Connecta amb nosaltres

Cultura

El conte del… Un mal any

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on ens parla dels efectes dels canvis hormonals…

Publicat

on

Abans, tot començava en setembre. Els estius marxaven deixant enrere un estol de fulles que aterraven a terra i crepitaven sota les passes del primer dia d’escola. A mi no m’agradava l’escola. Recordo la melangia que sentia la darrera nit de les vacances. Ara que m’ho miro amb la perspectiva d’un adult, tornar sobtadament a les obligacions després de quasi tres mesos de llibertat absoluta, era un autèntic trauma. Recordo un d’aquests dies. Recordo la mare llevant-me a quarts de vuit. La son extrema. L’olor de colònia “Nenuco”, la clenxa perfecta al mig del meu cap. Recordo el pes de la motxilla carregada amb els llibres de text i el vent tardorenc pessigant-me la cara. Vaig allargar tant com vaig poder els vint minuts que havia de fer caminant fins a l’escola. Aquell any havien pintat la façana de l’edifici, per a mi va ser com si li rentessin la cara a un assassí a sou. De seguida vaig flairar l’olor corcada dels pupitres i la d’alguns alumnes no gaire ben desodorats. Quan vaig travessar el llindar de la porta de classe, vaig trobar-me amb el més inesperat dels possibles. Els meus companys, ja no eren com abans. Elles, havien crescut i totes eren molt més altes que jo, la majoria seien sobre les taules i no sobre les cadires. Tenien pits, com la meva mare o la meva germana, i les seves veus havien perdut la dolçor de la infància. Ells, tres quarts del mateix. La majoria havien crescut dos pams, una catifa de pèl se’ls havia enganxat a les cames, als braços i, una mena de pinyol de préssec maldava per sortir de les seves goles. Les seves veus ara eren profundes com coves, a més a més, es comportaven com orangutans exhibint-se davant del públic d’un zoo. El meu cos de nen i jo vam seure en una discreta segona fila, per passar desapercebuts. Ningú m’havia avisat que allò podia passar. Ningú me n’havia parlat de la pubertat i que succeeix a certa edat. Tampoc sabia a qui culpar, així que vaig culpar-me a mi mateix per haver-me quedat enrere en l’escala evolutiva de la meva classe. Al meu costat es va asseure en Jordi, havia sigut el meu millor amic els anys precedents. Ell també havia canviat, un esclat de grans li bullia sobre les celles. Vam comentar com ens havia anat l’estiu. Llavors em va fer una pregunta que vaig entendre, però que, al mateix temps, no vaig entendre. “Has vist quins pits fa l’Anna?” Me la vaig mirar un moment i vaig fer que sí amb el cap, sense gaire esma. A ell li queia la bava. Llavors em va fer una altra pregunta, imagino que pel meu poc entusiasme. “Ets marica o què?” La veritat és que no entenia res de tot plegat. El meu cor, enamoradís de mena, encara no s’havia calibrat per entendre el sexe. Vaig haver de respondre el que s’espera de qualsevol mascle. I tot, per no passar un mal any.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint

Cultura

Retorn al Canal 4

Males Herbes recupera una de les grans distopies
de la literatura catalana

Publicat

on

Avel·lí Artís i Gener (1912-2000), més conegut com a Tísner, passarà a la història de la literatura catalana gràcies a la magnífica Paraules d’Opòton el Vell, una divertida creació que pivota al caire del que avui anomenem crítica decolonial i on se’ns expliquen les aventures d’un terrissaire que va formar part de l’expedició asteca que va descobrir Europa.

Amb tot, no voldria pas oblidar que Tísner també va ser un excel·lent ninotaire, així com un brillant traductor —entre les obres que va anostrar al català, destaquen les versions de Gabriel García Márquez, Cent anys de solitud i Crònica d’una mort anunciada, una adaptació de L’Aleph, de Jorge Luis Borges o la traducció d’Els cadells i altres narracions, de Mario Vargas Llosa—.

Avui, però, en vull parlar perquè l’editorial Males Herbes ha recuperat L’enquesta del Canal 4, que va rebre el Premi Sant Jordi de 1972. Una distopia que ens parla del Canal 4, una cadena de televisió que exerceix de govern i que, a la vegada, es configura com una idíl·lica societat tancada i perfecta. Aquesta brillant crítica a la política-espectacle i al poder omnívor dels mitjans de comunicació fou escrita com una “aportació literària a la lluita contra Franco”, un “cant d’optimisme” per recordar-nos que per més ferotges que siguin les dictadures, totes acaben caient.

