Les periodistes Jordina Arnau (La Selva del Camp, 1991) i Alba Sidera (Girona, 1979), acaben de publicar una Guia pràctica contra l’extrema dreta que intenta explicar-nos com podem entendre i combatre els nous feixismes d’arreu del món (Pagès Editors). Aquestes dues membres del Grup de Periodistes Ramon Barnils, però, ens adverteixen que no disposem de cap fórmula màgica que ens permeti derrotar l’extrema dreta en un tancar i obrir d’ulls; no obstant, amb aquesta guia pretenen ajudar-nos a fer el primer pas per a combatre-la, conèixer-la.

En aquest llibre hi trobem tot un reguitzell d’entrevistes que ens ajuden a fer-nos una bona composició de lloc d’on som realment. Aquestes intervencions, a més, estan flanquejades per un magnífic pròleg d’Alba Sidera que, de la mà de la supervivent dels camps de concentració Liliana Segre, ens transportarà per vuitanta anys de la història d’Itàlia, un país amb una “transició del feixisme a la democràcia [que] no va ser tan modèlica com pot semblar des de fora”, i un epíleg del periodista valencià Miquel Ramos.

En les intervencions d’aquesta guia hi trobem les mirades de vuit persones especialitzades en extrema dreta: des de la filòsofa Marcia Tiburi, que va haver de fugir de Brasil per les amenaces de mort dels feixistes, fins a Olga Rodríguez, una de les fundadores de ElDiario.es, que ens recordarà que la “impunitat del franquisme explica moltes coses sociològicament i encara ho contamina absolutament tot”.

Per últim, voldria destacar l’exhaustiu repàs que fa Jordi Borràs, un dels màxims experts en extrema dreta de casa nostra, de la història i la situació d’aquest moviment a Catalunya, i més concretament la part en què Borràs explica com la Catalunya franquista de finals dels seixanta va esdevenir un dels centres propagandístics neonazis més importants del món.

Un dels molts personatges populars del Paral·lel va ser Pepe Gil (Josep Gil Alufré), valencià, empresari, conegut com lo Chil. Els llibres de Badenas recullen anècdotes d’ell i a les hemeroteques es poden trobar referències, sobretot dels anys 70, quan encara hi havia gent que el recordava. La seva popularitat estava relacionada amb els seus textos als cartells de promoció i els seus comentaris espontanis. En una ocasió va anunciar un Gran Programa Zoológico, amb les sarsueles: La caza del oso, La gatita blanca i El perro chico. Una vegada una vedette va sortir a escena més tapada del compte, cosa que va provocar protestes del públic, i va calmar el públic dient: ‘‘Les ruego un poco de paciencia y cultura que la señorita artista aquí presente… ya enseñará’’.

Quan es va estrenar El príncipe bohemio va anunciar: ‘‘Genial partitura del maestro Millán. Todos los números son mejores…’’ Amb un tenor nou va encarregar cartells que deien: ‘‘Debut, con Marina, del tenor… que tras mucho estudiar ya se la sabe’’. Va ser l’autor de la famosa frase: ‘‘el éxito ha sorprendido a la pròpia empresa’’. Un altre cartell molt popular va ser el que deia: ‘‘Por fin, lo que todo el mundo esperaba. Hoy, despedida de…’’ Lo Chil mereixeria una biografia i una antologia dels textos d’aquells cartells tan imaginatius. Va morir el 1923, La Vanguardia se’n va fer ressò amb una nota que feia referència a la seva tasca empresarial: ‘‘Su vida pintoresca estaba plagada de anécdotas que se hicieron populares y que demuestran que había en él un formidable humorista y un hombre sano de corazón. Ha muerto sin dejar un enemigo’’.

Flaires l’estiu. Si poguessis l’abraçaries per no deixar-lo anar mai més i sentir aquella treva innòcua que t’embrunia la pell sota la fuetada del sol. Et deixes caure al pou de la nostàlgia per veure’t de nena, al final del curs escolar, just quan tancaves els llibres de text que t’havien castigat durant l’hivern i t’alliberaves de la custòdia de les obligacions, dels deures. Ara camines ferma, agafada al tracaleig d’una maleta. Per un moment la culpa et pessiga com la fiblada d’una vespa, però suportes el dolor, com ho has fet aquests darrers anys. Gires el cap per mirar enrere i acomiadar-te del Poble-sec. Des del Paral·lel, sembla que el barri s’enrinxoli cap a Montjuïc. Trobaràs a faltar el seu alè vespertí, els racons adormits, les places vives, el desordre dels carrers alzinats i, fins i tot, la fatiga dels seus edificis corcats. Aixeques un braç, el taxi s’atura als teus peus. Dius la paraula aeroport amb un convenciment fictici. No pots evitar fitar per la finestra fins que les tres xemeneies et corresponen la mirada, veus com s’allunyen rabent i notes el pessigolleig d’una llàgrima que et cau galta avall. Et poses les ulleres de sol i mires de gaudir del trajecte. Pagues amb targeta i t’acomiades del taxista, agraeixes que no t’hagi donat conversa. La terminal és força plena, et sents desorientada i busques la zona per facturar l’equipatge. Has escollit Costa Rica aquest matí, quan en Joan ha marxat amb el Pau per dur-lo al campament d’estiu, encara que fa massa temps que vols escapar-te. O tu o ells, has pensat. Perquè no podràs amb un altre final d’estiu, ni amb una altra tardor, ni amb un altre hivern. No, no podràs amb un altre cicle rutinari en el qual la vida et passi davant dels ulls com un pla seqüència inacabable, asfixiant. El que vols és fer reposar la memòria, manyegar-la fins a esprémer-la tant com puguis i recordar qui ets. Buscaràs la nena que jugava els estius. La que saltava fogueres a cada revetlla de Sant Joan. La que no tenia por de viure. Així, podràs transformar cada preocupació que t’ha amarat d’ansietat aquests darrers anys en anècdotes reversibles.

Ja tens la maleta viatjant a la cinta transportadora i la targeta d’embarcament a les mans. Passar el control policial és molest; un últim escull. Tens un seient al costat del passadís. Et cordes el cinturó. Anuncien un petit retard a través de la megafonia de l’avió i et sona el mòbil. És en Joan. Contestes amb la mateixa inèrcia amb què heu conviscut darrerament. Et diu que el Pau ha marxat content i que si compra alguna cosa per sopar, et proposa una vetllada romàntica, tots dos sols. Tu li dius que sí, que compri el que vulgui. Quan penges actives el mode avió. Penses en la nota que has deixat sobre la taula del menjador, saps que no entendrà res, que no n’hi haurà prou, però ara mateix t’és igual, perquè has decidit salvar-te i abraçar l’estiu.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)