Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Xavi Barroso: “El llibre mostra les llums i les ombres del món de l’espectacle en el Paral·lel dels anys 10”

El 28 de maig va sortir a les llibreries ‘L’avinguda de les il·lusions’ (Rosa dels Vents), la primera novel·la de Xavi Barroso (Granollers, 1984). Aquesta, ens diu, és la primera entrevista presencial que fa per promoure-la, després que la campanya de promoció que havia de fer a l’abril es veies truncada pel virus. Ens trobem a una terrassa del Paral·lel, molt a prop d’on viu des de fa 10 anys i molt a prop de l’escenari que relata a la seva novel·la. Però aquell, fa més de cent anys, era un Paral·lel molt diferent, amb més vida, més reivindicació i més il·lusions.

Publicat

on

En primer lloc, parla’ns una mica de tu i de la teva trajectòria professional.
Vaig estudiar comunicació audiovisual i durant molt de temps vaig ser guionista de televisió. Després vaig deixar la tele i vaig passar a dedicar-me al màrqueting digital a Random House, on ara he publicat la novel·la. Mentre l’escrivia ho vaig deixar tot per centrar-me en el llibre i ara soc freelance de continguts i he acabat la meva segona novel·la.

Com neix la teva vocació per la literatura?
Sempre m’ha interessat molt l’escriptura, des de petit escrivia obres de teatre i les muntàvem amb els col·legues. Com a guionista he fet ficció, humor… i he treballat molt en la part de diàlegs, però sempre havia volgut escriure novel·la, una història més passional. Crec que era el pas natural.

Fes-nos cinc cèntims de la trama de la novel·la…
És la història de dues germanes que arriben a Barcelona el 1909 per servir a casa d’una senyora burgesa. La Francisca, la protagonista, és una persona molt rebel i somia en ser actriu, però no fa res per aconseguir-ho. Aleshores els passa una cosa molt forta a totes dues que li fa adonar-se que l’única manera que té de sortir d’allà és convertir-se en actriu i treure a la seva germana del lloc on treballen. El llibre mostra les llums i les ombres del món de l’espectacle en aquella època.

Què et va motivar a escriure sobre aquesta temàtica?
Els meus avis van venir de Cadis i es van establir al Paral·lel, amb la meva mare i les meves tietes, i recordo que el meu avi m’explicava històries de la seva època relacionades amb l’avinguda. Sempre he estat vinculat amb la zona, però l’origen de la novel·la té a veure sobretot amb una exposició sobre el Paral·lel que es va fer al CCCB fa uns anys. Reivindicava el passat històric de l’avinguda, anant més enllà de la transició o l’època del destape que estem més acostumats a sentir. També tractava sobre l’explosió cultural que va haver-hi al Paral·lel a tots els nivells. I em va permetre conèixer dues figures que em van enamorar: la Raquel Meller i l’Elena Jordi.

La protagonista del llibre s’emmiralla en aquests personatges reals de l’època?
Completament. Les parts més importants de la vida de la Francisca corresponen a fites que van aconseguir tant la Raquel com l’Elena. Com, per exemple, construir un teatre, muntar una companyia pròpia i ser directores i empresàries.

La figura de la cupletista Raquel Meller és prou coneguda al Paral·lel, però qui va ser Elena Jordi?
Montserrat Casals (nom real), era una dona que vivia a Berga i estava casada. A principis del segle XX ho deixa tot per venir a viure a Barcelona. Amb la seva germana van muntar un estanc al carrer Rauric, pel qual hi passaven moltes personalitats del Paral·lel. Així és com comença a introduir-se en el món de l’espectacle. Ella volia ser actriu i ho aconsegueix, el seu gènere predilecte és el vodevil. Va tenint èxit i, com a deixeble de Margarida Xirgu, segueix el seu model: acaba creant la seva pròpia companyia de teatre, que va estar molts anys al Teatre Espanyol com a companyia resident. A més, va ser una de les primeres directores de cinema d’Espanya i la primera a construir un teatre amb el seu capital.

