Com va començar la seva passió pel món de l’espectacle?
Des de petit m’ha agradat fer riure la gent, però no sempre vaig saber que em volia dedicar al món de l’espectacle. Vaig començar estudiant altres professions, però aviat em vaig adonar que no m’apassionaven. A més, la meva mare va ser una influència molt important per a mi, ja que sempre em deia: “Dedica’t a allò que realment t’agradi”. Desafortunadament, el meu pare va morir quan jo tenia 14 anys i, després d’aquell esdeveniment, la meva mentalitat va canviar. Em vaig adonar que la vida és curta i que havia de gaudir a cada moment. Just en aquells moments tan difícils, vaig veure un espectacle i el meu cor em va dir: “En el món de l’espectacle es troba el teu camí”.

Com van ser els seus inicis?
De jove treballava al carrer, fent espectacles ‘‘a la gorra’’. Afortunadament, mai em va faltar feina perquè també feia shows en festes privades. Amb el temps, vaig conèixer un home de Barcelona que em va oferir viatjar per tota Europa per veure tota mena d’espectacles. En aquella època vaig aprendre moltíssim. Mentre viatjava, se’m va acudir la idea de viure a Barcelona; i sí, això vaig fer (riu). Sempre camino amb la maleta a la mà, però a Barcelona resideix la meva ànima.

Per què va escollir viure a Barcelona?
És una ciutat preciosa i molt pròxima. Estic enamorat de Barcelona.

Va escollir Barcelona per viure i el Poble-sec és el barri que ha donat vida al Palacio de la Magia. Com va sorgir la idea de dur a terme un projecte com aquest?
L’altre dia vaig llegir que “ni un pintor pinta sense saber ni un músic sap que farà la millor música. Tot i això, ambdós confien en ells mateixos”. Aquest va ser el meu pensament quan vaig decidir donar vida al Palacio. El vam crear l’any 2020, en plena pandèmia. En aquells moments tenia la necessitat de personificar la meva feina en un espai concret; en un teatre. Tothom pensava que estava boig per apostar en un projecte així en uns moments en què la incertesa era el protagonista arreu. A més, jo no tenia idea de com gestionar una empresa, però no m’importava perquè em volia “regalar” un somni. Mai he perseguit els diners, sinó el que més m’agrada fer, i per això sempre m’ha anat bé econòmicament. El Poble-sec és un barri artístic i amb molta vida cultural; era la millor opció per ubicar el Palacio.

Molts veïns del barri han vist els seus espectacles. Com valora l’acollida del veïnat?
Hi ha molta gent del barri que ve al Palacio i repeteix, ja que connecten amb valors com l’amor, l’empatia… Alguns veïns m’expliquen anècdotes dels seus fills, perquè els petits tornen feliços a casa després de l’espectacle. El públic del Poble-sec és, sense cap dubte, empàtic. Estic molt agraït a aquest barri i a la seva gent, de debò. Ara que soc lluny, perquè estic a Anglaterra de gira, trobo molt a faltar fer els shows al Palacio de la Màgia, ja que és un espai petit, on només pot haver-hi 59 persones. En aquests moments, estic fent espectacles per a 700 persones, i, sincerament, no té res a veure.

Què és el millor que li ha regalat el Palacio?
Tot, però hi ha una anècdota molt especial per a mi. Fa un temps, una dona ens va trucar per comprar 6 entrades. Vaig tenir el plaer de poder parlar per telèfon amb ella i em va comentar que era de Zanzíbar, però estava de vacances a Barcelona. Després de l’espectacle, tant la Natàlia com jo vam xerrar amb ella i la seva família. El resultat d’aquella conversa va ser que vam acabar treballant a Zanzíbar. Ara som molt amics. Tinc la sensació que el Palacio em posa pel camí a “àngels de la guarda”.

Vivim en uns moments on tot s’ha digitalitzat molt. Vostè seria capaç de fer la seva feina a través de plataformes com Tiktok i deixar de banda el públic?
En absolut. És meravellós tenir un milió de reproduccions, però res es pot igualar a la sensació d’estar acompanyat de la gent. L’energia que et donen les persones mai es podrà comparar amb la realitat digital. La pantalla no és capaç de generar química.

Per què la gent hauria de veure els seus espectacles?
Sembrem llavors d’amor i felicitat en la gent. El Palacio ofereix això: tu entres d’una forma i surts d’una altra. Fa un temps, ens va visitar una llar de persones grans, i no t’imagines com van gaudir. No et fas idea de com vam riure tots plegats. El Palacio està obert a tothom: petits, joves, grans… no importa l’edat perquè tothom té el seu espai. Això és el que fa d’aquest espai un lloc especial i únic.

Catalunya viu una emergència per sequera que no és nova. Quina diferència hi ha amb la sequera actual de la del 2008?
La intensitat. Giro la pregunta, i et diré no només les diferències… sinó allò que tenen en comú: el que ens diu la ciència, i que tenen en comú, és que sequeres com la del 2008 i com l’actual, seran cada cop més freqüents. Per tant, es donaran cada menys temps de marge entre l’una i l’altra, i seran més intenses. Una mica aquesta és la consideració que hem de tenir en compte. En conseqüència, quan vulguem batallar contra la sequera, el que hem d’intentar fer és anar a atacar les seves causes, que també són comunes en aquest sentit. I això és bàsicament reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Quins nivells podria arribar a tenir aquesta sequera en la nostra vida quotidiana en un futur pròxim?
Des del passat 11 de març ja hi ha set municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona que han reduït la pressió de l’aigua. Per tant, surt menys aigua de l’aixeta quan la necessiten. Actualment, ja estem produint aigua de dessaladora, això vol dir que l’energia que estaria disponible per a la societat, l’hem de destinar a treure sal de l’aigua del mar per tal de poder-la utilitzar per a usos civils. En conseqüència, òbviament que ens està afectant. Potser no te n’adones tu o en Pere o en Mohamed, o en Josep o en José o la Maria, però òbviament en l’àmbit social ens està afectant ja.

El govern va declarar algunes mesures, algunes restriccions, però totes sempre tenien aquesta lletra petita: les restriccions han de ser per a tots?
A mi m’agrada explicar que Catalunya és un país ben normal, no? Té coses que ens fan diferents, però com a norma general són bastant normals i, per tant, les desigualtats que afecten molts països, a Catalunya també l’afecten. En alguns casos més que d’altres. Per tant, les desigualtats econòmiques també, i les desigualtats en els usos de recursos, que estan molt vinculades a les desigualtats econòmiques, també ens afecten. En aquest sentit, el que tindria certa lògica és que aquells que estan utilitzant més recursos hagin de patir més les conseqüències de l’ús d’aquests recursos. I això a vegades ens pot costar d’entendre.

I amb els agricultors?
Amb els agricultors és evident. Tens una economia agrícola que és molt més dependent dels ecosistemes. Això ens ho porta dient la ciència des de l’any 1992, fins i tot abans… als 80 llargs, quan es crea l’IPCC; ens diu que els que depenguin més dels ecosistemes, patiran més les conseqüències del canvi climàtic. Per tant, que si la teva indústria es basa en l’ús de l’aigua, el dia que no hi ha aigua a conseqüència d’aquests canvis estructurals en el clima, patiràs més que si la teva indústria no depèn de l’aigua o té menys dependència de l’aigua.

Què hem de fer com a societat?
Jo penso, ara des d’una postura política i, per tant, no científica, que hem d’intentar establir mesures per tal de pal·liar els efectes sobre aquelles persones més vulnerables al canvi climàtic, amb ajudes. I no només amb ajudes de diners, sinó amb ajudes per intentar adoptar mesures que ens adaptin a aquesta nova realitat, on la sequera serà més freqüent i més intensa.

Parlaves d’aquest combat polític. Hem d’entendre el canvi climàtic com un combat amb ideologia política?
El canvi climàtic és un fenomen biofísic que té conseqüències polítiques. I que, per tant, com qualsevol fenomen que té causes i conseqüències polítiques, les hem d’intentar abordar. Cadascú intentarà fer una proposta en la seva línia i avui en dia en tenim moltes. En l’àmbit internacional tenim el que anomenem el capitalisme verd, tot i que segurament es podria utilitzar un altre nom. Perquè el Green Deal, s’anomena capitalisme verd, però segurament és una postura molt socialdemòcrata. També tenim altres postures, com pot ser el decreixentisme, pot ser també postures com el post desenvolupament. Per tant, hi ha moltes postures polítiques.

I el decreixement, per què és un concepte que genera tantes reticències, quan al final és un concepte molt físic? És una cosa inevitable que acabarà passant.
Genera reticències per molts motius. Una és perquè suposa un canvi de paradigma absolut del sistema econòmic i, per tant, és normal que com a mínim generi dubtes. De fet, jo crec que fins i tot és legítim que generi no només dubtes, sinó contestació. Perquè el nostre model de benestar es basa en el fet que hi hagi un cert creixement.

Es pot lluitar contra el canvi climàtic dins del sistema capitalista?
No tinc clar que es pugui donar una resposta absoluta a això. Bàsicament perquè el capitalisme es caracteritza per la seva capacitat de mutar en el temps i d’adaptar-se. Alguns autors, com Jeremy Rifkin, et diran que el capitalisme, ben dominat i ben regulat, pot ser un aliat en la lluita contra el canvi climàtic. Més que en la lluita contra el canvi climàtic, en la lluita per la descarbonització de l’economia. Altres autors com Jason Hickel, per exemple, et diran que ni de broma. Que si no tens un canvi de model, serà impossible.

Quina opció prefereixes?
Hi ha una autora que m’agrada recomanar especialment, que és la Kate Raworth, que va ser professora a la Universitat d’Oxford, i és una persona molt compromesa amb la lluita contra les desigualtats; que ens parla d’un concepte que és l’economia del dònut. La seva perspectiva és que hem de tenir tant creixement com sigui possible, però no hem de ficar el creixement per sobre la protecció del medi ambient. Per tant, si és possible créixer, creixem. Perquè el creixement, no ens enganyem, té coses positives, en termes socials especialment. Ara, si no és possible, no. Hem de tenir clar que juguem dins d’uns límits.

Esteve Vallmajor Diez de Andino
El Monocle