Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Rubén Yuste: “El teatre musical no s’ha de menystenir, és un gènere amb entitat pròpia”

Rubén Yuste (Terrassa, 1975) és actor, cantant i ballarí a l’obra Pretty Woman, El Musical, la revisió d’un clàssic cinematogràfic que es pot veure al teatre Apolo des del setembre d’enguany. Amb una carrera i doctorat en Ciències Polítiques, Yuste és un actor polifacètic que mai no ha deixat d’estudiar. Especialitzat en teatre musical, ha participat en obres com Balansiyyà, Grease, Mamma Mia, Spamalot, Los Miserables, Forever Young, Sugar con faldas y a lo loco, entre d’altres.

Publicat

on

Quan va iniciar-se el teu interès pel teatre?
Vaig començar una mica diferent a la resta dels meus companys, em vaig llicenciar i doctorar en Ciències Polítiques i vaig estar uns quants anys treballant al món de la consultoria, però cap al 2004 vaig tenir una crisi existencial en què vaig entendre que jo el que volia i havia volgut sempre era dedicar-me al teatre, pel que amb 27 anys vaig posar-me a estudiar teatre musical i a dedicar-m’hi, i no he parat. Des dels 4 anys vaig començar a fer teatre a l’escola, als 12 anys vaig entrar al Casal Popular, el punt de referència del teatre amateur i semi-professional de Rubí, d’on sóc jo, i vaig començar a fer l’Estel de Natzaret, Els Pastorets i diferents clàssics catalans.

Et ve de família?
No ho sé, perquè a casa meva no han estat mai gaire de teatre, tot i que sí que ens ha agradat sempre cantar i ballar, com un acte de celebració i de trobada familiar. Som molta gent a casa, 21 cosins, i sempre acabem ballant tots plegats. Suposo que a l’escola, de ben petit, em vaig interessar per aquest món, i el fet que el professor de teatre ens portés a un lloc com el Casal Popular em va encaminar cap aquí definitivament.

La música ha estat sempre present a la teva vida…
Sí, jo de petit ballava i cantava jotes aragoneses, ja que el meu pare és de l’Aragó. I dona la casualitat que el Centre Aragonès de Rubí eren als baixos de casa del meu tiet, i dels 4 als 16 anys vaig estar fent jotes. Quan era una mica més gran vaig fer claqué, després ball de saló, ball professional… el teatre i el ball era el que més presència havia tingut a la meva vida; el cant ja no tant, cantava per gust, perquè m’agradava, però sense cap formació. Penso que el fet de fusionar les tres disciplines m’ha agradat sempre i m’omple molt.

El teatre musical és un gènere menystingut?
És cert que en els darrers anys vaig començar a renegar una mica del teatre musical, perquè és un camp socialment menystingut, com si no acabés de ser teatre, o com si fóssim actors de segona. Aquí, al nostre país, no es veu igual el teatre musical que a Londres o a Nova York, i amb aquesta influència vaig menystenir-lo jo també, i vaig començar a fer text, que m’agrada però no em fa sentir tan realitzat com el teatre musical, que contempla la veu, les partitures, les escenes i les coreografies.

És pot tenir una estabilitat econòmica sent actor?
Jo he tingut molta sort, vaig començar amb Balansiyyà i Grease cap al 2006 i he anat empalmant una feina amb una altra, però és cert que és un altre tipus de feina, no tens vacances, ni un horari tancat, és una organització diferent de la vida, perquè potser tindràs uns mesos molt intensos i uns altres en què no tens treball.

Fas diferents personatges, amb quin et quedaries?
Faig molts personatges, de Happy Man, que fa l’opening del show perquè els dos amants es trobin per començar la seva història d’amor, de Sr. Thompson, que és el gerent de l’hotel, de Hollister, un dependent de botiga, i també un dels cantants del Restaurant Voltaire i d’acomodador del cinema. Personatges còmics que ajuden a que la història d’amor es vagi desenvolupant, però em quedaria amb el Sr. Thomson, perquè al prinicpi és una persona dura i recta però al final empatitza amb els personatges i se n’adona que no ha de jutjar a la gent per la primera impressió.

