Els anuncis de la transformació de Montjuïc, amb nous equipaments, són una molt bona notícia. El barri necessita des de fa molt temps d’un CAP, un poliesportiu, recuperar el Palau dels Esports i resoldre la connectivitat amb altres barris i la muntanya de Montjuïc. Ara esperem que els terminis d’execució del poliesportiu es compleixin i que la seva gestió sigui cívica. A banda, és prioritari la construcció de l’habitatge públic promès a la Fira com més aviat millor.

Però, i la rehabilitació de la Casa de la Premsa com a equipament de barri i sense la biblioteca, per a quan? A més, tampoc queda clar com serà la mobilitat per la muntanya i creiem que l’avinguda Maria Cristina hauria d’absorbir la mobilitat de Montjuïc i la Fira. Això permetria que els carrers de Lleida i de Mèxic fossin pels veïns.

La recuperació de l’Arnau ha de permetre incrementar l’oferta cultural del Paral·lel, però ha d’anar acompanyada de millores en il·luminació, seguretat i neteja de l’avinguda i dels seus entorns.

Al Parc de les Tres Xemeneies ens preguntem què passa amb el pla previst pels seus entorns i els equipaments, així com la remodelació definitiva de la plaça, la qual hauria de tancar-se amb pany a les nits.

L’ampliació de l’L2 de metro cap a la muntanya i La Marina serà una altra obra a futur, però també caldrà estudiar com es gestiona la mobilitat i assegurar que cap habitatge tingui problemes a causa de les obres.

Sí, s’han publicitat moltes obres en els anys vinents que afectaran veïns/es i comerciants, però caldrà programar-les molt bé per les afectacions que tindran. A més, també serà necessari oferir ajuts als comerciants.

En paral·lel, cal continuar recuperant espais verds de la muntanya de Montjuïc, fer un millor manteniment i incrementar la vegetació, tal com estableix el Pla Director. Les instal·lacions municipals com la Foixarda i el Julià de Capmany han d’estar més protegides per evitar robatoris com els que han patit darrerament. Tampoc oblidem que cal actuar en els passos de vianants repintant-los i arreglar el carrer Nou de la Rambla, entre d’altres, per donar seguretat a persones i conductors de vehicles.

Per últim, cal acabar amb la multireincidència. No pot ser que el passat 7 de febrer un delinqüent amb 30 antecedents robés rebentant els vidres de 18 vehicles a cops de martell i el 5 de febrer una mateixa persona que havia atacat un nen a l’octubre a Montjuïc, i amb 31 antecedents, agredís de nou en un altre lloc de la ciutat. •

Cada 23 d’abril, quan els carrers del Poble-sec i de Catalunya es converteixen en un mosaic de llibres i roses, la Diada de Sant Jordi deixa de ser una simple tradició per esdevenir un manifest viu. Més enllà de la bellesa dels seus rituals, aquesta diada és un acte de resistència davant un món on els discursos d’odi creixen com males herbes, aprofitant la por i la desinformació. En aquest context, Sant Jordi no és només una festa: és un recordatori que la cultura i la lectura tenen el poder de construir ponts, de desmuntar prejudicis i d’elevar-nos per sobre de la barbàrie que amenaça la convivència.  

La lectura, essència d’aquesta jornada, és un gest radical disfressat de quotidianitat. Obrir un llibre és endinsar-se en un territori on les fronteres es difuminen i les veus silenciades prenen cos. És una invitació a entendre l’altre, a posar-se a la seva pell, a qüestionar les certeses que ens aïllen. En temps de titulars incendiaris i narratives que redueixen la realitat a blancs i negres, els llibres ofereixen matisos, històries, dubtes. Sant Jordi ens posa al davant aquesta veritat: no hi ha millor defensa contra l’odi que una ment oberta i forjada en la reflexió La cultura, que aquesta diada exalta amb orgull, és el vincle que ens sosté com a societat. Les fires al carrer, els recitals poètics, les converses entre autors i lectors no són ornaments festius: són el reflex d’una comunitat que es troba en la diversitat i es reconeix en les seves diferències. Sant Jordi no imposa límits; acull clàssics i novetats, poetes consagrats i veus joves, en un diàleg que desafia qualsevol intent d’exclusió. Quan compartim una rosa o un vers, no només celebrem: afirmem un compromís amb una societat que rebutja el menyspreu i abraça la pluralitat com a riquesa.  

