Luis Cuenca (Navalmoral de la Mata, Cáceres, 1921 – Madrid, 2004). Fill i nét d’actors, els pares formaven part de la companyia de teatre Carrasco, fundada pels seus avis, amb la qual recorrien Espanya. En aquest món de còmics es va familiaritzar amb els escenaris des de ben petit. Des de la seva adolescència va començar a abordar tots els gèneres teatrals, i fins i tot va ser ballarí de claqué des dels primers temps de la postguerra. Aleshores es feia dir Tony Aster, i així es va iniciar a la revista com a boy de Celia Gámez. D’aquesta manera va començar la seva fructífera vinculació amb l’empresa de Matías Colsada, una relació que va durar més de quaranta anys i que, gràcies a la seva fesomia i el seu estil peculiars, el va catapultar a la popularitat com a còmic de revista i partenaire insubstituïble de les grans vedets del moment.
L’edat daurada de la revista
Amb elements de la sarsuela i el sainet, el cuplet i el music-hall, la revista es va erigir de seguida amb l’espectacle de més acceptació popular, sobretot en temps tan opacs com aquells. Encara que només fos pel ‘‘destape’’ de les esculturals vedets, era el gènere que millor sabia sortejar la rígida censura imposada pel règim de Franco, o almenys ho aparentava, i eren moltes les sales de Barcelona (Arnau, Apol·lo, El Molino…) i de Madrid (Martín, La Latina, Albéniz, Maravillas…) dedicades al gènere de la revista.
Aquesta repercussió va suposar per a moltes estrelles la plataforma necessària per passar després al teatre i a les pantalles de cine. Aquest va ser el cas de Queta Claver, Florinda Chico, Carmen de Lirio i més tard Esperanza Roy o Concha Velasco, i el d’actors com Tony Leblanc.
Tota gran vedet havia d’estar envoltada d’un parell de còmics. Cuenca va treballar amb algunes de les millors, i amb Pedro Peña va acompanyar Tania Doris durant moltes temporades. Entre llums, poca roba, plomes i pedreria, eren els encarregats d’explicar els acudits que pretenien donar una mica de verdor a la grisor de l’època. Avui, quan les quilomètriques cames de Tania Doris són part del passat, no hi tindrien cabuda espectacles com Una rubia peligrosa, La blanca doble, Su majestad la mujer, La Pelusa, Yo soy casado, señorita, Róbame esta noche o Lo tengo rubio…
Etapes de la seva filmografia
Tampoc les primeres pel·lícules en què va intervenir com a actor van ser gran cosa. El veritable sorgiment de Luis Cuenca com a actor va arribar més tard. Suspiros de España (y Portugal), de José Luis García Sánchez, i Cachito, d’Enrique Urbizu, totes dues rodades el 1995, el van donar a conèixer a un públic que fins aleshores poc o gens en sabia. Després, pel·lícules que van suposar èxits de taquilla com Airbag (1997), de Juanma Bajo Ulloa, Torrente, el brazo tonto de la ley (1998), de Santiago Segura, La hora de los valientes (1998), d’Antonio Mercero; Soldados de Salamina (2003), de David Trueba o ¡Buen viaje, excelencia! (2003), d’Albert Boadella van ampliar encara més aquesta repercussió, que va redundar en un treball continu i sempre destacat fins que la malaltia el va allunyar definitivament dels platós.
Llegenda del Paral·lel
Com a gran figura llegendària del Paral·lel barceloní, bressol del teatre de revista tan en voga a l’època, es va mantenir durant dècades com estrella imprescindible de l’Apolo juntament amb la vedet Tania Doris o el còmic Pedro Peña. Luis Cuenca va viure una merescuda i inesperada etapa daurada en els darrers anys de la seva vida com a actor de repartiment al cinema. Rescatat de l’oblit per directors de les noves generacions de cineastes, va intervenir en alguns dels títols de més èxit del cinema espanyol recent, i el seu talent va ser reconegut amb un premi Goya el 1997 pel seu treball a La buena vida (1996), de David Trueba, realitzador que amb una altra pel·lícula seva, Obra maestra (2000), el va portar a una nova candidatura al guardó.
La seva renovada popularitat es va ampliar encara més gràcies a la televisió, mitjà en què va integrar el repartiment d’algunes de les sèries de màxima audiència dels últims temps, com Farmacia de guardia i Cuéntame cómo pasó, per la qual el 2003 també va ser distingit com a millor actor de repartiment amb el premi de la Unió d’Actors.
L’etern adolescent
De físic característic, extremadament prim i amb una mirada profunda que semblava contenir tota l’expressió de la seva llarga experiència vital, molts dels seus companys de treball el definien com un etern adolescent, murri i burleta, i hi valoraven el seu incòlum sentit de l’humor. Segons David Trueba, que pel que sembla va compartir amb la vídua de l’actor i els seus dos fills el moment de la seva mort, va conservar la seva lucidesa fins al final, i prova d’això van ser les seves últimes paraules: “Nos vamos a la mierda”.
Hemerotecafa 3 mesos
Entrevistesfa 3 mesos
Políticafa 3 mesos
Societatfa 2 mesos
Políticafa 3 mesos
Políticafa 3 mesos
Hemerotecafa 2 mesos
Històriafa 3 mesos