Creus que si la gent no tingués la referència de la pel·lícula hi aniria?
Tenim un públic de tot tipus, des de persones que han vist la pel·lícula i la referencien fins a gent que no ha vist mai la pel·lícula i senten que estan a Broadway. És un espectacle molt ben fet, perquè han sabut mantenir l’essència de la pel·lícula amb el valor afegit de teatralitzar moltes coses. Et pot agradar més o menys, però la proposta a nivell de direcció, guió i actors és molt rodona, és un espectacle musical amb entitat pròpia.

La pel·lícula és de l’any 92, creus que la rebuda del públic és diferent tenint en compte com ha avançat el moviment feminista? 
En vam parlar molt amb la directora, que tenia aquesta preocupació. No és el mateix la societat del 1992 que la del 2022, i no podem obviar-ho, però cal entendre que l’ambientació i tot gira entorn d’aquest context. Tot i així, penso que el paper de la Vivian canvia lleugerament respecte al de la pel·lícula en el fet que ella constantment se situa com a subjecte amb poder de decisió.

Com està anant la venda d’entrades?
Esperàvem més afluència. Creiem que ara mateix el teatre a Barcelona està tenint poca afluència si ho comparem amb Madrid, l’oferta és menor i segueixen sense omplir-se les sales. El boca-orella funciona molt però és una cosa lenta i volàtil. No sabem si és una falta de diners o que la gent ja no té l’hàbit d’anar al teatre, però és una pena perquè Barcelona porta molts anys sent un referent teatral i s’està perdent.

Què li diries a algú que dubta d’anar a veure ‘Pretty Woman, El Musical’?
Li diria que és un espectacle rodó, que és anar al teatre a oblidar-te de tot, a riure, a emocionar-te… amb una música increïble i unes coreografies que donen gust de veure. És un regal per a un mateix.

Continua llegint

Entrevistes

Gerard Jofra: “Fer la pel·lícula i sentir-me escoltat m’ha estalviat molts diners en psicòlegs”

El Gerard Jofra Alcaide (Barcelona, 1969) ha estat gran part de la seva vida dedicant-se en cos i ànima a homenatjar la figura dels seus pares, l’Eugenio Jofra i la Conchita Alcaide. Ara, que ja té més de 50 anys, ha conegut la seva vocació: comunicar-se amb el públic explicant acudits i anècdotes. Dos dies a la setmana, dilluns (20 h) i dissabte (23 h), puja a l’escenari del Cafè-Teatre LLantiol, on el seu pare va gravar un dels seus coneguts cassettes, per realitzar l’espectacle ¿Hay alguien?.

Publicat

on

El cognom Jofra li perseguirà tota la vida. És senzill conviure amb la famosa frase de “fill de…”?
Ser fill de l’Eugenio no ha estat senzill. Avui dia em resulta més difícil fins i tot, ja que el meu treball consisteix en pujar a un escenari i explicar acudits, com ho feia el meu pare. Sempre existeix la comparança entre els dos, però ni imito ni competeixo amb ell perquè d’Eugenio només n’hi ha hagut un.

Ser còmic no és fàcil. Què succeeix quan vostè es troba en un moment de complexitat a la seva vida personal i ha de fer l’esforç per fer riure als altres? 
És duríssim. No tot són flors i violes, i potser ara estic davant d’un dels moments més difícils de la meva vida. Malgrat això, quan pujo a un escenari tinc la sensació de curar-me. L’humor m’ha salvat la vida. Amb dotze anys jo acompanyava el meu pare arreu, i ell sempre em deia: “Seu aquí i calla”. Vaig contemplar com molts còmics tenien milers de problemes, però quan pujaven a un escenari es transformaven; i observar-ho ha estat una de les coses més maques que he viscut.

Ja de petit volia ser còmic?
Uf, en absolut (riu). Quan era jove volien que fos torero o futbolista, però no va ser així. He estudiat moltes carreres, i mai n’he acabat alguna. Afortunadament, el meu camí ha estat fer la carrera de la vida, que significa ser artista.

