Connecta amb nosaltres

Història

Fou un esdeveniment musical de primer ordre

25, 26 i 27 de setembre de 1959 Primer Festival de la Cançó Mediterrània

Publicat

on

Des de 1959 fins a 1967 se celebrà a Barcelona el Festival de la Cançó Mediterrània, amb el suport de TVE i de Radio Nacional de España, sempre en el marc de les festes de la Mercè.

A rebuf del l’èxit internacional del Festival de la Cançó de Sanremo, nascut el 1951, el Festival de la Cançó Mediterrània, durant les seves nou edicions, va tenir participants de molts països mediterranis: Algèria, Egipte, Espanya, França, Grècia, Israel, Itàlia, Malta, Mònaco i Xipre. Només s’hi podia presentar una cançó per compositor; i les peces s’interpretaven sempre per dos diferents cantants, en versió de gran orquestra, sovint l’Orquestra Maravella, i de petit conjunt instrumental. Les dues primeres edicions i la darrera de 1967 se celebraren al Palau Nacional de Montjuïc; les de 1961 i 1962, al Palau dels Esports; i les de 1963 a 1967, al Palau de les Nacions, ara Palau de Congressos.

És important tenir en compte, al cap dels anys, que amb aquest festival vingueren a la nostra ciutat les millors veus conegudes del moment; però també moltes que llavors començaven, i algunes es quedaren entre nosaltres: Claudio Villa, Nana Mouskouri, Robert Jeantal, Torrebruno, Aleko Pandas, Jimmy Fontana, Ennio Sangiusto, Frida Boccara, Georgie Dann, Pino Donaggio, Toni Dallara, Iva Zanicchi, Little Tony… Així com moltes estrelles, consagrades o incipients del panorama estatal: Mary Santpere, Ramon Calduch, José Guardiola, Lita Torelló, Salomé, Raimon, el Duo Dinámico, Gelu, Los TNT, Luisita Tenor, Bruno Lomas, Conchita Bautista, Alberto Cortez… Pel que fa als presentadors, sempre foren dels millors de la ràdio i de la televisió: Albert Closas, Federico Gallo, Laura Valenzuela, Anna Maria Solsona, Conchita Velasco, Luís del Olmo, Marisa Medina…

En alguna edició, com passa en l’actualitat, ja hi hagué problemes per no concordar les votacions populars amb les del jurat tècnic. Això es va acabar, també com sol ocórrer, amb l’eliminació dels vots populars. Una altre problema, en el seu moment, fou el tractament de les cançons en català. La seva presència incomodava cada cop més fins que, amb la victòria de Salomé i Raimon, amb Se’n va anar, a l’edició de 1963, va fer que les cançons en català fossin rebutjades entre 1964 i 1966. El 1967, amb l’embranzida de la Nova cançó, foren de nou admeses. El 1968 Massiel guanyà el festival d’Eurovisió i això va suposar que TVE deixés de donar suport al festival barceloní, per posar tots els recursos en l’organització del festival europeu de l’any següent, a Madrid.

Amb l’únic suport oficial de l’Ajuntament de Barcelona, els anys 1968 i 1969 es va celebrar el Festival Internacional de la Cançó de Barcelona, al Parc d’Atraccions de Montjuïc i al Palau Nacional, respectivament. Malgrat que la participació internacional fou molt més alta i amb èxit de públic, el fet de no haver-se transmès per televisió va afeblir el certamen, de manera que el 1970 ja no es va celebrar. Del primer Festival de la Cançó Mediterrània, ara fa 64 anys.

Continua llegint

Història

1957, mort de Facerías, canvis i una incipient modernització

Publicat

on

La xerrada de CERHISEC de març s’ha ajornat fins al 9 d’abril. Anirà a càrrec de Roberto Lahuerta i estarà dedicada a recordar els darrers dies de l’activista anarquista Josep Lluís Facerías, molt vinculat al nostre barri, i que va ser abatut per la policia el 30 d’agost de 1957. Aquell any es va iniciar la construcció dels barris de Bellvitge, Montbau i la Guineueta i es van iniciar les obres del cobriment del carrer Aragó. Porcioles va ser anomenat alcalde de Barcelona i es va firmar el Tractat de Roma, acte fundacional de la CEE. Als cinemes triomfava El último cuplé. Es va posar a la venda el primer Seat 600 que va ser per al fill del general Muñoz Grandes. Pel setembre s’inaugurava el Camp Nou del Barça. L’estat es movia entre ombres, repressió, intents de modernització i una relativa millora de les condicions econòmiques i socials, molt precàries. Hi havia algun moviment a les universitats, encara molt minoritàries i elitistes, i l’Opus Dei, amb figures com Gual Villalbí, anava assolint poder polític, relatiu, considerant la situació del país. Fins i tot pel febrer l’alcalde de Sabadell, JM Marcet, va presentar un informe a Franco sobre les discriminacions econòmiques de les quals era objecte Catalunya. Pel gener s’havien repetit els aldarulls per l’augment del preu del bitllet del tramvia. Al Palau, durant el mes de març, es va representar Primera Història d’Esther, a càrrec de l’Escola d’Art Dramàtic. Pel setembre es va estrenar La Strada, de Fellini i, amb moltes traves, s’aconseguia publicar l’edició en català de la Poesia completa de Carner. L’octubre es va llançar a l’espai el primer satèl·lit artificial, el rus Sputnik.

