Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Rubén Yuste: “El teatre musical no s’ha de menystenir, és un gènere amb entitat pròpia”

Rubén Yuste (Terrassa, 1975) és actor, cantant i ballarí a l’obra Pretty Woman, El Musical, la revisió d’un clàssic cinematogràfic que es pot veure al teatre Apolo des del setembre d’enguany. Amb una carrera i doctorat en Ciències Polítiques, Yuste és un actor polifacètic que mai no ha deixat d’estudiar. Especialitzat en teatre musical, ha participat en obres com Balansiyyà, Grease, Mamma Mia, Spamalot, Los Miserables, Forever Young, Sugar con faldas y a lo loco, entre d’altres.

Publicat

on

Quan va iniciar-se el teu interès pel teatre?
Vaig començar una mica diferent a la resta dels meus companys, em vaig llicenciar i doctorar en Ciències Polítiques i vaig estar uns quants anys treballant al món de la consultoria, però cap al 2004 vaig tenir una crisi existencial en què vaig entendre que jo el que volia i havia volgut sempre era dedicar-me al teatre, pel que amb 27 anys vaig posar-me a estudiar teatre musical i a dedicar-m’hi, i no he parat. Des dels 4 anys vaig començar a fer teatre a l’escola, als 12 anys vaig entrar al Casal Popular, el punt de referència del teatre amateur i semi-professional de Rubí, d’on sóc jo, i vaig començar a fer l’Estel de Natzaret, Els Pastorets i diferents clàssics catalans.

Et ve de família?
No ho sé, perquè a casa meva no han estat mai gaire de teatre, tot i que sí que ens ha agradat sempre cantar i ballar, com un acte de celebració i de trobada familiar. Som molta gent a casa, 21 cosins, i sempre acabem ballant tots plegats. Suposo que a l’escola, de ben petit, em vaig interessar per aquest món, i el fet que el professor de teatre ens portés a un lloc com el Casal Popular em va encaminar cap aquí definitivament.

La música ha estat sempre present a la teva vida…
Sí, jo de petit ballava i cantava jotes aragoneses, ja que el meu pare és de l’Aragó. I dona la casualitat que el Centre Aragonès de Rubí eren als baixos de casa del meu tiet, i dels 4 als 16 anys vaig estar fent jotes. Quan era una mica més gran vaig fer claqué, després ball de saló, ball professional… el teatre i el ball era el que més presència havia tingut a la meva vida; el cant ja no tant, cantava per gust, perquè m’agradava, però sense cap formació. Penso que el fet de fusionar les tres disciplines m’ha agradat sempre i m’omple molt.

El teatre musical és un gènere menystingut?
És cert que en els darrers anys vaig començar a renegar una mica del teatre musical, perquè és un camp socialment menystingut, com si no acabés de ser teatre, o com si fóssim actors de segona. Aquí, al nostre país, no es veu igual el teatre musical que a Londres o a Nova York, i amb aquesta influència vaig menystenir-lo jo també, i vaig començar a fer text, que m’agrada però no em fa sentir tan realitzat com el teatre musical, que contempla la veu, les partitures, les escenes i les coreografies.

És pot tenir una estabilitat econòmica sent actor?
Jo he tingut molta sort, vaig començar amb Balansiyyà i Grease cap al 2006 i he anat empalmant una feina amb una altra, però és cert que és un altre tipus de feina, no tens vacances, ni un horari tancat, és una organització diferent de la vida, perquè potser tindràs uns mesos molt intensos i uns altres en què no tens treball.

Fas diferents personatges, amb quin et quedaries?
Faig molts personatges, de Happy Man, que fa l’opening del show perquè els dos amants es trobin per començar la seva història d’amor, de Sr. Thompson, que és el gerent de l’hotel, de Hollister, un dependent de botiga, i també un dels cantants del Restaurant Voltaire i d’acomodador del cinema. Personatges còmics que ajuden a que la història d’amor es vagi desenvolupant, però em quedaria amb el Sr. Thomson, perquè al prinicpi és una persona dura i recta però al final empatitza amb els personatges i se n’adona que no ha de jutjar a la gent per la primera impressió.

