El president de la Coordinadora d’Entitats del Poble-sec, Antoni Reig, ha estat escollit nou vicepresident del Consell d’Associacions de Barcelona (CAB), entitat de tercer nivell que agrupa a coordinadores i federacions sectorials i territorials de la nostra ciutat. El passat dia 22 de juliol va reunir-se la nova junta directiva del CAB, escollida a l’assemblea celebrada el passat dia 15 de juliol.

El nou president és Joan Manuel Parisi, del Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i La Bordeta, el nou vicepresident Antoni Reig, de la Coordinadora d’Entitats del Poble-sec, el nou administrador Joan Bordetes, de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona, renova com a secretari Enric Canet, de les Entitats Catalanes d’Acció Social, i entren com a vocals Montserrat Pallares, de COCEMFE, Aida Leal, de la Federació d’Entitats Calabria 66, i Eva Ceano, de la Taula d’Entitats de Sarrià. Queda per designar el representant de la Federació Catalana de Voluntariat Social.

També formen part de la junta amb veu, però sense vot, els comissionats Josep Espín, de la Federació d’Associacions d’Entitats i Comissions d’Hostafrancs (comissionat a la Plataforma de Festes Majors) i Montserrat Morera, de la Taula d’Entitats de Sarrià (comissionada al Consell de Ciutat). El veïnat i les entitats del Poble-sec que formen la Coordinadora demostren una vegada més el seu compromís amb el barri i també amb la nostra ciutat i el nostre país.

Ni de futbol, ni de bàsquet i encara menys de tenis. Fins a 2.890 veïns de Barcelona han decidit donar suport a la idea de reformar el camp Julià de Capmany de la muntanya de Montjuïc per dedicar-lo a la pràctica d’esports minoritaris sense infraestructura pròpia a la ciutat de Barcelona. Una iniciativa que precisament tirarà endavant després que les noies que integren els projectes Criquet Jove a BCN i Convivim Esportivament presentessin la idea als primers Pressupostos Participatius de Barcelona. Un projecte que consideren indispensable per donar recorregut a aquesta pràctica esportiva i la integració de les joves immigrants.

Segons argumenten, la reforma del terreny de joc no es tracta només d’una qüestió esportiva per evitar lesions, per emmagatzemar el material o per disposar d’una font on poder beure aigua. La rehabilitació del Julià de Campany servirà per donar recorregut a l’emancipació de joves procedents de països com l’Índia o el Pakistan. La raó: moltes de les seves famílies mai han acabat de veure amb gaire bons ulls que es dediquin a aquest tipus d’oci: “És un problema que tenim, però fa un parell d’anys, quan van començar a sortir reportatges a la premsa i la televisió de noies pakistaneses que jugaven al criquet a Barcelona, les famílies van començar a donar permís a les seves filles perquè també anessin a jugar”, explica l’entrenador de l’únic equip femení que existeix, Shahbaz Shaukat.

Majoria d’homes

Shaukat ja acumula quatre anys a la banqueta del criquet ensenyant a les joves aquest esport sense cap tradició històrica a la ciutat, però que es practica des dels vuitanta arran l’arribada dels primers immigrants de l’Índia i el Pakistan. De fet, l’any 2012 el Centre d’Estudis Africans i Interculturals va impulsar el primer equip de criquet onze a Sants, però amb només jugadors homes. Gairebé una dècada després ja són 40 els equips masculins, per només un de femení a tota Catalunya. Tanmateix, la qüestió numèrica no ha sigut impediment perquè hagin sigut les noies les qui hagin posat sobre la taula l’adequació d’un espai a Barcelona per fer una pràctica professional lluny dels patis de les escoles: “Les que liderem el projecte de reforma som totes noies; els entrenaments suposen per a nosaltres un espai de seguretat i d’empoderament femení on podem desenvolupar les nostres aptituds amb llibertat”, defensen. L’objectiu final del projecte: el de constituir la primera selecció catalana de criquet onze femení.

