Totes les exposicions tenen un edifici emblemàtic dins de l’esdeveniment, com ho va ser el Crystal Palace a Londres l’any 1851 o la Torre Eiffel a París el 1889. Així, doncs, el Palau Nacional volia tenir aquesta distinció; tot i que al principi estava previst que fos una edificació temporal.

El Palau Nacional havia de ser el punt més alt de la urbanització, que començava a la plaça Espanya; les característiques topogràfiques de Montjuïc proporcionaven que l’edifici, des del primer moment, produís un efecte d’imponent majestuositat.

El primer projecte de J. Puig i Cadafalch i G. Busquets, datat l’any 1917, però va ser desestimat pels canvis polítics de l’any 1923. Per aquesta raó el 18 de juliol de 1924 es dugué a terme un concurs públic amb nous criteris, i al final va ser el projecte d’Eugeni Cendoya i Enric Catà el que va aconseguir el primer premi dels nou projectes presentats.

La primera pedra va ser col·locada, en un acte oficial el 30 de juny de 1926, pels reis d’Espanya i les obres es van allargar fins a l’any 1929 a causa dels problemes estructurals que van aparèixer constantment. Entre aquests: les grans dimensions de la cúpula del Saló de Festes o Sala Oval, la qual es va resoldre amb una estructura metàl·lica i la millora dels materials utilitzats en la construcció.

Amb una planta de 15.000 metres quadrats i compost d’una cúpula central i dos cossos laterals, l’edifici ocupa una superfície de 32.000 metres quadrats. A més, a l’interior hi havia, formant part de l’ornamentació de l’edifici, una magnífica col·lecció d’art noucentista amb una gran proliferació d’escultures i pintures dels principals artistes de l’època.

Josep Guzmán (CERHISEC)

El 1700 va morir sense descendència el rei Carles II, darrer dels Àustria espanyols. Tanmateix, no es va oblidar de proposar com a successor a Felip de Borbó, net de Lluís XIV de França (i futur Felip V). Anteriorment, les potències europees havien pactat repartir-se els territoris espanyols de Flandes i Itàlia. Tanmateix, l’oposició històrica entre França i Anglaterra van fer esclatar el conflicte: si les corones de França i Espanya s’unien, seria una amenaça per a l’eix d’Anglaterra amb Àustria, els quals reivindicaven els seus drets successoris. Per aquesta raó, al final va esclatar un conflicte d’abast europeu a la península Ibèrica, Països Baixos, Alemanya i Itàlia. En aquest sentit, cal recordar que Catalunya ja havia sortit perjudicada en la guerra dels Segadors (1640-1659) quan, pel Tractat dels Pirineus, el Rosselló i quatre comarques més van passar a mans de França (allò que avui denominem Catalunya Nord).

Només un any després de la mort de Carles II, Felip V signa les constitucions catalanes a Barcelona. Però, amb els precedents que hi havia sobre la taula i l’experiència amb l’absolutisme borbònic francès, la majoria dels catalans es van posicionar al costat de l’Arxiduc d’Àustria. En aquest context, el 1705 els austriacistes catalans decideixen signar amb Anglaterra un pacte en suport al pretendent. Així, la flota de l’Arxiduc arriba a Barcelona el 22 d’agost, amb soldats anglesos, holandesos i austríacs; però topa amb l’oposició oficial filipista.

Malgrat això, els escamots austriacistes catalans i els aliats assetgen el castell de Montjuïc, fins a conquerir-lo, el 14 de setembre. En els combats per entrar a la ciutat, una canonada obre un forat a la muralla, pel portal de Sant Pau. Sembla que l’esvoranc roman al llarg dels anys i dona lloc a la denominació popular de la bretxa de Sant Pau, referint-se al tram final del carrer, tocant la Ronda. Així, el 22 d’octubre els austriacistes entren a Barcelona, l’Arxiduc, Carles III, jura les constitucions catalanes i és proclamat rei. Tant València, com Aragó i Mallorca se situen també del bàndol del pretendent. 

Però, l’abril de 1711, el germà de l’Arxiduc, Josep I, mor sense descendència i Carles és proclamat també emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Ara ja amb el nom de Carles VI; el flamant emperador decideix deixar Barcelona i marxar a Viena. Aquest fet desequilibra la política europea, i ara Anglaterra veu que, si l’emperador assumeix també la corona espanyola, tindrà el poder sobre Europa central i occidental. El resultat és que l’abril de 1713 signen el Tractat d’Utrecht, que acaba la guerra entre Castella i França i els aliats austriacistes.

Així, els catalans perden el suport dels aliats. Malgrat això, no es rendeixen i, durant 17 mesos Barcelona és assetjada per les forces borbòniques, fins a l’11 de setembre de 1714. Els antics drets i constitucions són eliminats i els regnes de la corona catalanoaragonesa es regiran pels de Castella. Entre altres coses, els decrets de Nova Planta imposen l’eliminació de la nostra llengua de l’ensenyament i de tot document de caràcter oficial.

De la batalla de Montjuïc de la guerra de Successió, ara fa 320 anys.

La porta d’entrada a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 era la plaça d’Espanya, amb la font commemorativa al centre. Aquesta obra de Josep Maria Jujol està formada per un estany central d’aigua de planta triangular que s’orienta en direcció a les sis vies que convergeixen a la plaça.

La columnata, també triangular, amb espais esfèrics per col·locar-hi grups escultòrics, representa els tres mars de la península Ibérica amb els seus principals rius: l’Ebre, amb els seus afluents, envia l’aigua al Mediterrani, mentre que el Guadalquivir i el Tajo ho fan a l’Atlàntic i uns petits rius ho fan al Cantàbric. Tots aquests rius estan representats per escultures de Miquel Blai.

A cada un dels vèrtexs superiors del triangle, amb escultures dels germans Oslé (Miquel i Llucià) s’hi representa l’Abundància, la Salut Pública i la Navegació com a símbol dels fruits que dona el mar. A cada cantonada del triangle hi ha una columna amb inscripcions que simbolitzen la Nació Espanyola, amb Ramón Llull, Santa Teresa de Jesús i Sant Ignasi de Loiola; la Proesa, amb Pelayo, Jaume I i Isabel la Catòlica i la Cultura amb Ausiàs March i Cervantes.

A la part superior de la columnata hi ha un peveter amb foc i tres Victòries de l’escultor Frederic Llobet que simbolitzen la Religió, les Arts i l’Heroisme com a base del sacrifici d’Espanya per la civilització.

El foc, com a contrapunt de l’aigua, així com tots el altres símbols, volen representar un poema d’arquitectura-escultura d’Espanya dins la plaça del mateix nom, tot i que durant la inauguració de l’Exposició la plaça d’Espanya encara no estava acabada. 

Josep Guzmán (CERHISEC)