Connecta amb nosaltres

Història

Mercedes Serós, ‘la nina de porcellana’

Va ser una de les més importants cupletistes dels anys 20. Original de Saragossa, va cantar en català i castellà

Publicat

on

Mercedes Serós, de nom complet Mercedes Serós Ballester (Saragossa, 1900 – Barcelona, 1970). Molt aviat va venir a Barcelona amb la seva família i s’instal·len al número 84 del carrer Vila i Vilà, molt a prop del Paral·lel. La seva mare, anomenada la Viosa, i el seu germà petit treballaven a l’Edén Concert, una com a encarregada de vestir les artistes i l’altre com a botones. Va començar ballant i cantant cançons populars catalanes fins que es va passar al cuplet i es convertí en la gran rival de Raquel Meller (aragonesa també) als escenaris i a la vida privada. Tant és així que la Meller li va va posar Merceditas al seu gos pequinès i s’hi referia sovint com Merceditas Serás. La rivalitat entre elles va durar tota la vida, arribant a afectar els seus partidaris, diferencies que van arribar molts cops a les mans.

La seva vida privada va ser molt agitada. La seva primera parella va ser un jove de “vida agitada i bona família” anomenat Alejandro Soler Rovirosa, amb un ull de vidre verdós i un monocle en l’altre, que va morir el 1918. La seva següent parella pertanyia a l’empresa que va fondre els lleons de l’estàtua de Colom. El 1923 es va casar amb un home amenaçat de mort, un tal Crupinera, i que va desaparèixer després de les noces. Va aconseguir la separació civil i canònica el 1928, en ser considerat mort. Va tenir un romanç amb el torero Emilio Méndez, que va acabar de forma accidentada, com era d’esperar veient els antecedents.

A l’escenari, el seu vestuari era molt tradicional, li agradava sortir amb vestits folklòrics, amb llacets de tots tipus. El periodista Àngel Zúñiga la va definir com La muñeca de porcelana. Amb motiu de la festa de l’Armistici de la Primera Guerra Mundial a Barcelona, el 1918, es va presentar amb un vestit ple de llaços i cintes amb totes les banderes dels països aliats, inclosa la catalana i la republicana.

Quan va estrenar l’Emperadriu, una sardana urbana, ella volia sortir vestida de pubilla catalana. Però els seus autors, Misterio i Viladomat, volien vestir-la de menestrala. Per un cop va transigir i també va triomfar.

Estrena de clàssics de la cançó espanyola

Catalanista o espanyolista, Mercé o Mercedes… Va cantar als aliats malgrat que va ser molt germanòfila. Va ser madrina de la legió i amiga de la germana de Millán Astray. El 1926 va estrenar El novio de la Muerte, després himne de la Legión.

Álvaro Retana va dir d’ella: “Causaba algo de extrañeza encontrar una nena tan fragil y tan pura en los programas del Edén Concert integrados por mujeres rebosantes de curvas y de lujo, y esto prestaba cierto aliciente mórbido a Merceditas Serós, lanzada a los procelosos mares de las variedades”.

El 1925 va arribar a debutar a l’Olympia de París, amb gran èxit. En aquella sala va estrenar Valencia del maestro Padilla. Però la pèrdua de suport popular del cuplet la va anar apartant dels escenaris i es va retirar a mitjans dels anys 30, passant a l’oblit, però la seva vida no va tenir res a veure amb la misèria en la qual van caure altres artistes del seu temps. Un cop retirada dels escenaris va viure feliçment casada amb Pelayo Rubert fins a la seva mort a causa d’una apoplexia el 23 de febrer del 1970. Una petita nota a La Vanguardia el 1970 anunciava la seva mort, gairebé ningú la recordava.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

L’edifici de Blasco de Garay, 9 i la història dels ‘recaders’

Publicat

on

De tant en tant he escrit sobre algun edifici del barri, avui evocaré la casa de veïns del carrer Blasco de Garay, 9. És un edifici sobri, amb menys decoració que altres anteriors més lligats al modernisme però d’un art decó matisat i elegant. L’Ajuntament data la construcció el 1925 però testimonis veïnals m’havien assegurat que era de 1930 i que anteriorment hi havia una planta baixa on hi residia un carreter.

La decoració és geomètrica, petits frisos i pilastres, amb volutes i elements vegetals que emmarquen la porta. L’edifici va patir força durant un bombardeig, sobretot els pisos de la part del darrere, i hi van morir el porter de l’edifici i una noia jove, a més d’alguns ferits. Després del bombardeig una coneguda de la família va recuperar un bacallà, cosa que en aquella època d’escassedat era molt important.

Durant anys hi va haver un taller mecànic als baixos, ara hi ha una botiga de queviures. Anteriorment hi havia una empresa de transports, un recader, de nom Badoch. Llavors els recaders eren molt importants per fer arribar paquets i trameses a tot arreu. Els treballadors carregaven en els camions d’aleshores, més petits que els actuals, moltes coses, i els infants passàvem moltes estones al balcó contemplant aquella activitat. Els xicots que hi treballaven sovint miraven enlaire, per tal de copsar les cames joves de les dames que sortien al balcó, cosa que posava nervioses les senyores observades, que feien el fàcil acudit: ‘‘Quina colla de badocs els del Badoch!’’ Trobo absurd que la paraula recader, tan popular durant dècades, no sigui avui normativa. L’empresa es va traslladar a Montcada i Reixach i encara existeix.

