Tu has dit: “No se’ns pot classificar: ens caracteritzem pel factor sorpresa i el seguirem utilitzant perquè ens hi sentim molt còmodes” (Nació Digital). Per què és tan important aquest factor sorpresa?
No sé si diria el factor sorpresa en si, però crec que, al final, per un artista estar confortable és el pitjor que pot tenir. Estar en un espai de seguretat tota l’estona i estar fent sempre el mateix crec que és sempre el pitjor si tu, com a artista, intentes aportar alguna cosa diferent i fer coses noves, que jo crec que al final és la gràcia. Jo ho hagués tingut molt fàcil: agafar els temes que m’han funcionat abans, tornar a polsar la tecla… I vinga, i a viure (riu). Però crec que m’agrada anar a dormir amb la sensació que estic fent quelcom que m’omple i, per mi, fer quelcom que m’omple passa pel camí d’intentar punxar-me a mi mateix; de derrocar allò que he construït abans i fer coses noves.

I quines són les coses que t’incomoden?
Mira, et diria que el què més pal em fa ara és quan veig els rapers, que sobretot és una cosa que fa molt el rap, parlar de l’ego, tota l’estona de: “Buah! M’he follat a no sé qui, tinc tants diners, tinc aquest cotxe!”. Potser perquè m’estic fent un pureta (riu), eh, però ho veig ara i és com: si només pots parlar de pasta, que pobre que ets; si només pots vacil·lar d’això, que poc que tens a explicar al món.

També has comentat: “A mi, personalment, hi ha altres coses que em criden més l’atenció que els diners” (Enderrock). Quines?
(Riu) Eeehhh…. Doncs ara mateix estic en el mood que òbviament la música és la meva forma de viure, la música m’està portant diners, tot i que ningú es pensi que ando en el dolar, però sí que és cert que em permet viure del que m’agrada fer. Llavors això mola, però al final crec que hi ha coses que t’omplen molt més, com, per exemple, tenir una empresa amb els meus col·legues, estar currant i que jo no tingui la sensació que vaig a treballar quan faig un bolo, sinó que amb tots amb els qui estic treballant són els meus col·legues.

Tu dius: “Si no parlo de putas o de drogues és perquè no és la meva puta vida. Soc un ‘tio’ normal. No faig apologia de drogues perquè ni passo coca ni me’n foto […] Entenc que queda molt bé, però es tracta de no posar filtres.” (ElNacional).
(Riu) Això vaig dir? Això és una cita literal? I aquest tio? Que malament que parla; que malparlat, Déu meu!

Lildami no és, doncs, un personatge impostat de cap manera?
Segur que hi ha coses que les forço sense voler o… Jo diria que no, eh? Perquè el què sí que em passa és que la gent em coneix en persona i diu: “Hòstia! Però si ets igual que el que estàs cantant!”. Perquè estem acostumats a que se’ns ven el contrari; se’ns ven un tio que és el més chungo i no sé què i després quan parles amb ell t’adones que, al final, som persones i que som gent igual. Però sí, sí, estic bastant d’acord amb allò que vaig dir allà… En general la música està plena de flipats, d’egòlatres i de… no vull dir paraules malsonants (riu).

És possible que adoptis aquest estil com a forma d’allunyar-te del prototip de la música urbana i mestissa, de l’estil metropolità?
Sí, és que… Estic en un punt que m’identifico amb molt poques coses de les que veig. Quan vam sortir, per exemple, fa dos anys amb el primer disc que érem com… els del rap ens van començar a dir: “No, perquè ara estàs fent pop, perquè ara ets supermainstream i no sé què, i els del pop ens deien el contrari: ‘‘No, perquè tu ets superrap, supertrap, no sé què…”. I és en plan: és que me la suda. O sigui, me la suda el que pensin uns, me la suda el que pensin els altres…

En la intersecció entre rap i trap, potser…
Sí, però després tinc temes que els escoltes i dius: en què es diferencia això d’un tema de pop? Vull dir, que jo crec que la part guai és que estem creant un estil o alguna cosa així, amb tota la humilitat. És com molt difícil de replicar. No ho sé, no ho sé, no ho sé…

Com vas trobar durant la pandèmia la inspiració creativa per escriure els temes de ‘Viatge en espiral’?
Uf…! Jo crec que hi ha molta nostàlgia. El sentiment aquest que jo crec que tot l’ésser humà té de cualquier pasado fue mejor; cualquier momento anterior fue mejor, i pensar: tornaré a ser tan feliç com vaig ser fa mig any o fa un any? I és quelcom que encara ara penso i segur que vosaltres també penseu. Jo crec que aquest és un sentiment que està molt present de dir: i si ja ha arribat el pic de la meva felicitat o de la meva existència? Crec que és un sentiment que està molt present en el disc, però no com a cosa que hagi de ser dolenta.

