Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Maximiliano Stia: “La gente, más que nunca, necesita divertirse y necesita asombrarse”

Amb més de 25 anys de trajectòria en el món artístic, Maximiliano Stia (Buenos Aires, 1975) acaba d’obrir el Palacio de la Magia al Poble-sec (Elkano, 5), un espai cultural de proximitat on ofereix espectacles de màgia i humor i realitza tallers adreçats a persones de totes les edats. Anteriorment, va treballar com a mag i presentador en el Circ Raluy i ha viatjat a països com Guatemala, El Salvador, l’Iraq o Palestina, realitzant espectacles per a les famílies amb l’ONG Pallassos Sense Fronteres. El seu somni, ara, és seguir fent el que sap fer millor: sorprendre i fer riure al seu públic en un ‘palacio’ que té una aura molt especial.

Publicat

on

¿Cómo te defines artísticamente?
Me defino como un mago showman. Soy un artista polifacético y utilizo la magia y el humor para llegar a la gente. La magia y el humor tienen que estar muy bien armados para que uno no arruine el otro, pero creo que mis shows unen de forma adecuada estos dos aspectos, porque lo estudié mucho, y creo que la gente, más que nunca, necesita divertirse y necesita asombrarse.

Háblanos de tus inicios en el mundo del espectáculo.
Empecé muy joven a estudiar teatro, magia y circo y pronto hice mis shows, con la idea de poder viajar por el mundo. Mi madre es artista y siempre me incentivó a que siguiera mis sueños e hiciera aquello que me haga feliz.

Hace más de 25 años que das vueltas por el mundo. ¿Qué te trajo al Poble-sec?
Vivo en el Paral·lel desde hace más de 10 años y para mí es un sueño poder tener mi espacio en el Poble-sec, poder venir a ensayar por la noche o acercarme aquí a crear en el mismo momento en que surgen las ideas. Este local hace mucho que lo quería, me enteré de que lo vendían hace unos años, cuando era un taller mecánico y yo me lo imaginaba como taller de magia. En ese momento no me lo vendieron, pero al cabo de unos años, por casualidades de la vida, pude hacerme con él.

¿Qué es este lugar? ¿Qué es el Palacio de la Magia?
El Palacio de la Magia es un espacio donde se viene a disfrutar de espectáculos en pequeño formato y a aprender a hacer magia, circo e incluso yoga. Hacemos talleres para todas las edades y conferencias y reuniones de magos. Para mí, el nombre tiene dos significados: es un lugar donde venir y asombrarse y, al mismo tiempo, tiene otra interpretación, que todos tenemos magia y cada persona es un palacio de magia en sí misma. Aquí tratamos de mostrar que cada persona es única y todos tenemos algo especial.

¿De qué son los espectáculos?
Hacemos humor y magia, shows de hipnosis y espectáculos particulares para grupos pequeños donde se lo pasan genial. Tenemos la idea de abrir el espacio también a otros artistas que quieran hacer espectáculos aquí. Este lugar es bonito porque te permite actuar para poquita gente y esta cercanía genera una energía muy especial.

Es valiente tirar adelante un proyecto cultural de proximidad como este en los tiempos que corren…
He trabajado durante 6 años en el Giffords Circus de Inglaterra y también en el Circo Raluy, donde hacía de mago y presentador. Fue una época en que trabajaba tanto, tanto, que tenía todos los sueños en la cabeza y pensaba “cuando deje de trabajar, haré todo esto”, y ahora van saliendo todas las cosas que quería hacer, es el momento. Pero me encantaría crecer y organizar cosas en el barrio; un festival de magia o poner una carpa de circo en un exterior. El Poble-sec tiene una magia especial y un arte en el aire que hay que aprovechar.

Has hecho espectáculos de humor y magia en lugares inhóspitos con la ONG Payasos Sin Fronteras. ¿Qué te ha aportado esta experiencia?
La propuesta de Payasos Sin Fronteras es ir a hacer shows en lugares donde hay una catástrofe, un desastre natural, una guerra… Creo que me animé a hacerlo porque no lo pensé mucho, me pareció una aventura y me embarqué. Luego, cuando llegas allí, te das cuenta de que hay niños y niñas que han vivido cosas terribles y que seguramente nunca han visto un espectáculo. Se vuelven locos de alegría, se ríen y se olvidan por un rato de los problemas. Y a ti, como artista, lo que te aporta es un cambio de perspectiva, te das cuenta de que somos millonarios solo con poder ir al lavabo y que salga agua caliente. Al volver te planteas cosas y te das cuenta de que nos quejamos por tonterías en nuestro día a día, mientras que en algunos países ni siquiera pueden imaginarse nuestros privilegios.