Creus que si la gent no tingués la referència de la pel·lícula hi aniria?
Tenim un públic de tot tipus, des de persones que han vist la pel·lícula i la referencien fins a gent que no ha vist mai la pel·lícula i senten que estan a Broadway. És un espectacle molt ben fet, perquè han sabut mantenir l’essència de la pel·lícula amb el valor afegit de teatralitzar moltes coses. Et pot agradar més o menys, però la proposta a nivell de direcció, guió i actors és molt rodona, és un espectacle musical amb entitat pròpia.

La pel·lícula és de l’any 92, creus que la rebuda del públic és diferent tenint en compte com ha avançat el moviment feminista? 
En vam parlar molt amb la directora, que tenia aquesta preocupació. No és el mateix la societat del 1992 que la del 2022, i no podem obviar-ho, però cal entendre que l’ambientació i tot gira entorn d’aquest context. Tot i així, penso que el paper de la Vivian canvia lleugerament respecte al de la pel·lícula en el fet que ella constantment se situa com a subjecte amb poder de decisió.

Com està anant la venda d’entrades?
Esperàvem més afluència. Creiem que ara mateix el teatre a Barcelona està tenint poca afluència si ho comparem amb Madrid, l’oferta és menor i segueixen sense omplir-se les sales. El boca-orella funciona molt però és una cosa lenta i volàtil. No sabem si és una falta de diners o que la gent ja no té l’hàbit d’anar al teatre, però és una pena perquè Barcelona porta molts anys sent un referent teatral i s’està perdent.

Què li diries a algú que dubta d’anar a veure ‘Pretty Woman, El Musical’?
Li diria que és un espectacle rodó, que és anar al teatre a oblidar-te de tot, a riure, a emocionar-te… amb una música increïble i unes coreografies que donen gust de veure. És un regal per a un mateix.

Continua llegint

Entrevistes

Víctor Saura: “No ens podem permetre una generació analfabeta a nivell informatiu”

Amb més de tres dècades d’experiència en el món del periodisme i una transició recent cap a la docència, Víctor Saura (1967, Barcelona) representa una veu experimentada, reflexiva i compromesa amb el pensament crític. Ha passat per redaccions exigents, ha viscut l’evolució tecnològica dels mitjans i, ara, des de les aules —tot i ser mestre de socials— intenta transmetre als joves les eines per entendre un món informatiu cada vegada més complex.

Publicat

on

Com definiria la seva trajectòria professional?
He de confessar que no em sento plenament satisfet amb la meva trajectòria. Hi ha, naturalment, una part de mèrits propis i d’habilitats, però també hi intervenen factors com el destí o la fortuna. No obstant això, sempre he intentat donar el màxim allà on he estat i aprendre tant com he pogut.
Però la vida em va portar per altres camins, especialment quan vaig tenir un fill amb síndrome de Down. Arran d’això, em vaig començar a interessar per l’educació, una preocupació que abans ni tan sols existia en mi. Per aquest motiu vaig fer el pas natural cap a la docència.

Diria que ha tingut una carrera erràtica?
Sí, però també ha estat plena. Les experiències diverses que he viscut m’han permès escriure anècdotes i observar el món des de múltiples perspectives. El periodisme només funciona si el vius amb intensitat. Aquesta passió pot esdevenir esgotadora i generar dificultats personals. Tot i això, en el meu cas, compartir professió amb la meva parella ho fa tot més suportable.

Com ha canviat la seva vida en passar de periodista a docent?
Molt. Fa ja tres cursos que treballo com a docent i puc dir que he guanyat en qualitat de vida. De fet, si tingués l’oportunitat, no descartaria iniciar una tercera vida professional. Trobo que és fantàstic poder canviar i reinventar-se.

Què opina del fenomen del clickbait i la premsa groga?
El clickbait està molt estès. Els portals busquen trànsit i són conscients que els titulars sensacionalistes funcionen. Això degrada el periodisme. Ara, qualsevol contingut superficial es viralitza i es confon amb informació periodística.
D’altra banda, la premsa groga sempre ha existit, però abans estava clarament diferenciada. A Espanya, tradicionalment, ha estat substituïda per la premsa del cor. Ara, amb les xarxes socials, tot es barreja. La ciutadania ha de saber que molts d’aquests portals no fan periodisme, fan entreteniment o, pitjor encara, promouen la desinformació.