La nostàlgia com a motor de la creativitat?
Sí, sí, sí…

Per acabar, què els hi diries a tots aquells catalans que encara avui no saben qui és Lildami?
No ho sé. Que em donin una oportunitat: és impossible que agradin a tothom, els meus temes, però segur que n’hi ha algun que t’agrada. Jo crec que aniria per aquí. Més que res perquè segur que t’explico coses amb les quals et sentiràs identificat o identificada. Segur. Sí, però bueno, que tampoc es forcin a escoltar-me, que tampoc obliguem a ningú… (riu).

MANUEL ARENAS

AMIC

Arrossegaves una llarga experiència prèvia en llocs de responsabilitat, per exemple, com a vicepresidenta de l’Acadèmia del Cinema Espanyol. Suposo que ha estat un element decisiu per presentar la teva candidatura?
Sí. La veritat és que els anys d’experiència com a vicepresidenta de l’Acadèmia del Cinema Espanyol i de secretària de la Junta anterior de l’Acadèmia del Cinema Català amb Isona Passola va ser un dels motius que em va impulsar a presentar-me. Realment, jo havia estat fent un màster de deu anys de com funcionaven les Acadèmies i vaig pensar: “Potser és el moment d’intentar posar-ho en pràctica”. I per això em vaig presentar.

Ara que estàs al capdavant de l’Acadèmia del Cinema Català, quines mesures immediates teniu previstes engegar la nova Junta?
A mi m’ha fet molta il·lusió comprovar que els mitjans estaven molt pendents de nosaltres. Ara ha arribat el moment de posar-nos a treballar. La primera cosa que farem des de la Junta serà muntar grups de treball, ja que el dia a dia se’ns menja a la Junta. I, també, ampliar, començar a fer reunions tant amb institucions com amb totes les associacions, de fet ja n’hem fet unes quantes. A més, també, començar a treballar en els Gaudí de l’any vinent. I, també, intentar d’ampliar el nombre de socis i sòcies. Com més serem, més força tindrem.

Un dels punts primordials del sector audiovisual català és el seu infrafinançament. Si ja heu mantingut contactes amb la Conselleria, quines reclamacions els hi heu traslladat per intentar resoldre-ho?
Algunes reunions ja les hem fet, altres les farem aviat. I sí, ho tenim previst. Hem d’anar tots plegats més que demanar, a treure pit una miqueta del cinema que fem, del talentós que és el cinema que fem, de com està present a tots els festivals internacionals. Evidentment, jo penso que hem de treure pit d’això i crec que des de les institucions també en són conscients d’això. Aleshores hem de buscar la manera que aquest talent el puguem finançar i que es pugui crear una cinematografia forta i variada i que faci tota mena de cinema. I això és el que intentarem.

Es posa de manifest una paradoxa. Tenim un cinema multipremiat, però tenim un percentatge de taquilla petit. Com es pot redreçar aquesta situació?
Bé. Aquí també hi entra molt el tema del finançament que dèiem. Com hem de competir, ja no només les pel·lícules catalanes sinó les europees en general, amb els monstres de les pel·lícules americanes. En aquest sentit, és complicat que l’espectador se n’assabenti d’aquella pel·lícula que s’estrena. Sí que penso que potser estaria bé tenir la complicitat de la televisió. Perquè hi ha algunes cadenes privades que les seves pel·lícules fins i tot te les posen a les sopes. No dic potser que siguem tan agressius, però sí que penso que podem arribar a algun tipus d’acord per fer més promoció del nostre cinema.