Consolidar una rutina

Per aconseguir-ho són conscients que abans caldrà incrementar el nombre de participants i consolidar una rutina d’entrenaments: “Normalment tenim una vintena de noies que vénen sobretot del Poble-sec, així com del Raval o la Trinitat Vella, però des que s’ha de reformar el camp de Montjuïc que ens han traslladat a un camp de beisbol a Sant Martí i, com que triguen gairebé 40 minuts només en anar i uns altres 40 minuts en tornar a casa, algunes ja ho han deixat estar”, revela l’entrenador. Per aquesta raó, la celeritat en aconseguir tenir reformat el Julià de Capmany serà clau en mantenir viu un equip que, amb la pandèmia, també ha patit sotracs en la planificació de tota la temporada.

Teixir relacions

“Hem de seguir treballant per aplegar més noies, però per això és clau tenir el camp de Montjuïc enllestit i altres espais dins de la ciutat; moltes famílies per raons de feina o econòmiques no poden portar les adolescents a jugar fora”, insisteix Shaukat. La intenció és crear una lliga femenina de criquet onze amb la fundació de nous conjunts a entitats que tradicionalment s’han abocat a altres esports: “Seria genial que a camps com La Satalia es creessin també seccions de criquet onze femení i poder organitzar competicions entre nosaltres”.

“Des de l’any 1960 que em vaig casar i vaig venir a viure aquí al costat, que vinc a l’Església de la Mare de Déu de Lourdes cada diumenge i alguns dies feiners; aquí hi trobo pau, estic a gust amb la resta de senyores i em fa sentir bé”. Aquest és el relat de la María del Carmen Lorenzo, una poblesequina que no s’ha volgut perdre la missa de dimecres que oficia el mossèn Joan Cabot. Una celebració religiosa en català que aconsegueix reunir fins a onze persones, l’àmplia majoria dones i nouvingudes a Catalunya en les onades migratòries dels anys seixanta.

Al llarg de tot l’ofici, la desena de feligreses (i l’únic feligrès) segueixen el ritual de memòria. Escolten l’Evangeli i el sermó; resen, entonen himnes, es donen la pau amb la mirada per evitar contagis i per últim reben la comunió, després d’haver-se desinfectat oportunament amb gel hidroalcohòlic (l’aigua beneïda del 2021). En els 30 minuts que dura la missa, però, cap jove fa el gest de voler entrar al temple.

Què passa amb els joves?

En acabar l’ofici, la mateixa Lorenzo confessa sentir certa enveja del jovent d’altres països, sobretot el portuguès: “Entren a aquesta església i ens pregunten pels horaris de les misses, després es posen de genolls i comencen a resar. Quan venen amb aquesta fe ens recorda a nosaltres quan érem joves… Aquí en canvi no sé què ha passat, que s’ha perdut la fe”, lamenta.

Ben a prop de Lorenzo seu Valera Melliez, qui, amb 65 anys, és una de les feligreses més joves que freqüenta la litúrgia. En el seu cas acumula entre 38 i 40 anys assistint a les misses de Lourdes: “Des que em vaig casar que vaig venir aquí”, concreta. Al seu parer, el fet que hi hagi molts “cures carques” ha esvaït a les noves generacions de les parròquies i afegeix que “hi ha molt bones persones que no van a l’església i jo per venir no soc millor persona que ells, això ja depèn de l’educació”.

Sigui qüestió d’educació o de tradició, la sagristana Maria Roser Armengol analitza com la millora de qualitat de vida en les darreres dècades ha pogut allunyar a la població de l’església: “S’ha deixat de creure perquè es viu massa bé, ja només venen a pregar quan algú de la família té un mal de ventre o veuen que s’està morint i creuen que potser Déu els ajudarà”. Una circumstància que tampoc considera suficient per categoritzar a aquest sector de la població com a catòlics practicants, ja que “no viuen la fe de manera prou forta, perquè la fe s’ha de demanar, viure i cultivar”. “A casa meva sempre hem sigut molt catòlics, però jo tinc nebots i renebots molt bons que només viuen del món, dels estudis i la feina per anar bé, però a l’església ja no hi van, encara que han fet la primera comunió; hi ha una crisi espiritual molt grossa”, sentencia.