Amb la pel·lícula ‘Saben aquell’, que tracta sobre la vida del seu pare, ha pogut retrobar-se amb el seu passat. Va ser fàcil? Quin consell li donaria al petit Gerard? 
Fer la pel·lícula i sentir-me escoltat m’ha estalviat molts diners en psicòlegs. No ha estat fàcil tornar a viure determinades situacions, però m’ha ajudat a sanar moltes ferides. Tant de bo pogués parlar amb el petit Gerard perquè li diria moltes coses; entre elles que escoltés més els consells del seu pare.

“Y llegó Eugenio y los hizo callar”, una frase de Pedro Ruiz. Vostè, Gerard, ha fet callar a algú?
El Gerard ha demostrat que hi ha molts Gerards. Soc fidel a mi mateix i la vida ho posa tot al teu lloc.

El documental ‘Imprescindibles-Eugenio: Blanco o negro’ mostra una faceta de la vida del seu pare desconeguda per a molts. Què hi ha de cert? Vostè sabia qui participaria en aquest documental?
Tothom qui va participar en el documental van sortir de la meva boca, excepte les amigues de la Conxi, que es van afegir. Vull aclarir una cosa: l’única persona que va conèixer realment al meu pare vaig ser jo. Al documental surt un dels seus primers mànagers, que no es va portar gaire bé amb l’Eugenio i la meva mare, parlant d’una forma que semblava que gràcies a ell el meu pare va arribar a ser qui era… en absolut va ser així. Ha parlat gent que no té idea de res. L’Eugenio va consumir drogues sis anys abans de morir, però darrerament mai ho havia fet, mai. Tot el que han dit és mentida. Per això he fet aquest llibre (el mostra) Eugenio, perquè la segona part del documental no és real.

Té algun projecte en ment?
Fa 23 anys que em dedico en cos i ànima a la vida dels meus pares. Finalment, ara ja sé qui soc. Per fi he conegut la meva identitat. M’he tret moltes pors, moltíssimes. El meu projecte és ser feliç i sentir-me realitzat. Amb 12 anys el meu pare em va preparar per ser el millor mànager del món, i sí, vaig aprendre moltes coses; però a mi no m’omplia res del que feia. Ara sí. Avui dia podria col·laborar a qualsevol programa, però mai faré telebasura. Participaria a GH VIP o Supervivientes, però només explicaria acudits i no em barallaria; i això no els hi serveix. Amb aquesta forma de ser passo més gana? Sí. Jo he tingut diners i no he estat feliç. Ara tinc menys i soc més feliç. Estar a dalt és molt fàcil, però a la inversa és molt dur i no tothom està preparat.

Tornaries a escollir aquesta vida?
La història de la meva vida rep sentit l’any 1991, quan el meu pare, que en aquells moments tenia 49 anys, em va dir: “Gerard et puc demanar un favor? Jo soc qui soc gràcies a la teva mare. Gràcies a ella soc home, pare i artista. Desafortunadament a ella, en vida, mai li vaig poder agrair. Per aquest motiu vaig pujar a un escenari el mateix dia que ella va morir. Vull que tu acabis el meu capítol, el darrer de la meva vida. Sé que ara no saps què hauràs de fer… però la vida t’ho mostrarà. Et demano un favor més, sigues bona persona i mai facis el que no t’agradaria que et fessin”. Recordo que jo no vaig entendre res en aquells moments, ja que era molt jove i només pensava en gaudir de la joventut. Però deu anys després de la mort del meu pare, vaig comprendre el seu missatge; i en aquell moment vaig començar a construir i fer tot aquest camí. Fa un temps, un amic em va dir: “Has perdut 23 anys de la teva vida”. En absolut. No he perdut 23 anys de la meva vida, he esperat tot aquest temps per aconseguir fer una cosa dificilíssima: pujar a un escenari.

Continua llegint

Entrevistes

Marc Olivé: “El futur de la dansa passa per la comprensió del llenguatge contemporani”

Ubicat al Palau de l’Agricultura de l’Exposició Internacional, el Mercat de les Flors s’ha convertit en un dels escenaris de referència en matèria de dansa contemporània. Una fita que no només ha estat gràcies a l’aposta municipal per l’equipament enclavat al Poble-sec, sinó també gràcies a la tasca que duu a terme el seu equip humà. Entre aquests, el seu programador artístic, Marc Olivé (Barcelona, 1973), que dona algunes pistes sobre el rumb del projecte, la importància de l’educació o el nou cicle d’estrena, Circ d’ara mateix.

