El passat 8 de febrer saltaven totes les alarmes. Una brigada de neteja, protegida per agents de la Guàrdia Urbana de Barcelona, esborrava l’obra de l’artista Roc Blackblock. El mural al parc de les Tres Xemeneies no havia durat ni 24 hores després que una dotzena de grafiters clamessin, esprai en mà, per la llibertat d’expressió després de la detenció del raper Pablo Hasél. El rostre del rei emèrit, Joan Carles I de Borbó, etiquetat com a “lladre” i envoltat de fletxes republicanes, quedaria amagat sota una homogènia capa de pintura.
Per sort o per desgràcia d’alguns, en ple segle XXI l’art ha deixat de ser tangible. Si bé l’Àrea de Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, controlada pel regidor socialista, Albert Batlle, va poder esborrar l’obra original (tal com va revelar el seu company de Govern municipal Eloi Badia), les imatges virtuals del grafiti van començar a córrer com la pólvora a les xarxes socials. L’efecte Streisand s’havia desfermat i ja no hi hauria cap censurador que pogués aturar la seva difusió.
‘Trending topic’
“En comptes de perjudicar-lo, crec que l’art urbà ha sortit guanyant amb aquesta censura”, observa el responsable de Street Art Barcelona, Antonie Careil, qui també coordina els murs urbans del Teatre Arnau. “Hem vist com els grafitis tenen un paper fonamental en l’expressió d’opinió, en mostrar i difondre missatges; mai havia vist tantíssima gent a les Tres Xemeneies com quan Roc Blackblock va decidir refer la seva obra i tot va ser gràcies a la ximpleria de censurar”, afegeix. Un mural que, per cert, ja ha sigut vandalitzat.
“El més normal és que l’obra original s’hagués esborrat per la dinàmica dels murs, en un parell de dies un altre artista hauria pintat a sobre la seva obra, hauria fet la seva foto i hauria marxat, perquè tothom accepta i entén la dinàmica”, explica el director de Rebobinart, Marc Garcia, entitat que gestiona els murs lliures de les Tres Xemeneies.
Murs autoritzats
Els murs de les Tres Xemeneies, com d’altres repartits per la ciutat, són una espècie de reserva natural per als grafiters. La raó: són els únics espais públics on poden desenvolupar la seva creativitat de forma autoritzada i regulada. El problema de la polèmica, però, rau en “l’ambigüitat” del protocol de bones pràctiques que han de complir els artistes: “Pot semblar molt obvi quan no es permeten missatges ofensius i es pensa en pintades racistes, contra les dones… però en temes com la policia o la monarquia… és més interpretable”, assenyala el fundador de B-Mural, Xavier Ballaz. “Calen uns protocols i uns responsables clars, perquè no pot ser que algú que mani, si li pica alguna cosa que es pinta, doni l’ordre d’esborrar-ho”, afegeix.
En aquesta línia, Garcia destaca el fet que la polèmica només podria haver sorgit a les Tres Xemeneies: “Cal tenir en compte que l’Ajuntament de Barcelona és l’únic que té espais legals d’aquestes característiques; la gran majoria d’ajuntaments no volen espais lliures on qualsevol pugui pintar el que li doni la gana amb qualsevol qualitat artística o missatge”. “Tots els partits polítics que ara han assenyalat al Govern de Barcelona per dir mira com censuren, el primer que haurien de fer és mirar què fan ells allà on governen; saben que a la majoria de llocs prefereixen organitzar comissariats i pagar per propostes artístiques concretes, en comptes de tenir espais de lliure creació”.
Manca d’espais
Encara que Barcelona sigui un dels pocs municipis que compta amb murs públics autoritzats, els col·lectius que treballen amb els artistes asseguren que aquests són molt pocs. “És una cosa en què l’Ajuntament va haver de cedir en el seu moment, perquè fora d’aquests murs l’art urbà pateix una repressió molt forta”, apunta Careil en referència a la normativa de civisme, i que també recorda que a la ciutat “no comptem amb cap festival potent, no tenim façanes o mitgeres on pintar i tampoc atraiem artistes internacionals”.
“L’última paret que ens queda per superar és la de l’Ajuntament, que no dona ni recursos ni llicències perquè es facin murals de gran format”, observa el president de Rebobinart. Al seu parer, “s’ha de començar a dotar al sector de recursos econòmics perquè els artistes treballin de forma digna, perquè mentre que a la resta d’Europa hi ha molta empenta perquè hi hagi grans mitgeres dinàmiques que donen diferents visions de la ciutat, a Barcelona encara se segueixen donant recursos només als espais tancats de sempre”.
L’efecte Streisand
L’efecte Streisand és un fenomen d’Internet que es produeix quan algú intenta censurar alguna informació o imatge sense èxit. En comptes d’aconseguir el seu propòsit, l’element que volia amagar passa a ser difós de forma massiva i es torna viral a les xarxes, de manera que acaba aconseguint més visibilitat. El nom del fenomen té origen en la polèmica que va aixecar la cantant Barbara Streisand, quan va exigir a un fotògraf amateur la retirada d’una imatge on apareixia casa seva per casualitat. En comptes d’aconseguir el seu objectiu, tothom va començar a compartir la fotografia (fins aleshores havia passat completament desapercebuda).
Fotografia | Fernando Alcalà
Entrevistesfa 3 mesos
Hemerotecafa 3 mesos
Culturafa 3 mesos
Políticafa 3 mesos
Societatfa 3 mesos
Políticafa 3 mesos
Societatfa 3 mesos
Històriafa 3 mesos