Connecta amb nosaltres

Història

Luis Cuenca, actor

Figura llegendària del Paral·lel, va compartir escenari al Teatre Apolo durant anys amb la vedet Tania Doris

Publicat

on

Luis Cuenca (Navalmoral de la Mata, Cáceres, 1921 – Madrid, 2004). Fill i nét d’actors, els pares formaven part de la companyia de teatre Carrasco, fundada pels seus avis, amb la qual recorrien Espanya. En aquest món de còmics es va familiaritzar amb els escenaris des de ben petit. Des de la seva adolescència va començar a abordar tots els gèneres teatrals, i fins i tot va ser ballarí de claqué des dels primers temps de la postguerra. Aleshores es feia dir Tony Aster, i així es va iniciar a la revista com a boy de Celia Gámez. D’aquesta manera va començar la seva fructífera vinculació amb l’empresa de Matías Colsada, una relació que va durar més de quaranta anys i que, gràcies a la seva fesomia i el seu estil peculiars, el va catapultar a la popularitat com a còmic de revista i partenaire insubstituïble de les grans vedets del moment.

L’edat daurada de la revista

Amb elements de la sarsuela i el sainet, el cuplet i el music-hall, la revista es va erigir de seguida amb l’espectacle de més acceptació popular, sobretot en temps tan opacs com aquells. Encara que només fos pel ‘‘destape’’ de les esculturals vedets, era el gènere que millor sabia sortejar la rígida censura imposada pel règim de Franco, o almenys ho aparentava, i eren moltes les sales de Barcelona (Arnau, Apol·lo, El Molino…) i de Madrid (Martín, La Latina, Albéniz, Maravillas…) dedicades al gènere de la revista.

Aquesta repercussió va suposar per a moltes estrelles la plataforma necessària per passar després al teatre i a les pantalles de cine. Aquest va ser el cas de Queta Claver, Florinda Chico, Carmen de Lirio i més tard Esperanza Roy o Concha Velasco, i el d’actors com Tony Leblanc.

Tota gran vedet havia d’estar envoltada d’un parell de còmics. Cuenca va treballar amb algunes de les millors, i amb Pedro Peña va acompanyar Tania Doris durant moltes temporades. Entre llums, poca roba, plomes i pedreria, eren els encarregats d’explicar els acudits que pretenien donar una mica de verdor a la grisor de l’època. Avui, quan les quilomètriques cames de Tania Doris són part del passat, no hi tindrien cabuda espectacles com Una rubia peligrosaLa blanca dobleSu majestad la mujerLa PelusaYo soy casado, señoritaRóbame esta noche o Lo tengo rubio

Etapes de la seva filmografia

Tampoc les primeres pel·lícules en què va intervenir com a actor van ser gran cosa. El veritable sorgiment de Luis Cuenca com a actor va arribar més tard. Suspiros de España (y Portugal), de José Luis García Sánchez, i Cachito, d’Enrique Urbizu, totes dues rodades el 1995, el van donar a conèixer a un públic que fins aleshores poc o gens en sabia. Després, pel·lícules que van suposar èxits de taquilla com Airbag (1997), de Juanma Bajo Ulloa, Torrente, el brazo tonto de la ley (1998), de Santiago Segura, La hora de los valientes (1998), d’Antonio Mercero; Soldados de Salamina (2003), de David Trueba o ¡Buen viaje, excelencia! (2003), d’Albert Boadella van ampliar encara més aquesta repercussió, que va redundar en un treball continu i sempre destacat fins que la malaltia el va allunyar definitivament dels platós.

 

Llegenda del Paral·lel

Com a gran figura llegendària del Paral·lel barceloní, bressol del teatre de revista tan en voga a l’època, es va mantenir durant dècades com estrella imprescindible de l’Apolo juntament amb la vedet Tania Doris o el còmic Pedro Peña. Luis Cuenca va viure una merescuda i inesperada etapa daurada en els darrers anys de la seva vida com a actor de repartiment al cinema. Rescatat de l’oblit per directors de les noves generacions de cineastes, va intervenir en alguns dels títols de més èxit del cinema espanyol recent, i el seu talent va ser reconegut amb un premi Goya el 1997 pel seu treball a La buena vida (1996), de David Trueba, realitzador que amb una altra pel·lícula seva, Obra maestra (2000), el va portar a una nova candidatura al guardó.