Aquest poder transformador de Sant Jordi no és una utopia llunyana; és una realitat que es desplega any rere any. En un món on la polarització sembla guanyar terreny, aquesta festa ens convoca a resistir amb les armes més nobles: la paraula ben pensada i l’esperit obert. Avançar com a societat no és només una qüestió de progrés tecnològic o econòmic; és saber qui som, d’on venim i cap on volem anar. La cultura i la lectura, que Sant Jordi enalteix, són la brúixola que ens guia, il·luminant el camí quan l’odi pretén enfosquir-lo. 

Que la Diada ens recordi que la força de la societat rau en les paraules que uneixen i en la cultura que ens fa lliures. 

Cal fer canvis quan volem que les coses siguin diferents.  I això al barri del Poble-sec ho saben; un barri que pateix pel seu benestar i que necessita dibuixar cada dia elements que siguin diferents per tal de construir realitats diferents.

Però mantenir la idiosincràsia i recuperar el control del barri és una necessitat per garantir l’equilibri entre els que hi viuen i els qui gaudeixen quan veiem cada dia com el turisme envaeix més i més espais de la ciutat.  També al Poble-sec.

Des d’Esquerra Republicana treballem també per marcar les prioritats i l’agenda que permeti la recuperació d’aquest equilibri i aconseguir que es governi el turisme i el barri no deixi de ser el que és.

Cal superar l’etapa de grans proclames i passar a la realitat.  Imaginar cap a on anem, com ens podem adaptar a la societat del segle XXI i quines polítiques ens trobarem en un futur no gaire llunyà.

Som a un canvi d’època en què la societat evoluciona molt i la política continua igual. Calen acords de gran calat per a trobar els projectes que el barri i la ciutat necessiten. Aconseguir que les forces polítiques presents a les institucions tinguin la capacitat d’arribar a aquests acords suficients per a desenvolupar aquests projectes més enllà dels canvis que les conteses electorals suposen cada quatre anys. Només aquests acords permetran no malaguanyar temps de traspàs de mandats, no derivar objectius i necessitats i, en definitiva, assolir els canvis que requereixen que alguna cosa canviï.

Aquesta capacitat requereix canvis també a l’interior dels partits, on la generositat i la fermesa han de conviure dins i fora per ser la corretja transmissora de la veu popular. Una veu que proclama la seva voluntat democràtica i assenyala els responsables dels canvis que calen per progressar com a individus i com a societat, de forma sostenible, mantinguda i intel·ligent.

Els nous tipus de lideratge, la nova estètica de la política, les dificultats de l’esquerra per arribar a connectar amb els seus votants al mig dels corrents ultradretans i posar fre a la invasió multimèdia que penetra al nostre conscient i inconscient, són els reptes que des d’una nova òptica no podem més que incorporar a la nostra feina de cada dia per aconseguir una vida millor pels nostres conciutadans i conciutadanes.

Un esperit crític, una anàlisi acurada de cada circumstància i una predisposició a sumar, a millorar i aportar positivament tot el coneixement treballat i acumulat. Cal posar cada dia sobre la taula de treball i aprofundir en els valors republicans, valors de llibertat, valors per la igualtat, valors per la solidaritat.

I al Poble-sec ho saben. I entitats, veïns i veïnes, es lleven cada dia amb ganes de canvi, amb ganes de viure bé i mantenir tot allò que els identifica, que els fa únics i que contribueix a cohesionar una barri tan nostrat com és amb majúscules, el barri de Poble-sec.