El periodisme es troba en una situació crítica?
El moment actual és complex i, en molts aspectes, perillós. Els influencers sense formació periodística i alguns periodistes que volen convertir-se en influencers fan molt de mal.
El periodisme de qualitat cal defensar-lo. És per això que trobo encertades iniciatives com limitar l’entrada als Parlaments i al Congrés dels Diputats només als professionals del periodisme i no pas a persones que actuen com a pallassos. No tothom que es posa davant d’una càmera o parla de l’actualitat és periodista.

Com es viu aquesta realitat dins de les escoles?
Aquí, a l’Institut Consell de Cent, per exemple, el mòbil està prohibit durant l’horari escolar. Els alumnes deixen els seus dispositius en una capsa cada matí. Tot i això, quan se’ls pregunta com s’informen, molts citen TikTok com a font principal. Però aquesta xarxa social no és un mitjà de comunicació. No se sap qui produeix la informació ni quin interès hi ha darrere. És per això que defenso la necessitat que, almenys a quart d’ESO, es dediqui una hora setmanal a l’anàlisi crítica de l’actualitat. Cal ensenyar a identificar fonts, a analitzar titulars, a destriar la informació fiable de la que no ho és. No ens podem permetre una generació analfabeta a nivell informatiu.

Quina és la seva opinió sobre el sistema educatiu actual?
Es fa una crítica molt gran cap al sistema educatiu, sovint de manera injusta. És cert que està sotmès a una gran pressió, però respon cada dia. Si el Departament d’Educació fos una empresa, seria la més gran de Catalunya en nombre de treballadors. No es pot gestionar un sistema tan complex només des del relat del fracàs. També hi ha històries d’èxit que no es visibilitzen prou.
Per exemple, en aquest institut hem tingut alumnes nouvinguts que han arribat sense saber parlar català ni castellà i han accedit a la universitat. Això també és mèrit del sistema educatiu. El problema és que a les xarxes només circulen els exemples negatius.

Fins a quin punt influeix l’estructura familiar en el rendiment educatiu?
Moltíssim. L’escola pot fer molt, però la base és la família. Una estructura familiar sòlida contribueix a la constància, la responsabilitat i l’èxit escolar. En canvi, una família desestructurada genera circumstàncies molt més difícils de gestionar. La nostra feina consisteix a ajudar aquests alumnes a portar la seva motxilla emocional, perquè sovint no tenen el suport que tenen altres companys.

Com es pot connectar millor amb l’alumnat?
Cal establir vincles. Hi ha docents que consideren que la seva feina és simplement transmetre coneixements, però jo crec que, per arribar a una persona, cal mostrar interès. L’alumnat necessita saber que et preocupes per ell, que estàs disponible i obert a escoltar. Aquest diàleg ha de ser bidireccional i basat en la confiança. •

Continua llegint

Entrevistes

Santiago Tarín: “Els casos més durs són aquells que no escrius”

Santiago Tarín (Barcelona, 1959), periodista, ha sabut combinar la passió per la informació amb un profund interès pels problemes socials que marquen l’agenda pública. Al llarg de la seva trajectòria, ha abordat temes que van des de l’anàlisi política fins a la crònica judicial i de successos. Tot i estar jubilat des de fa uns anys, Tarín continua amb la vocació d’explicar fets a la ciutadania. Una prova és el darrer llibre, Los crímenes de los pasos perdidos, publicat el 2024.

Publicat

on

Què li ha aportat el periodisme?
Crec que és un dels millors oficis que es poden exercir, ja que ofereix la possibilitat de descobrir moltes realitats que, d’una altra manera, només es percebrien des d’una visió parcial. En canvi, els periodistes podem entendre-les des d’un punt de vista global.

Vostè va redactar articles sobre un dels moments més difícils de la història d’Espanya: l’època d’ETA. Com ho va viure?
Vaig assistir a molts enterraments i vaig veure moltes víctimes. Tot plegat es viu amb una intensitat i dolor que rarament es troba en altres àmbits de la professió. En situacions així, el periodista no només ha de saber escriure; també necessita una gran fortalesa mental.

Creu que és indispensable tenir una forta capacitat emocional per ser periodista?
El que ha de tenir un bon periodista és la capacitat de veure més que mirar, i d’escoltar més que sentir.
La nostra professió s’assembla, en certa manera, a la d’un advocat o un metge: no ens podem endur la feina a casa. O, si més no, hauríem d’evitar-ho, perquè el que presenciem cada dia pot ser molt dur. Per aquest motiu, els tres oficis solen compartir un humor molt negre.

