Sven Holm (1940-2019) fou un dels millors escriptors de la literatura danesa. Amb només vint-i-un anys va publicar un volum de relats, Den store fjende («El gran enemic», 1961), on trobem una peça, la que dona títol al recull, que descriu, a través de la caiguda al mar de l’església de la vila per un precipici, una societat alienada per l’impuls capitalista de prosperar més i més, encara que això impliqui desaparèixer.

Holm aprofundirà en aquesta veta social al llarg de tota la seva producció literària i, de fet, algunes de les seves obres més rodones són crítiques ferotges a diferents formes d’explotació social, com ara la brillant Termush (1967), que (per fi!), s’edita en català gràcies a l’esforç editorial d’Obscura Editorial i a la feinada de la traductora, la Maria Rossich, un segell de qualitat que mai no ens decep.

En aquesta novel·la postapocalíptica hi trobem una munió d’adinerats —que ens poden portar a pensar en creueristes de luxe o en rics d’aquests que llueixen rellotges de milers d’euros a les instal·lacions de la fatídica Copa Amèrica—, que intenta sobreviure en un món colpejat per la radioactivitat al complex de Termush.

Allà, envoltats per tots els luxes imaginables, es creuen a recer de la pols nuclear que sepulta tot el món exterior… Però la realitat els acabarà atrapant quan els supervivents de la catàstrofe nuclear arribin fins a ells a la recerca d’un refugi segur, talment com si un grup de migrants desembarquessin d’un cayuco en un resort costaner de luxe amb polseretes de tot inclòs.

Llegir avui aquest “Mad Max intimista” es converteix en un veritable acte de protesta que ens pot servir per explicar-nos on som avui i, sobretot, cap a on ens volen dirigir. 

Nou curs i nova temporada teatral. A l’espera de les propostes que començarà a oferir el renovat Molino, les grans sales del Paral·lel i la muntanya de Montjuïc ja han acabat de perfilar el nou curs. Un retorn als escenaris que compta amb noms propis al llarg d’aquest setembre i octubre.

TEATRE VICTÒRIA

L’obra per antonomàsia de la temporada, Mar i Cel, aterra al Paral·lel per tornar a fer història. Del 14 de setembre fins al 2 de febrer i després de 50 anys de trajectòria, Dagoll Dagom farà el seu comiat definitiu dels escenaris amb la reposició del musical català més emblemàtic.

Amb un milió d’espectadors acumulats en les seves tres representacions (1988, 2004 i 2014), aquest 2024 l’espectacle mantindrà la seva ànima original per última vegada.

TEATRE APOLO

Del 5 al 29 de setembre, la popular presentadora de televisió, Paz Padilla, oferirà a l’Apolo El humor de mi vida, la versió teatral del llibre que porta el mateix nom. L’obra representa un homenatge al seu difunt marit i la seva història d’amor i comiat.

Posteriorment, del 3 al 20 d’octubre Dario Regattieri representarà Forever Van Gogh, l’obra teatral sobre el geni de la pintura. L’espectacle fusionarà dansa, música, teatre i tecnologies. 

TEATRE CONDAL

Escape Room 2 de Joel Joan té tots els al·licients per acabar d’omplir la sala entre el 20 de setembre al 13 d’octubre. Posteriorment, el teatre acollirà Artemis, un monòleg musical escrit i interpretat per una sola actriu en escena amb música en directe.

TEATRE LLIURE

Per últim, destacar que Julio Manrique obre temporada com a director del Lliure amb La gavina d’Anton Txékhov: la peça fundacional del drama modern i l’emblema del Teatre d’Art de Moscou. La representació s’oferirà a la Sala Fabià Puigserver del 3 d’octubre al 3 de novembre. Més endavant, l’Espai Lliure acollirà La Nit del Peix Kiwi de Josep Julien, una obra que tracta les confessions d’un actor que toca fons. De fet, l’escena funciona com a retrat del món teatral barceloní, des d’una òptica de thriller intimista entre la comèdia i el drama

Sona el timbre de la porta. Tot i l’edat, l’Amàlia té l’oïda en perfecte estat de revista i s’aixeca del sofà de dues places ubicat al davant del televisor, que emet un documental sobre la conductivitat del corrent elèctric en dimensions paral·leles. Gira el pom amb prou esma per trobar l’Anna, la infermera que ha contractat perquè li faci companyia durant tot el dia. La fa passar amb amabilitat i li ofereix un cafè.
La cafeïna excita la loquacitat de l’Amàlia que s’explica. Li diu a l’Anna que l’ha contractada perquè sap que avui, la mort la vindrà a buscar.
–Bé, la mort no, el meu difunt marit–. Es corregeix.
Li pregunta si, tal com havien quedat, ha portat el desfibril·lador. La infermera assenteix.
–Nena, deus pensar que estic boja–. Li diu somrient.
L’Anna calla i fa un glop curt de cafè. Està acostumada a la demència dels seus pacients, així que fa com qui sent ploure.
–Nena, podries omplir d’aigua la galleda que hi ha a la cuina i portar-la cap aquí? És per quan arribi el moment.
La infermera s’aixeca de la butaca, confosa, aprofita per endur-se les dues tasses buides, les esbandeix sota la pica i llavors compleix el desig de la vella, que s’espera asseguda al sofà.
–Tu creus que es pot matar la mort?– Pregunta l’Amàlia sobtadament.
Abans de respondre, l’Anna s’ho rumia un moment. Finalment calla, perquè no sap que contestar.
Passen l’estona al davant de la televisió, fins que l’Amàlia sent una batzegada al braç esquerre. De seguida reconeix la força de l’estrebada, és la de l’Antonio. Sempre l’agafava així abans d’apallissar-la fins a deixar-la estabornida. Gira el cap i el veu, assegut al seu costat, amb el somriure d’un esperit malsà.
–Saps quin dia és avui?– Li pregunta el seu marit.
–Crec que sí.
–És el dia que et vaig dir que et vindria a buscar, mala puta.
Amb el braç escanyat, l’Amàlia li diu a l’Anna que ja ha arribat l’hora i que aboqui el cubell al seient de la seva esquerra. La infermera dubta, no entén per què li demana una cosa així.
–Fes-ho, que per això et pago!
Ho fa.
–Et creus que em fotràs amb una mica d’aigua, tros de meuca?
Ella ignora les paraules del seu marit xop i s’adreça de nou a la infermera.
–Nena, connecta’m el desfibril·lador. Ara!
Tot i que creu que la seva pacient s’ha trastocat, l’Anna no deixa de comportar-se com una professional i li pren el pols, per si de cas. Després l’ausculta i detecta angoixada, indicis d’un infart de miocardi; així que posa en marxa la maquinària dels primers auxilis.
Dos elèctrodes s’aferren al pit de l’Amàlia, que és a tocar dels llimbs i sent com la mà ferma del seu marit l’estira per endur-se-la. De cua d’ull veu com l’Anna prem el botó del desfibril·lador i l’activa. La inspiració que la reviscola li retorna l’alè i despatxa l’Antonio, que se socarra entre l’olor de sofre cremat i desapareix rere una broma negra, víctima de la conductivitat elèctrica.
L’Amàlia respira tranquil·la i abraça l’Anna, per dir-li a cau d’orella, que sí, que es pot matar la mort.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)