Qui és Berta Aroca?
La Berta Aroca és una noia de vint anys, mataronina. Una noia molt normal que un dia, amb onze anys, va decidir començar a fer vídeos a Youtube, i posteriorment a Tik Tok. Des de llavors vaig caure amb gràcia.

Com arribes a ser considerada creadora de contingut i ‘influencer’?
Feia vídeos a YouTube, però ho feia “por amor al arte”. M’agradava molt i no pensava en seguidors. Vaig arribar a tenir 100.000 seguidors a YouTube, però en aquell moment no era res. I més endavant, vaig començar a crear contingut en català. Quan comences a fer coses en català, pel fet d’haver-hi tan poca gent, destaques i és quan tothom et vol. Suposo que en aquell moment va començar tot.

Per quina raó decideixes fer el canvi i comences a comunicar en català?
Vaig començar a comunicat en català per diversos motius. En primer lloc, perquè és la meva llengua i, en segon lloc, perquè vaig veure que realment funcionava bé. Al principi, inconscientment, feia vídeos en castellà. De sobte, vaig començar a veure vídeos d’en Long Li Xue, i em va sobtar que tingués tants seguidors, i això em va animar. El primer vídeo que vaig publicar en català es va fer viral. Vaig pensar: com és possible que ningú estigui fent vídeos en català?

Per tenir més contingut en català, creus que hem de generar nous referents, nous creadors de contingut, en català?
Jo vaig començar a fer vídeos en castellà, amb només onze anys, perquè el contingut que consumia era majoritàriament en castellà. I de fet, cal dir que en castellà no només hi ha més contingut, sinó que també té més repercussió. És complicat competir contra això, però val la pena i cal que hi hagi més referents.

Com gestiones el fet de ser influent per a noies més joves? Sents un pes de responsabilitat per això?
Quan fas contingut d’humor, el públic t’encasella molt ràpidament. Això a vegades et fa creure que no és gaire important el que penses o transmet, de fet jo creia que per a la gent les coses que deia no arribaven més enllà. Quan vaig començar a parlar d’altres coses, vaig veure que el meu contingut arribava més lluny, i que aquest contingut serveix per ajudar a altra gent.

‘El Loft’ d’iCat, és un dels nous projectes en què estàs treballant. Com sorgeix la idea i amb qui comparteixes aquesta experiència?
La ràdio sempre m’ha agradat, i arran d’anar fent tertúlies vaig anar veient que realment era un món que m’agradava molt. Aquest mateix agost em van trucar per fer-me la proposta del Loft d’iCat. És un programa setmanal, que es fa de dilluns a dijous de les nou de la nit i fins a les onze. I el comparteixo amb la Xènia Casado, que és una grandíssima professional!

Com responeu a la necessitat de crear contingut amb atractius de safareig i d’actualitat?
En el que abans era Adolescents XL, que ara es diu XL, ja es pot trobar aquest tipus de contingut. Precisament per això, el programa d’en Roger Carandell, la Marta Montaner i la Juliana Canet és un referent per a nosaltres. Al Loft comencem amb una secció de notícies, perquè la gent estigui informada. Després ja parlem de tot: coses banals, safareig, actualitat musical…

El format pòdcast ajuda també a modernitzar una mica la ràdio, perquè hi ha qui considera que la ràdio és un canal de gent gran. Que en penses d’això?
Em fa ràbia la gent que diu que la ràdio és per a gent gran. I em sap greu que no escoltin la ràdio, perquè és fantàstica! Això, a vegades, és una cosa que pensen els joves, i precisament per aquest motiu des del Loft vam decidir apostar per un contingut transmèdia; que té moltíssima força a TikTok i Instagram, i també a Spotify.

Creus que cal una regeneració de la comunicació a la ràdio, per destinar-la a un públic juvenil?
Cal que hi hagi joves, cal que hi siguem perquè representem una part molt gran de la societat catalana i tenim coses molt interessant a dir. La presència de joves en aquests espais és un avenç enorme, i alhora és una oportunitat de la qual jo vull aprendre molt. Estic molt agraïda per aquesta aposta.

