Com neix l’Espai Salvadiscos?
Salvadiscos tracta, literalment, de salvar discos, de comprar-los i buscar-los-hi una família nova. El projecte neix fa bastants anys, tot i que ara sigui el nostre segon aniversari. En Jordi, que era DJ des dels anys noranta, amb el seu soci, en Salva, van començar amb la idea de salvar els discos, amb l’objectiu de recuperar el concepte d’escoltar un disc de vinil. En aquell moment van començar amb la compra de vinils i es van trobar que havien d’agafar un petit local per guardar el material i trobar-los-hi un nou ús. Encara recordo que a casa del Salva estava plena de caixes amb discos. No venim a facturar, venim a fer una proposta artística. Ara ja no només tenim vinils de segona mà sinó que també en tenim del col·lectiu de DJs que forma part de l’Espai i que es mouen per tota Europa.

És arriscat obrir un espai de discos de vinil en aquests moments?
És una proposta molt arriscada, però nosaltres no hem vingut a fer diners. Fa dos anys ja teníem clar que volíem portar black music, soul, blues, música africana, reggae, ska,  house, metal i disco a aquest barri, i molts més estils de música més híbrids. Al final és un espai d’experimentació i, evidentment, també un espai de trobada i de venda de discos. El veïnat ja s’ha fet amb l’espai i hi ha molta gent que ve potser amb la col·lecció de la seva àvia simplement perquè li agrada el que fem i ens els regala. I després hi ha la feina de processar, netejar, restaurar i classificar, hem hagut de comprar les nostres pròpies fundes i ja portem uns 8.000 vinils restaurats. He de dir que ara mateix és més fàcil vendre un vinil que un CD, perquè ara tot el que tens a un CD ho pots trobar a Spotify.
Hem fet molta presentació de companyies de discos o de segells de Barcelona, en petit format, que venen aquí a presentar els seus artistes i la seva música.

En un moment en què la música comercial i de consum ràpid està en auge deu ser una sort tenir espais d’experimentació com aquest…
Totalment, aquesta és una sala en què s’hi està molt a gust, cuidem els DJs encara que no els hi puguem pagar els preus estratosfèrics que paguen els grans festivals, però aquí tenen la llibertat d’experimentar i replantejar-se coses sense haver de fer en automàtic. Hem crescut molt i molt ràpid. També ens ha beneficiat molt que per l’espai han anat passant DJs molt famosos que ens han donat a conèixer arreu. Hem tingut a MC Prof, que és de la segona generació del dub a Anglaterra, ha passat DJ Vadim, que és un DJ de hip-hop, segurament el DJ més important que hi ha a Europa, i també DJ Undo, que també és productor. Són tot de gent que podria tocar a Razzmatazz, però ve aquí perquè és una sala petita en què poden fer el que vulguin i ser molt més lliures musicalment. Amb DJ Undo vam estar parlant l’any passat, i aquest any volia venir, però com tocava al Sònar havia de tenir exclusivitat, malgrat que estigués tota una setmana a Barcelona. Quan vam parlar li vaig comentar que nosaltres només punxem amb vinils perquè és la nostra cultura, i ell em va dir que feia deu anys que no punxava vinils, però al final va buscar i regirar vinils antics i estava molt content perquè tenia ganes i nervis per començar a punxar, que era una cosa que no li passava des de feia anys. Nosaltres intentem sempre pagar el màxim a l’artista i intentar que sigui el més econòmic possible per al consumidor. La cultura ha de ser així, per això tenim tants socis. Són aquests detalls els que ens fa un espai de culte a la música i al vinil.

I com ho traslladeu al barri?
Intentem fer que aquest no sigui un espai tancat, som a Santa Madrona i aquí hi ha més entitats i espais amb qui tenim xarxa. Estem a la Taula de Cultura del Poble-sec, a la Taula de Santa Madrona, en contacte amb el centre cívic El Sortidor, amb l’Albareda, qualsevol cosa que es munta a la plaça deixem gratis tot el sistema de so, intentem vincular-nos molt amb el barri. Ara estem intentant crear un grup d’associacions culturals al Poble-sec per fer una mica més de força dins l’Ajuntament.