La pèrdua de feligresos

Més enllà de l’anàlisi sobre els motius espirituals que han conduït a la població a abandonar els temples, l’intermediari entre les parròquies i les entitats del Poble-sec, Salvador Barceló, ubica el pecat original en “la radicalització” d’alguns sectors eclesiàstics i en el fet “d’haver-nos tancat en nosaltres mateixos”. “Per dinàmiques històriques no ens hem obert a la gent jove i els hem deixat al marge; ara el que hem de fer és obrir-nos, organitzar activitats per perdre aquesta imatge de gueto i acceptar les idees de la gent jove”, apunta.

En aquesta línia, assegura que si les parròquies locals s’han endinsat en el món d’Internet ha sigut gràcies als quatre joves que formen part del consell pastoral: “Ells són els que s’han encarregat de dinamitzar la web, l’Instagram i els que han posat en marxa el canal de Youtube que retransmet les misses del diumenge de Sant Pere Claver i que segueixen desenes de persones”. “El que no podem fer és tancar-nos i dir que els joves no volen venir a missa; potser no voldran venir, però nosaltres ens hem d’esforçar per fer atractiu el producte perquè el vulguin assimilar”, exposa.

La reestructuració

La davallada de fidels, tanmateix, no és nova i des de les mateixes parròquies en són conscients. El mossèn Joan Cabot admet que “la crisi de l’Església fa temps que la tenim”, tot i que assegura que aquesta no ha de ser la principal inquietud de la cúria: “Ara estem en un moment de reestructurar i reduir les parròquies, perquè no podem mantenir l’estructura dels anys cinquanta, però jo no estic tan preocupat pel nombre de fidels, sinó perquè siguem realment conseqüents. Sí, es redueix el nombre de creients, però el paper de l’Església es pot mantenir”.

Ara bé, la davallada de feligresos pot arribar a ser tan important com per reduir a la mínima expressió l’activitat parroquial? En opinió de Lorenzo, sí: “La fe s’ha quedat només entre les persones grans, són les que encara venen a l’església, però no han educat els fills perquè hi vinguin”. “En 20 anys, això ja no existirà”, conclou.

L’acció social

Si a l’Església la caracteritza un tret en el qual la fe queda en un segon pla, però no per aquesta raó abandona els preceptes cristians, és l’acció social. “El nombre d’ajudes a la població es manté a nivells molt alts tot i haver superat el pitjor moment de la crisi sanitària, Càritas està saturada”, destaca l’intermediari entre les entitats i les parròquies del Poble-sec, Salvador Barceló.

“Ara mateix tenim Santa Anna fent d’hospital de dia i de centre d’acollida, mentre que a la resta de les parròquies ens ve molta gent a demanar ajuda”, afegeix. Una situació límit, però, que també rep resposta de la resta de la comunitat, siguin catòlics, agnòstics o ateus: “Quan fem una crida a portar coses com menjar o roba, els veïns s’aboquen a portar coses”.

El mossèn Joan Cabot recorda que en el pitjor moment de la pandèmia, cap allà els mesos de maig i juny, només a les parròquies es van arribar a recollir fins a 3.000 euros en efectiu perquè es poguessin comprar aliments. “Com que no vam poder fer l’aplec de Santa Madrona, se’ns va ocórrer fer una paella solidària virtual en la qual la gent compartís una fotografia amb la paella que havia fet a casa i fes donatius de 10 euros per a Bona Voluntat en Acció, però ens vam trobar que les 60 famílies que hi van participar van donar fins a 1.200 euros només en aquesta activitat”.

Si bé la situació sanitària ja ha millorat considerablement, Cabot opina que la crisi socioeconòmica s’allargarà molts mesos més: “Les llistes de persones que necessiten ajudes no han disminuït; encara que la crisi sanitària s’acabi, això es farà molt llarg i les conseqüències seran molt greus”.