El pare d’aquesta parada de monstres que seria el Museu Roca es deia Francesc Roca i Guàrdia i era natural de Tortosa. No sabem quan va néixer, però sí que va morir el 2 d’octubre del 1945, gràcies a la necrològica publicada a Il·lusionisme, revista de la Societat Espanyola d’Il·lusionisme. Era mag i ventríloc. Pertanyia a la primera generació de mags que al segle XIX van començar a actuar per al gran públic, com Fructuós Canonge o Joaquim Partagàs.

Des de finals del segle XIX i durant la primera meitat del XX, Francesc Roca i els seus fills, Ernest i Alfons, van passejar espectacles de màgia, ventrilòquia, música, circ, autòmats i figures de cera. Els fills van ser coneguts com a mags amb el nom de The Fak Hongs des dels anys vint. Ernest va ser director de la Sala Mozart fins als anys cinquanta. De les activitats escèniques se’n tenen notícies, però del museu de cera i anatòmic no n’hi havia constància enlloc. La família Roca es va passejar per les fires amb la seva barraca muntant espectacles de tota mena fins que als anys vint van decidir establir-se al Paral·lel i després al carrer Nou de la Rambla, on van construir un negoci al voltant del museu anatòmic i de la distribució i exhibició de pel·lícules científiques, que oferien imatges d’operacions i de parts. Ara com ara, poc més sabem de la seva activitat empresarial. Les figures de cera de Roca i tot el material que la família utilitzava als seus espectacles va anar a parar, acabada la guerra, a un magatzem del Paral·lel, segurament a una dependència del Teatre Nou, a la cantonada amb Nou de la Rambla.

La col·lecció va passar per diverses mans

L’any 1987, aquest material va aparèixer durant unes obres i el van comprar els antiquaris de la Casa Usher, que després el van vendre a Francesc Arellano, el propietari de la casa antiquaria Anamorphosis, de la baixada de Santa Eulàlia. Les peces d’arts escèniques les va adquirir l’Institut del Teatre; les de màgia, el mag Xevi, que les té exposades a la seva casa seva-museu de Santa Cristina d’Aro. Però la col·lecció anatòmica no la va voler ningú, ni tan sols les institucions públiques catalanes i barcelonines.

Francesc Arellano va tenir exposat el Museu Roca (1988-1995) en un pis del carrer de la Palla, i allà uns alumnes de l’Escola Superior Universitària d’Imatge i Disseny van realitzar un documental com a treball de fi de curs, que podem veure per internet per fer-nos-en una idea de la impressió que causava. L’any 1995 Arellano va portar la col·lecció al Mercantic de Sant Cugat amb la intenció de trobar un comprador definitiu, i va ser allà on el va adquirir l’actual propietari, el col·leccionista belga Leo Coolen. Una petita part del material efímer (cartells i propaganda diversa) es va quedar a Barcelona i s’ha preservat, així com les fotografies fetes quan es va descobrir la col·lecció.

L’impacte de la nuesa femenina

El primer que ens ve al cap és preguntar-nos com i per què apareix el Museu Roca al Paral·lel; per què el cos i les malalties es converteixen en un espectacle. El fenomen no és puntual. S’inscriu en un procés que es desenvolupa durant un segle, des de mitjans del XIX (tot i que els antecedents els hem d’anar a buscar molt de temps abans), i es dóna a tot Europa i Amèrica.

La investigació sobre el Museu Roca ens ha permès documentar a Barcelona, entre el 1849 i el 1938, una vintena de museus i col·leccions anatòmiques. Sorgeixen com a continuació natural dels museus de cera tradicionals, que mostraven escenes bíbliques i històriques i van acabar incorporant elements antropològics i de les ciències naturals, a imatge de les antigues cambres de meravelles, col·leccions particulars d’elements exòtics i estranys que, des del segle XVI, a l’inici de les grans colonitzacions, havien despertat la curiositat de nobles i burgesos.

Potser a nosaltres se’ns fa difícil veure en aquestes figures qualsevol cosa que desperti la morbositat i la líbido, però hauríem de ser capaços de situar-nos en una època i una manera de pensar en què mostrar l’interior del cos era tabú. Sense oblidar que les figures que s’exhibien estaven nues. S’exposava anatomia humana, processos fisiològics i malalties, però és inevitable fixar la mirada a la nuesa. Una de les peces més admirades d’aquestes exposicions eren les Venus anatòmiques. Veient-les podem fer-nos una idea de l’impacte que devien produir al públic de l’època.

ENRIC H. MARCH (Filòleg i autor del blog Bereshit)