Com valoreu els dos primers anys de vida de l’espai?
Aquests dos anys han estat increïbles. Som prop de 5.000 socis i sòcies no tan sols del Poble-sec sinó de tot el món, és un espai multicultural, només has de venir una tarda per veure-ho. El primer any vam fer una festa d’un dia per celebrar l’aniversari i aquest n’hem fet tres setmanes, així que et pots imaginar la bogeria que ha estat muntar això. Per sort som una gran família i ha estat meravellós, ha vingut gent de tot arreu a punxar, i també DJs del barri. El 15 de juliol vam fer 15 hores de DJ sense parar, un All Star DJ. Esperem seguir com estem durant molt més temps, i sobretot, no deixar mai de fer culte al vinil i a la música.

Com vas decidir ser bomber?
Em ve de família, el meu pare era bomber i jo jugava a voleibol amb l’equip dels fills de bombers, a “balonvolea”, es deia en aquell temps, mentre estudiava Electricitat a l’Escola Industrial. Vaig entrar-hi per oposicions l’any 1974, a la caserna de l’Eixample i després vaig estar dotze anys a la caserna del carrer Lleida, que van ser formidables per mi perquè estava molt vinculat al barri i quan anava a fer un servei tothom em coneixia.

Ens podries explicar alguna anècdota de la teva trajectòria a la caserna del carrer Lleida?
Doncs en tinc moltes d’anècdotes, però hi ha una que em va impactar molt, l’incendi de l’edifici Autopistas de la plaça Gal·la Placídia. Tenia vint-i-una plantes i van cremar les últimes, jo vaig pujar amb dos companys i quan érem a dalt vam veure que no estava ben feta la instal·lació perquè arribés l’aigua. Ens van comunicar que hi havia una família a dalt de tot, a la planta vint-i-una. Hi vam pujar i ens van ordenar baixar perquè el foc ens estava acorralant a la planta dinou. Vam haver de deixar la família allà, tot i que després vam saber que havien pogut sortir. I nosaltres vam baixar com vam poder, deixant les ampolles allà mateix i saltant tres o quatre esglaons entre el foc. Em van nomenar sergent després d’aquest incendi.

Deu ser molt dur anar a casa després de dies així.
Sí, sí, necessites un bon equip i no pots donar res per segur, cada incendi és diferent. En una altra ocasió vaig estar ben a prop de morir, quan es va incendiar un vaixell ple de bales de cotó. Feia tres o quatre anys que havia entrat a Bombers i vam anar cap al port, vam obrir una comporta del celler de càrrega del vaixell i es va alliberar CO2 sense avisar, i jo no tenia posada la màscara de l’equip respiratori. Llavors, vaig començar a baixar les escales i, de sobte, vaig perdre el coneixement. Per sort, els companys em van agafar a temps, perquè, si no, ja queia avall. Vaig estar una temporada que ho revivia tot al llit quan dormia.

També hi deu haver una part positiva, es comenta que el dia que feies cinquanta anys vas salvar la vida a un nadó, com va anar això?
Sí que n’hi ha. Això que comentes, jo el 28 de setembre faig anys i quan feia els cinquanta vam anar a un incendi del carrer Ferlandina. Quina fumera hi havia… Jo vaig pujar a dalt sense saber el que cremava ni el que hi havia, i una veïna de sobte em va dir que hi havia nens. Estava en una habitació fosca i tenia una llanterna i anava palpant, i, de sobte, dic: “hòstia, un bressol”. Fico la mà i hi havia un nadó, me’l vaig ficar dins l’armilla i el vam recuperar. Anys després, quan em vaig jubilar, els companys em van regalar una estatueta que era un bomber amb un nadó en braços.