Tot i això, hi ha casos que li han perseguit fins a casa.
Sí, i tant. Per a un reporter com jo —i suposo que això passa a qualsevol periodista—, els casos més durs són aquells que no s’arriben a escriure. Jo en porto dos que sempre m’acompanyaran perquè no vaig arribar a publicar-los.
Al llibre seu darrer llibre, “Los crímenes de los pasos perdidos”, esmenta el Vaquilla i el conegut motí a la Model.

Vostè va viure aquell succés ben de prop. Com ho va gestionar tot plegat?
No vaig reflexionar gaire. Quan va esclatar el conegut motí, el meu company Rafa i jo vam ser els dos periodistes que vam entrar a la presó. Un cop dins, sí que hi va haver tensió, però tot va sortir bé: els funcionaris van resultar il·lesos i nosaltres vam poder fer la nostra feina.

Per què van anar-hi vostès?
(Riu) Érem dos inconscients. Els presos escoltaven El loco de la colina i, per això, volien a dos periodistes de la SER. Quan ens van traslladar la petició, el Rafa i jo ens vam mirar i, sense pensar-ho gaire, vam dir: “Doncs hi anem nosaltres.” I així va ser. No li vam donar més voltes.

Molts dirien que va ser valent.
No ho crec. Jo diria més aviat que vaig actuar amb una certa inconsciència. No va ser un acte de valentia ni d’heroisme.

Què el va motivar a escriure un llibre sobre els anys 80?
Vaig sentir la necessitat de recuperar aquell període, no per nostàlgia —perquè no en soc gaire partidari—, sinó perquè van ser els anys de la meva joventut i l’etapa més formativa com a periodista. També va ser una dècada molt important per a la veritable transició. Els 75 van marcar l’inici, però la transició real es va desenvolupar durant els 80: violència social, terrorisme i canvis profunds. Vaig sentir que havia d’explicar-ho.

I com compara aquella Barcelona amb la d’ara?
Durant els anys 80, la violència era molt més present. Els atracaments a bancs sovint acabaven amb trets i es robaven farmàcies per aconseguir metadona, per exemple. Avui dia continuen existint els delictes, però la majoria tenen lloc entre bandes. Fa anys, qualsevol persona podia quedar atrapada enmig d’un atracament. Ara, en canvi, la delinqüència sembla més allunyada del ciutadà del carrer.

Al llibre parla dels “yonquis dels furts”. Vostè és yonqui d’alguna cosa?
Soc un addicte de la curiositat. M’agrada molt llegir i, quan trobo alguna cosa interessant, em ve la necessitat d’investigar-la. Això ho vaig rebre del meu pare: una biblioteca i la curiositat. De vegades, llegeixo alguna cosa i penso: “Aquí hi ha una història.” I aleshores sento la necessitat d’anar més enllà.

I la curiositat l’ha portat a…?
A anar massa enllà i creure coses que poden posar-te en el punt de mira. Quan això succeeix, aleshores et qüestiones si has fet el correcte. •

Continua llegint

Entrevistes

Justo Molinero: “La ràdio no morirà mentre hi hagi històries per explicar”

Justo Molinero (Villanueva de Córdoba, 1949) és una de les figures més emblemàtiques de la comunicació radiofònica a Catalunya. A Barcelona, es va obrir camí en el sector del transport abans de fundar la seva pròpia emissora. Amb una trajectòria marcada per la perseverança i la passió, Ràdio TeleTaxi, es va convertir en una de les emissores més populars dels anys 90 i encara manté el seu llegat intacte.

Publicat

on

Com valora la seva trajectòria?
Sense cap dubte, la meva trajectòria ha estat l’eix central de la meva vida. Quan miro enrere, veig tot el camí que he recorregut, els obstacles que he superat i les alegries que he viscut… Ha estat una aventura plena de moments inoblidables, aprenentatges i, sobretot, una connexió constant amb la gent. La ràdio m’ha acompanyat en cada moment i, sense ella, no seria qui soc avui.

Com va començar tot?
Va ser gairebé per casualitat. Als anys 80, amb motiu del Mundial de Futbol de 1982, Barcelona es preparava per a un gran esdeveniment, i vaig pensar que moltes persones podrien perdre objectes als taxis. Així que se’m va acudir crear una emissora per ajudar a recuperar-los. Vaig parlar amb l’alcalde d’aquella època, Narcís Serra, però em va dir que era competència de Madrid. Aquest comentari em va desil·lusionar, però, en lloc de rendir-me, vaig decidir tirar endavant pel meu compte. Així va néixer Ràdio TeleTaxi.