La seva renovada popularitat es va ampliar encara més gràcies a la televisió, mitjà en què va integrar el repartiment d’algunes de les sèries de màxima audiència dels últims temps, com Farmacia de guardia i Cuéntame cómo pasó, per la qual el 2003 també va ser distingit com a millor actor de repartiment amb el premi de la Unió d’Actors.

L’etern adolescent

De físic característic, extremadament prim i amb una mirada profunda que semblava contenir tota l’expressió de la seva llarga experiència vital, molts dels seus companys de treball el definien com un etern adolescent, murri i burleta, i hi valoraven el seu incòlum sentit de l’humor. Segons David Trueba, que pel que sembla va compartir amb la vídua de l’actor i els seus dos fills el moment de la seva mort, va conservar la seva lucidesa fins al final, i prova d’això van ser les seves últimes paraules: “Nos vamos a la mierda”.

Continua llegint

Història

L’edifici de Blasco de Garay, 9 i la història dels ‘recaders’

Publicat

on

De tant en tant he escrit sobre algun edifici del barri, avui evocaré la casa de veïns del carrer Blasco de Garay, 9. És un edifici sobri, amb menys decoració que altres anteriors més lligats al modernisme però d’un art decó matisat i elegant. L’Ajuntament data la construcció el 1925 però testimonis veïnals m’havien assegurat que era de 1930 i que anteriorment hi havia una planta baixa on hi residia un carreter.

La decoració és geomètrica, petits frisos i pilastres, amb volutes i elements vegetals que emmarquen la porta. L’edifici va patir força durant un bombardeig, sobretot els pisos de la part del darrere, i hi van morir el porter de l’edifici i una noia jove, a més d’alguns ferits. Després del bombardeig una coneguda de la família va recuperar un bacallà, cosa que en aquella època d’escassedat era molt important.

Durant anys hi va haver un taller mecànic als baixos, ara hi ha una botiga de queviures. Anteriorment hi havia una empresa de transports, un recader, de nom Badoch. Llavors els recaders eren molt importants per fer arribar paquets i trameses a tot arreu. Els treballadors carregaven en els camions d’aleshores, més petits que els actuals, moltes coses, i els infants passàvem moltes estones al balcó contemplant aquella activitat. Els xicots que hi treballaven sovint miraven enlaire, per tal de copsar les cames joves de les dames que sortien al balcó, cosa que posava nervioses les senyores observades, que feien el fàcil acudit: ‘‘Quina colla de badocs els del Badoch!’’ Trobo absurd que la paraula recader, tan popular durant dècades, no sigui avui normativa. L’empresa es va traslladar a Montcada i Reixach i encara existeix.

Continua llegint

Història

Dos anys després es va obrir l’estació de Paral·lel

14 de desembre de 1968 S’inaugura l’estació de metro de les Drassanes

Publicat

on

Dins d’un any, exactament el 31 de desembre, se celebrarà el centenari de l’obertura de la primera línia de metro de Barcelona. Era la que anava des de Lesseps, per Diagonal i Aragó –actual estació de passeig de Gràcia– fins a Catalunya; un itinerari embrionari de l’actual línia 3. L’any 1925, es va obrir l’estació de Fontana i es va perllongar el servei fins a Liceu.

El 1926 es va posar en servei el metro transversal, actual línia 1, que anava des de Bordeta, per Mercat Nou, Sants, Hostafrancs, Espanya, Rocafort, Urgell i Universitat, fins a Catalunya, on s’enllaçava amb l’altra línia. També es va obrir un nou ramal de la línia inicial que, des d’Aragó, anava per Urquinaona fins a Jaume I.

Així, doncs, des dels primers anys del metro, el barri del Poble-sec quedava bastant allunyat de la xarxa. Només els veïns de la part més propera a la plaça d’Espanya hi tenien accés. Per a la resta, calia anar fins a la Gran Via, per agafar el metro; o bé anar per les Rondes fins a Universitat o Catalunya; o, en l’extrem marítim del barri, anar pel Raval fins a Liceu.

Estació propera al Poble-sec

El 1946, la línia 3 va tenir una nova i propera estació, la de Ferran, una mica més avall de la Rambla, amb una sola via d’accés. El distanciament del metro per als poblesequins es va allargar fins a les darreries dels anys 60 del segle XX, quan la línia 3 es va prolongar fins a la de Drassanes, quan simultàniament l’estació de Ferran es va tancar definitivament. Podem pensar que l’estació nova no és pròpiament al Poble-sec; però sí que va permetre als veïns de la zona de les Hortes de Sant Bertran de tenir un accés més proper al servei metropolità.