¿En qué consisten tus shows educativos para niños? 
Sabemos, por el marketing, que cuanto más asombrosas son las circunstancias en que se recibe un mensaje, más llega ese mensaje y de forma más profunda. Entonces lo que hacemos es explicar valores, como por ejemplo cómo cuidar el planeta o para qué sirve reciclar. A través del humor y la magia, tienes la atención de los niños y lo aprenden de manera más fácil. También trabajamos con la magia y la inteligencia emocional para que los niños entiendan un poco más las emociones usando el ilusionismo como vehículo.

Da la sensación de que la magia es un ámbito muy masculinizado, ¿dónde están las mujeres magas? 
Cada vez hay más presencia femenina, de hecho, hay hasta festivales de mujeres magas, aunque es cierto que en la antigüedad era una actividad muy vinculada a los hombres. Aquí, en el Palacio de la Magia, creamos los Viernes de mujeres sabias, que comparten experiencias y hacen magia, fortaleciéndose, es como un círculo de mujeres. Por suerte, las épocas van cambiando y aunque siguen predominando los hombres encima del escenario, cada vez hay más mujeres magas.

Continua llegint

Entrevistes

David Bondia: “Algú que es queixa és algú que vol canviar les coses”

Fa un dia gris i plou; al carrer hi ha poca vida. Tot i això, per en David Bondia no significa que hagi de ser un dia dolent. Com li passa sovint, en fem broma. “Porto el millor cognom del món” em confessa, i té raó. En David és veí del Poble-sec de tota la vida, s’ha criat i format al barri i, actualment, és el Síndic de Greuges de Barcelona. Ha estat president de l’Institut dels Drets Humans de Catalunya i, perquè li apassiona, és professor a la Universitat de Barcelona.

Publicat

on

Gairebé farà un mes que has passat a ser “el Síndic”; és un nom que inspira respecte. 
Honestament, jo prefereixo que em diguin David. Quan vaig rebre el càrrec, el primer que vaig deixar clar va ser, “no em tingueu por”, jo soc un més dins de la sindicatura. I sí, en soc el responsable, però ja està; no personalitzem.

En el teu cas, formar part de la Sindicatura de Barcelona era un objectiu de vida?
No, però jo vinc de la universitat, de l’àmbit dels drets humans. He treballat a escala internacional i també local, per la meva trajectòria, doncs, perfectament podia arribar fins aquí.

No era l’únic camí…
No, però crec que la Sindicatura és una institució amb moltes potencialitats per desenvolupar i tenia ganes de fer-ho. També, vull tornar a la ciutat la inversió d’escola i universitat pública que he rebut en mi.

En què consisteix la seva tasca?
La Sindicatura treballa per controlar que l’Ajuntament de Barcelona actuï en benefici de la ciutadania.

Hi ha dos processos.
Exacte, les queixes i les actuacions d’ofici. En contra del que pensa la gent, per mi, la queixa és bona: algú que es queixa és algú que vol canviar les coses.

I les actuacions d’ofici?
Ens anticipem a la queixa. Veiem quins són els neguits de la ciutadania i fem propostes de canvi a l’Ajuntament.

Les teves predecessores són Pilar Malla i Maria Assumpció Vilà, què vols aportar de diferent del que han fet elles fins ara?
Vull, sobretot, donar a conèixer la Institució. Donar-la a conèixer, projectar-la i, en el procés, ser molt proper amb la ciutadania. També, vull treballar molt amb les entitats.

El teixit associatiu de la ciutat és molt prolífic.
Sí, si alguna cosa té Barcelona és el teixit social, llavors, no vull fer feina que ja s’està fent.

Per exemple?
En el temps que porto, gairebé un mes, hem començat a parlar del tema dels rebuts de la llum i ho estem fent conjuntament amb l’Aliança de Pobresa Energètica. També, si hem de tractar el cas dels joves sense referents familiars, buscarem antropòlegs que ja hi estan treballant avui dia

Descentralitzar d’alguna manera la feina. 
Sí, jo crec que és això. No voler capitalitzar-ho tot sinó adonar-nos que hi ha moltes entitats amb qui podem treballar.