Continua llegint

Història

L’interessant Jardí Botànic Històric

18 d’abril de 1999: Inaugurat el Jardí Botànic de Barcelona

Publicat

on

El 18 d’abril de 1999 s’inaugura el nou jardí botànic de la ciutat, situat a la zona de Montjuïc per damunt de l’estadi olímpic. Es va fer sobre espais on anteriorment hi havia hagut barris de barraques i també un abocador. El jardí, de 14 hectàrees de superfície, ens permet fer un passeig per diferents zones amb característiques de vegetació mediterrània: Austràlia, Xile, Sudàfrica, Califòrnia, el Mediterrani, el nord d’Àfrica i les Canàries. Però, per arribar en aquest punt, cal recordar els precedents del jardí: al segle XVI, a l’Estudi General del Caputxins, a l’actual plaça Reial, s’havia creat el primer jardí botànic. Al segle XVIII, el botànic Jaume Salvador i Pedrol, a Sant Joan Despí, va fer el primer jardí, amb catalogació de les espècies que hi acollia.

De fet, no fou fins a 1930, aprofitant els treballs d’enjardinament de la muntanya de Montjuïc, inherents a la celebració de l’exposició internacional de 1929, quan el científic Font i Quer va crear el primer Jardí Botànic de Barcelona, en un dels extrems de l’antiga pedrera de la Foixarda, en dos clots, el Sot de la Masia i el Sot de l’Estany, darrere del palau nacional.

Poc abans dels Jocs Olímpics, el 1986, aquest Jardí Botànic Històric va veure tancades les portes, a causa de les feines que s’havien de fer a la muntanya per a la celebració esportiva, quan les parets de les antigues pedreres presentaren problemes de seguretat. Llavors, amb el suport de l’Institut Botànic, un grup de persones crearen una Comissió Ciutadana de Suport del Jardí Botànic. Des de 1993, la comissió treballà per assolir una solució: recollida de signatures, informació de la necessitat de recuperar l’equipament i sensibilització respecte del patrimoni vegetal. Així sorgí, aquell any, l’Associació d’Amics del Jardí Botànic de Barcelona. La feina constant dels socis de l’entitat culminà amb la creació del nou jardí que, a més, també acull la seu de l’Institut Botànic de Barcelona.

El Jardí Botànic Històric fou restaurat totalment i tornà a obrir-se al públic l’octubre de 2003. L’Associació d’Amics del Jardí Botànic desenvolupa activitats de coneixement i divulgació del patrimoni vegetal, tant en la seu actual com en l’espai històric.

Tant les visites a un i altre jardí són del tot recomanables, en àmbits totalment diferents; però cadascun amb el seu encant. El Botànic actual està situat en una zona més alta de la muntanya, amb vistes àmplies a tota la ciutat, a Collserola i al delta del Llobregat. Mentre que al jardí Històric, més enclotat i en una zona inferior de Montjuïc, el Sot de la Masia. té la vegetació de conreu i més de secà, el Sot de l’Estany té les zones més obagues, més humides i de vegetació més frondosa. De la inauguració de l’actual seu del Jardí Botànic de Barcelona, ara fa 25 anys.

Continua llegint

Història

Johnson, un dels reis indiscutibles del Molino i del Paral·lel

Lluïa unes enormes pestanyes postisses i feia broma de la seva pròpia homosexualitat

Publicat

on

Per

Francisco Barnaba Manes, més conegut amb el pseudònim artístic de Johnson (Buenos Aires, 1916 – Barcelona, 1981) va ser un artista de varietats argentí fill d’italians establert a Barcelona. Va arribar a Barcelona el 1935 i va treballar a l’avinguda del Paral·lel barceloní entre el 1950 i el 1980 on va ser un dels reis indiscutibles d’El Molino, juntament amb Escamillo, i va ser la gran figura masculina d’aquest mític local on va debutar el 1943 i allí es va quedar durant trenta anys, fent esclatar de riure el seu públic amb la seva llengua mordaç, els seus gestos amanerats i la seva notable corpulència, encara que el seu gran distintiu eren les llargues pestanyes postisses que portava.

Censura i homosexualitat

Durant els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil i fins al seu debut, va haver de dissimular la seva personalitat però pujar a l’escenari li va donar la llibertat d’expressar-se sense por. I és que amb els seus gestos, el seu profús maquillatge i amb aquelles llargues pestanyes postisses va ser el primer showman a Barcelona que, desafiant la censura, es va burlar honorablement de la seva pròpia homosexualitat.

Va ser un home molt estimat pel públic i per tots els barcelonins. Ell mateix sempre se sorprenia de la gran popularitat que tenia, de què arribés a ser model de Salvador Dalí i que tingués una estàtua al Museu de Cera de Barcelona.

Hi ha unes quantes raons per les quals A chupar del bote, fotollibre signat pel fotògraf Ximo Berenguer amb textos de Manolo de la Mancha, mereix ser destacat: la més evident és la qualitat del reportatge fotogràfic que Berenguer va extreure de les seves sessions al Molino entre 1973 i 1977. La segona són els textos que acompanya el reportatge, uns en vers, en pla xirigota, altres en prosa esmolada, consentint l’anècdota i l’eslògan, però també el lloc comú i l’estampa costumista. La tercera és la història del llibre que, de tan fascinant, té tota la pinta de ser un fake.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024