A més, les obres de progrés de la línia no es van aturar i el 17 de juny de 1970, el metro arribava al cor del Poble-sec, fins a la nova estació de Pueblo Seco, actual estació de Paral·lel, a les interseccions d’aquesta avinguda amb el carrer Nou de la Rambla i la Ronda de Sant Pau. Alhora es permetia connectar també amb el funicular de Montjuïc, que en aquell moment tenia dues estacions: l’actual de Miramar i la superior, que arribava a prop del castell, tancada definitivament el gener de 1981. Posteriorment, el 1975, la línia 3 es va allargar i va connectar fins a la Zona Universitària: el Paral·lel es podia fer, de cap a cap, amb metro. I, finalment, el 1995 es va posar en servei la línia 2, iniciant el seu itinerari a Paral·lel, per arribar avui dia fins a Badalona, a l’estació de Pompeu Fabra. De la posada en servei de l’estació de Drassanes, ara fa 55 anys.

Continua llegint

Història

Gran music-hall L’As

El Sótano bar estava situat en un lloc estratègic per rebre tota la clientela nocturna que pul·lulava pel Paral·lel

Publicat

on

Per

Aquest establiment estava situat a la cantonada existent entre el final del carrer Sant Pau i l’inici de la Ronda del mateix nom. El Sótano Bar era en realitat una casa de menjars on es podia menjar bon marisc i embotits de qualitat a preus molt raonables, que ja s’anunciava en algunes publicacions als anys 20.

El seu emplaçament era estratègic per servir de parada a tots els habituals dels llocs d’oci del Paral·lel. La clientela era doncs bàsicament nocturna, atès que era aleshores que el local s’omplia de gom a gom per satisfer les necessitats biològiques dels que anaven generalment a la recerca d’altres necessitats o simplement a admirar les corbes de les vedets dels teatres.

El local va sobreviure a la Guerra Civil malgrat la crisi que va afectar al Paral·lel durant part de la postguerra, però el Sótano Bar continuava al seu lloc, recollint els habituals del Molino o del Teatre Circ Olympia.

Amb el pas del temps, aquest mateix local ha arribat als nostres dies (2023) convertit en el bar de menjar típic gallec conegut com Los Cachitos.

GRAN MUSIC-HALL L’AS. El 6 de setembre de 1921 una nova empresa va fer-se càrrec del local conegut fins aleshores com a Madrid-Concert i va reobrir-lo amb el nom de Gran music-hall L’As. S’iniciava aquí l’última etapa d’aquest local abans de convertir-se en Teatro Talía.

Inicialment, aquesta nova direcció tenia al cap un projecte per convertir el local en un teatre destinat a representacions d’alta comèdia. Els nous empresaris però, van adonar-se que en aquells inicis dels feliços anys 20 la major part dels locals d’espectacles del Paral·lel havien incorporat el joc a la seva oferta lúdica i això els proporcionava uns gran ingressos. En acabar-se les funcions s’habilitaven els foyers com a casinos i començaven a emergir ruletes i baralles de cartes amb piles de diners sobre les taules. L’acabament de la Primera Guerra Mundial i la neutralitat espanyola, havien convertit Barcelona en una ciutat molt apreciada pels nous rics on el diner circulava fàcil i ràpid. En aquesta tesitura els gestors del local varen decidir abandonar l’idea inicial i van adequar-lo com a music-hall, un gènere molt més en consonància amb un públic amant de les partides i de jugar-se els calés.

El nom del local (L’As) ja tenia connotacions clares amb els jocs d’atzar, tot i que els seus propietaris afirmaven que li deien així simplement perque era el millor music-hall del Paral·lel.

L’arribada de la dictadura militar del general Miguel Primo de Rivera va significar un cop molt dur per a l’As. El nou règim va optar per perseguir implacablement el joc, amb la qual cosa la intensa vida del local va anar minvant i es va recuperar l’antiga idea d’un teatre còmic de gamma alta que acabaria convertint-lo, l’any 1924, en el Teatro Talía iniciant així una nova i llarga etapa.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021