Quina petjada vols deixar en aquests cinc anys de Sindicatura?
Vull convertir-la en un referent en termes de drets humans de proximitat. És a dir, generar bones pràctiques per portar-les fora i, alhora, veure les pràctiques que s’han fet fora per utilitzar-les aquí.

I quina serà l’estratègia?
Doncs fer un bon pla de comunicació perquè la gent sàpiga en què s’està treballant i confiï que aquesta institució té la capacitat de canviar les coses.

La Sindicatura té una incidència real en les pràctiques de l’Ajuntament?
Nosaltres com a institució no tenim poder però sí autoritat.

I és suficient?
Bé, els partits volen poder però, posats a escollir, jo prefereixo l’autoritat. Autoritat per denunciar que l’administració ha fet una cosa malament i proposar una alternativa.

Existeix un sentiment generalitzat que moltes de les accions que es suggereixen no s’acaben duent a terme i això genera frustració. Què podeu fer des de la Sindicatura?
Mirar les Sindicatures europees com funcionen. A fora, tenen molt prestigi i és perquè normalment, el 99% de les resolucions del Síndic són escoltades i aplicades per l’Ajuntament. Per tant, guanyar amb això. La gent no vol que l’escoltin i li diguin que té raó amb un copet a l’esquena, sinó que realment vol que es provoquin canvis.

També per canviar Barcelona existeixen plataformes participatives com Decidim Barcelona, creus en la seva eficàcia?
Jo crec que Decidim Barcelona està bé però, primer, crea una bretxa amb la gent que no està a internet i, segon, no hi ha retorn. I aquest és un dels seus grans problemes.

L’administració és lenta…
Molt lenta.

Potser són 3 mesos el que triga a donar una resposta. 
O molt més. La sindicatura no pot caure en el mateix parany, per contrarestar, ha de ser molt àgil.

Abans de dirigir-te al Síndic de Greuges, has d’haver-te adreçat a l’Ajuntament cosa que implica que una queixa pot allargar-se indefinidament en el temps. 
Sí, i volem agilitzar-ho. Si l’administració triga molt, des de la Sindicatura agafarem el cas perquè si no, no té sentit. Que una persona amb una necessitat bàsica trigui un any a ser resposta no és efectiu.

Les queixes tenen alguna limitació o filtre? 
Tu et pots queixar de tot sempre que acabi afectant l’Ajuntament. Et pots queixar que et fan pipí a la porta de casa, posem per cas, i que l’ajuntament no ho neteja.

I pel que fa a les respostes, estàs d’acord que se sol treballar sobre l’efecte i no sobre la causa?
Sí. I perquè l’Ajuntament va desbordat, però moltes vegades són mesures conjunturals i s’ha de treballar amb temes estructurals. Menjador social, molt bé, estàs cobrint una necessitat bàsica d’aquestes persones, però has de començar a plantejar-te que no només vols que dinin i sopin sinó coses molt més íntegres.

Cal fer pedagogia dels drets humans
Molta. I també cal explicar bé les mesures. Informar a la gent què implica la zona de baixes emissions, no parlant de salvar el planeta sinó de com això ens beneficiarà.

Ara que parlem d’implicació directa, s’espera del Síndic de Greuges que sigui un òrgan independent. Com et desvincules de la teva ideologia?
Jo no faig política partidista però sí que faig política pels drets humans. L’he fet sempre, des de l’institut i des de la universitat. I fer política pels drets humans significa que si hi ha una víctima, hi ha un victimari. Jo no soc neutral; treballo per detectar on hi ha necessitats.

I d’aquí a cinc anys?
Doncs hi seguiré treballant a través de la docència; soc un animal d’universitat.

Continua llegint

Entrevistes

Cristina Brondo: “Si ets actriu, continuament t’has de formar i has d’estar en peu de guerra”

Aquest mes tornem al Teatre del Raval (Sant Antoni Abad, 12) i quedem atrapats a La Teranyina, l´única comèdia que va escriure Agatha Christie, que es representa fins a finals de novembre. La seva protagonista és la Cristina Brondo (Barcelona, 1977), una actriu a qui hem pogut seguir la pista a través del cinema, el teatre i la televisió des de fa més de 30 anys. Brondo ens parla del seu personatge, de la seva trajectòria i de la seva visió sobre el panorama escènic del moment.