Abans eren els grans qui parlaven dels joves. Podem afirmar que ara són els joves els qui parlen dels joves?
Que els joves puguem parlar de nosaltres mateixos és importantíssim. Tot i això, encara hi ha feina per fer. Jo m’he trobat amb gent gran, amb “boomers”, que m’expliquen com he de fer els meus vídeos. Creem contingut per a joves, perquè som joves! I els adults ja tenen altres continguts. Això s’ha de respectar, perquè prou ens ha costat arribar on som avui.

A diferència d’altres influenciadores que posen el focus en allò més superficial, estem acostumats a trobar temes quotidians als teus vídeos. A què es deu això?
Els meus inicis a les xarxes socials van ser imitant perfils de persones, com per exemple professors. Però no volia fer-me viral de forma gratuïta. El que volia era ensenyar coses boniques. Crec que és important explicar les coses quotidianes, i fins i tot mostrar-me vulnerable.

Per acabar, digues tres pros i tres contres de la teva professió…
El que m’agrada. En primer lloc, és la millor feina del món, i tinc la sort de no estar precaritzada. En segon lloc, totes les persones que he pogut conèixer. I en tercer lloc, allò que diuen de ser el teu propi cap, la majoria de les vegades. I tres coses dolentes. En primer lloc, les paranoies mentals que tinc constantment per les xifres. En segon lloc, que quan et veus tant a internet se t’oblida una mica qui ets. I per últim com m’afecta a la salut mental.

REGINA RIGAU (El Monocle)

Com va néixer el club?
Vam néixer ara farà deu anys d’una forma molt improvisada, perquè teníem ganes que hi hagués més clubs de beisbol a banda del Beisbol Barcelona, que era l’únic club que hi havia en aquell moment. Qui vam fundar en el seu dia el CBS Barcino érem persones molt properes a aquest esport o exjugadors, i des d’allà hem estat una associació esportiva sense ànim de lucre amb un caràcter social i amb els valors de l’esport.

Tu ets jugadora de beisbol?
No, jo personalment no, em ve d’herència del meu pare, que va ser director d’un club als anys quaranta, i em vaig casar també amb un jugador, i ara els meus fills i els meus nets també ho són, per la qual cosa és una tradició de família.

Hi ha poca tradició a Catalunya, us emmiralleu en els Estats Units?
Aquí a Barcelona i a Catalunya n’hi ha bastants d’equips de beisbol, però no és un esport com pot ser el futbol i el bàsquet, evidentment. La il·lusió de tota la gent que hi ha al darrere de tots els equips de beisbol i softbol és el fet de poder fomentar aquest esport més enllà dels Estats Units, però aquí és molt complicat que aquests esports puguin arribar a tenir la força i la visibilitat que tenen el futbol o el bàsquet, per no dir impossible.

I el fet que no sigui un esport majoritari us dificulta el dia a dia?
Clar, no comptem amb les instal·lacions adequades o amb les subvencions que necessitem per tirar endavant. A Barcelona hi ha només un camp de beisbol per als dos clubs que som a Barcelona, i aleshores et trobes amb uns horaris limitats per poder entrenar i altres activitats.

Quina és la diferència entre el softbol i el beisbol?
El beisbol és el que veiem més als Estats Units, amb una pilota petita i llançada a l’aire, i en canvi el softbol és una pilota més gran i el llançament es fa per sota el braç, i el camp també és més petit.

El CBS Barcino es va proclamar campió del campionat de Catalunya de beisbol de Primera Divisió en vèncer al CBS Manresa, molt d’esforç per arribar-hi, no?
Sí, el 2016, 2017 i 2021 hem estat campions de Catalunya i altres anys hem quedat subcampions. Tots els equips són molt competents i a la categoria de primera divisió hi ha deu o dotze equips molt ben preparats, tant el Manresa, com el Gavà, com l’Hèrcules són equips molt bons amb un nivell de beisbol molt elevat, i per això sempre és un regal jugar contra ells.

Al Barcino hi ha diferents equips, els panas, els caimans, els blue socks… per què?
Al softbol tenim quatre equips, els Barcino Panas, Barcino Rookies, Barcino Caimanes i Barcino Caciques, i cadascun té un nom que el diferencia a l’hora de participar en els campionats. Hi ha molt d’interès encara que no ho sembli, perquè hi ha un gran gruix de comunitat llatinoamericana a Catalunya que ha jugat a aquest esport al seu país i que quan ha vingut aquí ha volgut recuperar-ho.

