Quins moments destacats defineixen la història de la Companyia Elèctrica Dharma en aquests cinquanta anys de trajectòria?
El fet d’haver arribat als cinquanta anys ja és un fet important per a nosaltres. De moments boníssims, per exemple, em venen al cap les gires que hem fet pel món, com la Rock in Rio, on vam coincidir amb artistes com Sting o REM a Rio de Janeiro. Ara bé, els moments dolents han sigut molt dolents. Parlo de les morts dels meus germans Esteve i Josep, el 1986 i el 2013 respectivament, moments en què el grup es va arribar a separar i després vam tornar-hi. Tot i que ens vam plantejar la nostra continuïtat, sempre hem pensat que el millor homenatge que els podíem fer era mantenir la Dharma viva per continuar el llegat.

Com defineix l’aportació diferencial de la Dharma a la música i la cultura catalanes?
Des que vam començar, hem intentat buscar el nostre so. El primer disc, Diumenge (1974), encara estava influenciat per grups d’aquella època com Weather Report, Herbie Hancock, Miles Davis o Paco de Lucía. Amb aquell disc vam acabar contents, però no ens diferenciava, no ens sentíem plenament satisfets. Va ser al segon disc, L’oucomballa (1976), on vam trobar el nostre so; allà vam fer una introspecció i vam veure que, més enllà de totes les influències que havíem tingut a l’adolescència, havíem d’anar a la nostra infantesa, a la música que sentíem quan érem petits: música de carrer, bandes de carrer, coples, sardanes… Música popular de casa.

Quin balanç en termes de llibertat d’expressió fan des del naixement del grup?
Quan vam començar com a Dharma, perquè abans ja havíem fet altres grups, encara hi havia Franco i estàvem a una dictadura. Als anys 74 i 75 nosaltres actuàvem per tot arreu i ho fèiem sota vigilància. Quan vam fer el primer Canet Rock, on ja hi havia una joventut en contra del sistema, amb el sorgiment de tot el moviment hippie, nosaltres ja vivíem en comuna i ens sentíem bastant vigilats per part de la Policia i de l’Estat. En l’actualitat tornem a estar en aquell punt en què la gent té por de dir segons què. Només has de veure els casos del Pablo Hasél i quantitat d’artistes que, pel sol fet de dir el què pensen, estan a la presó. En comptes d’anar endavant, crec que estem anant enrere. La gent s’autocensura i això és el pitjor, el fet de l’autocensura per por. Nosaltres som un grup que no només hem volgut fer música, sinó que hem estat compromesos en quantitat de causes. Això que diuen d’“ah, no, és que soc músic i no em fico en política”… Al contrari: “Soc músic i em fico en política”.

Vol dir, doncs, que la Dharma ha fet política a través de la música.
Exacte! Sí, sí, sí! I volgudament, a més a més. Si tu tens una opinió de com va el món, doncs l’has de donar. Per exemple, al darrer disc hem fet una cançó sobre les pasteres, sobre la gent que ve i mor al mar. Sobre aquestes coses, nosaltres volem opinar.

El 2013 mor en Josep, germà seu i bateria del grup, i Dharma es desfà. De quina manera les pèrdues han marcat la identitat de Dharma aquests anys?
L’han marcat molt, i cap a malament. Després de la mort d’en Josep, vam dir: “Bé, tu, pleguem”. Ja no ens veiem amb cor. I amb l’Esteve ens va passar igual: li vam fer un homenatge al Palau de la Música… I vam plegar. I la manera que vam decidir tornar als escenaris va ser quan van tornar els Canet Rock, el 2014, i se’ns va demanar que, com que havíem començat als festivals del 75, 76 i 77, volien agafar un grup representatiu d’aquell moment. Vam pensar que el Canet Rock era molt important per a en Josep, i vam dir: “Ostres, per què no fem una petita actuació, almenys?”. A ell li hauria agradat molt. Un cop fet el Canet Rock, vam veure que havia funcionat i que teníem penjada la gira dels quaranta anys amb en Josep, i vam dir: “Ostres, per què no fem la gira?”. Teníem el cuc de l’escenari, i vam fer la gira dels quaranta anys al 2014-2015.