I suposo que també heu passat moments divertits a la caserna del carrer Lleida. 
I tant! Un munt. Hi va haver un incendi de matinada i, un cop a fora, ens vam adonar que ens faltava un company. De cop i volta, quan ja estàvem quasi apagant el foc, veiem al bomber que venia corrent. No havia sentit la sirena i vam marxar sense ell. Quan va arribar, estava exhaust…

I a banda de bomber de professió, ets president de la penya Blaugrana Les Tres Xemeneies, veritat?
Doncs sí. Estant jubilat encara m’hi dedico més i gaudeixo dels moments amb els companys de la penya. A més, també anem a la Mostra d’Entitats del Poble-sec i el que estem fent és anar-nos involucrant al barri.

D’on et ve l’esperit associacionista?
Bé, jo vaig néixer aquí, al carrer Mata, i recordo de petit que quan venia l’estiu tots els veïns i veïnes sortien al carrer amb les seves taules i les seves cadires i sopaven, feien les revetlles i portaven orquestres. Anys més tard jo vaig començar a portar la Comissió de Festes de Mata-Piquer i anava a l’Associació de Veïns, que estava aquí al carrer Cabanes, i amb la gent que hi participava vam muntar la penya l’any 2009, quan el Barça funcionava bé.

I ara, encara que el Barça no vagi tan bé, us hi continueu trobant?
Clar, l’important de la penya barcelonista és tenir un lloc i un moment per veure’ns tots plegats i celebrar cada any que anem passant. Jo sempre que puc baixo i miro d’arreglar algunes coses, per exemple, el tema de poder ser soci o el manteniment de les quotes del Barça, tot va per internet i hi ha molta gent que no sap fer-ho i que se l’ha d’ajudar.

Què en pensa la penya del trasllat a l’Estadi Lluís Companys?
No ho sé… serà un merder impressionant. Estarà ple de cotxes, van dir que posarien una llançadora des de plaça Espanya, però això té molt poca capacitat, i l’Estadi també. Bé, res pot comparar-se amb la capacitat del Camp Nou, però… jo no ho veig clar.

I ara, que ja fa uns anys que estàs jubilat després d’una vida frenètica, què fas en el teu dia a dia? 
Moltes coses, jo no m’avorreixo gens. Entre la Penya, la Festa Major i l’Associació de Veïns… no em puc queixar. I també tinc dos grups de bombers amb qui anem a esmorzar de tant en tant i ens posem al dia de com va tot. La meva dona sempre em diu que no sé parar quiet i té força raó.

Qui és en Peyu?
És una de les preguntes més complicades que m’han fet. Soc humorista, em dedico a intentar arrancar projectes i passar-m’ho bé fent la meva feina; que és fer riure a la gent. Això ho vehiculem a través de la ràdio, la televisió, el teatre… I després tinc altres projectes com per exemple fer formatge. No sé ben bé què soc, però oficial podríem dir que humorista.

Com neix el projecte d’’El búnquer?
El búnquer va sorgir del mateix espai on es roda el programa. Aquest espai està just al costat d’on gravàvem Bricoheroes amb en Jair. Això abans era un niu de merda, més merda de la que encara hi ha, i sempre dèiem que havíem d’aprofitar aquest espai. Jo feia temps que tenia ganes de fer ràdio clandestina, perquè a vegades sembla que l’entorn polític i social et trasllada a l’època clandestina i franquista. Com abans que havíem de fer coses d’amagat. Llavors pensàvem que estaria bé fer algun programa des d’algun lloc així que no se sap ben bé on és, des de la clandestinitat. Amb aquesta idea, en aquest espai, doncs va sortir.

L’humor respon a la necessitat de despertar la crítica a la nostra societat?
Els humoristes tenim un deure, i tota la gent que ens escolta, o la gran majoria, busca que fem riure… però també anar més enllà. Fer riure per fer riure no serveix de res, és important poder “colar” també alguns missatges i fer reflexionar. Més que explicar la teva manera de veure el món, es tracta de poder-se qüestionar algunes coses.

I fer humor en català? Què implica?
Aquesta és una pregunta que només ens fem al nostre país: vostè perquè parla la seva llengua? Doncs perquè és la meva. I sí que és veritat que de les coses que em sento més orgullós amb El búnquer és haver arribat a un públic molt heterogeni, perquè ens escolta un públic molt divers i de moltes edats diferents, però especialment nanos molt joves de vuit, deu o dotze anys que s’han aficionat a escoltar el programa. Em sento orgullós d’això perquè, en primer lloc, consumeixen contingut en català i no ho deixem tot en mans de youtubers castellans, que més que castellans a mi em preocupa el contingut banal que fan.