‘L’avinguda de les Il·lusions’ abasteix des del 1909 fins al 1919. Com era el Paral·lel d’aquells anys?
Des de l’última dècada del segle XIX fins als anys 30, l’avinguda viu una època d’esplendor. És un espai de teatres de barraca, de circ… que abans estaven al Passeig de Gràcia. La Primera Guerra Mundial fa que vinguin molts estrangers exiliats, polítics, desertors, que venen a parar al Paral·lel perquè hi ha aquesta convergència d’oci, de cabarets, de cafès, però també de prostitució i sales de joc. A partir d’aquest moment la zona s’activa moltíssim, al nivell del Montmartre parisenc. També arribaven molts vaixells de soldats, que venien de la guerra i paraven al port per passar-hi unes hores o dies abans de marxar al front. Aquells anys, en definitiva, van ser una explosió. Una explosió de teatre, de música, de joc, de droga, de prostitució… Hi havia vida les 24 hores del dia.

També és un moment de reivindicació del món obrer. Un tema recurrent a la teva novel·la.
Sí. El Paral·lel era el lloc d’oci i esbarjo obrer, perquè els teatres burgesos estaven a La Rambla i al Passeig de Gràcia. Les idees obreres i sindicalistes es coïen als cafès de per aquí i fins i tot els teatres es feien servir per fer mítings. En aquells anys va néixer la CNT i hi havia el lerrouxisme, que feien servir el Paral·lel com a lloc de difusió d’idees.

Com has treballat la recerca històrica per construir el relat del teu llibre?
Bàsicament ha estat a través de llibres, publicacions i diaris de l’època. Comanegra va publicar un llibre d’un cronista de l’època, Rossend Llurba, que és molt interessant perquè recull articles que parlen del dia a dia als carrers i és molt colorista, es fixa en molts detalls quotidians. També he treballat molt amb les biografies que hi ha a la secció sobre el Paral·lel de la Biblioteca Francesc Boix. I m’he servit d’hemeroteques com la de La Vanguardia i Solidaritat Obrera, a més de l’arxiu anarquista.

Com a persona que ha treballat en màrqueting, quina importància creus que té una bona campanya a l’hora de promoure una obra literària?
Hi ha dos factors importants: la visibilitat que se’t dona a nivell de premsa i de campanya, que és vital perquè cada setmana es publiquen molts llibres (bons i dolents). I, sobretot, el boca-orella, que pot arribar a funcionar millor que la campanya de màrqueting més elaborada.

Per últim, ens has dit que has acabat la teva segona novel·la. Ens pots avançar alguna cosa?
No et puc dir el tema perquè seria espòiler, però és un spin off; hi ha un personatge molt petit en la primera novel·la que és el protagonista de la segona i, a través d’ell, avancem en el temps i entrem en un altre món de la ciutat i en un altre punt de vista sobre el qual m’ha enriquit molt escriure. El que sí que et puc dir és que apareix el Paral·lel i apareix el Poble-sec, a més de Sant Andreu i el Barri Gòtic.

Entrevistes

Jesús Martín: “La comunicació i l’actuació amb el CAP Les Hortes funciona molt bé”

Ser professor i director d’institut pot semblar, amb els temps que corren, un esport de risc. Però en Jesús Martín (Badalona, 1968) parla amb un to tranquil i optimista sobre la rentrée de l’alumnat al centre que dirigeix, l’institut públic Consell de Cent (Carrera, 25). Es tracta d’un centre d’alta complexitat en què alumnes de diversos orígens i amb diverses capacitats conviuen i es relacionen entre ells, ara amb dificultats afegides: els nous protocols que cal seguir i aquest distanciament social tan impropi de l’adolescència.

Publicat

on

En primer lloc, explica’ns una mica la teva trajectòria i el teu vincle amb l’Institut Consell de Cent.
Fa 12 anys que treballo a l’institut, que abans de l’any 1996 era una escola de primària. Primer vaig estar cinc anys de coordinador pedagògic i, quan el director es va jubilar, vaig agafar la direcció. També dono classes de geografia a segon de batxillerat.

Quins són els valors d’aquest centre?
Com a qualsevol centre, basem l’educació en pilars com la solidaritat, el respecte i la tolerància. Però en el nostre cas intentem fer incidència sobretot en què la gent sigui participativa i ens preocupa molt l’exclusió social. Nosaltres som un centre de màxima complexitat i per això és prioritari treballar la diversitat, la convivència i l’entorn. Ens importa tant el que fan els alumnes dins el centre com fora d’ell.

Sou un centre d’agrupament sord. Què significa això?
És una continuïtat del que fa l’Escola Tres Pins, també del barri, a la primària. Som un centre en què conviuen alumnes sords i alumnes oïdors en modalitat bilingüe, és a dir, llengua de signes en català i llengua oral. Tots fan el mateix temari, estan a classe junts i al pati també, però a les classes en què hi ha alumnat sord, hi ha una psicopedagoga de suport que s’encarrega d’adaptar la informació del professor.

