Com va néixer el teu amor pel món de la interpretació?
No puc precisar amb exactitud quan va començar. D’ençà que tinc memòria he estat immersa en el món de l’expressió artística. Quan era petita, l’art era una part natural de la meva vida; cantava i ballava de manera espontània i amb gran entusiasme.

Recordes com va ser la primera vegada que vas pujar a un escenari?
Els meus inicis es remunten a la infància, quan vaig començar a participar en les representacions dels Pastorets. Amb només un any vaig interpretar el paper del nen Jesús. Des de ben petita, pujar a l’escenari ha estat una experiència que em resultava natural i instintiva. No obstant això, no va ser fins als 13 anys que vaig començar a adonar-me realment del valor i la profunditat del que feia. A partir d’aquell moment, vaig començar a entendre que la meva passió per l’art era molt més que una simple afició; era una part essencial de qui soc.

Has pujat a grans escenaris, com per exemple el Palau Sant Jordi. Com gestiones els nervis?
Passa el temps i, encara avui, em poso nerviosa abans de cada actuació. Crec que aquest nerviosisme és un senyal positiu perquè reflecteix el valor que dono a la meva feina. Sovint, moments abans de pujar a l’escenari, sento una forta temptació de fugir. En qüestió de segons, es desfermen molts dubtes a la meva ment: què passarà? Com serà la meva actuació? Com reaccionarà el públic davant el que faré? Aquestes inquietuds, malgrat la seva intensitat, formen part del procés creatiu i em recorden la importància que té per a mi cada moment sobre l’escenari.

Tens alguna por?
No, perquè si et concentres en possibles resultats negatius, és més probable que acabin succeint. Aquest és un dels grans reptes per als artistes: la nostra ment tendeix a generar pors i inseguretats amb molta facilitat. Hem de ser conscients d’això i intentar gestionar-ho de manera constructiva. Sempre hi haurà imprevistos i situacions inesperades sobre l’escenari. Malgrat això, com a actors, hi ha una pressió addicional perquè sovint se’ns percep com si no poguéssim equivocar-nos.

Com va arribar l’oportunitat de ser protagonista de ‘Mar i Cel’?
El darrer desembre, vaig participar en el càsting. Havia esperat amb molta il·lusió i paciència durant mesos, i quan finalment em van comunicar que havia estat seleccionada per representar el paper de la Blanca, vaig respirar amb un profund alleujament. El primer assaig va ser un moment molt emotiu per a tots nosaltres; vam acabar plorant, jo inclosa. En el meu cas, les llàgrimes eren una manifestació de la incredulitat i l’emoció de veure el meu somni convertit en realitat. No podia creure que aquell moment tan desitjat finalment hagués arribat.

Interpretes a la Blanca, la protagonista. Com la definiries?
És una lluitadora perquè sempre persisteix en defensar les seves idees fins al final. És valenta i forta… Si la Blanca visqués en el segle XXI, sens dubte seria una gran feminista.

‘Mar i Cel’ és una obra molt completa. Com us heu preparat físicament?
Hem de mantenir-nos en forma. L’obra gira al voltant d’un vaixell en constant moviment (pujar i baixar escales, accedir a trampilles, enfrontar-nos a situacions difícils) i passen moltes coses. Per aquest motiu, necessitem un cos ben preparat. Durant els primers dies, ens van preparar físicament, també disposem d’un gimnàs, i fins i tot hem assistit a xerrades sobre nutrició per garantir un estat òptim.

Respecte la preparació, què és el més difícil?
En el meu cas, considero que el més complex és mantenir un bon nivell vocal. Vocalment, he treballat intensament. Des dels càstings, i fins i tot abans que em seleccionessin, ja estava perfeccionant l’estil de cant que es necessita per a Mar i Cel.

Parlant de música, vas ser part del programa de televisió ‘Eufòria’…
Sí, i estic molt agraïda per l’experiència, però no la vaig gaudir completament perquè sentia molta pressió. Hi havia moments que em vaig sentir perduda i tenia ansietat. Tornaria a repetir l’experiència, però com en tot, hi ha parts bones i dolentes. Tothom em relaciona amb el programa. Però soc més que la noia que cantava a Eufòria. He estudiat arts escèniques, i per a mi, la meva “religió” és la formació contínua.

Podries escollir entre la música o la interpretació?
No (riu). Només tinc 23 anys i estic en un moment d’aprenentatge. Vaig estudiar a l’Institut del Teatre perquè volia ser actriu. D’altra banda, cantar, per a mi, era un complement; de fet, abans no m’ho havia plantejat. Em considero actriu, encara que adoro cantar, però per a mi és només un complement.

I la família, què diu? Et donen suport?
La meva àvia Montserrat és la meva major fan. Veure el que faig li dona anys de vida. Dedicar-me a aquest món no és fàcil perquè he perdut gent pel camí. Però ho accepto. No he tingut una joventut com la d’altres joves perquè sempre he estat molt disciplinada.

