Fa temps que, a alguns veïns agrupats en entitats de Sant Antoni, els voltava la idea de promoure una iniciativa cultural per donar a conèixer intèrprets i grups locals i per treure més partit a un dels espais emblemàtics del barri, el Mercat de Sant Antoni. Amb la pandèmia, la proposta sembla delicada, però no impossible: “La nostra idea és promoure els esdeveniments i la vida cultural i fer-ho a l’aire lliure, donades les condicions derivades de la Covid-19”, explica Marc Folch, un dels impulsors de l’anomenada Sala Mercat i tècnic de la federació Calàbria 66. En acabar el confinament més estricte, Folch i un grup de persones d’aquestes entitats van començar a idear l’organització d’algun tipus d’acte al mercat, que resulta ser un espai força idoni per les característiques que té.

Un projecte il·lusionant 

“El que ens plantegem és fer una programació mensual de concerts, tot i que es podria nodrir amb altres activitats culturals”, diuen els organitzadors. El primer concert, protagonitzat pels músics de jazz Jaume Guerra i Víctor Oller, es va celebrar sense problemes el dia 10 de juliol a la placeta de Tamarit i ara plantegen la possibilitat de mantenir una programació estable, també amb l’objectiu de recuperar activitats que no s’han pogut celebrar a causa del confinament, com el Dia de la Música o la Mostra de Teatre que coordinen des de Calàbria 66. Ara per ara, no obstant, és una idea experimental, ja que hi ha diversos aspectes a cobrir: la primera és una qüestió de material i infraestructures, perquè els cal el suport del Districte i encara no saben si hi podran comptar. La segona és que els impulsors de la Sala Mercat tenen clar que volen que els artistes i els treballadors culturals cobrin i tinguin unes condicions dignes com qualsevol treballador: “La Covid-19 ha posat sobre la taula la problemàtica del treball no regularitzat entre els artistes, molts dels quals s’han quedat sense ajudes i sense aconseguir cap mena d’ingressos”, apunta March Folch.

Concerts per gaudir assegut

Pel que fa a la programació, en principi es faran concerts que el públic, amb un aforament màxim de 150 persones, pugui gaudir assegut: “És molt complicat programar música que convidi a ballar i molt antinatural fer-ho quan no es pot ballar, per això programarem concerts que el públic pugui gaudir des de la cadira”. També volen fer encaixar la música amb el descans del veïnat i no ser un destorb, i assentar aquesta activitat que dona vida i alegria al barri en aquests moments complicats.

Amb tot, el destí d’aquesta proposta cultural està en mans de les institucions, les mateixes que han facilitat que es facin altres festivals, com el Grec o el Cruïlla. Però, en aquest cas, en tractar-se d’una iniciativa veïnal, sembla que els impulsors no ho estan tenint fàcil per aconseguir permisos i subvencions.

Agustí Esclasans (1895-1967) fou un notable escriptor català i un dels intel·lectuals més interessants del moviment cultural noucentista. Conreà una extensa obra, on hi trobem assaig, poesia, narrativa, teatre, crítica literària, periodisme i traduccions. Entre els textos d’Esclasans, destaca el seu debut literari: Històries de la carn i de la sang, un recull de vint contes editats el 1928 per l’editorial sabadellenca, La Mirada, dirigida pel magnífic novel·lista Francesc Trabal (1899-1957). Ara, quasi cent anys després, torna a veure la llum gràcies a la impagable tasca de rescat literari que realitza l’editorial Males Herbes.

A Històries de la carn i de la sang, el lector hi trobarà una galeria de personatges insòlits que poblen una Barcelona tèrbola com una vall engolida per la boira, un escenari on s’hi representen crims esgarrifosos, transformacions desconcertants i tragèdies colpidores. Esclasans desplega en aquests relats el seu toc personal, fruit d’una magistral combinació de fragments sorgits de la realitat més viva i quotidiana amb d’altres elements que podríem qualificar d’onírics, surrealistes, simbòlics o, fins i tot, fantàstics.

Males Herbes s’ha proposat rescatar algunes de les millors obres de gènere de la literatura catalana. Gràcies a aquest projecte, els lectors hem pogut (re)descobrir La ciutat de la por, de Joan Crespí Martí; La barca d’Isis, de Joan Oller; La ciutat dels joves, Aurora Bertrana; Quim/Quima, de Maria Aurèlia Capmany (ressenyada al nº 168 d’aquest diari), La rara anatomia dels centaures, de Miquel Àngel Riera o les narracions decadentistes que conformen l’antologia Savis, bojos i difunts (el lector recordarà que en vaig parlar ara fa tot just dos anys, en el ZONA SEC nº 174), etc. Ja tinc ganes de saber quins seran els propers rescats literaris que Males Herbes ens portaran… S’accepten apostes!

Els locals de música en viu i les sales d’oci nocturn passen per un moment realment complicat des que va començar el malson de la Covid-19. En el cas de la Sala Apolo (Nou de la Rambla, 113), l’aturada els va enganxar en un dels millors moments: just acabaven de finalitzar les obres d’adaptació i millora del local, que es van fer per minimitzar les molèsties al veïnat, i després de la gran inversió dedicada a aquesta reforma, començaven a treure’n rendiment.

El 2021 serà clau

Alberto Guijarro, el director de la sala, reconeix que en aquests moments la situació és molt negra: “Som un dels sectors que encara no ha pogut obrir i estar tancats, sense ingressos i amb totes les despeses que tenim, és una situació que no podrem estirar gaire temps més. Si a començaments del 2021 no tenim solucions, ens haurem de plantejar mesures dràstiques”. La Sala Apolo, com altres sales de concerts, forma part de la lluita que encapçala l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC) per mirar de rescatar aquests negocis i trobar una solució. En el cas de l’Apolo, tota la plantilla, excepte tres persones, està en ERTO.

La normativa no sembla ajudar: “Hi ha molta confusió, perquè algunes activitats de concerts sí que es poden fer, amb un aforament molt reduït, però cal un permís especial i és una legislació que va canviant cada 15 dies”, diu Guijarro.

La virtualitat no ajuda 

Durant el confinament i després d’aquest, la Sala Apolo va fer propostes virtuals, com la majoria de sales de tot el món, però de seguida han vist que això genera més despesa que beneficis, ja que gairebé ningú paga l’streaming: “És normal perquè l’experiència és totalment diferent. Venir a una sala a la nit és més que viure la música, és un tema de sociabilitat insubstituïble”, lamenta el director de la sala.

I el problema no és només la sala en si mateixa, sinó tota una xarxa que també es veu afectada, promotors culturals, artistes, personal tècnic, proveïdors, etc.  Al voltant de la Sala Apolo hi ha moltes altres empreses que viuen d’ella i ara mateix no poden treballar. El mateix passa amb alguns locals de restauració del Paral·lel que, en gran part, vivien de la clientela que generava l’Apolo. Guijarro explica també que han sentit el caliu del veïnat de la zona: “Curiosament, hem rebut missatges de veïns, que acostumaven a queixar-se pel soroll, i que ara ens troben a faltar”, afirma.