I els alumnes oïdors aprenen el llenguatge de signes? Com és la relació entre ells i l’alumnat sord?
A segon de l’ESO fem una optativa perquè ens agrada que tot el centre tingui uns mínims coneixements en llengua de signes. Les optatives són les úniques matèries que varien pels alumnes sords i oïdors. I, pel que fa a les relacions, varia molt segons la promoció; és lògic que els alumnes sords es facin més entre ells, però aquí fins i tot han sorgit relacions de parella entre sord i oïdora.

Durant el confinament, tot l’alumnat ha pogut accedir a la virtualitat per continuar les classes?
Els que més han patit i s’han quedat una mica desplaçats han estat els de l’aula d’acollida, que són els alumnes que arriben a l’institut des de l’estranger. Ells ho han passat pitjor perquè tenen moltes limitacions i problemes de comunicació, per això van ser dels que van tornar al juny a les aules, juntament amb tot el batxillerat.

Parlem de la nova normalitat. Com ha estat la tornada a les aules després de la pandèmia?
Tot l’equip directiu hem passat l’estiu pensant com ho podríem organitzar tot i donant forma al pla d’obertura que ens havien d’aprovar. Fem horari intensiu en lloc de matí i tarda i tenim tres portes d’entrada en lloc d’una. Nosaltres prioritzem que tot l’alumnat vingui presencialment, però a batxillerat tenim grups de 35 alumnes, pel que a les matèries comunes els hem de dividir en dos grups, però de professor només en tenim un, que passa 30 minuts a un grup i 30 minuts amb l’altre o fa el que anomenem classes mirall.

Ja teniu un primer grup confinat. Explica’ns com ha funcionat el protocol.
Es va confirmar un positiu d’un dels grups de segon de batxillerat i, al cap de dos dies perquè el dia següent era festiu, es van fer PCR a tot el grup, i va sortir un altre positiu. Per tant, aquest grup estarà 14 dies fent les classes de manera virtual des de casa. A més, els germans dels alumnes confinats que assisteixen al centre, també s’han de confinar. És tot un efecte dominó, però val a dir que la comunicació i l’actuació amb el CAP Les Hortes de moment funciona molt bé i de forma molt ràpida.

El professorat sent que està especialment exposat al virus? S’han fet PCR a tothom?
El protocol està molt enfocat a la primària, però a batxillerat els professors estan normalment una hora al dia amb cada grup d’alumnes i mai no estan més de de 4 hores amb el mateix grup, per això no se’ls han fet PCR. Això provoca cert neguit entre el professorat, que no entenen per què no se’ns fan les proves a tots. Els alumnes es comporten molt bé, però treballem amb molts alumnes i són adolescents. No es pot controlar tot.

No deu ser fàcil que els adolescents siguin capaços de mantenir regles com la de no tenir contacte físic entre ells…
Estem gratament sorpresos, però el més complicat és l’hora d’esbarjo perquè s’han de baixar la mascareta per menjar l’entrepà i són els moments més perillosos, ja que hi ha més contacte. La sort és que ara tenim més espai de pati perquè hem pogut incorporar els Jardins de Walter Benjamin com a pati del centre.

Era una demanda històrica!
Ja fa 10 anys que volíem incorporar-los com a pati perquè tenim una porta que hi va a parar directament. Els jardins són un espai infrautilitzat pel barri, un espai molt degradat on durant tot l’estiu hi viuen persones sense sostre amb tendes de campanya. Ara, per fi, podem tenir un ús compartit entre el barri i el centre i no només l’utilitzem com a pati sinó també com a espai de classe de visual i plàstica, de geografia, d’educació física… perquè està molt ben condicionat.

Per últim, heu percebut un augment de l’absentisme a les aules d’ençà de la pandèmia?
No hem tingut problemes en aquest sentit, tot i que sabem que sí que n’hi ha hagut als cursos de primària, perquè als pares els costa més portar els fills petits a l’escola. En el nostre cas, hem tingut absentisme només si els alumnes s’han trobat malament, per precaució, però no per por ni per negacionisme.