Quina és la missió principal del sindicat?
La nostra tasca és denunciar els desnonaments que abans eren invisibles; aquells que eren provocats per la finalització de contractes o pujades de preu. També impulsem la negociació col·lectiva i oferim una veu alternativa a la narrativa dominant dels mitjans, que sovint reflecteix els interessos de la patronal immobiliària.

Sembla que els joves són qui més pateixen els conflictes procedents de l’habitatge.
Ara mateix no. El lloguer ha deixat de ser una etapa temporal associada a l’època d’estudiants o primera feina. Avui dia, la mitjana d’edat dels llogaters ha augmentat i el lloguer ja no afecta només una generació en concret. Estem davant d’un problema social.

Creuen que el nou Govern del PSC fixarà un topall als preus del lloguer?
El PSC va fer caure un decret llei, reivindicat pel sindicat, que regulava aspectes bàsics i fonamentals en matèria d’habitatge. És un partit molt connectat amb el lobby immobiliari; té una predisposició clara d’agenollar-se davant aquests interessos. Amb el PSC no som optimistes.

Hi ha cap grup polític que els proporcioni més confiança?
No tenim una relació especial amb cap partit. Això sí, es pot veure quines propostes del sindicat s’han tirat endavant al Parlament o Congrés dels Diputats i com ha votat cada partit.

Considera que és necessari congelar els preus? Fins a quin punt es pot forçar a abaixar els preus dels nous contractes?
El tema no només és la regulació de preus, sinó treure l’habitatge del mercat econòmic. Mentre els pisos siguin tractats com una inversió, els preus no deixaran de pujar. El ministre Ábalos deia que l’habitatge era un bé de mercat i de primera necessitat, en referència al fet que s’hauria d’equilibrar tots dos aspectes. És possible això? No.

Creu a l’alcalde Collboni quan afirma que eliminarà els habitatges d’ús turístic?
L’alcalde promou esdeveniments com la Copa Amèrica o la Fórmula 1, a la vegada que manté un model absurd en què els diners de la taxa turística es destinen a ‘Barcelona Turisme’, una agència que promou el turisme. El seu discurs és buit i tot plegat és una pantomima.

Fins a quin punt ha començat a afectar el problema de l’habitatge a les característiques de barris com el Poble-sec?
El lloguer de temporada contribueix a la pujada dels preus de l’habitatge, ja que pot incloure pisos turístics il·legals. De fet, cal destacar que Collboni ha retirat els inspectors que supervisaven aquests pisos. Al Poble-sec, concretament al carrer Tapioles, hi ha un bloc que vol fer reformes per incrementar els preus, circumstància davant la qual els veïns no han de cedir. La raó: vindran nous veïns, mentre que els actuals marxaran perquè no es podran permetre la pujada de preus.

L’administració pública té la suficient capacitat d’incrementar el parc públic de nova construcció a unes quotes que ajudin a regular els mercats com demanen alguns sectors?
El parc d’habitatge públic és molt reduït i té una qualificació temporal. Si tots els habitatges construïts a Espanya amb diners públics haguessin estat protegits de manera permanent, el parc seria immens. Actualment, es desqualifiquen habitatges construïts fa dècades, però cal frenar aquesta dinàmica. No podem centrar la protecció només en la construcció; també hem de considerar la requalificació. Hem de recordar que hi ha zones de Barcelona on queda poc sòl on construir, per la qual cosa els veïns d’aquests barris que volen optar a habitatges del parc públic només els hi queda desplaçar-se a les noves promocions de barris com la Zona Franca o fins i tot de fora de l’àrea metropolitana. Tot plegat, perquè no hi ha oferta a barris com el Poble-sec al seu abast.

Tot i això, alguns sectors consideren que a Barcelona no hi ha suficients promocions.
El problema no és la manca de construcció; molts d’aquests nous edificis no es destinen als veïns de Barcelona. Hem de planificar millor què fer amb els habitatges. Construir més no és la solució.

Fixaria un preu pels pisos de protecció?
No puc respondre ara mateix, però és important saber que Caixabank i altres entitats financeres gestionen habitatges que s’han finançat amb diners públics. L’administració no controla els abusos que fan aquestes entitats.

Pel que comenta, sembla que l’habitatge és un tema que no interessa resoldre’l políticament.
El problema principal és que alguns polítics i immobiliàries colen trampes en els seus discursos. D’altra banda, la gent no llegeix el BOE i, per tant, no té informació al respecte.

En darrer lloc, quan es parla de reformar carrers o diferents àrees de barris, com pot perjudicar aquest fet als llogaters?
Moltes vegades són els més perjudicats. Amb les millores, els propietaris aprofiten per incrementar preus. Això fa que els veïns passin a preocupar-se quan s’assabenten que renovaran el seu carrer, en comptes de celebrar la millora.

