Connecta amb nosaltres

Història

Mercedes Serós, ‘la nina de porcellana’

Va ser una de les més importants cupletistes dels anys 20. Original de Saragossa, va cantar en català i castellà

Publicat

on

Mercedes Serós, de nom complet Mercedes Serós Ballester (Saragossa, 1900 – Barcelona, 1970). Molt aviat va venir a Barcelona amb la seva família i s’instal·len al número 84 del carrer Vila i Vilà, molt a prop del Paral·lel. La seva mare, anomenada la Viosa, i el seu germà petit treballaven a l’Edén Concert, una com a encarregada de vestir les artistes i l’altre com a botones. Va començar ballant i cantant cançons populars catalanes fins que es va passar al cuplet i es convertí en la gran rival de Raquel Meller (aragonesa també) als escenaris i a la vida privada. Tant és així que la Meller li va va posar Merceditas al seu gos pequinès i s’hi referia sovint com Merceditas Serás. La rivalitat entre elles va durar tota la vida, arribant a afectar els seus partidaris, diferencies que van arribar molts cops a les mans.

La seva vida privada va ser molt agitada. La seva primera parella va ser un jove de “vida agitada i bona família” anomenat Alejandro Soler Rovirosa, amb un ull de vidre verdós i un monocle en l’altre, que va morir el 1918. La seva següent parella pertanyia a l’empresa que va fondre els lleons de l’estàtua de Colom. El 1923 es va casar amb un home amenaçat de mort, un tal Crupinera, i que va desaparèixer després de les noces. Va aconseguir la separació civil i canònica el 1928, en ser considerat mort. Va tenir un romanç amb el torero Emilio Méndez, que va acabar de forma accidentada, com era d’esperar veient els antecedents.

A l’escenari, el seu vestuari era molt tradicional, li agradava sortir amb vestits folklòrics, amb llacets de tots tipus. El periodista Àngel Zúñiga la va definir com La muñeca de porcelana. Amb motiu de la festa de l’Armistici de la Primera Guerra Mundial a Barcelona, el 1918, es va presentar amb un vestit ple de llaços i cintes amb totes les banderes dels països aliats, inclosa la catalana i la republicana.

Quan va estrenar l’Emperadriu, una sardana urbana, ella volia sortir vestida de pubilla catalana. Però els seus autors, Misterio i Viladomat, volien vestir-la de menestrala. Per un cop va transigir i també va triomfar.

Estrena de clàssics de la cançó espanyola

Catalanista o espanyolista, Mercé o Mercedes… Va cantar als aliats malgrat que va ser molt germanòfila. Va ser madrina de la legió i amiga de la germana de Millán Astray. El 1926 va estrenar El novio de la Muerte, després himne de la Legión.

Álvaro Retana va dir d’ella: “Causaba algo de extrañeza encontrar una nena tan fragil y tan pura en los programas del Edén Concert integrados por mujeres rebosantes de curvas y de lujo, y esto prestaba cierto aliciente mórbido a Merceditas Serós, lanzada a los procelosos mares de las variedades”.

El 1925 va arribar a debutar a l’Olympia de París, amb gran èxit. En aquella sala va estrenar Valencia del maestro Padilla. Però la pèrdua de suport popular del cuplet la va anar apartant dels escenaris i es va retirar a mitjans dels anys 30, passant a l’oblit, però la seva vida no va tenir res a veure amb la misèria en la qual van caure altres artistes del seu temps. Un cop retirada dels escenaris va viure feliçment casada amb Pelayo Rubert fins a la seva mort a causa d’una apoplexia el 23 de febrer del 1970. Una petita nota a La Vanguardia el 1970 anunciava la seva mort, gairebé ningú la recordava.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

10 de juny de 1975: Obre la Fundació Joan Miró de Montjuïc

Publicat

on

Joan Miró i Ferrà (1893-1983) neix al passatge del Crèdit, proper al carrer de Ferran. Tota la seva vida gira entre la seva ciutat, Barcelona; la de la seva dona Pilar Juncosa, Palma de Mallorca; i París, com a centre de creació artística mundial de la primera meitat del segle XX.

 Barcelona és el lloc de generació de la seva empenta artística personal, en els més diversos àmbits: pintor, escenògraf, dissenyador, escultor, ceramista, gravador…

Sempre en contacte amb tots els creadors del moment, el 1920 viatja a París, en una ciutat d’entreguerres on els moviments d’avantguarda viuen el conflicte de l’art figuratiu amb l’art emergent surrealista i les primeres abstraccions. El punt referencial parisenc roman en la seva difusió pel món; però cap als anys cinquanta el pol d’atracció de Nova York també esdevé important en la seva carrera creativa.

El tercer lloc, Mallorca, és especialment important després de la guerra civil, quan s’hi refugia mig d’amagat, el marit de la Pilar, pel fet d’haver-se significat activament antifranquista des de l’esclat del conflicte. Cap als anys cinquanta hi adquireix una finca, i el seu amic i arquitecte racionalista, Josep Lluís Sert, li fa el nou estudi. Anys després, a Son Boter, hi fa un segon estudi, on treballa fins a la seva mort. Aquí, el 1992 Moneo edifica la Fundació Miró de Mallorca.

Veiem així que l’artista viu diverses fases d’uns canvis creatius mundials, que es reflecteixen en l’evolució de les seves obres de tot ordre. No cal dir que a la Barcelona franquista dels anys quaranta fins als setanta, totes les inquietuds creatives que passen al món queden ocultes a la vida quotidiana dels catalans del moment. Per això, el maig de 1971, un grup de persones interessades a donar a conèixer l’obra de Miró, però també tots els moviments creatius generats aquell segle, constitueixen la Fundació Joan Miró, Centre d’Estudis d’Art Contemporani.