Continua llegint

Entrevistes

Ernest Morera: “L’emergència sanitària no ha passat i ara arriba l’emergència social amb els desnonaments”

Veí del Poble-sec, l’Ernest Morera (Barcelona, 1974) és soci i treballador de la cooperativa que gestiona el gimnàs social Sant Pau. Hi treballa des del 2012, però ha estat vinculat al projecte tota la vida; és fill i nebot de les dones que es van encarregar de la neteja del gimnàs durant 25 anys. Amb la Covid-19, aquest espai de la Ronda Sant Pau, 46 s’ha convertit en un equipament d’emergència social pel qual cada dia passen 150 persones a dutxar-se, canviar-se de roba i agafar un àpat. L’Ernest ens rep al gimnàs, entre muntanyes de roba, líquid hidroalcohòlic i caixes de menjar. Està suant, atrafegat i se’l veu afectat emocionalment per tot el que estan vivint, però tot i això, es mostra optimista i esperançat de cara al futur.

Publicat

on

Per a qui encara no sàpiga què és el gimnàs social Sant Pau, ens en fas cinc cèntims?
És un gimnàs que té 80 anys i que el 2012 va ser recuperat per part dels treballadors i treballadores, en un moment en què el projecte passava una situació molt delicada i va estar a punt de tancar. En aquell moment ens convertim en cooperativa sense ànim de lucre i entenem que tenim l’obligació de tornar el que ens han donat els barris del Poble-sec, Sant Antoni i Raval. En aquests barris ens trobem amb un seguit de necessitats que cal cobrir. De mica en mica el gimnàs es va convertint en un projecte social perquè ens trobem en una situació complicada per al barri i hem de prendre decisions per posar el nostre gra de sorra. Actualment, previ a la Covid-19, hi ha 57 entitats que ens deriven persones com a usuàries del Sant Pau i tenim 1.432 socis, dels quals 928 no paguen res.

Com es pot sostenir això?
El nostre projecte té problemes econòmics greus. La despesa en consums s’ha doblat i el nombre de persones que han necessitat fer esport ens ha superat. Això, amb un model que no ha tingut ajut per part de l’Ajuntament, ha estat difícil. Es dona la paradoxa, a més, que d’aquestes persones que no paguen, 353 són derivades per part de l’Ajuntament. Aquesta és la peça que no ha encaixat.

També heu tingut problemes amb la propietat de l’edifici. En quin punt es troba això ara?
L’edifici és privat, és d’una família de vuit cosins. A nosaltres ens vencia el contracte el 30 de juny d’aquest any i ja havien intentat desallotjar-nos, però ho hem pogut evitar fins ara. Ara se’ns ha acabat el contracte i estem negociant la compra de l’edifici. L’Ajuntament té, des del 25 de maig de 2018, l’obligació de comprar-lo, perquè es va aprovar en plenari sense cap vot en contra, però veiem que no es realitza aquesta compra i nosaltres hem buscat alternatives privades i hem presentat tres opcions a l’Ajuntament. El problema és que la propietat vol cobrar més del que val l’immoble, per tant, per a nosaltres el més lògic seria que l’Ajuntament comprés l’edifici, però li oferim altres opcions público-privades per poder salvar l’edifici. En els pròxims mesos hi hauria d’haver una solució.

Previ a la Covid-19, quin era el perfil de les persones usuàries del centre?
Tenim socis que ho són des de fa 25 anys, de tots tres barris. Tenim una representativitat del que hi ha als barris, gent que se’n pot anar de vacances als Estats Units i gent que ho passa malament per arribar a final de mes. Els clients que econòmicament no tenen problemes conviuen amb els que no tenen possibilitats de pagar la quota, però la màgia del Sant Pau és que ningú sap qui paga i qui no, les normes són les mateixes per a tothom i això fa que sigui un projecte molt enriquidor, a més que, des dels anys 40, tots els nens dels Escolapis i l’escola Griselda han après a nedar aquí. El que també li dona molta força al gimnàs és que, abans de la Covid-19, oferíem cada dia 50 dutxes a persones que viuen al carrer mentre obríem als matins. És un projecte molt arrelat als barris i al teixit associatiu.

Com us ha transformat l’emergència sanitària?
Nosaltres vam tancar tres dies abans que fos obligatori perquè ja vam veure que no podíem mantenir la seguretat dels nostres socis. En un primer moment no vam tenir capacitat de fer res, però al cap d’un mes, els serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona ens van proposar de treballar plegats com a centre social. Va ser una decisió molt encertada i estem molt contents d’aquesta col·laboració. Ara venen cada dia 150 persones a dutxar-se, canviar-se amb roba neta que els oferim i, en sortir, agafen un àpat.