El ZONA SEC neix en un context d’efervescència de la premsa local?
Més enllà d’algun fulletó dels botiguers, fins aleshores no hi havia hagut cap diari al barri. Tot ho va començar a impulsar la poblesequina Bethlem Boronat, qui tenia una idea molt clara del que volia i, a la Mostra d’Entitats de 1995, es va plantar amb una carpa i una urna de cartró a buscar persones que estiguessin interessades a col·laborar en una futura publicació.

Aleshores vostè ja treballava en el món de les arts gràfiques.
En tot aquell matí vaig ser la segona persona que va dipositar les seves dades a l’urna que havia preparat la Bethlem al seu estand. Malgrat tot, al final ens vam reunir un bon grup de gent i, després d’estar any i mig donant-li voltes, per la diada de Sant Jordi de 1997 vam publicar el primer número. La idea era que sempre fos en català i que tractés l’actualitat del barri.

És cert que el diari com a tal es va començar a gestar a la biblioteca?
Sí, però com que només ens reuníem i no avançàvem, al final els bibliotecaris ens van suggerir que anéssim a un altre lloc i va ser aleshores quan la Coordinadora d’Entitats del Poble-sec ens va acollir. Vam néixer de forma independent, però s’ha de reconèixer que la Coordinadora ens va ajudar molt en matèria burocràtica i en el fet d’oferir-nos un lloc on reunir-nos. Avui, ja som de les associacions adherides més antigues.

Des d’aleshores, a les pàgines del ZONA SEC han publicat desenes de periodistes de carrera.
Molta gent. I una de les coses més importants és que el diari ha servit com a trampolí professional. Estic molt orgullós de poder haver comptat amb periodistes com el Jordi Molina, l’Anna Pruna, la Marta Tello i molts d’altres als quals el ZONA SEC els ha servit per obrir-se camins professionals.

Al final són les persones que han musculat el ZONA SEC.
Gràcies a ells, els historiadors que en un futur vulguin investigar què ha passat al Poble-sec podran trobar aquesta matèria primera a les pàgines del diari. Des del primer número, el diari té exemplars en institucions com el Dipòsit Legal, la Biblioteca Nacional d’Espanya, la Biblioteca de Catalunya i l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Pocs barris compten amb una hemeroteca similar.
Encara recordo que al primer número vam tractar un fet com l’arribada de l’autobús 55, que per a l’època va ser un fet important. Després, amb el pas dels anys, no hem deixat de fer seguiment de fets com la transformació del carrer de Blai, la construcció i desenvolupament del Centre Cívic El Sortidor, l’Albareda, la residència de gent gran Pare Batllori, com es va viure el No a la Guerra, el Procés… Tots els avenços i reivindicacions del barri els ha explicat el ZONA SEC des de la proximitat.

Podem dir que la capçalera ha superat el quart de segle de vida gràcies al fet d’haver-se mantingut crític i veïnal?
Ho podríem resumir així perfectament. Sempre hem mantingut una independència política i, per part meva, sempre he donat llibertat als periodistes per fer periodisme. Des del diari mai hem deixat de fiscalitzar i entrevistar càrrecs com regidors, alcaldes, caps de la Guàrdia Urbana, de Mossos o personalitats populars del barri. Forma part de la nostra manera d’entendre la publicació.

De fet, és de les poques capçaleres que ha superat les dues darreres grans crisis.
No hem abaixat la persiana ni amb la crisi econòmica del 2008, ni amb la pandèmia. Tot, gràcies als anunciants, perquè mai hem demanat subvencions directes. Només hem comptat amb el suport publicitari dels comerços del barri i amb les campanyes publicitàries del Districte o la Generalitat, entre d’altres.

Mai ha fet de periodista, però podria donar moltes lliçons de com gestionar una capçalera.
El periodisme s’ha de deixar als periodistes. Jo sempre m’he dedicat a controlar la dinàmica del diari; a vigilar i gestionar l’economia. Encara que no ho sembli, representa una angoixa molt gran, perquè hi ha moltes coses a tenir sota control. Sempre s’ha d’estar pendent que surtin els números, que vagi a impremta sense errors, que es compleixin tots els timings, que el repartiment es faci bé, que la web estigui actualitzada, etc.

Ara què farà?
Al ZONA SEC he decidit fer una passa al costat i deixar-lo en mans d’idees més joves i fresques. Així i tot, continuaré vinculat al diari com a representant en actes, esdeveniments i presentacions.

És a dir, prendrà el pols del barri des d’una nova posició.
Exacte, no desapareixeré pas, al contrari, seguiré vinculat al diari. A banda, també dedicaré més temps a l’altra revista que edito, el PARAL·LEL OH!

Diaris en paper com el ZONA SEC s’han convertit en mitjans en perill d’extinció a Barcelona.
Quedem nosaltres, La Marina, L’Independent de Gràcia, El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià… i pocs més. Al final tots hem de ser conscients que som els qui fem la premsa de proximitat, els grans mitjans mai podran tractar l’actualitat local com ho fem nosaltres.