. Hi havia dissabtes en què preferia veure jugar els petits que assistir als partits del Barça. Els meus petits sempre seran els meus petits. El futbol base representa esperit, convivència i salut.

I entre aquests petits va ser testimoni d’algun “Lamine Yamal”?
Hi havia un noi equatorià que era impressionant. Nosaltres li vam cobrir la fitxa perquè no podia fer-ho econòmicament, però això no importava, ja que ell hi posava molta passió i ho feia de meravella. •

Continua llegint

Entrevistes

Carla Miralda: “Sempre he estat seguidora dels musicals de Broadway”

Carla Miralda (Terrassa, 1999) porta tota la seva vida dedicant-se a la música. Tot i que no tenia clar si podria fer-ho de manera professional, va rebre l’oportunitat de participar en el programa musical de TV3 ‘Eufòria’, una experiència que li ha donat la força per lluitar pel seu somni: convertir-se en cantant. Després d’aquesta etapa, la jove va actuar el 20 d’octubre al Teatre Condal, on va presentar ‘Els meus musicals, la meva història’, un concert únic.

Publicat

on

Quan vas saber que la teva vida havia de girar al voltant de la música? 
No ho sé exactament. Des de petita, quan no m’ho plantejava ja m’agradava molt cantar. Però no va ser fins que vaig créixer que em vaig adonar que podia considerar aquesta “via” com una opció viable. Quan vaig començar a fer classes i a participar en una coral, vaig ser conscient que a la gent li agradava el que feia, això em va fer veure que podia dedicar-m’hi.
Quan vas pujar a sobre d’un escenari?
Uf, fa molt de temps. Quan tenia set anys vaig tenir la primera audició de piano… imagina’t.
El piano sembla un instrument difícil de tocar…
El piano no és la meva especialitat. El que sí sé tocar és la guitarra i l’ukelele. Soc monitora de lleure i, quan vaig començar, tenia molt clar que una de les coses fonamentals que volia fer era tocar la guitarra. No volia ser monitora i no saber tocar aquest instrument (riu).
Et veus en un futur com a monitora? 
La realitat és que soc mestra de música de primària. Tinc la carrera de magisteri. Vaig treballar un any com a mestra, però ara em dedico completament a la música. No obstant això, valoro molt la feina dels mestres i m’agrada. Si la meva carrera musical no evoluciona com desitjo, no em preocupa passar la resta de la meva vida dedicant-me a l’ensenyament.
Quin artista posaries a una classe? Qui ha estat el teu referent?
Sempre he estat seguidora dels musicals de Broadway. Quan era més jove, veia la sèrie Glee i la Lea Michele m’encantava. Cantava constantment les cançons que ella interpretava. El seu personatge m’inspirava molt, quan cantava era màgic. Ella ha estat un referent.
Els musicals formen part de tu.
Soc molt friki dels musicals perquè m’agraden molt. També segueixo artistes com l’Olivia Rodrigo o la Taylor Swift. Escolto més dones que homes, ja que m’agrada la música que puc cantar.
La Rosalia va estrenar fa poc ‘Omega’, la seva darrera cançó. L’artista ha rebut forces critiques, ja que alguns consideren que ha deixat de banda el seu estil pel que consumeix el públic. Tu deixaries de banda la teva identitat per agradar a la gent? 
Ostres, quina pregunta més difícil. Arriba un moment en què els diners són importants. Les discogràfiques saben quin tipus de música funciona, i si vols ser reconegut, és difícil no seguir les tendències actuals. És normal que, a vegades, es deixi de banda la mateixa identitat. La Rosalía ha triomfat perquè ha treballat constantment. L’ideal seria que cadascú pogués fer el que realment li agrada, però el panorama actual no és el més favorable.
A ‘Eufòria’ vas poder veure amb claredat una part del món de la música. Com va ser l’experiència? 
Em vaig presentar a la primera edició, quan encara no s’anomenava Eufòria. Em va agradar des del principi perquè era un programa d’una gran cadena, però el projecte em donava confiança. Sabia que no em farien res que em perjudiqués. Sempre vaig sentir que vetllarien per la meva imatge i per tot allò que volia transmetre. Tothom anava en una mateixa línia, i això em va fer sentir bé. Era molt divertit, de debò. Anava tres dies a TV3 i tenia a persones treballant per a mi; era fantàstic perquè m’estaven oferint una oportunitat increïble.
L’impacte del públic com el vas gestionar? 
La gent que em feia comentaris només sabia un 5% de qui soc realment. Ens van avisar que no miréssim Twitter, però a vegades era difícil. Els companys sempre ens recordàvem que havíem d’estar orgullosos de nosaltres mateixos. El treball que fèiem cada setmana era immens. Sí, de vegades desafinava, però sempre sabia que, al llarg de la setmana, havia donat el millor de mi.
Després de la televisió va arribar l’oportunitat de fer un concert únic al Teatre Condal. Com va néixer el projecte?
Volia fer un musical, així que vaig fer un càsting, però no em van escollir. No em vaig creuar de braços perquè tenia molta fe en mi mateixa. En aquell moment, vaig trucar al Dani Anglès, amb qui tinc molt bona relació, i ell em va obrir les portes del Teatre Condal.
Com va anar el concert?  
Impressionant. Hi havia molta gent de la meva ciutat, amics i familiars. Tothom em deia que havia començat “por todo lo alto”. Normalment, la gent comença en espais petits i després arriba al Condal; jo, en canvi, vaig arribar al Condal des del principi. A l’escenari, em sentia envoltada de persones que m’estimaven i això ho feia tot molt especial.
Havies imaginat moltes vegades aquest concert, però la realitat va ser millor que el somni?
Sí, crec que sí. Quan assajava ningú m’aplaudia per exemple (riu). El més maco va ser quan em deien que s’havien emocionat.
Van ser molts mesos de molta feina, imagino…
Des de Setmana Santa vam començar a buscar dates. Tot i això, va ser a finals de maig quan vam iniciar les primeres reunions. La idea era clara: volia cantar les cançons que cantava a casa quan vaig començar.
Hem parlat molt del passat i present. Ara ens toca el futur…
Uf, això ho tinc clar. Desitjo treballar molt (riu), tenir molta feina i fer molts musicals.