Qualsevol persona pot utilitzar aquests serveis?
Qui tingui necessitat de menjar, roba o dutxa pot venir.

I el veïnat del barri, pot contribuir-hi d’alguna manera?
Els veïns han respost a totes les crides i ens han ajudat molt. Ara mateix necessitem roba i, si hi ha donacions de menjar, que sigui menjar que no s’espatlli i que ho pugui cuinar algú que viu al carrer. Pel que fa a mans, ara mateix estem bé, però potser necessitarem voluntariat si la situació segueix així.

No hi ha previsió de tornar a recuperar el servei de gimnàs?
Ara mateix vivim amb molta incertesa, però ens hem compromès amb l’Ajuntament a estar fins el 15 d’octubre i, a partir d’aleshores, tornar a obrir com a gimnàs, però no sabem realment què passarà.

Com veus la situació del Raval arran de la crisi sanitària? Ha empitjorat molt?
Quan vam obrir el centre com a espai social durant la crisi sanitària, vam veure que venia un perfil nou; usuaris que venien amb vergonya, amb molta inseguretat. Era gent que havia estat treballant a l’economia submergida, que no tenia accés a ajudes i que, amb l’estat d’emergència, s’havien quedat sense recursos. També ens hem trobat un perfil de gent que compartia pis, no ha pogut pagar i s’han quedat al carrer, no són famílies perquè els desnonaments s’han aturat fins setembre, però sí que hi ha hagut gent que ha perdut la casa. Cal tenir en compte que l’emergència sanitària no ha passat i ara ve una emergència social, que arriba amb retard. Fins ara els jutjats no han actuat, però ara començarà una onada de desnonaments.

Estaria bé acabar amb una mica d’optimisme…
Tota la situació és emocionalment molt desgastant, però a mi em fa ser optimista veure com s’organitzen els veïns i els barris. S’han fet xarxes autogestionades per repartir menjar, ordinadors per als infants que ho necessitaven, roba… On no arriba la resposta de les institucions, han arribat els veïns. Això és esperançador.

Continua llegint

Entrevistes

Gal·la García: “Quan nosaltres entrem en joc, sempre hi ha una resposta”

En moments de crisi com els que vivim, l’accés a un dret tan bàsic com l’habitatge suposa una lluita constant per a moltes persones que han perdut la feina o no tenen prou recursos per assolir el pagament d’un lloguer. Parlem amb la Gal·la García (Barcelona, 1985) i ens acompanya la Berta, totes dues membres del Sindicat de Barri del Poble-sec: un espai de suport mutu que lluita per fer front a les injustícies socials vinculades amb l’habitatge al barri.

Publicat

on

Des de quan existeix el Sindicat de Barri i quina és la vostra tasca al Poble-sec?
El Sindicat de Barri del Poble-sec existeix des de fa uns cinc anys en el marc de l’ateneu La Base. Neix de la necessitat de la defensa del dret a l’habitatge. Al Poble-sec hi ha una guerra oberta en matèria d’habitatge pel tema de l’especulació, la gentrificació i els pisos turístics. El preu del lloguer ha pujat moltíssim i el mercat especula amb un bé bàsic per a tothom; aquest és el punt de partida i la raó de la nostra existència. El que fem és oferir assessorament col·lectiu i suport emocional a persones que s’enfronten a un desnonament, un judici o a una situació de vulnerabilitat davant de la propietat. Si estàs sol davant d’aquesta mena de situacions, ets molt més vulnerable.

De quina manera us organitzeu al sindicat? Quantes persones en formeu part ara mateix?
Som unes 30 o 40 persones fixes, però en algunes assemblees hem arribat a ser 70. Som un moviment molt horitzontal i amb perfils molt diversos; gent jove que no es pot emancipar, mares solteres sense papers, persones amb pocs recursos, amb poca xarxa, etc. Fem assemblees setmanals, on ens trobem totes, i després treballem en comissions. Tenim també estructures populars, com el grup de dones, el comitè revolucionari d’aliments o un grup d’esport.

Durant el confinament heu engegat algunes campanyes, com la Vaga de Lloguers. En què consisteix aquesta proposta?
Amb la crisi de la Covid-19 moltes persones van perdre la feina o les seves empreses van entrar en ERTO, això suposa una nova crisi social que no volem pagar-la els mateixos de sempre i, per tant, si nosaltres no cobrem, no paguem. És una evidència, perquè quan la gent no cobra no pot pagar l’habitatge. El que es volia era donar un paraigua de suport a aquelles persones que no poden pagar el lloguer i s’han d’enfrontar sols als monstres dels bancs, els inversors, els grans propietaris, etc.