Publicat

on

El seu aterratge al Mercat de les Flors va ser una mica curiós…
Fa 14 anys treballava a Bèlgica en una companyia de dansa com assistent de coreògraf. I, arran d’una de les coproduccions que vam fer amb el Mercat de les Flors em van oferir fer un comissionat per visionar espectacles internacionals.

Sembla que va funcionar, perquè des d’aleshores que gairebé ja s’hi va quedar.
Sí, em van preguntar si volia continuar i, ja quan va sortir la plaça de programador artístic, la vaig aconseguir guanyar.

Com passa un ballarí format a l’Institut del Teatre a treballar exclusivament a les bambolines? No troba a faltar els escenaris?
Avui dia acompanyo alguns artistes, però perquè no hi hagi incompatibilitats amb la meva feina, la dramatúrgia i l’assistència de dramatúrgia la treballo a l’estranger, a Bèlgica, la República Txeca… Amb artistes que no entrarien dins de l’àmbit del Mercat de les Flors. Malgrat tot, sí que ho trobo a faltar.

Ha de ser complicat de combinar.
S’ha de dir que tenim la sort que cada cop més artistes que passen pel Mercat ens obren els processos d’assaig i tenim temps de donar feedback, de pensament creatiu… i això també és un enriquiment.

D’on sorgeix aquest interès pel món de la dansa?
Sincerament, no ho sé. Crec que és una cosa natural. Vinc de família de músics; el meu pare era violinista de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i m’he passat tota la vida al Liceu. Potser tenia coneixement del món artístic, però no de la dansa. Suposo que, com a molta gent, m’agradava ballar, veia coses a la televisió i vaig voler anar a aprendre’n.

Avui dia hi ha molta gent a la qual li agrada ballar i fa classes, però per què a aquest públic li costa enganxar-se als escenaris?
Nosaltres fa molts anys que treballem amb el desenvolupament dels públics. La nostra aposta és el sector educatiu. Creiem fermament que el futur de la dansa passa per la comprensió del llenguatge contemporani i, per tant, cal posar-lo en relació amb les generacions escolars. Les famílies poden apropar els fills a la cultura, però nosaltres també hem d’invertir recursos per garantir aquesta accessibilitat i generar aquesta curiositat. Si ho aconseguim, a la llarga haurem format un públic amb un punt de vista més crític.

En quin punt es troba l’escena de la dansa a la ciutat?
Tenim creadors i creadores molt interessants. A més, com que tenim la sort de poder viatjar molt pel món i veure molts universos creatius de diferents països, hem pogut constatar que aquí tenim un llenguatge propi. Això és molt interessant. No és que hi hagi un univers català, sinó que hi ha un desenvolupament de l’autoria.

Això també es pot palpar en les propostes programades pel cicle ‘Circ d’ara mateix’?
Sí, el circ també avança cap a aquesta autoria. Persones que desenvolupen un llenguatge propi i que tenen nivell internacional. El panorama que s’ha creat és molt bo i, en part, és gràcies als espais de suport a la creació.

Per tant, vosaltres sí que heu pogut comprovar que la inversió en el món cultural aporta fruits.
Evidentment. La meva generació va haver de marxar fora a estudiar, mentre que ara, molta gent que estudia dansa ha decidit fer-ho aquí. Això és fantàstic i enriqueix l’ecosistema cultural. L’altre dia en Jordi Fosses, director artístic de la Fira Mediterrània, explicava que és essencial aquest hummus d’artistes i espais de creació per acabar d’enriquir tot el sector i a les noves generacions.

Barcelona ha cuidat la dansa com han fet Madrid o València?
Nosaltres hem tingut la sort de tenir un Mercat de les Flors, el qual és una aposta política arran de les peticions del sector de la dansa. Tenim un espai que aposta per la producció i l’acompanyament artístic, amb espais de qualitat per poder treballar. Madrid no ho ha fet tant, no hi ha la mateixa aposta per cuidar a la gent més emergent ni a les propostes més consolidades. Ara hem de provar de construir i vincular un circuit català, nacional i estranger.

