Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Carles Cardona: “Continuem creixent dia a dia sense oblidar els nostres orígens”

Carles Cardona (Barcelona, 1977) és entrenador i president del Club Bàsquet Sant Antoni-Poble Sec (CB SAPS), que enguany celebra el seu 20è aniversari. El passat 25 de setembre el club va celebrar l’acte de presentació oficial dels equips a la pista poliesportiva de les Tres Xemeneies, cosa que va suposar el tret de sortida d’una temporada plena d’esdeveniments per celebrar els vint anys d’història del club. Després de deu anys al capdavant del club Cardona fa una valoració de la seva història, de l’esport, la família i el compromís amb el barri.

Publicat

on

Vint anys d’història passen molt de pressa, com va néixer el club?
La història del club comença a principis de juliol de l’any 2003 quan després d’una reestructuració de la secció de bàsquet de l’Escola Pia de Sant Antoni, els equips en edat no escolar queden exclosos de l’organigrama esportiu de l’escola. És en aquell moment quan algunes de les persones que havien format part d’aquells equips, com jugadors, entrenadors i pares, decidim unir forces i engegar un projecte que, a diferència de l’anterior, gaudiria de plena autonomia en la seva gestió i quedaria definitivament desvinculat de l’escola.

Va ser començar de zero, doncs.
Com tots els inicis, aquells van ser uns mesos durs i complicats. Sense una estructura jeràrquica definida, uns equips desmembrats i sense una pista de joc on poder entrenar i competir, feien que el futur esdevingués com a mínim complicat. No obstant això, i gràcies a la voluntat de la junta i de tot un col·lectiu de jugadors, entrenadors, pares i amics, vam aconseguir tirar-ho endavant i a la temporada 2003-2004 naixia oficialment el Club Bàsquet Sant Antoni.

Per què vau incorporar l’any 2012 el Poble-sec al nom del club?
Nosaltres érem de Sant Antoni, però jugàvem al Poble-sec. La pista poliesportiva les Tres Xemeneies va passar a ser la nostra casa, i 5 equips van ser els primers a conformar l’estructura esportiva d’aquella primera temporada. Des d’aleshores, hem intentat fer-nos un lloc dins el barri, tant en l’aspecte esportiu com en el social i cultural. A finals de juny de 2012 el club passa a anomenar-se Club Bàsquet Sant Antoni-Poble Sec (CBSAPS), un any després que jo m’incorporés com a president, i comencem a treballar en un projecte de bàsquet diferent, no només en l’àmbit esportiu, sinó amb la voluntat d’impulsar els valors socials i educatius com a esport d’equip. Era com retornar el que ens havia donat el barri, era gairebé una obligació canviar el nom, i va ser un encert.

I com portes la presidència?
Jo he vist néixer el club, forma part de la meva vida. Soc un boig del bàsquet, i evidentment és cansat, perquè ja queda poca gent que va començar el projecte i tot va canviant, però és una responsabilitat que m’agrada assumir. Sobretot perquè a casa també tinc suport de la meva dona i de les meves filles, una és jugadora. Al final és molta feina no remunerada, i, si no t’ho estimes, no hi tens gaire a fer.

Fa uns dies vau celebrar l’acte de la presentació d’equips i de celebració del 20è. Com es presenta la temporada? 
Com a president i membre del club veig la temporada amb goig, perquè penso en què quan vam començar no sabíem on pararíem, ni si això seguiria, i avui dia tots els equips estan treballant per mantenir-se o pujar de categoria. Teníem moltes ganes de fer la presentació d’equips perquè no la fèiem des de la pandèmia, i aprofitant el 20è aniversari vam dir que faríem una festa sense estar-nos de res. Vam contractar una empresa que ens ho va organitzar tot, així nosaltres també podíem gaudir, i la veritat que vam quedar molt contents i els jugadors i jugadores han començat bé l’any. A més, aquesta temporada renovem equipació i això també fa club. Més endavant, potser al desembre, volem mirar de fer algun torneig a fora, un 3×3 a les Tres Xemeneies, tot i que no hem tancat res perquè ens centrem molt en el dia a dia.