Arrelament amb el territori. L’humor de poble és millor?
No hi ha un humor millor o pitjor, però és interessant que s’expliqui el país des dels diferents punts de vista que hi ha. El país per petit que sigui és molt gran, i hi ha gent molt diversa. La indústria audiovisual està tota, o gairebé tota, centralitzada a Barcelona i, per tant, és lògic i natural que la majoria dels punts de vista siguin més centralistes en aquest sentit. Però que hi hagi productes com ràdios públiques fora de Barcelona crec que és interessant, per la mateixa ràdio més enllà del que es faci. I crec que això la gent ho nota, el segell propi que tenim amb els productes que fem des del Corral de l’Humor, que és la productora que tenim.

Disposar d’una productora amb segell propi fa que pugueu estirar una mica més els límits de l’humor?
Els límits de l’humor, desgraciadament, en la societat en la qual estem són iguals per a tots. I al final no ens hem d’oblidar que l’humor serveix per qüestionar coses. Crec que a vegades ens estem equivocant una mica amb allò que considerem políticament correcte, i amb la visió de què només hem d’atacar sempre cap amunt. Òbviament, està bé atacar als grans estaments socials, com l’Ibex-35, l’església i a tots els qui han dominat el “cotarro” sempre. Però tampoc ens hem d’oblidar de poder-nos riure dels petits, i nosaltres els primers.

Som massa políticament correctes els catalans?
No crec que sigui una cosa exclusiva dels catalans, crec que és una tendència general de la societat. Ens han venut una mena de modernor, i sobretot a la gent jove, que em fa molta por que els hi estan intentant inculcar una visió de ser respectuosos amb tothom. I m’explico. Perquè hi estic totalment d’acord, però crec que hem de ser curosos a nivell de legislació, de tarannà i de tracte i converses, però l’humor ha d’anar per uns altres camins.

I quan algú s’ofèn, o sorgeixen polèmiques, com les gestioneu?
És complicat, i ho vas fent com pots. Hi ha un exemple molt clar. En un capítol del final de la segona temporada de Bricoheroes, en Jair i jo, junt amb l’equip, reflexionem sobre la paritat del programa, perquè l’estàvem fent dos tios. En un capítol final sortia una noia vestida amb biquini i talons, a entregar-nos un diploma al programa menys paritari de la història de Catalunya. Amb això emulàvem una mica el que passa a la Fórmula 1–que és fastigós–, perquè és una imatge denigrant de la dona. I aquest gag va acabar a una compareixença del parlament i tot, i el gag no busca riures de les dones, en cap cas!, el que busca és trobar algú mínimament intel·ligent a l’altra banda, que pensi: “hòstia, obrim el debat de per què avui en ple segle XXI encara hi ha premis on surten dones amb biquini”. La crítica és aquesta.

L’objectiu de l’humor busca també fer crítica i reflexió?
A veure, l’objectiu principal de l’humor és que la gent s’ho passi bé. Perquè si només reflexionem, estem fent filosofia. Però la crítica i la reflexió també formen part d’un dels nostres objectius, mentre fem riure. Més enllà dels projectes televisius, quan creem un espectacle, una de les filosofies que apliquem és que la gent marxi diferent de com han entrat. La gent ha d’haver rigut, però també s’ha d’haver endut alguna cosa.

On podem veure en Peyu pròximament?
Ja hem anunciat que farem quarta temporada d’El búnquer, i a més a més, anirà acompanyada d’una gira per diversos teatres de Catalunya. També m’ha fet molta il·lusió tornar, aquest passat mes de juliol, a Barcelona amb L’Il·lusionista, amb sis funcions al Teatre Coliseum. La primera temporada va ser un èxit, i aquesta segona també ho ha estat!

REGINA RIGAU (El Monocle)