Quines són les conseqüències legals d’això per a les persones que han secundat aquesta vaga?
A efectes legals, quan tu no pagues, pots enfrontar-te a una demanda per impagament de lloguer, una demanda que pot acabar en ordre de desallotjament. Però la campanya no diu “no pagueu” d’entrada, hem fet sobretot una assessoria col·lectiva per articular una lluita organitzada. Hem intervingut entre propietat i llogaters per arribar a acords i s’ha demostrat que, quan nosaltres entrem en joc, sempre hi ha una resposta. Per això té sentit i és necessària la força col·lectiva.

Quin model de lloguer seria l’òptim des del vostre punt de vista?
Nosaltres estem a favor de què tothom tingui un lloc on viure i no som polítics per buscar el millor model. En una societat capitalista, els mínims posats per l’Estat són els lloguers socials; aquest model diu que has de pagar un 30% dels teus ingressos, que han de ser molt, molt mínims perquè si no, no te l’ofereixen. Quan intervenim, nosaltres intentem negociar un pagament entre el 10 i el 30% dels ingressos de la família, però què passa quan aquella família directament no té ingressos? Què passa quan no poden treballar perquè no tenen papers? Nosaltres no parlem de lloguer social, parlem de lloguer assequible.

Hem seguit de prop la trajectòria del Bloc Llavors del carrer Lleida. Al març va haver-hi un desallotjament dels ocupants. Quina és la situació actual?
L’any passat, el Parlament va aprovar un decret llei que obligava als grans propietaris (posseïdors de 15 bens immobles) a fer contractes de lloguer social a tots els okupes que portessin més de sis mesos en els seus immobles ocupats, si aquests immobles havien estat buits durant dos anys. Ens vam intentar acollir a aquesta llei perquè el Bloc Llavors complia tots els requisits i l’ocupaven famílies vulnerables, però el que va passar és que la llei no tenia aplicació penal, només suposava una sanció administrativa cap a la propietat, a qui els sobren recursos per pagar una multa. Per això es va poder fer efectiu el desallotjament, que va ser molt violent i en data oberta, una pràctica que, pel que marca la LEC, no és legal. Actualment hi ha tres pisos ocupats que segueixen resistint perquè estan en un procés judicial diferent.

Què passa ara amb els pisos turístics amb la caiguda del turisme arran de la Covid-19?
Alguns propietaris estan fent contractes temporals fins que la situació reverteixi. Altres pisos turístics han estat ocupats. Un dels casos és el del carrer Hortes, 4, on hi havia un bloc de pisos sencer buit, que preocupa molt els veïns perquè l’han ocupat persones d’un perfil violent i agressiu.

Okupació també significa, a vegades, narcopisos i problemàtiques com la del cas que esmentes.
No és cap secret que, quan hi ha cases buides, també ho aprofiten les màfies d’okupació i dona lloc a moltes activitats delictives, com el narcotràfic o la prostitució, a més d’agressions i violència masclista. Nosaltres som molt conscients que la delinqüència és fruit de la desigualtat i que cal mirar més enllà, perquè que ens agredim i ens culpabilitzem entre els pobres només és una victòria dels rics. Aquesta situació ens preocupa perquè està generant discursos molt racistes en els que no volem entrar i la resposta de les institucions està sent nul·la.

En vista de casos com el d’Hortes, 4, hi ha veïns preocupats perquè puguin trobar-se casa seva ocupada, per exemple, en tornar de vacances.
Hi ha una campanya de la por per part dels mitjans de comunicació massius, que contribueixen a  preservar els interessos de lobbies. Si algú marxa temporalment i troba el seu habitatge violat, no és okupació. La okupació és  un delicte d’usurpació recollit al codi penal i al codi civil. Que tu marxis i t’entrin a casa és una violació del domicili (allanamiento de morada), un delicte molt greu penat de forma molt severa. Aquests casos són totalment excepcionals i anecdòtics, però és el que ocupa espai a la premsa, quan realment l’okupació és un moviment molt més ampli i és una forma de donar resposta habitacional a moltíssima gent que no pot pagar el lloguer o la hipoteca del lloc on viu.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2020 Zona Sec.