Publicat

on

Més de 30 anys sobre l’escenari! T’hem vist actuar des d’adolescent a ‘Poble Nou’. Com comença la teva carrera?
La meva primera feina va ser amb un anunci als 13 anys, tot i que als 12 ja vaig començar a fer càstings. Tot va sorgir perquè em vaig deixar emportar per la meva germana, que era més gran i volia provar això dels anuncis. I també a l’escola, un dia un grupet d’amigues vam demanar saltar-nos un entrenament de bàsquet per poder anar a una agència. Vaig començar així, fent publicitat, i en un moment donat vaig preferir decantar-me pel món de la interpretació i va ser quan vaig decidir estudiar a la Nancy Tuñón.  A partir d’aquí, TV3 va fer una crida per fer arxiu i ens hi vam presentar tots els actors i actrius en massa. Va passar un any fins que em van cridar per fer un càsting per a una sèrie nova, amb un noi anomenat Quim Gutièrrez… I ens van agafar als dos.

Des d’aquella primera experiència sempre has anat tenint feina?
He tingut algunes èpoques d’aturada, però he tingut molta sort perquè sense cap mena de feina només hi he estat alguns mesos. Soc una persona molt inquieta i no m’agrada esperar, així que quan he vist que en algun moment no hi havia res a la vista, m’he mogut molt. I tampoc no se m’han caigut els anells si alguna vegada, després de fer alguna cosa molt potent, m’han trucat per fer un paper menys llaminer. Penso que no hi ha papers grans ni petits, a mi m’agrada treballar i crec que tot són nous reptes.

Ara ets al Teatre del Raval amb ‘La Teranyina’, on es combina misteri i humor, però tu has tocat pràcticament tots els pals… En quin registre et sents més còmoda?
Ara em sento molt a gust fent comèdia. Vaig començar en aquest món amb una sèrie que es deia La isla de los nominados del creador de Cámara café. Al principi estava una mica encarcarada perquè, tot i que jo tinc un punt molt pallassa a la meva vida personal, mai no l’havia explotat a la vida professional, però em va agradar perquè t’aporta un punt de bogeria i surrealisme. Al teatre vaig trigar molt a rebre una oferta per fer comèdia; va arribar amb Orgasmos, la comèdia i gràcies a ella vaig descobrir aquesta porta que em sembla molt gratificant perquè vens al teatre amb una altra energia. És molt maco veure la gent riure, i encara més en època de pandèmia!

Com és la Clarissa, el personatge que encarnes a ‘La Teranyina’? 
La Clarissa és una dona molt fantasiosa que està tancada en un món que li queda curt, per això fa servir la imaginació per sentir-se més viva. Aquesta imaginació li aporta un punt molt divertit, però també és perillós perquè es pot arribar a creure les coses que li passen pel cap, i això és un punt molt interessant del meu personatge.

A l’escena catalana, hi ha certa endogàmia. Sempre les mateixes cares als cartells… En el cas del Teatre del Raval es trenca amb això i sempre hi ha cares menys conegudes.  
Sí, i crec que hi ha gent que infravalora aquesta mena de teatres, ja siguin actors, directors o productors, que poden pensar que hi ha teatres de primera i de segona, cosa que no és veritat. El Teatre del Raval sempre ofereix unes produccions d’una gran qualitat i l’Empar López és una directora molt exquisida, amb molta experiència. Quan ella llegeix una obra i pensa en els actors, no prioritza que sigui un cartell comercial, sinó que pensa en l’obra i en l’autor. I això fa que quan els espectadors veuen l’obra, se n’adonin de l’encert en el càsting.

Cada any surten fornades d’actors i actrius que esperen fer-se un forat en l’escena. Què els diries?
Sempre hi ha hagut molta gent i poca feina. No és una professió fàcil i requereix tenir el cap molt clar i dedicar-te al 180% sense esperar grans coses, perquè això pot fer que et converteixis en una persona infeliç. Has de gaudir de les coses petites i intentar, quan no surten les coses, no pensar que és una cosa personal. Jo ara mateix estic fent dos cursos de teatre, com a alumna, perquè contínuament t’has de formar i contínuament has d’estar en peu de guerra, perquè és una selva. En aquesta professió tindràs molts més “no” que “sí” i cal tenir la pell dura, però alhora ser honesta.

