El carrer Salvà fa pujada o baixada, segons com es miri. En un dels seus portals hi ha un gran mosaic atribuït a Víctor Masriera amb una imatge insòlita, un paisatge holandès amb vaques i una parella a cada costat de la porta amb vestits regionals del país de les tulipes. Ara, amb la façana restaurada el 2008 aixopluga La Lleteria del Poble-sec (Salvà, 42), un espai familiar dedicat a l’ecocriança i a les teràpies alternatives on imparteixen tallers per ensenyar els nens a alimentar-se saludablement, i on també venen diversos productes de nutrició i dietètica. Tot per a la cura del cos.

Pensin vostès si creuen que les casualitats existeixen, jo prefereixo pensar que cada lloc té un geni que li dóna forma i caràcter. Som al primer Eixample de Barcelona, ​​abans que existís l’Eixample. Just en aquestes voreres acabaven les hortes de Sant Bertran i començava l’anomenat Eixample de Santa Madrona o de Sant Pau. El carrer Salvà va ser el primer a ser urbanitzat fora de les muralles a partir del 1868, al costat del veí carrer de Cabanyes. Els dos carrers pertanyien al polític i periodista republicà Josep Laribal, el qual havia aconseguit que les seves terres fossin declarades urbanitzables. La majoria dels seus edificis daten del 1870, i són l’antítesi del projecte de Cerdà, la nèmesi de la ciutat residencial. Aquí, per aprofitar espai es van fer carrers estrets que seguien els límits caòtics dels terrenys particulars, amb cases que a mesura que va ser possible van anar creixent i afegint pisos per obtenir una rendibilitat més gran. Pura i dura especulació del terreny, que va ocupar un tram comprès entre els carrers Roser i Radas. Poc després, el 1884, Salvà també va ser una de les primeres travesses del barri a ser empedrades. Aleshores era una via de nou encuny habitada per emigrants aragonesos, amb un estanc de tabac, una farmàcia, una fleca i una caserna de la guàrdia municipal.

Comencen els terribles relats sobre infants

És a partir d’aquest moment quan se succeeixen una sèrie de notícies que infonen personalitat a aquest emplaçament. Per una raó estranya, si consultem la premsa de l’època veurem que la majoria de les mencions a aquest carrer tenen els nens per protagonistes. Dels primers temps podem llegir històries de gossos que mossegaven transeünts, un parell de nens que van morir en saltar d’un balcó, un altre que va cremar casa seva jugant amb un llumí, i fins i tot la d’una criatura de deu anys que va llançar un test a la vorera i va matar una senyora que passava per sota. Aleshores hi havia una escola infantil al Casino del Progrés i al parvulari Santa Madrona. Pel que sembla, les bandes d’infants d’aquest lloc estaven enfrontades amb les del carrer Cabanyes (fins al franquisme dedicat a Francesc de Cabanyes, cap de miquelets durant la Guerra dels Segadors, i no al poeta romàntic Manel de Cabanyes). A la premsa sovintejaven les referències a ferits per pedrada, que era l’arma preferida en aquestes guerres. També apareixien notícies de nens treballant a les indústries del carrer, com un petit d’onze anys ferit en un moleder de pebre, o un altre detingut en una licoreria clandestina que falsificaven vermut italià.

A començaments del segle XX, els titulars donaven compte de gossos perduts que mossegaven a nens quan jugaven a la calçada. O d’ofegaments accidentals al proper Morrot. El 1913 l’Ajuntament clausurava una granja de porcs que tancava els carrers Salvà, Cabanyes i Tapioles, apareixien les primeres barraques als peus de Montjuïc, i s’hi instal·laven diversos tallers de metal·lúrgia, la tipografia Gilabert i la casa Luís Inglada dedicada a la fabricació de vaixelles i coberts de taula. També hi ha diverses notícies de paletes als quals els hi cau un objecte des de la bastida produint la mort d’una nena, o els primers atropellaments infantils. Un cas estrany va tenir lloc el 1915, quan una criatura de dos anys va beure accidentalment àcid clorhídric. Poc després tancaven el parvulari per les seves condicions pèssimes. Encara el 1921, un gos mossegava de gravetat a deu nens, abans que els veïns el matessin. El 1929 moria un altre nen al pujar en marxa al tramvia i relliscar. I el mateix any resultava penjat un nano de dotze anys jugant amb la corda d’una persiana mentre estava pujat a un tamboret. Les últimes morts infantils recollides pels diaris daten de la Guerra Civil, quan els bombardejos franquistes es van acarnissar especialment amb el barri del Poble-sec. Des d’aquell instant, les notícies relacionades amb els nens són ben diferents i tenen a veure amb aquest centre lúdic mencionat al principi, on els petits aprenen a desenvolupar la seva imaginació i a practicar activitats com ioga o shiatsu. Pel que sembla, el geni del lloc s’ha apaivagat.

XAVIER THEROS (Diari El País)