Un cop l’Ajuntament barceloní en determina la ubicació, l’actual del passeig de Miramar, entre la plaça del Manelic i els jardins de Laribal; l’edifici de la seu, el dissenya Josep Lluís Sert i s’inaugura el 10 de juny de 1975. Posteriorment, el 1988, l’edifici fa una ampliació, a càrrec de Jaume Freixa, deixeble de Sert.

En aquests cinquanta anys, la Fundació ha complert la fita proposada pels amics de Joan Miró que la van crear, perquè un gran nombre de creadors de diversos àmbits s’han pogut conèixer i estudiar, a partir de les exposicions i activitats dutes a terme: Matisse, Picasso, Joaquim Gomis, Lee Miller, Ito Shinsui, Duchamp, Brossa, el GATCPAC, Alfons Borrell, Pollock, Sean Scully, Carles Santos, Chillida, Peter Greeaway, Fernand Léger, Rothko, Català Roca, Paul Klee, André Ricard, Le Corbusier, Magritte…

A les acaballes del franquisme sorgia una entitat per redreçar quaranta anys de desconeixement de la creativitat artística universal, a la nostra ciutat. De l’obertura de la Fundació Joan Miró, ara fa 50 anys.

Continua llegint

Història

El Poble Espanyol

Publicat

on

Per

Una de les construccions que va portar més visitants a l’Exposició Internacional de Barcelona l’any 1929 va ser l’anomenat Poble Espanyol. Tot i que no es pot concretar d’on va sorgir la idea original, la primera proposta feta per Miquel Utrillo i Xavier Nogués el 1924 va ser rebutjada i duia el nom d’Iberona.

Posteriorment, l’any 1926, es va tornar a parlar de la idea i aleshores va ser acceptada. Va ser quan, a proposta de Lluís Plandiura, els arquitectes Francesc Folguera i Ramon Reventós s’incorporarien als ideòlegs originals.

Es deia Pueblo Típico Español, però finalment va quedar com Pueblo Español. Aquell equip de quatre persones va recórrer Espanya amb un cotxe Hispano Suiza de 7 places recollint fotografies i dibuixos; durant el primer viatge, el setembre de 1927, de 30 dies de duració per Catalunya, Aragó, Navarra, País Basc, Cantàbria, Astúries, Galícia, Castella i Lleó, Madrid, Castella la Manxa, Extremadura i el País Valencià, passaren per 700 poblacions i en visitaren 137; el segon viatge, al novembre del mateix any, va ser de dotze dies per Catalunya i Aragó, i el tercer i últim viatge, el maig de 1928 (amb les obres començades) va ser de 21 dies visitant Andalusia, ja que Alfons XIII hi trobava a faltar la representació andalusa.

El que realment va donar forma al projecte va ser la conjunció de la visió de dos artistes, Utrillo i Nogués, amb la concreció tècnica de dos arquitectes, Folguera i Reventós. Finalment, va quedar dividit en sis espais regionals (castellà-extremeny, basc-navarrès, català-valencià-balear, aragonès, gallec i andalús), en una estructura molt ben pensada i amb una orientació artística molt treballada, on havien de tenir presència els elements d’un poble normal, com la plaça Major, l’església, l’ajuntament, el carrer Major, les fonts, les escales, les botigues, els carrers, etc.

Josep Guzmán (CERHISEC)

Continua llegint

Història

Països a l’Exposició Internacional de Barcelona 1929

Publicat

on

Per

Fins aleshores, les exposicions es podien fer de dues maneres: per temàtica o per països (també anomenades per banderes). En el cas de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 va ser una combinació de totes dues. Bàsicament, va ser una exposició temàtica, però alguns països van construir el seu propi pavelló institucional.

La participació estrangera va ser pràcticament europea, perquè a causa de la coincidència amb l’Exposició Iberoamericana de Sevilla, també celebrada el 1929, el Govern espanyol de Primo de Rivera va obligar tots els països iberoamericans a anar a Sevilla en lloc de Barcelona; només dos països, Portugal i els Estats Units, van estar presents a Barcelona com a Cambra de Comerç i no com país.

Alemanya, Itàlia, Dinamarca, Suècia, Hongria, Bèlgica, Romania, Sèrbia–Croàcia-Eslovènia, França i Noruega van construir pavellons oficials, que no tenien fonaments i que s’havien d’enderrocar un cop finalitzada l’Exposició. Ocupaven una superfície d’uns 15.000 m², majoritàriament instal·lats a l’anomenada avinguda Internacional (foto). Al mateix temps, aquests països també exposaven en cada un dels espais i pavellons temàtics de l’Exposició, on també estaven representats Àustria, Txecoslovàquia, Finlàndia i Suïssa.

També hi van tenir representació comercial Holanda, el Regne Unit i el Japó, juntament amb els citats EUA i Portugal.

Les representacions estrangeres ocupaven un espai de 70.000 m² de l’Exposició escampats per tot el recinte i en pavellons de la muntanya de Montjuïc. Alemanya era la que ocupava més espai, amb un total de 17.562 m², tot i que fou França la que va aportar més expositors a l’esdeveniment, amb 1.801 dels gairebé 4.000 expositors.

Josep Guzmán (CERHISEC)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024