La temporada 2021-2022 va començar amb un conveni amb el club SD Espanyol. Què va suposar pel club aquest acord?
Vam començar a parlar amb les Seccions Deportives de l’Espanyol abans de la pandèmia per veure quins objectius tenien ells i quins nosaltres, i vam veure que podíem establir un conveni de col·laboració que es basa en ser una mena de base de l’Espanyol.
Ells tenen els equips sèniors i nosaltres tenim categories inferiors, així els nostres sèniors juguen com a CB SAPS-SD Espanyol. La primera samarreta és blanc-i-blava, però els nostres colors de tota la vida són el negre i el vermell. Un cop al mes jugarem amb la samarreta del 20è aniversari, i a partir d’aquí continuarem amb la samarreta blanc-i-blava de primera equipació i la nostra de segona.

Va haver-hi conflicte amb els membres blaugranes? 
La gent va respondre molt bé, però era un dels dubtes que teníem. Fins i tot teníem algun pare que era molt culer i ens va sorprendre perquè ens va dir que el seu fill estava content amb el club i que l’havia viscut des de petit, així que tota decisió que prenguéssim li semblaria encertada. Hi ha de tot, gent de l’Espanyol que està molt contenta i gent del Barça que no tant.

Us mou l’estima pel club i el bàsquet, al cap i a la fi. 
Clar, el que no ha variat des dels nostres inicis són les ganes de continuar creixent dia a dia. Uns quants anys després, aquell projecte que l’any 2003 semblava una utopia, ara és una realitat. És veritat que al principi era tot molt més familiar i que la gent va arribant i marxant, però crec que de mica en mica hem tornat a crear una gran família entorn de l’esport. Al final, els mateixos valors que exigim als jugadors són els que tenim com a club.

Entrevistes

Dídac Amat: “Sequeres com la del 2008 i com l’actual, seran cada cop més freqüents”

Dídac Amat afirma que en la seva vida no hi va haver cap punt d’inflexió que li provoqués passar a interessar-se i conscienciar-se cada vegada més pel clima. De fet, explica que ha sigut el propi model educatiu el que l’ha ajudat a entendre que estem vivint una crisi climàtica i ambiental molt forta. “Òbviament, a mi, com a qualsevol altre, m’ha afectat”, destaca. Una conscienciació que l’ha portat a estudiar a quin futur s’enfronta el país i de quines eines disposem.

Publicat

on

Per

Catalunya viu una emergència per sequera que no és nova. Quina diferència hi ha amb la sequera actual de la del 2008?
La intensitat. Giro la pregunta, i et diré no només les diferències… sinó allò que tenen en comú: el que ens diu la ciència, i que tenen en comú, és que sequeres com la del 2008 i com l’actual, seran cada cop més freqüents. Per tant, es donaran cada menys temps de marge entre l’una i l’altra, i seran més intenses. Una mica aquesta és la consideració que hem de tenir en compte. En conseqüència, quan vulguem batallar contra la sequera, el que hem d’intentar fer és anar a atacar les seves causes, que també són comunes en aquest sentit. I això és bàsicament reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Quins nivells podria arribar a tenir aquesta sequera en la nostra vida quotidiana en un futur pròxim?
Des del passat 11 de març ja hi ha set municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona que han reduït la pressió de l’aigua. Per tant, surt menys aigua de l’aixeta quan la necessiten. Actualment, ja estem produint aigua de dessaladora, això vol dir que l’energia que estaria disponible per a la societat, l’hem de destinar a treure sal de l’aigua del mar per tal de poder-la utilitzar per a usos civils. En conseqüència, òbviament que ens està afectant. Potser no te n’adones tu o en Pere o en Mohamed, o en Josep o en José o la Maria, però òbviament en l’àmbit social ens està afectant ja.