Com viuen aquesta gira d’aniversari dels cinquanta anys, que tindrà el seu plat fort al Palau Sant Jordi l’abril del 2023?
La celebració d’aquests cinquanta anys és el més important que tenim sobre la taula ara mateix. El 22 d’abril del 2023 farem un gran concert al Palau Sant Jordi, on hi haurà convidats que pujaran a l’escenari amb nosaltres per iniciar la gira dels cinquanta anys. Volem que aquell dia el Palau sigui una festa de cultura popular: amb timbalers, grallers, bastoners, bestiaris de Festes Majors… Volem que tot això entri al Sant Jordi, i que es quedi petit per aquesta celebració dels cinquanta anys. Volem que allà quedi reflectit tot el que nosaltres hem fet musicalment durant aquests anys. Més enllà del concert, estem preparant també un documental de la nostra trajectòria, que no volem que sigui només de la història de Dharma, sinó de la història política i social del país amb Dharma com a excusa. També estem preparant un llibre biogràfic coral on tres o quatre periodistes explicaran la història del grup.

Pot aquesta gira ser també un comiat de la Dharma?
No, no, no! En principi no hi ha cap intenció. Però també et dic que vivim molt el present. Des de la mort d’en Josep, pensem molt per què hem de fer plans. La intenció de plegar no hi és, però tampoc hem planificat què farem després de la gira, si disc nou o què. Però no, el Palau Sant Jordi no serà un comiat, de cap de les maneres.

MANUEL ARENAS / Clack

Tot això ho puc trobar al museu?
Tant de bo. Avui dia, el museu té 30.000 obres d’art i només n’exposa 5.000.

I la resta?
Guardades. Al MNAC tenim un problema i és que, tot i que pot no semblar-ho des de fora, a la part més gran de l’edifici, que és la sala oval, no s’hi pot exposar res perquè no té les condicions climàtiques necessàries.

Per què us trobeu en aquesta situació?
Doncs perquè aquest edifici no està pensat per ser un museu. Es construeix l’any 1929 per l’exposició internacional de la llum i dels cinquanta mil metres quadrats que té, només en podem utilitzar deu mil per exposar. No hi ha lloc per a tot. Les exposicions temporals, de fet, es fan en uns soterranis que en veritat són uns magatzems.

Recentment, s’està parlant d’una ampliació del museu. Això resoldria aquest problema?
Sí! Per nosaltres, l’ampliació té dos fronts: guanyar espai per tal d’exposar millor les coses i canviar de quota. Aquest museu s’instal·la aquí l’any 1934 amb la idea que aquesta muntanya serà un gran lloc de cultura i de natura, però segueix havent-hi un handicap molt gran d’accés. Pasa un autobús que triga tres quarts d’hora, la muntanya és fosca i no està ben senyalitzada.

Si s’ocupessin els pavellons Victòria Eugènia estarieu més a prop de la ciutat. 
Exacte, si tu instal·les la porta del museu on hi ha les columnes, a prop de la font, estàs gairebé a peu pla. Psicològicament és un canvi molt fort ja que estàs a toc de metro, a toc de bus…

I amb aquest canvi, com canvia la relació del museu amb el barri?
Aquí hi ha una dimensió urbana que afecta directament el Poble-sec. Molts veïns estan col·locats entre l’autovia i la muntanya, no tenen espais públics ni de qualitat; l’ampliació del museu és una gran oportunitat perquè el veïnatge tingui un millor servei. El museu vol dir aules d’educació, vol dir visites de les escoles, vol dir una biblioteca… Per nosaltres l’ampliació és molt important però també ho és com un mecanisme perquè la ciutat aposti d’una vegada per aquesta muntanya.

Una muntanya amb diversos centres culturals. 
Els pavellons Victòria Eugènia estan situats en un punt estratègic. Al voltant hi ha la Caixa, la Miró, la Mies van der Rohe… és a dir, pots fer una operació artística molt maca que obligarà a l’Ajuntament a fer una cosa que no ha fet: tenir uns toldos per a la pluja i el sol,  que estigui ajardinat i que al vespre sigui segur, entre d’altres.