No voldria acabar aquesta columna sense explicar-vos una curiositat sobre la novel·la: Tísner mai no la va escriure… sinó que la va dictar, ja que aquesta obra va ser confegida quan l’autor va patir el despreniment de retina que li feu perdre l’ull. Això, crec, serveix per explicar tant el doll de naturalitat i oralitat que desprèn la narració, com el fet que, llegida avui, ens resulti tan actual que no sembla possible que fos escrita fa més de cinquanta anys. •

Continua llegint

Cultura

El Festival Grec es desborda més enllà de Montjuïc

Publicat

on

La ciutat es prepara per acollir una nova edició del Festival Grec, i aquest 2025 promet ser més expansiu i intergeneracional que mai. Amb el lema “Tot Barcelona és Grec”, la nova directora artística, Leticia Martín Ruiz, impulsa una programació del 26 de juny al 4 d’agost per convertir la ciutat en un tapís d’expressions escèniques: prop de 90 espectacles repartits en més de 50 espais.

Si Montjuïc és el cor bategant del festival, enguany el Grec deixa clar que les seves artèries s’escampen per tots els racons de la ciutat. L’Arc de Triomf es transforma en platea urbana amb l’acció ‘Teatre de Campanya’ de Marc Salicrú. El Jardí Botànic, la Fundació Miró, la Biblioteca de Catalunya, o fins i tot el Santuari del Carme, acullen propostes escèniques que desdibuixen els límits entre espai públic i teatral.

La temàtica central d’aquesta 49a edició gira al voltant de “l’avui”: la identitat comunitària, la intimitat i la crítica social. Ho fan noms com William Kentridge, Sidi Larbi Cherkaoui, Milo Rau, o Max Richter, però també amb el talent local com Historia de l’amor de l’Agrupación Señor Serrano o Oasi d’Irene Vicente Sala.

El faune, símbol històric del festival, recupera protagonisme com a imatge de l’edició. Al cartell d’enguany, creat per l’estudi CODEA i la Clara Aguilar, el faune esdevé figura nòmada que travessa espais i mons, una metàfora perfecta del Grec. Indisciplinat, obert i transformador.

El Teatre Grec, com sempre, acull les cites més esperades: l’estrena mundial de Le Petit Cirque, el retorn de Clara Peya, la dansa d’Ihsane, o l’energia de Rozalén. També hi tindran lloc homenatges (a Pau Riba), clàssics renovats, i vetllades especials com La Nit del Músic Alt.

Una de les apostes més celebrades és l’obertura a públics familiars. Amb activitats a la Plaça Margarida Xirgu i propostes més infantils, tot està pensat perquè els més petits també s’enamorin del teatre. •

Continua llegint

Cultura

Alma Occident Festival 2025: un mes sencer de música amb grans noms i talents emergents

Publicat

on

Després de l’èxit rotund de la seva segona edició, Alma Occident Festival ja ha anunciat la seva nova convocatòria, que se celebrarà del 26 de juny al 21 de juliol al Poble Espanyol. Aquest festival de música es consolida com un dels esdeveniments culturals més esperats de la ciutat, amb una programació que combina grans artistes internacionals, nacionals i joves talents emergents.

El cartell d’aquesta edició compta amb noms de primera fila, com Wilco, que serà l’encarregat d’obrir el festival. També passaran pels escenaris figures com Residente, Madness, Zahara, Guitarricadelafuente, Rag’n’Bone Man, The Corrs, Alan Parsons o Julieta Venegas. Tots els artistes conformen un ventall d’estils que abasta des del rock i el pop fins a sons urbans i alternatius.

A més, una de les apostes més destacades d’Alma Occident Festival és la promoció de nous talents de la música. Entre els artistes emergents que formaran part de la programació destaquen Alba Morena, BAGDAD!, Gara Durán, Andrea Bayardo, Maestro Espada, Ven’nus, Sofia Shizuko, New Wave Kill, Camila Guevara i Eva Sola. Aquest espai per a les noves propostes garanteix que el festival sigui també una plataforma per a la renovació i l’exploració sonora.

Wilco, cap de cartell

En aquest concert a Montjuïc, Wilco aprofitarà per presenar el seu àlbum més recent, Cousin, produït per l’aclamada artista gal·lesa Cate Le Bon. El disc mostra una nova faceta del grup, en el qual incorpora sons frescos com saxòfons i guitarres japoneses. Després d’una dècada d’èxits a l’esquena i col·laboracions icòniques, Wilco ha decidit seguir trencant barreres i captar, una vegada més, l’atenció dels seus fans.

El contrapunt al festival l’oferirà Álvaro Lafuente, conegut com Guitarricadelafuente, qui torna als escenaris aquest 2025 amb una gira que recorrerà les principals ciutats d’Espanya. Al Poble Espanyol oferirà dos concerts a principis de juliol.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024