El govern va declarar algunes mesures, algunes restriccions, però totes sempre tenien aquesta lletra petita: les restriccions han de ser per a tots?
A mi m’agrada explicar que Catalunya és un país ben normal, no? Té coses que ens fan diferents, però com a norma general són bastant normals i, per tant, les desigualtats que afecten molts països, a Catalunya també l’afecten. En alguns casos més que d’altres. Per tant, les desigualtats econòmiques també, i les desigualtats en els usos de recursos, que estan molt vinculades a les desigualtats econòmiques, també ens afecten. En aquest sentit, el que tindria certa lògica és que aquells que estan utilitzant més recursos hagin de patir més les conseqüències de l’ús d’aquests recursos. I això a vegades ens pot costar d’entendre.

I amb els agricultors?
Amb els agricultors és evident. Tens una economia agrícola que és molt més dependent dels ecosistemes. Això ens ho porta dient la ciència des de l’any 1992, fins i tot abans… als 80 llargs, quan es crea l’IPCC; ens diu que els que depenguin més dels ecosistemes, patiran més les conseqüències del canvi climàtic. Per tant, que si la teva indústria es basa en l’ús de l’aigua, el dia que no hi ha aigua a conseqüència d’aquests canvis estructurals en el clima, patiràs més que si la teva indústria no depèn de l’aigua o té menys dependència de l’aigua.

Què hem de fer com a societat?
Jo penso, ara des d’una postura política i, per tant, no científica, que hem d’intentar establir mesures per tal de pal·liar els efectes sobre aquelles persones més vulnerables al canvi climàtic, amb ajudes. I no només amb ajudes de diners, sinó amb ajudes per intentar adoptar mesures que ens adaptin a aquesta nova realitat, on la sequera serà més freqüent i més intensa.

Parlaves d’aquest combat polític. Hem d’entendre el canvi climàtic com un combat amb ideologia política?
El canvi climàtic és un fenomen biofísic que té conseqüències polítiques. I que, per tant, com qualsevol fenomen que té causes i conseqüències polítiques, les hem d’intentar abordar. Cadascú intentarà fer una proposta en la seva línia i avui en dia en tenim moltes. En l’àmbit internacional tenim el que anomenem el capitalisme verd, tot i que segurament es podria utilitzar un altre nom. Perquè el Green Deal, s’anomena capitalisme verd, però segurament és una postura molt socialdemòcrata. També tenim altres postures, com pot ser el decreixentisme, pot ser també postures com el post desenvolupament. Per tant, hi ha moltes postures polítiques.

I el decreixement, per què és un concepte que genera tantes reticències, quan al final és un concepte molt físic? És una cosa inevitable que acabarà passant.
Genera reticències per molts motius. Una és perquè suposa un canvi de paradigma absolut del sistema econòmic i, per tant, és normal que com a mínim generi dubtes. De fet, jo crec que fins i tot és legítim que generi no només dubtes, sinó contestació. Perquè el nostre model de benestar es basa en el fet que hi hagi un cert creixement.

Es pot lluitar contra el canvi climàtic dins del sistema capitalista?
No tinc clar que es pugui donar una resposta absoluta a això. Bàsicament perquè el capitalisme es caracteritza per la seva capacitat de mutar en el temps i d’adaptar-se. Alguns autors, com Jeremy Rifkin, et diran que el capitalisme, ben dominat i ben regulat, pot ser un aliat en la lluita contra el canvi climàtic. Més que en la lluita contra el canvi climàtic, en la lluita per la descarbonització de l’economia. Altres autors com Jason Hickel, per exemple, et diran que ni de broma. Que si no tens un canvi de model, serà impossible.

Quina opció prefereixes?
Hi ha una autora que m’agrada recomanar especialment, que és la Kate Raworth, que va ser professora a la Universitat d’Oxford, i és una persona molt compromesa amb la lluita contra les desigualtats; que ens parla d’un concepte que és l’economia del dònut. La seva perspectiva és que hem de tenir tant creixement com sigui possible, però no hem de ficar el creixement per sobre la protecció del medi ambient. Per tant, si és possible créixer, creixem. Perquè el creixement, no ens enganyem, té coses positives, en termes socials especialment. Ara, si no és possible, no. Hem de tenir clar que juguem dins d’uns límits.

Esteve Vallmajor Diez de Andino
El Monocle

Continua llegint

Entrevistes

Paco Lobatón: “Set de cada deu casos els vam resoldre”

Francisco de Asís Lobatón Sánchez de Medina, més conegut com a Paco Lobatón (Jerez de la Frontera, 1951) és reconegut per la seva entrega i tasca en programes de recerca i cerca de persones desaparegudes. Va aconseguir gran notorietat als anys noranta com a conductor del programa ‘Quién sabe dónde’. Actualment, continua present a través de la ràdio; a RNE 5, on presenta ‘Diario de Ausencias’. Tot i això, també és una peça clau dins la fundació QSD, que rep el nom de les sigles del conegut espai de televisió que va presentar durant sis anys.

Publicat

on

Moltes persones coneixen la seva vida i trajectòria, però pocs saben que vostè es va exiliar a l’època de Franco…
(Riu) tens tota la raó. Quan era jove, a part de ser granger, tenia un vincle molt proper amb la ràdio i el teatre. Tot i això, vaig estudiar ciències polítiques perquè no hi havia cap facultat de periodisme en aquella època. Recordo que aquells anys eren molt intensos a causa de la dictadura. Un dia, a una assemblea de mestres em va apuntar amb una pistola un dels agents de la Brigada Político-Social. Em vaig exiliar a Ginebra, on es reunia una comunitat d’emigrants espanyols. Foren moments difícils, però em va fascinar perquè jo lluitava per aconseguir una societat lliure.

Quan va tornar a Espanya, va estudiar comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona. En aquella època, imaginava treballar a la televisió?
No, en absolut. Mai vaig imaginar ni contemplar la televisió. Tot va ser gràcies a Pilar del Río. Tots dos érem solidaris amb el moviment sindical pels treballadors i ens passàvem contactes sempre. Un dia, ella va fer un salt: de la ràdio a la televisió. Concretament va començar a treballar a TVE (Televisió Espanyola). Hi va haver un moment, durant els anys vuitanta, que em va comunicar que hi havia una vacant al Telediario. Vaig fer una prova i em vam acceptar. Després d’això va venir Quién sabe dónde…

Quién sabe dónde’, un programa que era líder en audiències. Quan et van comunicar que series tu el presentador?
Quan vaig tornar a Madrid, de nou vaig treballar a la ràdio. Un dia, Jesús Ortiz em va dir de presentar el programa. Vaig estar 24 hores rumiant, i finalment em vaig dir: “Endavant, Paco”. Quién sabe dónde va agafar la referència d’un programa italià, Chi l’ha visto? No es va fer plagi, però va ser una referència en tot moment.

Sovint parla del paper dels periodistes. Avui dia molta gent tracta les desaparicions a través de les xarxes socials. Considera que només un periodista pot comunicar un fet així?
Nosaltres quan fèiem el programa convidàvem a tothom a conèixer el que succeïa. El paper era centralitzador, conciliador… Les coses actualment ja no funcionen així perquè s’han barrejat les històries privades amb la publicitat. Moralment no hi ha gent capacitada. Aquesta “responsabilitat de comunicació”, sobretot si és de caràcter sensible, hi ha gent que no és capaç de fer-la.

Què opina de la gestió duta a terme respecte el succés de l’Álvaro Prieto, que va ser trobat sense vida a l’octubre i el cos del qual va ser capturat per les càmeres de televisió?
El petit Gabriel, l’Álvaro Prieto, la Diana Quer… són casos que responen a l’especialització dels mitjans de comunicació, que han fet que prevalgui el sentit de l’espectacle sobre el principi de la informació i la responsabilitat. Ara el que importa són les audiències ja que aporten beneficis econòmics. Cal destacar que aquests mateixos mitjans de comunicació tenen una funció pública malgrat tenir empreses privades al darrere. Qui paga la publicitat?, nosaltres, els consumidors. No tot s’hi val en aquest món, i el respecte és primordial.