Tens milers de seguidors a les xarxes socials. Quina importància li dones a aquest aspecte en la teva carrera?
En la nostra professió la imatge i el contacte amb el públic és molt important, per això cal estar a les ments de les persones i no caure en un oblit que pot portar que algú no pensi en tu per a un paper. Les xarxes són una eina meravellosa en aquest sentit, perquè estàs dient que estàs aquí i presentant el teu món, i això és molt important, sobretot en televisió. És una eina de networking molt potent que no es pot obviar.

Ens agradaria saber quin paper voldries interpretar si en poguessis triar qualsevol.
Fa poc vaig fer una prova per a un paper de dolenta que em va agradar molt, perquè sempre he interpretat dones maques i dolces i mai he fet de dolenta de veritat.

I en algun clàssic et veuries?
Els clàssics em costen cada cop més perquè estem en un moment d’explosió tan gran a nivell d’inclusió i d’igualtat que, quan em trobo amb un text antic, a vegades crec que entra en contradicció amb la manera com funciona i com s’explica el món ara.

En quins projectes et podrem veure properament?
Estarem al Teatre del Raval fins a finals de novembre, com a mínim, i vaig fent alguns bolos de ¿Quieres pecar conmigo? al Teatre de l’Eixample. A finals d’any TV3 estrena El Metralla, una pel·lícula que he fet amb el Joan i el Roger Pera i la Mercè Pons…

ANNA PRUNA

Continua llegint

Entrevistes

Ferran Latorre: “Quan fas alta muntanya, has d’estar agraït d’estar viu”

Ferran Latorre és una persona que aconsegueix allò que es proposa. Amb només 13 anys va decidir que pujaria a l’Everest i, uns quants anys més tard, va assolir el seu repte amb escreix, convertint-se en el primer català en culminar els catorze cims de 8.000 metres que hi ha al planeta. Tot i que actualment viu a Sant Julià de Vilatorta, trobem els seus orígens aquí, al Poble-sec, on encara hi viu part de la seva família. Parlar amb el Ferran (Barcelona, 1970) és parlar amb algú que transmet serenor, saviesa i un amor profund i contagiós per la natura.

Publicat

on

En primer lloc, Ferran, quin vincle tens amb aquest barri?
Al Poble-sec hi vaig viure fins gairebé els trenta anys, més de la meitat de la meva vida. El meu pare encara viu a la casa familiar, així que hi vaig sovint. Tinc molt de vincle amb el barri i cada vegada que hi vaig tinc la sensació que ha canviat molt, sobretot des dels darrers 20 anys.

Com neix la teva passió per pujar muntanyes?
Tot i que al meu pare li agrada bastant la natura, realment tot va començar a través de les sortides que fèiem amb l’escola. Recordo una en concret al Parc Nacional d’Aigüestortes, a la Vall de Boí, on durant una setmana de convivències vaig fer el meu primer 3.000, la Punta Alta, un escenari brutal. Quan vaig baixar al refugi Ventosa i Calvell vaig deixar escrit al llibre de visites “un dia vull pujar a l’Everest”. Aleshores tenia 13 anys i va ser quan vaig descobrir el que és la muntanya.

Què diries que és?
Per a mi significa tres coses. En primer lloc l’atracció per la bellesa de la natura, una muntanya et pot atraure com ho pot fer una persona i et provoca l’ànsia de conquerir allò que és tan bonic; en segon lloc la part èpica, el repte quan intueixes que allò que és difícil i desafiant. I, per últim, la curiositat de voler descobrir terra que no s’ha trepitjat o que tu no coneixes.

Aquell nen que un dia volia pujar l’Everest el va pujar el 2017, culminant el teu catorzè 8.000. No puc imaginar què devies sentir en aquell moment.
Allò va ser la culminació de dos somnis. Per una banda, haver pujar l’Everest, que era el somni inicial de tota aquesta història, i per altra banda la culminació del catorzè 8.000, amb el qual tancava un cicle. La veritat és que va ser molt emocionant i vaig sentir que posava punt i final a un capítol de la meva vida.