Continua llegint

Entrevistes

Gustavo Adolfo Tarí: “Em dedicaré a aquesta passió tota la vida”

Gustavo Adolfo Tarí (Torrellano, 1977) és un reconegut creador de vestuari per a produccions artístiques. Això no obstant, ell es considera artesà. Des del seu taller-laboratori ubicat en un local amagat al Poble-sec, Tarí dona vida a un centenar de peces. El seu enfocament personal i la seva passió pel detall l’han portat a vestir artistes com la Rosalia, Shakira i l’Índia Martínez, entre altres.

Publicat

on

Són molts que parlen de vostè, però poca gent coneix la seva història. Com va començar la seva trajectòria?
Des de ben petit, vaig créixer envoltat en el món de la costura, ja que la meva mare i germana són modistes. Tot i que no soc nascut a Barcelona, vaig decidir traslladar-me a la ciutat comtal per formar-me. Els primers anys no van ser fàcils. Per poder pagar els meus estudis treballava de nit en una benzinera situada a Sant Adrià del Besòs.
En un primer moment, vaig optar per estudiar moda, tot i que amb el temps el meu camí va prendre una direcció diferent. Vaig treballar a empreses d’organització d’esdeveniments i dues sastreries dedicades al cinema. I ara aquí soc, amb la mateixa il·lusió i passió que el primer dia.

Quina peça li ha tret més hores de son?
Quina pregunta més difícil! Fins fa poc, el treball més complex que havia realitzat era el vestit de la Nathy Peluso, que pesa 7 quilos i està tot brodat a mà. Hi vaig dedicar moltíssimes setmanes, treballava 12 hores cada dia. De fet, la meva feina exigeix això: esforç i dedicació.