Quines ajudes rebeu en l’àmbit institucional?
Només rebem una petita subvenció, el que et comentava abans de l’esport minoritari ens afecta molt, ja que tenim una ajuda molt petita que no dona per gaire, i per això la nostra economia és bàsicament sostinguda per les quotes dels jugadors. Una de les solucions és trobar patrocinadors, però després de la covid les empreses tampoc estan gaire per patrocinar esports minoritaris, i més tenint en compte que la ciutat de Barcelona és molt gran com perquè apostin pel nostre club. Hi ha també el tema dels partits, el lloguer de l’espai on entrenem, els arbitratges i els entrenadors… i de més coses que amb la subvenció de l’Ajuntament no arriba ni de lluny. El problema del beisbol és que aquí és un esport minoritari, i amb l’oferta que hi ha és impossible tenir estabilitat econòmica.

Aquest estiu es van donar els premis als millors equips i esportistes de la temporada del districte de Sants Montjuïc, i vosaltres vau sortir premiats, suposo que és motiu d’orgull.
Ens van donar el premi per haver guanyat el Campionat d’Espanya l’any passat, cosa que ens va fer molta il·lusió en el seu moment i evidentment encara més il·lusió que al nostre districte se’ns reconegui. Ja fa uns quants anys que fem el torneig internacional de la Mercè i el torneig internacional de Nadal, i cada any ens estem superant més en nombre d’equips, aquest passat Nadal ha vingut un equip d’Alemanya i un de Suïssa, i continuar tenint reconeixements així al districte ens dóna molta visibilitat i veiem que fem les coses bé.

Se us fa complicat que la gent us conegui?
La premsa esportiva no parla en absolut de beisbol i de softbol, només hem vist aquest any que hi ha hagut el campionat de softbol femení i han comentat alguna cosa, però ja està. Ens hem d’espavilar nosaltres per poder tenir visibilitat: repartir fulletons a les escoles, fer-nos presents, formar part de la Coordinadora d’Entitats del Poble-sec… ser-hi presents.

Tot voluntari, no?
Sí, tots els que estem a la junta directiva i els jugadors ho fem de forma voluntària, aportant el nostre granet de sorra. Cadascú aporta el que pot, jo per exemple estic jubilada i puc posar-hi més hores que d’altres. És per això que una de les nostres demandes cap a les administracions és el fet que ens ajudin amb la promoció d’aquest esport i també amb poder oferir-nos unes instal·lacions al Poble-sec que ens permetin apropar-nos a la gent del barri, perquè avui dia encara no tenim local.

La colla va estrenar-se a la Festa Major del 99 amb un 3 de 6, què en queda d’aquella època? 
La colla va néixer amb un grup de veïns i veïnes del barri que van voler trobar-se i fer xarxa, amb una actitud una mica de “kamikaze”, en el bon sentit de la paraula, persones que volien aconseguir coses i que creien que res els aturaria, sobretot travessats per l’amor pel barri i la participació en el teixit associatiu, perquè no eren només castellers. Penso que des dels inicis han canviat moltes coses però la base segueix sent la mateixa.

D’aquí ve el nom de “bandarres”, no?
Exacte, bandarra ho diem en el sentit de tenir poc seny, d’aquesta actitud de llançar-nos a fer coses, de ser uns trapelles que volen fer cultura i divertir-se a través dels castells.

Generar teixit és la vostra columna vertebral?
Clar, la vida d’una entitat és també molta feina, de la mateixa forma que estem fent assaig els dimarts i divendres, i les diades de diumenge, hi ha reunions i feines a nivell de barri. Al mes potser fas 20 hores per a l’entitat, i això no et pot desgastar, perquè has d’entendre que formar part dels Castellers del Poble-sec serà també formar part de les comissions que participen del barri, i, si formes part de l’organització de l’entitat, també tens reunions internes. Però això compensa, perquè tenim vocació pels castells i per aquesta vida festiva.

