Connecta amb nosaltres

Història

Luis Cuenca, actor

Figura llegendària del Paral·lel, va compartir escenari al Teatre Apolo durant anys amb la vedet Tania Doris

Publicat

fa 11 mesos

on

Luis Cuenca (Navalmoral de la Mata, Cáceres, 1921 – Madrid, 2004). Fill i nét d’actors, els pares formaven part de la companyia de teatre Carrasco, fundada pels seus avis, amb la qual recorrien Espanya. En aquest món de còmics es va familiaritzar amb els escenaris des de ben petit. Des de la seva adolescència va començar a abordar tots els gèneres teatrals, i fins i tot va ser ballarí de claqué des dels primers temps de la postguerra. Aleshores es feia dir Tony Aster, i així es va iniciar a la revista com a boy de Celia Gámez. D’aquesta manera va començar la seva fructífera vinculació amb l’empresa de Matías Colsada, una relació que va durar més de quaranta anys i que, gràcies a la seva fesomia i el seu estil peculiars, el va catapultar a la popularitat com a còmic de revista i partenaire insubstituïble de les grans vedets del moment.

L’edat daurada de la revista

Amb elements de la sarsuela i el sainet, el cuplet i el music-hall, la revista es va erigir de seguida amb l’espectacle de més acceptació popular, sobretot en temps tan opacs com aquells. Encara que només fos pel ‘‘destape’’ de les esculturals vedets, era el gènere que millor sabia sortejar la rígida censura imposada pel règim de Franco, o almenys ho aparentava, i eren moltes les sales de Barcelona (Arnau, Apol·lo, El Molino…) i de Madrid (Martín, La Latina, Albéniz, Maravillas…) dedicades al gènere de la revista.

Aquesta repercussió va suposar per a moltes estrelles la plataforma necessària per passar després al teatre i a les pantalles de cine. Aquest va ser el cas de Queta Claver, Florinda Chico, