Medio siglo de vida Barcelonesa (Marius Verdaguer, 1957) és un dels molts llibres que es van publicar durant la postguerra i que evocaven anècdotes del passat. Una que és al llibre evoca l’èxit de Rusiñol al Pavelló Soriano, que feia poc que es deia Teatre Victòria, amb L’Auca del Senyor Esteve, el 1917. Santiago Rusiñol (1861-1931) era un home d’èxit, els seus quadres s’exposaven a la Sala Parés, i es venien molt bé, no parava d’estrenar i publicar, i havia guanyat el premi Fastenrath. L’obra comptava amb actors com Josep Santpere, August Barbosa, Avel·lí Galceran i les germanes Emília i Antònia Baró. Els decorats eren de Maurici Vilumara, Salvador Alarma i Oleguer Junyent.

Quan es va arribar a les cinquanta representacions l’empresari Blasco va voler retre un homenatge a l’autor. Aquest hi va estar d’acord, doblant els preus i donant els beneficis a l’admirable Casa de Família de Mossèn Pedragosa, capellà i pedagog, molt implicat en el tema social. La processó del Corpus de l’obra, que en la ficció surt de Santa Maria del Mar, es va recrear al teatre, i va aplegar un munt de gent famosa del moment de diferents àmbits: el dibuixant Bagaria, Catalina Bárcena, Enric Borràs, vestit de capellà, el músic Enric Morera, el publicista Julio Camba, i molts més, escenògrafs, escriptors, gent de l’escena, pintors, polítics… El barri de La Puntual era un barri mariner i entre el públic de ficció s’hi podien trobar indians, peixaters, mariners, i famosos com Ramon Casas. També hi va col·laborar l’actriu Catalina Bárcena i tancava la processó el mateix Rusiñol alçant una bandera gremial. Va haver-hi parlaments i recitals de poemes, entusiasme, molts aplaudiments i un bon recapte.

El 1945, el bisbat de Barcelona crea la dues parròquies al Poble-sec: Sant Salvador d’Horta i Sant Pere Claver; però fins 1948 aquesta darrera, que comprèn la zona del barri entre el Paral·lel i Montjuïc, des del carrer Roser fins al port, no és atorgada a la Companyia de Jesús, amb el pare Lluís Artigues com a primer mossèn. Aquella part del Poble-sec i les properes –el port, el Raval i les barraques de Montjuïc– estaven força depauperades, i aviat el mossèn copsa que cal atendre les carències socials i humanes. De manera que, amb l’argument de les tasques catequètiques i amb la col·laboració de voluntaris,  guanya la confiança creixent de les persones afectades: organitzen berenars per als nens, fan trobades i projeccions de cinema; i així aconsegueixen atraure feligresos i generen complicitat. Es crea l’escola i també s’hi fan activitats per a les mares.

La seu parroquial és a Vila i Vilà, 14; però fins el 1952 no s’hi celebra la primera missa, gràcies a ajudes del Congrés Eucarístic Internacional. Tot això ens explica que les prioritats d’aquesta singular demarcació no eren gaire similars a les de la resta, perquè la preocupació per les condicions de vida dels feligresos passa per davant de tot.

Així, el gener de 1950, havia entrat en servei el dispensari parroquial, que comptava amb dos metges i tres infermeres, tots voluntaris. A poc a poc, la tasca del dispensari  creix i, als tres anys, ja s’hi han tractat més de 55.000 casos; i hi treballen 12 metges i 19 infermeres.

El juny de 1953 es posa la primera pedra del futur hospital, a la cantonada de Vila i Vilà amb Puig i Xoriguer; i el 23 de maig de 1954 s’inaugura l’Hospital Sant Pere Claver, orientat inicialment a la pediatria, a la dermatologia i a l’oncologia. Els dos metges especialistes son els doctors Mercadal Peyri i Umbert de Torrescasana. Amb els anys, el centre va creixent en cos assistencial, en especialitats i en població atesa i adquireix prestigi investigador i formatiu.

