Un dels llocs que no ha perdurat amb el temps, i que era un dels espais més emblemàtics de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, és la plaça de l’Univers, situada a l’avinguda Maria Cristina, entre el Palau de Comunicacions i Transports i el Palau de Projeccions. Era un petit jardí d’aigua i llum projectat per Carles Buïgas amb l’escultura El Treball de l’escultor Josep Llimona.

Al fons es podia observar el Palau d’Art Tèxtil i al costat la imponent Torre de la Llum, de 50 metres d’alçada i de forma molt similar a les torres venecianes de la plaça Espanya; per a la seva il·luminació es van utilitzar 164 llums tubulars per a la cúpula, 330 per al far i 319 per a les balustrades al voltant del cos central, il·luminat amb 20 reflectors.

Al voltant del jardí d’aigua i llum hi havia deu pavellons privats coronats per un sostre esglaonat que a la nit quedava il·luminat i donava una sensació de majestuositat amb la Torre de la Llum al fons.

Un dels pavellons privats, situat a l’entrada d’aquesta plaça, era el d’Electric Suppliers Co. SA que fou l’empresa encarregada de realitzar tota l’electrificació de l’Exposició de 1929, després d’aconseguir guanyar la licitació per donar llum a tota la muntanya de Montjuïc per a l’esdeveniment.

A banda d’aquest pavelló, i entre d’altres, en aquesta plaça també hi havia els pavellons de Paper de fumar Bambú i de la Compañía de Seguros La Equitativa.

De dia aquesta plaça era una atracció pel seu traçat i per l’especial equilibri de dimensions, i a la nit convertia en realitat un somni de fades amb els jocs d’aigua i llum. •

Josep Guzmán (CERHISEC)

Al llarg d’aquests més de cinquanta anys, al circuit de Montjuïc es van desenvolupar tres modalitats de proves de motor: el Gran Premi d’Espanya de motociclisme, el Gran Premi d’Espanya de Fórmula 1 i les 24 Hores de Montjuïc.

El circuit transcorre tot dins del parc de Montjuïc, enjardinat i urbanitzat amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929. És, per tant, un circuit urbà; però l’estretor de la via en alguns punts, l’abundància de revolts tancats i el progressiu augment de la velocitat dels vehicles, provoquen que cada vegada hi hagi més accidents i més greus (per aquesta raó, les proves oficials han passat a celebrar-se en circuits construïts expressament per a la competició).

El 25 de desembre de 1932, s’organitzen els primers Campionats Motociclistes de Catalunya en Carretera, una cursa que partia del parc de Montjuïc. A partir de 1933 es fa servir el mateix circuit, que manté el mateix recorregut des d’aleshores, per a celebrar-hi el Gran Premi Penya Rhin, un esdeveniment que es repeteix anualment fins a 1936. També el 1933 se celebra el primer “Gran Premi Internacional de Barcelona” de motociclisme. Entre 1950 i 1976, l’antic Gran Premi de Barcelona de motociclisme de Montjuïc esdevé Gran Premi d’Espanya i es manté al circuit.

Entre 1969 i 1975 se celebra bianualment a Montjuïc, alternant-se amb el circuit del Jarama, el Gran Premi d’Espanya de Fórmula 1. Aquesta competició es desplaça definitivament al circuit madrileny, arran d’un greu accident que es produeix el 1975.

D’altra banda, el 1955 se celebren per primera vegada les 24 Hores de Montjuïc de resistència, en aquest mateix circuit. Aquesta important prova es fa anualment fins al 1986, que acabà amb diversos accidents i la mort d’un dels pilots, Mingo Parés, que és la setena víctima d’accident de moto al circuit.

La popularitat de la prova va arribar a plasmar-se fins i tot en la pel·lícula de 1974, Larga noche de julio, de Lluís Josep Comerón, la qual explica un robatori en l’entorn de la cursa i amb la complicitat d’un corredor que vol arribar a professional.