La darrera edició dels Premis Gaudí ha posat de manifest una reculada progressiva pel que fa a pel·lícules en català. Es pot revertir aquesta situació?
Això és un tema que ens preocupa moltíssim perquè fa deu anys hi havia moltes pel·lícules rodades en català i amb pressupostos molt grans i ara cada any va reculant això. Penso que des de la Generalitat ja se n’han adonat i hi estan posant remei i jo he vist molt bona predisposició per part de la Conselleria. No pot ser que el finançament hagi anat caient, sobretot de TV3, els darrers anys. Estic convençuda que molta gent hagués rodat en català si hagués tingut el finançament adequat des de Catalunya. I això ho volem potenciar perquè, evidentment, el cinema en català és una de les priorita

També ens trobem que Madrid fagocita molt el talent català, no només a través de les televisions privades sinó ara també amb les grans plataformes, no?
Totalment. És una llàstima que s’hagi perdut l’oportunitat de tenir una de les plataformes aquí. La veritat, això és un tema que ens preocupa moltíssim. No pot ser que el nostre talent se’n vagi a Madrid perquè hi ha més feina allà. Això és el que et deia al principi, que ens hem d’unir totes les associacions i treballar conjuntament amb la Conselleria, TV3 i tots els actors que puguin estar implicats en això i intentar tornar a tenir aquí una indústria forta.

Ets també sòcia fundadora i impulsora de CIMA (Asociación de mujeres cineastas y de medios audiovisuales). Què en penses que el paper de la dona en la indústria audiovisual catalana sigui una mica minso?
A veure, en la indústria catalana i en la indústria del món! No és una mica minso, és miserable. Ja et dic, directores, productores i guionistes, encara, però si entrem en altres especialitats com fotografia, so o música, és gairebé inexistent. I això és injust, ens estem perdent la mirada de la meitat de la població. Per primer cop una dona guanya la Palma d’Or de Canes i sembla que aquest any estem en un bon any, però si et poses a mirar els tant per cent, segueixen sent miserables. A mi m’agradaria que els percentatges s’acostessin més al cinquanta.

Tenint en compte que la realització de pel·lícules s’ha vist aturada per culpa de la pandèmia, com es preveu la pròxima edició dels Premis Gaudí?
Pot ser un any complicat de producció i també d’estrena. Ha sigut un any molt difícil, tant de producció com d’exhibició, però jo crec que al setembre s’animarà tot. En un any de pandèmia, segurament sí que hi haurà una baixada de produccions, però hi ha hagut molt bones pel·lícules que aquest any ja s’han estrenat o pel·lícules que s’estrenen al setembre o octubre. Penso que hi haurà una bona collita tenint en compte de l’any d’on venim.

Tu també podries ser part afectada, ja que tens una pel·lícula pendent d’estrena, ‘15 horas’, no?
Acabada està, va estar al darrer Festival de Màlaga i va guanyar el Premi Signis. Però ja veurem… perquè estan les coses molt difícils per estrenar les pel·lícules, ara, hi ha un embut de pel·lícules per estrenar i les sales són les que hi ha. Hi ha el que hi ha. Espero que sí, que la pugui estrenar per estar en aquesta edició dels Premis Gaudí.

JOAN MILLARET / AMIC

Explica’ns breument la teva trajectòria professional.  
Jo vaig estudiar enginyeria química i vaig treballar a un laboratori farmacèutic molt conegut i a un de nates i mantegues. Quan estava treballant d’enginyer a l’oficina d’un familiar vaig adonar-me que allò no era el que m’agradava i vaig fer un gir cap al que era la meva passió de tota la vida; amb altres amics de Granollers vam muntar una promotora de concerts. Vam venir a Barcelona, a una sala de Gràcia que es deia Monumental. Vam posar la sala de moda perquè érem la primera promotora que portava Djs internacionals i una programació de club, que no existia a la ciutat.

Quan se’t presenta l’ocasió de dirigir la Sala Apolo?
Va ser quan treballava a la Monumental. Els propietaris de la sala, que encara tenien l’orquestra Apolo, es van posar en contacte amb nosaltres per començar a muntar festes i sessions, era l’any 92 i com a director hi estic des del 94.

Abans de la pandèmia havíeu fet una important inversió en la millora dels espais de la sala. N’heu arribat a poder treure rendiment?
Va ser una inversió de més de 4 milions en millorar les sortides d’emergència, adaptar l’espai per a les persones de mobilitat reduïda, reconstruir la Sala 2 i crear l’espai 3, que té una part a l’aire lliure, així com la renovació de l’aire. No hem pogut treure rendiment perquè el segon any ja va venir la pandèmia i vam haver de tancar.

