Juan Marsé (1933-2020) passarà a la història de la literatura com el narrador més destacat de l’anomenada Escola de Barcelona, gràcies a una carrera que s’inicià el 1960 amb la publicació de Encerrados con un solo juguete i que es forjà amb novel·les tan interessants com Últimas tardes con Teresa (1966), La oscura historia de la prima Montse (1970), Si te dicen que caí (1973), Ronda del Guinardó (1984), El embrujo de Shangai (1993), Rabos de lagartija (2000) o Esa puta tan distinguida (2016).
Marsé va ser capaç de crear la seva pròpia geografia narrativa: ‘‘el territori Marsé’’. Un espai que parteix del Guinardó i que, com diu la cançó, ens parla d’un temps i d’un país: uns barris barcelonins on els nens dels perdedors gaudeixen inventant aventis, somiant aventures que els allunyin de la realitat de misèria, econòmica i moral, que els oferia la postguerra franquista.
Moltes vegades s’ha dit que encara no tenim la gran novel·la de Barcelona –Sergi Pàmies fins i tot va escriure un recull de contes amb aquest títol, La gran novel·la de Barcelona–, i això, probablement, es deu al fet que no existeix una sola Barcelona, sinó moltes, infinites. Amb tot, si afegim a les pàgines de Marsé, alguns títols com La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda; Vida privada, de J. M. de Sagarra; La Xava, de Juli Vallmitjana; Míster Evasió, de Blai Bonet; Un film (3.000 metres), de Víctor Català; La rossa de mal pèl, de J. M. Francès; La tardor barcelonina, de Francesc Pujols o El temps de les cireres, de Montserrat Roig, començarem a tenir un esbós d’aquesta ciutat polièdrica. Un esbós que cada lector haurà d’anar perfilant segons el propi gust, per a poder confegir la seva gran novel·la de Barcelona.