Continua llegint

Història

Dos anys després es va obrir l’estació de Paral·lel

14 de desembre de 1968 S’inaugura l’estació de metro de les Drassanes

Publicat

on

Dins d’un any, exactament el 31 de desembre, se celebrarà el centenari de l’obertura de la primera línia de metro de Barcelona. Era la que anava des de Lesseps, per Diagonal i Aragó –actual estació de passeig de Gràcia– fins a Catalunya; un itinerari embrionari de l’actual línia 3. L’any 1925, es va obrir l’estació de Fontana i es va perllongar el servei fins a Liceu.

El 1926 es va posar en servei el metro transversal, actual línia 1, que anava des de Bordeta, per Mercat Nou, Sants, Hostafrancs, Espanya, Rocafort, Urgell i Universitat, fins a Catalunya, on s’enllaçava amb l’altra línia. També es va obrir un nou ramal de la línia inicial que, des d’Aragó, anava per Urquinaona fins a Jaume I.

Així, doncs, des dels primers anys del metro, el barri del Poble-sec quedava bastant allunyat de la xarxa. Només els veïns de la part més propera a la plaça d’Espanya hi tenien accés. Per a la resta, calia anar fins a la Gran Via, per agafar el metro; o bé anar per les Rondes fins a Universitat o Catalunya; o, en l’extrem marítim del barri, anar pel Raval fins a Liceu.

Estació propera al Poble-sec

El 1946, la línia 3 va tenir una nova i propera estació, la de Ferran, una mica més avall de la Rambla, amb una sola via d’accés. El distanciament del metro per als poblesequins es va allargar fins a les darreries dels anys 60 del segle XX, quan la línia 3 es va prolongar fins a la de Drassanes, quan simultàniament l’estació de Ferran es va tancar definitivament. Podem pensar que l’estació nova no és pròpiament al Poble-sec; però sí que va permetre als veïns de la zona de les Hortes de Sant Bertran de tenir un accés més proper al servei metropolità.

A més, les obres de progrés de la línia no es van aturar i el 17 de juny de 1970, el metro arribava al cor del Poble-sec, fins a la nova estació de Pueblo Seco, actual estació de Paral·lel, a les interseccions d’aquesta avinguda amb el carrer Nou de la Rambla i la Ronda de Sant Pau. Alhora es permetia connectar també amb el funicular de Montjuïc, que en aquell moment tenia dues estacions: l’actual de Miramar i la superior, que arribava a prop del castell, tancada definitivament el gener de 1981. Posteriorment, el 1975, la línia 3 es va allargar i va connectar fins a la Zona Universitària: el Paral·lel es podia fer, de cap a cap, amb metro. I, finalment, el 1995 es va posar en servei la línia 2, iniciant el seu itinerari a Paral·lel, per arribar avui dia fins a Badalona, a l’estació de Pompeu Fabra. De la posada en servei de l’estació de Drassanes, ara fa 55 anys.

Continua llegint

Història

Gran music-hall L’As

El Sótano bar estava situat en un lloc estratègic per rebre tota la clientela nocturna que pul·lulava pel Paral·lel

Publicat

on

Per

Aquest establiment estava situat a la cantonada existent entre el final del carrer Sant Pau i l’inici de la Ronda del mateix nom. El Sótano Bar era en realitat una casa de menjars on es podia menjar bon marisc i embotits de qualitat a preus molt raonables, que ja s’anunciava en algunes publicacions als anys 20.

El seu emplaçament era estratègic per servir de parada a tots els habituals dels llocs d’oci del Paral·lel. La clientela era doncs bàsicament nocturna, atès que era aleshores que el local s’omplia de gom a gom per satisfer les necessitats biològiques dels que anaven generalment a la recerca d’altres necessitats o simplement a admirar les corbes de les vedets dels teatres.

El local va sobreviure a la Guerra Civil malgrat la crisi que va afectar al Paral·lel durant part de la postguerra, però el Sótano Bar continuava al seu lloc, recollint els habituals del Molino o del Teatre Circ Olympia.

Amb el pas del temps, aquest mateix local ha arribat als nostres dies (2023) convertit en el bar de menjar típic gallec conegut com Los Cachitos.

GRAN MUSIC-HALL L’AS. El 6 de setembre de 1921 una nova empresa va fer-se càrrec del local conegut fins aleshores com a Madrid-Concert i va reobrir-lo amb el nom de Gran music-hall L’As. S’iniciava aquí l’última etapa d’aquest local abans de convertir-se en Teatro Talía.

Inicialment, aquesta nova direcció tenia al cap un projecte per convertir el local en un teatre destinat a representacions d’alta comèdia. Els nous empresaris però, van adonar-se que en aquells inicis dels feliços anys 20 la major part dels locals d’espectacles del Paral·lel havien incorporat el joc a la seva oferta lúdica i això els proporcionava uns gran ingressos. En acabar-se les funcions s’habilitaven els foyers com a casinos i començaven a emergir ruletes i baralles de cartes amb piles de diners sobre les taules. L’acabament de la Primera Guerra Mundial i la neutralitat espanyola, havien convertit Barcelona en una ciutat molt apreciada pels nous rics on el diner circulava fàcil i ràpid. En aquesta tesitura els gestors del local varen decidir abandonar l’idea inicial i van adequar-lo com a music-hall, un gènere molt més en consonància amb un públic amant de les partides i de jugar-se els calés.

El nom del local (L’As) ja tenia connotacions clares amb els jocs d’atzar, tot i que els seus propietaris afirmaven que li deien així simplement perque era el millor music-hall del Paral·lel.

L’arribada de la dictadura militar del general Miguel Primo de Rivera va significar un cop molt dur per a l’As. El nou règim va optar per perseguir implacablement el joc, amb la qual cosa la intensa vida del local va anar minvant i es va recuperar l’antiga idea d’un teatre còmic de gamma alta que acabaria convertint-lo, l’any 1924, en el Teatro Talía iniciant així una nova i llarga etapa.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021