Hi ha algun cim que recordis amb especial afecte?
Realment tots són especials, però et parlaria del Shisha Pangma de l’any 92 perquè el vam fer amb els amics del Centre Excursionista i va ser el primer 8.000, tot i que el vam fer per una punta que no compta pels catorze 8.000. També l’Annapurna, que va ser el primer que vaig fer treballant a la tele, i el K2, que va ser el desè.

En tota aquesta trajectòria, has tingut mai una sensació real de patir per la teva vida?
No. Realment no he arribat mai a tenir la sensació de “m’acomiado del món”, però he viscut moltes situacions perilloses en què era conscient que me l’estava jugant. Gairebé en tots els atacs a muntanyes de 8.000 metres, quan passes aquests 8.000 estàs penjant d’un fil i saps que qualsevol cosa -un canvi en el temps o que facis una petita baixada físicament- et pot posar en una situació molt delicada. Sempre dic que, quan fas alta muntanya, encara que estiguis més o menys content amb el que has fet, has d’estar agraït d’estar viu.

I quan tens família, la responsabilitat és doble…
Sí, en el meu cas tenir una filla és el que més m’ha fet ballar el cap; tenir por de que em passi alguna cosa perquè no vull deixar-la abandonada. És una sensació molt bèstia que m’ha fet treure una mica el peu de l’accelerador els darrers anys. En les últimes ascensions he estat més conservador i he procurat no prendre riscos innecessaris.

Com és el dia a dia d’una persona que s’està preparant per fer un 8.000?
Quan vas d’expedició hi ha bastanta feina per preparar-la, per buscar els patrocinis, per mantenir-los… En el meu cas, també faig conferències i esdeveniments per a empreses i això em portava molta feina, així que intentava portar una vida ordenada, entrenant cada dia per mantenir el nivell físic (surto a córrer, vaig en bicicleta, faig esquí de muntanya, escalada en roca…) i estant en contacte amb el medi. Tot això intentant mantenir la meva vida familiar!

I ara que has culminat el teu projecte dels catorze 8.000, quina relació tens amb la muntanya?
Ara mateix tinc dues relacions, una professional perquè soc guia d’alta muntanya i una com a amateur, perquè, quan no estic treballant, passo gran part de la meva estona de lleure a la muntanya.

Què els diries a les persones que s’han proposat un repte tan gran com el teu?
D’entrada, als que volen començar a la muntanya i no ho han fet abans els diria que es formin. Avui hi ha molts professionals titulats que estan als clubs de muntanya i a les federacions i que poden ajudar. Els recomanaria que facin cursos perquè aprendran coses que no són capaços d’imaginar, a banda dels aspectes tècnics, qüestions del medi natural on ens movem. Als qui ja tenen experiència, l’únic consell que els donaria és que ho facin de manera esgraonada, que vagin posant a prova el seu cos. És molt important el coneixement de les pròpies limitacions i el cos reacciona de manera diferent a 3.000 metres que a 7.000. Com a metàfora, la majoria de gent que et trobes morta a l’Himàlaia estan asseguts, és a dir, no han caigut per un precipici, no han patit un allau, són persones que simplement ja no podien més.

Què opines de l’auge de persones que s’inicien en l’alpinisme en els darrers anys?
Crec que l’alpinisme és cada vegada més esport i menys aventura. Ara tenim tanta informació i tants recursos, que això ha fet que molta gent s’hi vegi amb cor. Abans de fer un cim pots veure mil vídeos de gent que ho ha fet abans que tu i que et dona consells, per tant, ha desaparegut gran part de l’èpica i de la incertesa de la muntanya, però també penso que és bo que la gent vulgui descobrir els espais naturals i sortir de les ciutats; és bo per a la salut mental de la població. La part dolenta és que es massifiquen els espais naturals i cal conscienciar i regular la seva afluència, perquè no hi cabem tots.

Quin és ara el teu repte després d’haver assolit els catorze 8.000?
Ara mateix no tinc cap objectiu esportiu molt clar perquè amb la pandèmia s’han desdibuixat una mica, però tinc petits reptes del dia a dia, hi ha vies que no he escalat a prop de casa, i també m’agradaria anar al Cerro Torre (a la Patagònia) i a alguns llocs dels Alps on encara no hi he estat.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2021 Zona Sec.