Connecta amb nosaltres

Història

La ciutat demanava els Jocs durant tot el segle XX

Maig de 1981: El batlle Serra exposa la idea de celebrar uns Jocs Olímpics a Barcelona

Publicat

on

Quan Narcís Serra presentà la seva proposta, a molts semblà forassenyada; però els antecedents i l’oportunitat històrica feren possible que aquella fos l’ocasió encertada per dur a terme l’esdeveniment esportiu mundial per excel·lència.

D’una banda, llavors, moment clau de la transició, se sabia que l’etapa d’Unión del Centro Democrático estava esgotada i s’albirava l’inici de la nova etapa socialista, que s’acabà prolongant al llarg de catorze anys.

Des de finals del segle XIX, als inicis de l’esport com avui el coneixem, tot i els canvis operats a través dels anys, Barcelona sempre havia estat la capital de totes les noves modalitats que s’anaven obrint pas en el món de l’esport: futbol, bàsquet, natació, ciclisme, excursionisme, gimnàstica, atletisme, motor, tennis…

Ja el 1920, Barcelona es postulà per als Jocs Olímpics de 1924, resultant triada l’opció de París. El 1929, en ocasió de l’Exposició Internacional, es tornà a presentar, per segona vegada, per als Jocs de 1936; però finalment Berlín fou la seu escollida, en un marc convuls, tant a nivell de l’estat espanyol com dels conflictes europeus que es començaven a percebre. Fins i tot el 1932 s’optà a una nova candidatura per al 1940, però no fou escollida, ni es va acabar celebrant, per mor de la Segona Guerra Mundial.

L’Olimpíada Popular de 1936

En aquest context, a les portes dels Jocs de Berlín i com a forta oposició a aquests, es generà un moviment popular per a celebrar uns altres jocs alternatius als oficials: així, es convocà l’Olimpíada Popular, a celebrar a Barcelona, del 19 al 26 de juliol de 1936. L’esclat de la Guerra Civil, la vigília de l’esdeveniment, estroncà la nova oportunitat catalana.

Els Jocs Olímpics no es tornaren a reprendre fins el 1948, a Londres. Amb posterioritat, Barcelona organitzà el campionat del Món d’Hoquei sobre Patins, 1951; i els II Jocs Mediterranis, 1955.

El 1965, Barcelona es tornà a postular per a l’organització dels Jocs de 1972; però una maniobra del govern de Madrid canvià la candidatura, en favor de Madrid, tot i que finalment Munic fou la seu triada.

Finalment, el 1981, els canvis polítics operats des de la mort de Franco, feien més viable la possibilitat que Barcelona, després de més de setanta anys postulant-se per a l’organització d’uns Jocs Olímpics, l’aconseguís, com va acabar sent. De la primera proposta de celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona de l’any 1992, ara fa 40 anys.

XAVIER RODRÍGUEZ

Continua llegint

Història

La Font Màgica, un emblema amb un molt elevat cost

Publicat

on

Per

La Font Màgica és obra de Carles Buïgas i de tècnics de la companyia Westinghouse. Tenia brolladors d’aigua des de la Font Màgica fins al Palau Nacional.

Tota la instal·lació va ser ideada, planejada, dirigida i construïda a Espanya. El 85 % de la despesa d’execució del projecte va ser nacional. Només es va comprar fora el material que aquí no es construïa, la qual cosa no va desvirtuar el seu caràcter estatal.

En la instal·lació d’aigua hi jugaven 15 metres cúbics per segon. Diàriament en consumia 225.000 m3, més del doble del consum total d’aigua que feia Barcelona l’any 1929.

La instal·lació de llum consumia 30.000 kw diaris, i desenvolupava 7.000 kilowatts de potència. L’impuls corria a càrrec de 300 motors elèctrics que movien 1.822 cavalls de força per a les cascades, 1.511 per al gran brollador i 560 per la a plaça de l’Univers, sense comptar les instal·lacions secundàries.

El gran brollador absorbia 2.400.000 bugies de potència lumínica, les cascades 560.000 i la plaça de l’Univers 1.000.000.

Hi havia escampats per l’Exposició un centenar de brolladors i més de 600 obeliscos lluminosos de cristall en trenta models diferents. El brollador central del sortidor desenvolupava una pressió capaç d’aixecar 3.500 kg. 

La conseqüència final era que el joc de llum i aigua de l’Exposició gastava de sis a set mil pessetes per hora. Tota la instal·lació es dirigia des d’una de les dues torres d’entrada a l’Exposició, i el gran brollador, quan adquiria personalitat pròpia, era dirigit des d’una central instal·lada a la Pèrgola. 

Josep Guzmán, CERHISEC

Continua llegint

Història

13 de novembre de 2009: es funda la Penya Blaugrana Les Tres Xemeneies

Publicat

on

Anys abans, el bar El Racó del Pelat, del carrer de Piquer, 12 i regentat per Joan Manuel Garcia, es va convertir en el punt de trobada d’una bona colla d’afeccionats al futbol del FC Barcelona.