Des de 1986 fins a l’actualitat, cap altra prova de motor s’ha celebrat al circuit; només alguna concentració per retre un homenatge històric al circuit urbà.

Les competicions de motor s’allunyarien de Catalunya fins a l’any 1991, quan s’obre el Circuit de Catalunya a Montmeló, i s’hi celebra el Gran Premi d’Espanya de Fórmula 1. L’any següent, també s’hi fa el Gran Premi d’Europa de Motociclisme. Des de 1995 fins a l’actualitat, s’hi celebren les 24 hores Motociclistes de Catalunya, com a prova continuadora de les 24 hores Motociclistes de Montjuïc.

De la primera edició de la cursa de les 24 Hores de Montjuïc, ara fa 70 anys. •

Joan Miró i Ferrà (1893-1983) neix al passatge del Crèdit, proper al carrer de Ferran. Tota la seva vida gira entre la seva ciutat, Barcelona; la de la seva dona Pilar Juncosa, Palma de Mallorca; i París, com a centre de creació artística mundial de la primera meitat del segle XX.

 Barcelona és el lloc de generació de la seva empenta artística personal, en els més diversos àmbits: pintor, escenògraf, dissenyador, escultor, ceramista, gravador…

Sempre en contacte amb tots els creadors del moment, el 1920 viatja a París, en una ciutat d’entreguerres on els moviments d’avantguarda viuen el conflicte de l’art figuratiu amb l’art emergent surrealista i les primeres abstraccions. El punt referencial parisenc roman en la seva difusió pel món; però cap als anys cinquanta el pol d’atracció de Nova York també esdevé important en la seva carrera creativa.

El tercer lloc, Mallorca, és especialment important després de la guerra civil, quan s’hi refugia mig d’amagat, el marit de la Pilar, pel fet d’haver-se significat activament antifranquista des de l’esclat del conflicte. Cap als anys cinquanta hi adquireix una finca, i el seu amic i arquitecte racionalista, Josep Lluís Sert, li fa el nou estudi. Anys després, a Son Boter, hi fa un segon estudi, on treballa fins a la seva mort. Aquí, el 1992 Moneo edifica la Fundació Miró de Mallorca.

Veiem així que l’artista viu diverses fases d’uns canvis creatius mundials, que es reflecteixen en l’evolució de les seves obres de tot ordre. No cal dir que a la Barcelona franquista dels anys quaranta fins als setanta, totes les inquietuds creatives que passen al món queden ocultes a la vida quotidiana dels catalans del moment. Per això, el maig de 1971, un grup de persones interessades a donar a conèixer l’obra de Miró, però també tots els moviments creatius generats aquell segle, constitueixen la Fundació Joan Miró, Centre d’Estudis d’Art Contemporani.

Un cop l’Ajuntament barceloní en determina la ubicació, l’actual del passeig de Miramar, entre la plaça del Manelic i els jardins de Laribal; l’edifici de la seu, el dissenya Josep Lluís Sert i s’inaugura el 10 de juny de 1975. Posteriorment, el 1988, l’edifici fa una ampliació, a càrrec de Jaume Freixa, deixeble de Sert.

En aquests cinquanta anys, la Fundació ha complert la fita proposada pels amics de Joan Miró que la van crear, perquè un gran nombre de creadors de diversos àmbits s’han pogut conèixer i estudiar, a partir de les exposicions i activitats dutes a terme: Matisse, Picasso, Joaquim Gomis, Lee Miller, Ito Shinsui, Duchamp, Brossa, el GATCPAC, Alfons Borrell, Pollock, Sean Scully, Carles Santos, Chillida, Peter Greeaway, Fernand Léger, Rothko, Català Roca, Paul Klee, André Ricard, Le Corbusier, Magritte…

A les acaballes del franquisme sorgia una entitat per redreçar quaranta anys de desconeixement de la creativitat artística universal, a la nostra ciutat. De l’obertura de la Fundació Joan Miró, ara fa 50 anys. •