En accident de trànsit, el juliol de 1965, mor el pare Artigues. Aquest trist fet, lluny d’estroncar la trajectòria del centre, esperona els voluntaris a prosseguir la tasca amb més intensitat. I així és  durant gairebé una dècada; quan, l’agost de 1974, el centre tanca perquè molt del material era obsolet. Fins que l’estiu següent, arribat un nou grup de religioses encapçalades per sor Antonia Larrea aconsegueix renovar els equipaments de manera que l’octubre se n’autoritza la reobertura.

Des de llavors, l’hospital no ha deixat mai de donar servei; tot i que en l’actualitat la seva funció no és hospitalària, sinó ambulatòria; a causa que la divisió hospitalària no el contemplava en el mapa de la ciutat. Des de 2004 el centre ha continuat donant serveis en proves de diverses especialitats mèdiques i, sobretot, en l’atenció a la salut mental. Així, l’octubre de 1991 s’inaugura el nou hospital, amb planta baixa i dos pisos, que el 9 de setembre de 2009 s’amplia fins a cinc plantes, tal com és avui dia. De la inauguració de l’Hospital de Sant Pere Claver, ara fa 70 anys.

Coincidint amb la preparació de l’Exposició Internacional de 1929 i la urbanització de la Plaça Espanya i el seu entorn, la Plaça de Toros Les Arenes va iniciar també un procés de reforma d’alguns dels espais del seu recinte, que incloïa la construcció d’un bar annex situat a l’arrencada del carrer Tarragona. Des de la inauguració de la plaça de braus a començaments de segle fins aleshores, l’espai esmentat havia estat ocupat per una pujada que permetia accedir a l’entrada principal de la plaça, que quedava situada a un cinc metres per sobre de la cota del nivell del carrer.

Concessió en concurs públic el 1929

El nou local s’emplaçaria al costat d’aquesta rampa d’accés al recinte taurí on també estaven sectoritzats diversos espais per cavallerisses i corrals on romania el bestiar mentre esperava l’hora de la lídia i la sortida a la plaça. Aquests espais, que pràcticament envoltaven tot el perímetre de la plaça –llevat del frontal amb la Gran Via–, van ser retallats en part a la cantonada de la plaça Espanya amb l’inici del carrer Tarragona per donar cabuda al bar restaurant que s’hi construiria. La concessió del bar, mitjançant lloguer, va sortir a concurs públic a l’estiu de 1929. Fins aleshores locals de l’entorn com La Pansa o La Montera havien compartit l’ambient i el debat taurí entre els parroquians i aficionats a la fiesta nacional.

Terrassa en un lloc privilegiat

Amb l’esclat de la Guerra Civil el local fou incorporat a la llista de Restaurants Populars. Acabada la Guerra Civil el bar reprengué la seva activitat i oferia també servei de restaurant a la carta. La seva terrassa seguia sent un lloc privilegiat per admirar la plaça i l’entrada del recinte de l’Exposició, que amb el pas del anys va acollir les múltiples Fires i Congressos que s’hi celebraven. Pel seu emplaçament, força assolellat a partitr del migdia, calia protegir la terrassa del sol mitjançant uns amplis tendals, davant d’un dels accessos al Metro Transversal i d’un brollador de benzina.

Última etapa com El Ruedo

No obstant, la vida del Bar Las Arenas, que en la seva darrera etapa es va anomenar El Ruedo, estigué sempre vinculada a la plaça de toros, que començà a traspuar una creixent decadència a partir de la dècada dels anys 80. Les corrides ja havien passat a millor vida i les especulacions sobre el seu futur començaven a proliferar. Finalment, coincidint amb l’última dècada del segle XX s’acabà la darrera concessió i el bar fou tancat i barrat juntament amb la profunda degradació de la plaça. El nou projecte de conversió de la plaça de toros en centre comercial no va contemplar el manteniment del petit edifici de l’històric Bar Las Arenas, posteriorment El Ruedo, que fou finalment enderrocat. Allà s’hi aixeca avui l’ascensor que dóna accés al mirador del Centre Comercial Arenas.

BARCELOFÍLIA