A ‘Circ d’ara mateix’ combineu tot un ventall d’artistes locals amb internacionals.
La idea és oferir un tast d’influències i perspectives d’aquí i de l’estranger. Punts de vista sota l’òptica del circ. En aquest sentit, trobarem des de propostes per a un públic més específic, fins a funcions que poden satisfer un públic més general.

El cicle és una hibridació entre la dansa contemporània i el món del circ d’autor?
Ho podríem dir així si entenem el circ dins del que avui en dia anomenem circografia. El que fem és reivindicar el circ contemporani amb llenguatge propi, d’autor com dius, aquest espai de llibertat creativa on l’artista pot dibuixar diferents poètiques, siguin amb el moviment, l’objecte, l’aparell de circ, el so, la llum i l’espai. El moviment i la dansa no deixen de ser una eina més al servei per relacionar-se amb una tècnica de circ. L’objectiu de l’artista de circ no és ballar, el seu objectiu i el del seu espectacle és comunicar alguna cosa utilitzant tot allò necessari per transmetre un missatge. Sigui aquest narratiu o abstracte.

Un dels fils conductors és el cos humà com a element central. Sense els artificis que acostumen a acompanyar el món del circ?
No és que sigui sense artificis, perquè al final cada artista reivindica la seva idea sota la seva forma d’entendre el circ. Però sí que hi ha una aposta per indagar en el cos com a eina de recerca des de la tècnica circense. La tècnica de circ en aquest cas pot esdevenir la manera de pensar l’espectacle, encara que quan la mirem com a públic “veiem poc circ”. La manera de construir l’espectacle serà totalment circ i aquesta lectura a dia d’avui és interessant.

Les disciplines s’alimenten i es complementen…
Al final són artistes que fa anys que treballen i investiguen amb el seu cos, i aquest cos pot estar en relació amb objectes, aparells i tècniques de circ. Després, part de la gràcia és que tant ells com el públic interpreten de vegades coses diferents sobre la funció.

Continua llegint

Entrevistes

Josep Guzmán: “Conèixer la història local genera sentiment de pertinença”

El Centre de Recerca Històrica del Poble-sec (CERHISEC) celebra enguany els seus 25 anys i en parlem amb el seu president i un dels impulsors, Josep Guzmán. Parlem amb ell més enllà de les investigacions concretes que han fet els seus socis i del paper del Centre en la conformació de la identitat del barri. Han proposat noms per a carrers i places, han ajudat a conèixer el passat històric d’entitats i associacions i a divulgar als poblesequins el seu propi passat.

Publicat

on

Quin ha estat l’origen del CERHISEC?
El 1995 la Valerie Powles va trobar el Refugi 307, i va contactar amb mi i amb en Josep Fabra. Comencem a recuperar-lo i d’aquí ens surt la inquietud de divulgar coses del Poble-sec més enllà del refugi. Llavors, la memòria històrica quedava lluny. M’han arribat a dir que la història ja l’havíem estudiat a EGB, quan no té massa a veure amb la història que volem explicar. Quotidianitat és la paraula clau. Vam convidar una vegada a l’historiador Josep Fontana a fer un discurs inaugural. Li vaig dir: “Nosaltres fem la petita història”. Ell em va respondre: “Vosaltres feu la història de veritat: la dels llibres és la història dels personatges; la història és la història del poble”. Parlem de com la gent feia les festes majors, com van passar la guerra, com van passar la Transició, com sortien al Paral·lel… persones anònimes que han fet la història d’un barri. L’any 1998 ens constituïm com a associació per tenir més força. Els 25 anys ja els tenim, doncs.

Com us organitzeu?
Els que ens dediquem a investigar som dotze persones. Cada un de nosaltres agafa la “mania” d’un tema: la Vaga de la Canadenca, Lerroux emperador del Paral·lel… Un cop al mes ens reunim tots i posem en comú el que treballem. Tenim socis al voltant que ens ajuden i ens porten una foto o un diari, compren el llibre que fem… L’últim dimarts de mes fem una xerrada a la biblioteca, on la gent gran també ens pot aportar vivències. Al cap de l’any publiquem un llibre, les Ressenyes, i el donem de franc als llocs públics que tenen biblioteca i als estudiants que fan treballs de recerca. La resta es ven a 10 euros, que és pràcticament a preu de cost amb un marge petit que es queda el punt de venda.