Treballar tantes hores va ser un fet puntual?
No, en absolut. Treballo cada dia 12 hores o fins i tot més. Avui, per exemple, m’he llevat a les 4 de la matinada i tinc tot això [assenyala un conjunt de roba a mig teixir] per entregar aquesta nit. Tampoc tinc caps de setmana ni festius, però m’organitzo d’una manera que em funciona: faig dos projectes i després me’n vaig a algun lloc per desconnectar.

Ha vestit a grans artistes, fet que l’ha posat en el punt de mira. Com gestiona les crítiques?
Hi ha un exemple molt clar: vaig dissenyar un vestit per la red carpet dels Grammy Llatins per a l’Índia Martínez, i va ser fantàstic. En creuar la passarel·la, ja començaven a arribar-me les fotos de revistes internacionals que parlaven meravellosament del vestit. Després van arribar els Goya, i aquesta mateixa clienta em va encarregar un disseny per la red carpet i una actuació. Tanmateix, el resultat va ser totalment contrari al que esperava. El meu disseny va ser considerat com un dels deu pitjors. Vaig intentar no llegir massa sobre el tema. La recompensa va ser decebedora, però sé que preocupar-me més no em portaria a res.

Per tot el que explica, la seva vida senbla molt estressant.
No em noto estressat, però sí accelerat. Quan comences, la situació és més difícil perquè tothom et demana atenció. En aquesta primera fase, tots es poden enfadar amb tu. Tot i això, has de continuar i no mirar enrere; serà en aquest moment quan t’entendran. Tenir parella és més difícil. Actualment, no en tinc, i agraeixo a totes les parelles que m’han deixat perquè gràcies a això he pogut tirar endavant.

Per què escull el carrer Poeta Cabanyes per instal·lar el taller?
Primer vaig estar a l’Eixample amb més estilistes, després al Raval per tenir més espai. Posteriorment, vaig buscar un entorn més natural i em vaig traslladar a Montjuïc. Més tard, arribava a una propietat a l’Hospitalet. I ara aquí, al Poble-sec, on porto des de 2006.

Ha treballat per espais emblemàtics del barri?
Sí, he treballat força en privat per a El Molino, principalment per a esdeveniments. També he col·laborat amb l’Estadi, per exemple, quan va venir la Beyoncé, a qui vaig ajudar amb dos looks. Com que la meva especialitat és la pedreria i el brodat a mà, acostumen a cridar-me quan necessiten alguna cosa específica.

Quin va ser el disseny que més il·lusió li va fer?
Tots els dissenys em fan il·lusió. Tracto igual una artista emergent d’un petit poble de Catalunya que a una famosa. Per a mi, un client és un client, i sempre dono el millor de mi mateix. Però recordo especialment una cantant d’òpera, Joyce DiDonato, que venia a gravar a Barcelona només tres dies. El client em va comentar que només teníem tres oportunitats: la primera per prendre mides, la segona per fer la prova de vestuari i la tercera per fer l’entrega final. Va suposar una gran responsabilitat, ja que he vestit estrelles internacionals i figures emblemàtiques, però mai un àngel. Ella té una veu celestial.

Per fets com aquests, tenir contactes sembla que és molt important.
Crec que l’art s’ha de treballar constantment. Així és com arriben les oportunitats. Quan em conviden a esdeveniments, no hi vaig; prefereixo quedar-me treballant al meu taller. Soc més de dedicar-me a la feina, perquè considero que el camí es construeix a mesura que es treballa.

Com veu el futur?
Em dedicaré a aquesta passió tota la vida. No entenc una altra manera d’existir. Em visualitzo en un taller a l’aire lliure a Cadaqués, on penjaria un parell de vestits. La gent em veurà com una persona gran que un dia va ser algú significatiu, i ara viu la vida d’una altra forma. La meva carrera és la meva vida, i estic convençut que una passió genuïna mai no s’acaba.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024