Entens el museu com un servei públic?
Absolutament, i aquí hi ha hagut un canvi. Durant els segles XIX i XX, el museu era un contenidor de patrimoni que es guardava per a les futures generacions. Això està molt bé i ho fem igual, però si no li donem un ús públic en el present, el museu no té cap sentit.

Quina creus que és la vocació del MNAC?
El visitant. Ell ha de ser al centre i ha de poder participar. Abans el museu parlava i tothom callava i així tothom escoltava el mateix, però això s’ha acabat. El museu no parla, és un diàleg i ara ha de fer una cosa molt més complicada: generar preguntes. És un canvi amb una dimensió social molt més important; al centre ja no estan els objectes sinó que estan els subjectes.

I això com es projecta en la realitat?
Doncs el que plantegem nosaltres és parar l’orella i escoltar-te a tu. Si tenim una associació de nouvinguts, que el museu serveixi perquè els permeti integrar-se a la comunitat. Si tenim uns especialistes en romànic, que puguin venir a estudiar. El museu són moltes coses alhora però si l’entorn no entra i surt i el fa servir, això és un magatzem.

Hi ha d’haver també un interés per les obres. 
Sí, però és secundari. És més important que, a través de l’art, tu et facis preguntes de qui ets, on vas a parar, quines són les teves emocions… No hem de tancar l’obra a la informació tècnica de la descripció.

Creus que hi ha pintures bones i dolentes?
Aquesta és una divisió històrica i és mentida. No hem de parlar de bones o dolentes sinó d’obres rellevants o no. Aquí teníem una obra d’un artista desconegut i tècnicament pobre en què surt un home pegant a una dona. El quadre mai s’havia exposat perquè es considerava dolent, però a la llum de per a segons quin relat, és la nostra millor obra. Ara l’hem pujat a sales i ja no la podem treure, perquè aquesta obra serveix!

Per treballar el gènere, segur; com esteu aplicant la perspectiva feminista al museu?
Doncs d’una banda, recerca. Aquí hi ha un grup de dones que estan fent un inventari de totes les artistes que hi ha a les col·leccions. I, per l’altra, estem creant molts programes per posar-les en valor i corregir el relat. Tu agafes un quadre de Tiziano, per exemple, El rapte d’Europa, i són uns homes violant unes dones. O sigui, si vols digues-li rapte, però aquí el que està passant és una altra cosa. Tot això s’ha de revisar. I no és fer la trampa d’afegir una sala per a les dones sinó que és incorporar-les dins el relat de manera que si les traguessis, el relat ja no funcionaria.

Les noves generacions d’artistes són una peça clau en el canvi. 
Totalment. L’artista sí que mira on ningú mira i sí que pregunta on ningú pregunta. Si tu agafes artistes, doncs, t’en sortiràs.

Creus que el teatre pot ser una eina d’activisme?
Jo considero que totes les eleccions de la nostra vida són activisme ja que tot el que triem genera un tipus de món o un altre.

Això implica una reflexió constant, creus que les produccions teatrals ho tenen en compte?
No totes. Sí que és cert que tu, com a espectadora, pots trobar suc a tot el que vegis, però és perquè la teva mirada és crítica i vol trobar reflexió allà on vas.

Hi ha obres, però, que busquen la transformació social. 
Moltes!

De les que has interpretat, quina és la teva preferida?
A nivell d’activisme més teòric, a mi em va volar el cap amb Limbo, un espectacle que vaig interpretar amb la companyia de les Impuxibles, que parlava de la transexualitat des d’una mirada molt actualitzada. A nivell de material va ser totalment transformador i, a més, la vaig fer sabent que allò aportava un valor a la societat.

Anava més enllà de l’art per l’art…
Exacte, amb l’obra vam veure que no només estàvem entretenint la gent, no només els oferíem bellesa, que és molt important, sinó que a més els oferíem una reflexió que podia canviar-los el paradigme.

Creus que amb ‘La filla del mar’ pots aconseguir el mateix efecte?
No ho sé, en aquest espectacle no hi ha una proposta política, però jo estic molt contenta cada vegada que surto del teatre i algú critica el que acaba de veure.

Per què?
Perquè penso: menys mal! (Rialles) Hi ha moltes persones que surten fascinades per la posada en escena, que no m’estranya perquè és exquisita, però aleshores jo em pregunto: no marxeu també molt rebotades?