Quin moment viu ara la Sala Apolo?
Estem fent alguns concerts amb aforament molt reduït, més que res per anar traient la gent de l’ERTO i començar a donar una visió optimista per a tothom: treballadors, artistes i públic. Volem mostrar que no estem en un moment de normalitat, però anem de camí. Pel que fa a la situació econòmica de la sala, alguna resolució ens ha ajudat a gestionar millor la part de l’ERTO, tot i que hi ha gent que ho està passant malament i això ens fa patir. Al setembre farà un any i mig que tenim gent a l’ERTO i esperem que la situació es desencalli abans que acabi l’any.

Quines són les mesures de seguretat en els concerts?
L’aforament és limitat i seguim la normativa, tothom ha d’estar assegut i la consumició es fa en un espai diferent al de l’exhibició.

A l’hora de la veritat, es pot controlar que tothom segueixi aquestes mesures?
Hi ha concerts de tota mena, alguns on la gent vol ballar i expressar-se i en algun moment no estan complint la normativa. En aquests casos demanem ajuda del grup que actua perquè ens ajudin a que la gent torni als seients, però sí que els hem d’anar recordant les normes perquè la gent té moltes ganes de normalitat.

Es va fer la prova pilot a l’octubre amb tests d’antígens, però ara no en feu abans dels concerts…
No, perquè no és obligatori als locals. Vam ser pioners quan vam fer aquesta prova pilot que ha rebut diversos premis i s’ha publicat en una prestigiosa revista científica, però és cert que ara la situació és diferent i l’aplicació pràctica de moment no ha estat possible. Aleshores hi havia una variant diferent i en aquell moment li donàvem una validesa als tests d’antígens que ara no li podem donar.

Pel que fa a la discoteca de la Sala Apolo només va poder obrir uns dies.
Sí, vam obrir el dia 1 i vam haver de tancar de seguida, però és una cosa que jo veig bé amb la situació actual. Preferim obrir a finals de setembre amb un percentatge més alt de gent vacunada. Ara estem a una passa i ens sentim més segurs si no ens arrisquem.

Funcionen les propostes virtuals que feu? 
Econòmicament no funciona. La gent només paga per contingut online en propostes molt concretes, però funciona en el sentit que són continguts que queden per a l’artista i els pot utilitzar després. Tenim l’estudi de gravació aquí i hem fet moltes coses per estar connectats amb tot l’entramat del sector de la música i la creativitat.

Què en penses de l’adquisició d’El Molino per part de l’Ajuntament? Ajudarà a la reactivació cultural de la zona?
Sí, crec que és un espai molt interessant, té un aforament de 200 persones i està molt ben equipat, així que pensem que pot tenir moltes possibilitats. Nosaltres, com sempre, estem oberts a col·laborar amb l’entorn.

De fet, heu estat un dels escenaris de la programació del Teatre Arnau Itinerant…
Sí, vam acollir un espectacle que formava part de la programació del Grec i volem seguir col·laborant amb projectes culturals del barri; ho hem fet altres anys a la Festa Major, amb la sala BARTS vam fer un festival conjunt del Paral·lel, hem cedit l’espai a entitats del barri… Aquesta part no es coneix tant, però fem moltes coses amb el teixit associatiu i cultural del Paral·lel.

També co-dirigeixes el festival Primavera Sound, que enguany no s’ha celebrat. Per què aquesta decisió?
La situació no era òptima per fer un festival d’aquestes magnituds. Quan vam intentar replicar en un festival la prova que havíem fet a l’Apolo vam veure que no era aplicable. Necessitàvem 800 persones per fer el control d’antígens i això era un cost de 2 milions. Hi havia molts serrells que ens feien pensar que no podíem garantir la seguretat del públic ni dels artistes.

La pròxima edició, si tot va bé, serà la més ambiciosa. Quines seran les novetats?
El festival al Fòrum seran dos caps de setmana amb dos cartells diferents i hi haurà una programació a la ciutat a unes 16 o 17 sales, acollint uns 150 concerts. A més, la fira professional, el Primavera Pro, serà molt potent i hi haurà molts agents, promotors i mànagers. Hi haurà 300.000 persones, més de 100.000 les quals vindran de fora, i calculem que a la ciutat quedaran més de 300 milions d’euros.