Va ser fàcil posar-ho en marxa?
Teníem quatre aparells mal comptats, però quan vaig voler professionalitzar el projecte, vaig haver de vendre la llicència per poder comprar equips de qualitat. Va ser un camí ple d’entrebancs.

Mai va pensar a abandonar l’emissora?
Tot i les dificultats, el projecte havia de continuar. Curiosament, mai vaig pensar a ser locutor. No era el meu objectiu, ni tan sols quan vaig muntar l’emissora. Però el locutor que tenia va començar a tenir embolics personals, i la seva dona li va donar un ultimàtum: “O deixes la ràdio o em perds a mi”. Va decidir marxar, i em vaig veure obligat a posar-me davant dels micròfons.

Com es va formar com a professional de la ràdio sense tenir experiència prèvia?
Amb esforç, hores i dedicació. La millor escola és l’experiència. Vaig aprendre mitjançant el treball, els errors i molta passió per la feina. A més, vaig fer un curs per a majors de 25 anys per accedir a la universitat i obtenir el títol de periodista. Quan em deien: “Justo Molinero ni és periodista ni és res”, em feia molta llàstima. Per això, quan em van tancar l’emissora per un temps, vaig aprofitar per posar-ho tot en ordre i poder demostrar que ningú tenia raó a criticar-me. Ara, afortunadament, la situació és diferent, i la gent em respecta.

Hi ha algun moment que recordi com a especialment emblemàtic?
He viscut molts, però n’hi ha un que em va marcar especialment: la primera vegada que vaig entrevistar Felipe González. Després de la conversa, el vaig portar a veure l’emissora, i em va dir: “Això és un orgull”. Jo li vaig respondre: “Però si tu me la vas tancar!” No s’ho esperava. Va ser un moment intens i sorprenent per a tots dos.

Per què li van tancar?
L’any 1987, durant el mandat de Felipe González, el governador civil de Barcelona, Ferran Cardenal, va decidir tancar Ràdio TeleTaxi, que emetia des de Santa Coloma. Ja m’havien avisat que això passaria. Poques hores després de conèixer la notícia, mentre fèiem un programa en directe, ens van alertar que la policia estava a la porta. Van entrar a les instal·lacions i van clausurar l’emissora.

Anys després, també li van tancar el canal de televisió.
Artur Mas va decidir tancar-la, tot i que no ens va donar cap explicació. Teníem llicències per emetre en altres llocs com Terrassa, Sabadell i Tarragona, però no teníem autorització per a Barcelona. El tancament va ser una decisió difícil, ja que hi treballava molta gent.

Es va plantejar alguna vegada marxar a Madrid?
No tenia cap sentit fer-ho. Sempre he estat fidel a la meva identitat i forma de ser. Els catalans no escollim on naixem, i sempre he estat orgullós de les meves arrels. Quan la televisió es va tancar, vaig acceptar la situació, tot i la gran quantitat de gent que depenia de nosaltres. No tenia cap altra opció que continuar endavant.

Com veu el futur de la ràdio en un moment en què els podcasts guanyen terreny?
La ràdio ha superat moltes crisis. Quan va aparèixer la televisió, molts deien que la ràdio desapareixeria, però encara avui en dia hi és. Els temps canvien, les formes d’escoltar també, però la necessitat de comunicació i companyia es manté. L’adaptació és fonamental, i és important escoltar els joves per poder oferir-los continguts que els interessin. La ràdio no morirà mentre hi hagi històries per explicar i oients per escoltar-les.

Què s’hauria de fer per atreure les noves generacions a la ràdio?
La clau és donar-los veu. Sovint, es conviden a parlar persones que no connecten amb els joves. És imprescindible escoltar les seves preocupacions i interessos. A Ràdio TeleTaxi, sempre hem apostat per la interacció amb els oients, cosa que permet una participació activa.

Es planteja retirar-se aviat?
De moment, no. He deixat de fer programes diaris, però continuo actiu. Participo en la gestió de l’emissora i gaudeixo de la vida amb la meva dona, Montse. La passió per la ràdio continua viva en mi.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024