Per aquelles dates, el president de la comissió de la Festa Major de Mata-Piquer era Ramon Borràs, persona arrelada al barri en tercera generació i gran barcelonista de sempre. L’any 2009, Borràs i una dotzena d’aquestes persones que acostumaven a trobar-se al bar, van decidir constituir oficialment la Penya Blaugrana Les Tres Xemeneies. Ja el 13 de novembre era un fet oficial: el FC Barcelona els va enviar una carta de reconeixement de la nova Penya i van passar a formar part de la Federació de Penyes Blaugrana de Barcelona – Oest (la qual els coordina amb les altres penyes). Això sí, la festa de presentació al barri no se celebraria fins al maig de 2010.

Amb el temps, el bar va passar-se a dir El Racó del Guillen, però va mantenir la seu social de la Penya. Més enllà de seguir els partits des del local, en determinades ocasions fins i tot van aconseguir instal·lar pantalles i cadires a la cruïlla de Mata amb Piquer, per veure i animar l’equip durant els partits més importants. Des d’aleshores també van començar a celebrar dinars de germanor, amb visites culturals i gastronòmiques per diverses comarques de Catalunya. Activitats que no només es van quedar a les sobretaules, perquè des de la penya cada any també van començar a promocionar activitats de suport a La Marató de TV3, el Banc dels Aliments, Bona Voluntat en Acció o Sant Joan de Déu, entre d’altres.

Entre les jornades més emotives de la penya, destaca el 16 de juliol de 2016, dia en què es va fer un homenatge a l’exjugador del FC Barcelona, Ferran Olivella, qui és natural del Poble-sec i qui durant 13 anys va fer de central del primer equip. Amb la seva presència i la d’alguns familiars, es va col·locar una placa commemorativa al camp de la Satalia, on havia començat la seva trajectòria esportiva amb la UE Poble-sec.

Com a tot arreu, la Covid-19 va afectar tant la celebració dels partits de futbol com també les reunions per veure’ls; de manera que la pandèmia i els temps posteriors van minvar a mínims l’activitat de l’entitat.

Avui dia, Ramon Borràs encara és el president; mentre que de forma paral·lela també tenen dos presidents d’honor: Manuel Rodríguez i Amadeu Roy (dos dels primers fundadors). Des de la temporada 2024-25, es reuneixen al bar Barra Siglo XXI, al primer pis del carrer de Vila i Vilà, 17.

De la constitució oficial de la Penya Blaugrana Les Tres Xemeneies, ara en fa 15 anys. 

Continua llegint

Història

13 de març de 2020: Inici del confinament per la Covid-19

Publicat

on

Des de feia unes setmanes, es parlava que a la Xina s’havia decretat el confinament de la població, a causa d’un virus respiratori, que afectava molt especialment la franja de les persones més grans.

El fet s’anava estenent, però la majoria dels ciutadans en fèiem un cas prou limitat: “Això només passa en llocs poc preparats”, pensàvem en la nostra ignorància. Anàvem ben errats. El 12 de març de 2020, la Generalitat decreta que les escoles, l’endemà ja no obriran i els infants hauran de romandre a casa. L’endemà és un divendres especial, perquè tothom el dedica a fer més compres de les habituals. El dia 14, el govern central decreta l’estat d’alarma, inicialment fins al 29. La cosa resulta molt més seriosa del que podien preveure els més pessimistes: els ciutadans pràcticament no podem sortir de casa (només en determinades hores i per fer les compres imprescindibles als establiments essencials autoritzats) i s’imposa el teletreball en les activitats que es pot fer. Per sort, la informàtica ens permet comunicar-nos d’alguna manera. Pocs dies després, l’estat d’alarma es prolonga fins a l’11 d’abril; i després, fins al 10 de maig…

A poc a poc, tots anem sabent de casos més o menys propers; fins i tot, la mort de persones, tant anònimes com famoses. Però la presència del virus és patent; i es constata que afecta els grans, però també a gent jove.

El 13 i el 14 d’abril tornen a treballar les empreses no essencials. El diumenge 26 d’abril els nens poden sortir al carrer durant una hora i en un radi d’un quilòmetre de casa seva, després de sis setmanes de confinament. Hi ha normes per a les sortides al carrer a partir de primers de maig: de 6 a 10 hores, esport i caminar; de 10 a 12 hores, més grans de 70; de 12 a 19 hores, nens fins a 14 anys; de 19 a 20, més grans de 70 anys; i de 20 a 23 hores, esport i caminar. Es parla de tornada dels nens a escola al setembre. Alguns bars obren per vendre entrepans, des de la porta.

Tot plegat, un món nou mai no sospitat, només vist en films distòpics; però que ara són ben reals: confinament, escoles tancades, oberts només els serveis essencials, recerca de mascaretes, ús de guants, gel hidroalcohòlic, aplaudiments a les vuit als balcons per al personal sanitari, tancament d’empreses i serveis, gent sense feina, els ERTO, militars parlant de virus per la tele… I tot això en un escenari diari de xifres de gent malalta i defuncions.

Més o menys hem volgut recordar les primeres setmanes del confinament. De la pandèmia de la Covid-19, d’aquell moment singular en la vida dels qui hi érem, ara fa cinc anys.•

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024