És conscient que la seva vida ha tingut com a objectiu ajudar a milers de persones?
Sí, i dono les gràcies. Set de cada deu casos els vam resoldre, i, afortunadament, la majoria de les persones les trobaven amb vida. A plató presenciàvem la retrobada amb la família. Nosaltres treballàvem molt per a que no fos una cosa desproporcionada o un espectacle. Considero que mai ens vam excedir.

Quan parla sobre aquestes retrobades s’emociona molt. Què suposava per a vostè presenciar un fet així?
Era com un tastet de felicitat. A mi m’emocionaven molt aquestes històries, però tenia un estricte control respecte al meu sentiment personal. Considero que no hem de superposar les emocions personals, ho hem de meditar tot a cada moment. Quan un cirurgià té a les seves mans la vida d’una persona, abans d’entrar al quiròfan pren consciència del nivell de la situació. El mateix ha de fer un periodista quan fa front a la desaparició d’una persona.

El 9 de març, dia internacional de la persona desapareguda, es va emocionar mentre feia el seu discurs. Per què?
Em vaig emocionar perquè vaig dir “fins al final”. Quan ets jove no veus final, però ara soc conscient que cada cop em queda menys. Jo he acompanyat a la família de Cristina Bergua, i junts ens hem acompanyat pel camí de la vida. Plegats ens hem fet grans. Això que sento és un compromís de per vida. He après tant i tan bé… que estic molt feliç.

“Què farem sense Paco Lobaton?”, una frase recurrent entre el públic i els familiars de desapareguts.
(Riu) Mai parlen a la persona famosa. No em diuen Lobatón ni “senyor Lobatón”. Sempre em diuen “gràcies per la teva feina”. Reconeixen la feina feta en comptes de l’èxit, i això és meravellós. M’encantaria viure molt més i continuar recorrent camí. Amb la fundació hem aconseguit fer possible el CND (Centre Nacional dels Desapareguts), millorar la determinació i actuació dels cossos de seguretat de l’estat… tot i això, ens queda molt a fer. Vull continuar viu per veure-ho.

Continua llegint

Entrevistes

Gerard Jofra: “Fer la pel·lícula i sentir-me escoltat m’ha estalviat molts diners en psicòlegs”

El Gerard Jofra Alcaide (Barcelona, 1969) ha estat gran part de la seva vida dedicant-se en cos i ànima a homenatjar la figura dels seus pares, l’Eugenio Jofra i la Conchita Alcaide. Ara, que ja té més de 50 anys, ha conegut la seva vocació: comunicar-se amb el públic explicant acudits i anècdotes. Dos dies a la setmana, dilluns (20 h) i dissabte (23 h), puja a l’escenari del Cafè-Teatre LLantiol, on el seu pare va gravar un dels seus coneguts cassettes, per realitzar l’espectacle ¿Hay alguien?.

Publicat

on

El cognom Jofra li perseguirà tota la vida. És senzill conviure amb la famosa frase de “fill de…”?
Ser fill de l’Eugenio no ha estat senzill. Avui dia em resulta més difícil fins i tot, ja que el meu treball consisteix en pujar a un escenari i explicar acudits, com ho feia el meu pare. Sempre existeix la comparança entre els dos, però ni imito ni competeixo amb ell perquè d’Eugenio només n’hi ha hagut un.

Ser còmic no és fàcil. Què succeeix quan vostè es troba en un moment de complexitat a la seva vida personal i ha de fer l’esforç per fer riure als altres? 
És duríssim. No tot són flors i violes, i potser ara estic davant d’un dels moments més difícils de la meva vida. Malgrat això, quan pujo a un escenari tinc la sensació de curar-me. L’humor m’ha salvat la vida. Amb dotze anys jo acompanyava el meu pare arreu, i ell sempre em deia: “Seu aquí i calla”. Vaig contemplar com molts còmics tenien milers de problemes, però quan pujaven a un escenari es transformaven; i observar-ho ha estat una de les coses més maques que he viscut.