També és necessari que la gent s’impliqui i posi mans en la continuitat de l’entitat, no? Quants bandarres sou al Poble-sec?
Ara mateix som uns 60-70 castellers, però hi ha un gruix molt més gran de gent que ve als actes festius com les diades castelleres, que ja va bé perquè saps que donaran un cop de mà quan es necessiti. Una de les avantatges de l’entitat és que està formada per gent de tot tipus, persones altes, grosses, primes, joves, grans… tothom aporta a un castell, no hi ha cap criteri d’exclusió i la colla és molt acollidora en aquest sentit.
És tot voluntari i el temps de cadascú val el mateix, pel que cal un compromís individual per fer que l’entitat segueixi endavant. És per això que quan algú entra nou ha de poder conèixer bé l’entitat, començar a fer un bon relleu des de l’inici i que entengui qui som, per què tenim unes comissions, per què tenim una junta, per què hi ha una comissió feminista…

Com neix això de la comissió feminista?
L’any 2015 es va fer un protocol contra agressions en el marc de la Festa Major i les persones que estaven implicades en aquest procés ho han impulsat a nivell intern. En entorns de festa ja tenim molt clar com hem d’actuar però, i a la colla? Com gestionem les agressions masclistes? A partir d’aquí es crea la comissió per poder fer una mirada cap endins, perquè tots hem estat educats en un patriarcat en què les interseccions i les quotes de poder ens travessen, i per tant les violències cap a les dones, cap a la canalla o cap a les persones d’origen divers també es reprodueixen dins la colla perquè no som un espai aliè a la societat i les seves discriminacions. Negar-ho seria mentir-nos, per això el protocol serveix per mirar-nos en un mirall i admetre que aquí s’han fet des de comentaris gordofòbics, fins a comentaris masclistes i racistes. Fer la comissió també ens ha permès veure que, en un barri amb un 30% de població d’origen divers, a la colla aquest 30% no es veu representat, és a dir, que alguna cosa hem de fer per arribar a aquest públic, tot i que ja ho estem fent amb la campanya “Tots som una colla”, en què es fan activitats amb grups d’origen divers a través de serveis socials, Bona Voluntat en Acció, el Consorci per a la Normalització lingüística, etc.

Quins reptes us heu marcat per aquest any?
Això ho sap millor la comissió tècnica, però penso que hem de fer com a mínim castells de 7 i començar a tocar els castells de 8. De totes formes, aquest any ha estat molt enfocat a reactivar-ho tot després de la pandèmia, ja que costa tornar a engegar la maquinària. Hem d’anar amb la filosofia de fer castells i millorar tècnicament el màxim que puguem, i seguir connectats amb el barri i implicats socialment.

Als inicis de la colla vau crear una revista i posteriorment una instal·lació audiovisual anomenada Castelloscopi, com va anar?
La revista naixia d’una voluntat de recollir el que feia la colla, presentar la gent nova, donar veu als més petits i, en definitiva, deixar una petjada com a colla. La vam perdre però la volem recuperar perquè era molt potent. I el Castelloscopi neix d’un grup de persones que veuen la potencialitat d’utilitzar unes càmeres per poder mostrar un castell des de dins i s’engresquen en muntar-ho. Vam rebre el premi Ciutat de Barcelona l’any 2015 per aquest projecte, que mostra 35 pantalles perquè qualsevol persona pugui ser els ulls i les oïdes d’un casteller, i amb una voluntat pedagògica, evidentment, perquè està a disposició de qualsevol escola o entitat que vulgui fer un taller.

Sabem que encara queda molt, però podeu adelantar alguna sorpresa de cara al 25è aniversari de la colla?
No hem començat a treballar-hi però en breu farem la comissió. Serà seguint el nostre ADN i convidarem colles amigues com els Borinots i trobarem un lloc idoni per poder trobar-nos i celebrar-ho plegats, com vam fer pel 20è aniversari. Esperem poder presentar el protocol i poder tenir un local d’assaig que sigui nostre, perquè som una entitat amb gairebé 25 anys d’història i hem passat per 5 locals. I evidentment hi haurà moltes sorpreses, però d’això encara no en podem parlar.