És un text polèmic en el context actual. 
Moltíssim. De fet, per a mi ha estat un dels reptes amb què m’he trobat com a intèrpret. És a dir, realment hem de seguir explicant aquest tipus d’històries? I si realment les hem d’explicar tal qual, l’espectador està preparat per ser prou crític o ens ho seguirem menjant com a vàlid?

On creus que està la clau per evitar perpetuar el discurs de l’obra?
Crec que es troba en la profunditat dels personatges.

Què vols dir?
És evident que, a ulls d’avui, la història està totalment desfasada a nivell de gènere i de models relacionals, però el fet de portar treballant-la durant gairebé dos anys i mig, ens ha permés evitar l’estereotipació de personatges. Sí que hi ha prototips com el seductor cabró, la dolenta, la vengativa, el tiet àvar… però els hem dotat de riquesa i d’identitat.

La Mariona, com la definiries?
Doncs com una noia que es veu atrapada en una situació on no pot triar entre dues forces en què li van la vida.

El sexe i els diners?
Sí, són dues forces que mouen el món i ella no és capaç de renunciar-ne; llavors fa el que sigui per tal de poder-les mantenir. I sí que és veritat que jo, que me la miro amb innocència per poder-la encarnar, veig que no ho pot controlar.

No es pot imaginar com arribarà la tragèdia. 
No, després es veu arrollada per una gelosia i una possessió que no és capaç de sostenir. I és fort perquè companyes meves, amb qui estem en activismes relacionals, se senten identificades amb el meu personatge i em diuen “ostres, realment puc veure que jo m’he comportat així”. És així; gran part de la màgia de Guimerà és que, per molt que ens foti, parla de sentiments i de conductes humanes que ens passen.

Portades a l’extrem…
Sí, però la llavor del sentiment que veig en tots els personatges jo l’he sentida en algun moment o altre. Llavors, ho hauré dissimulat millor o pitjor i m’hauré encarregat de neutralitzar-ho millor o pitjor… però la sensació hi és o hi ha estat.

Com heu fet per traslladar aquest procés a escena?
A nivell interpretatiu hem treballat dues forces: l’emoció visceral i irracional, de supervivència, i el sentiment que l’oculta perquè sigui acceptada socialment. Crec que aquest enfrontament passa i és per això que als espectadors els està tocant tant, perquè els confronta. Toca botons que en realitat humanament passen.

T’has cansat del teu personatge?
Mai; l’he estimat tota l’estona. És que si no te l’estimes, no el pots defensar. Personalment, m’ha servit per entendre funcionaments relacionals que jo defujo constantment en la meva vida, activament, no una miqueta.

Per rebutjar-los?
Al contrari! M’ha servit per empatitzar amb un funcionament humà existent i també per reconciliar-me amb el meu propi funcionament humà; amb la Mariona Castillo que també té gelos i que també és possessiva, tot i que jo no ho vull i treballo per corregir-ho.

No deu ser fàcil…
Cada dia que surto a escena, el meu cos passa per aquesta experiència: es desviu, s’esquinça, es pega, s’entrega sexualment… I m’estic adonant aquests dies que per poder fer la nostra feina, hem d’estar molt endreçades mentalment.

Com fas per deixar la Mariona d’Àngel Guimerà a l’escenari?
Tot just ho estic aprenent ara, perquè quan fèiem funcions úniques o temporades curtes doncs no passava res; ho donava tot, m’entregava i després em recuperava. Ara bé, quan has de fer vuit vegades a la setmana això, que gairebé ocupa més part del teu temps que la teva altra vida normal, has de tenir realment eines de tancament.

I més si el personatge en qüestió porta el teu nom. 
Exacte, me n’adono que a vegades em quedo molt tocada. Però estic intentant diverses coses: em dutxo amb aigua freda quan acabo, pujo i baixo caminant de casa al Paral·lel… i també, a l’hora d’actuar, entendre que estàs jugant, que per molt que juguis a fons, és un joc, no és veritat. Jo a vegades em confonc i és una cosa que he de resoldre perquè, com a artistes, necessitem que el nostre instrument, tant físic com mental com emocional estigui molt fi; sinó no ens podem donar aquests viatges.