Ja de petit volia ser còmic?
Uf, en absolut (riu). Quan era jove volien que fos torero o futbolista, però no va ser així. He estudiat moltes carreres, i mai n’he acabat alguna. Afortunadament, el meu camí ha estat fer la carrera de la vida, que significa ser artista.

Amb la pel·lícula ‘Saben aquell’, que tracta sobre la vida del seu pare, ha pogut retrobar-se amb el seu passat. Va ser fàcil? Quin consell li donaria al petit Gerard? 
Fer la pel·lícula i sentir-me escoltat m’ha estalviat molts diners en psicòlegs. No ha estat fàcil tornar a viure determinades situacions, però m’ha ajudat a sanar moltes ferides. Tant de bo pogués parlar amb el petit Gerard perquè li diria moltes coses; entre elles que escoltés més els consells del seu pare.

“Y llegó Eugenio y los hizo callar”, una frase de Pedro Ruiz. Vostè, Gerard, ha fet callar a algú?
El Gerard ha demostrat que hi ha molts Gerards. Soc fidel a mi mateix i la vida ho posa tot al teu lloc.

El documental ‘Imprescindibles-Eugenio: Blanco o negro’ mostra una faceta de la vida del seu pare desconeguda per a molts. Què hi ha de cert? Vostè sabia qui participaria en aquest documental?
Tothom qui va participar en el documental van sortir de la meva boca, excepte les amigues de la Conxi, que es van afegir. Vull aclarir una cosa: l’única persona que va conèixer realment al meu pare vaig ser jo. Al documental surt un dels seus primers mànagers, que no es va portar gaire bé amb l’Eugenio i la meva mare, parlant d’una forma que semblava que gràcies a ell el meu pare va arribar a ser qui era… en absolut va ser així. Ha parlat gent que no té idea de res. L’Eugenio va consumir drogues sis anys abans de morir, però darrerament mai ho havia fet, mai. Tot el que han dit és mentida. Per això he fet aquest llibre (el mostra) Eugenio, perquè la segona part del documental no és real.

Té algun projecte en ment?
Fa 23 anys que em dedico en cos i ànima a la vida dels meus pares. Finalment, ara ja sé qui soc. Per fi he conegut la meva identitat. M’he tret moltes pors, moltíssimes. El meu projecte és ser feliç i sentir-me realitzat. Amb 12 anys el meu pare em va preparar per ser el millor mànager del món, i sí, vaig aprendre moltes coses; però a mi no m’omplia res del que feia. Ara sí. Avui dia podria col·laborar a qualsevol programa, però mai faré telebasura. Participaria a GH VIP o Supervivientes, però només explicaria acudits i no em barallaria; i això no els hi serveix. Amb aquesta forma de ser passo més gana? Sí. Jo he tingut diners i no he estat feliç. Ara tinc menys i soc més feliç. Estar a dalt és molt fàcil, però a la inversa és molt dur i no tothom està preparat.

Tornaries a escollir aquesta vida?
La història de la meva vida rep sentit l’any 1991, quan el meu pare, que en aquells moments tenia 49 anys, em va dir: “Gerard et puc demanar un favor? Jo soc qui soc gràcies a la teva mare. Gràcies a ella soc home, pare i artista. Desafortunadament a ella, en vida, mai li vaig poder agrair. Per aquest motiu vaig pujar a un escenari el mateix dia que ella va morir. Vull que tu acabis el meu capítol, el darrer de la meva vida. Sé que ara no saps què hauràs de fer… però la vida t’ho mostrarà. Et demano un favor més, sigues bona persona i mai facis el que no t’agradaria que et fessin”. Recordo que jo no vaig entendre res en aquells moments, ja que era molt jove i només pensava en gaudir de la joventut. Però deu anys després de la mort del meu pare, vaig comprendre el seu missatge; i en aquell moment vaig començar a construir i fer tot aquest camí. Fa un temps, un amic em va dir: “Has perdut 23 anys de la teva vida”. En absolut. No he perdut 23 anys de la meva vida, he esperat tot aquest temps per aconseguir fer una cosa dificilíssima: pujar a un escenari.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024