Què és el que més destacaries d’aquests 25 anys? 
Els veïns i veïnes del barri, i darrerament també l’Ajuntament, ens tenen com a referència en els temes històrics. I això no és poca cosa, aquesta credibilitat és el que més m’agrada. Han estat molts anys d’anar picant pedra i dir que estem aquí. És molt simple però alhora és molt gran.

Un fet històric que molta gent del barri no sàpiga?
Molts! Un pot ser que el 2019 el Poble-sec va fer 150 anys. El barri té l’origen al juny de 1869, quan s’elimina la prohibició de construir en aquesta zona ja que des de 1714 no es podia fer per por que els barcelonins ataquessin el Castell de Montjuïc. O que Santa Madrona és patrona de Barcelona. O que la vaga de la Canadenca va començar aquí. És un barri d’origen obrer i popular. Per a mi és molt important que quan a una persona nouvinguda li expliques la història d’aquí li provoqui arrelament. Un jove acabat d’arribar d’Àfrica va conèixer la història de Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, nascut al barri, i va dir: ‘‘Això a la meva terra encara passa’’. Genera sentit de pertinença i això és molt positiu.

Us trobeu sovint amb la nostàlgia pels temps passats?
El que era bo als anys 30, 40 o 60 no té perquè ser-ho ara, la vida canvia. Hi ha gent que diu que aquell Paral·lel tornarà… Aquell Paral·lel no tornarà mai. Has de reconèixer el que es feia, però no tornarà. Les condicions eren diferents. La història, el llenguatge i les persones són vives i per tant, canvien.

Aconseguiu arribar a les noves generacions?
Sí, arribem, però costa. Crec que no depèn estrictament de CERHISEC sinó de tot l’associacionisme. Nosaltres no cobrem i ens costa diners, és per l’orgull de fer-ho. S’està creant una forma de viure que fa que hi hagi persones a qui si no pagues no fan res. També hi ha els temes familiars, si una persona té fills té més obligacions que una altra que estigui jubilada, per exemple. Això també hi incideix.

Quina relació teniu amb altres entitats del barri?
Sempre que podem col·laborar ho fem. Fem moltes coses conjuntes, si alguna fa una activitat hi ajudem amb un itinerari, una xerrada històrica… I també les ajudem a fer la seva història. Per exemple ajudar a una entitat que fa anys i no troben cap document que ho acrediti i només ho saben de paraula. Els ajudem a buscar en hemeroteques i arxius en cas que no tinguin cap document propi. També els donem la possibilitat de preservar el document per d’aquí a 100 anys.

Quins actes fareu pels 25 anys?
El 2 de maig, al Centre Cultural Albareda, a les 18.30, farem l’exposició inaugural de totes les coses que hem aconseguit durant aquests 25 anys: totes les publicacions, treballs, demandes, com la senyera de la plaça del Setge o la plaça Valerie Powles, l’escola bressol Nic (pel cine Nic, que es feia al barri), la Biblioteca Francesc Boix o la residència Pare Batllori. El Cartogràfic ha trobat que la primera delineant dona va néixer al Poble-sec, Leonor Ferrer, i li volem dedicar el carrer al costat del Cartogràfic.

I per als propers 25 anys?
Créixer en investigadors i que hi hagi més consciència de barri. N’hi ha, però falta preservar més. Sempre dic: escriviu i preserveu. Escriu un dietari i preserva, ja que vivim en un mòn digitalitzat amb la generació que té més imatges i de la que perduraran menys imatges. Espero equivocar-me. Fes vint fotografies i almenys una en paper. Si no, perdràs el disc dur, canviaràs el mòbil… La immediatesa va molt bé, però cal pensar de cara al futur. Vam fer el llibre L’Abans del Poble-sec amb fotografies de fa 100 anys però esperem que d’aquí a 100 anys hi hagi fotografies d’ara. Si no, què ensenyarem a les generacions que vindran?

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024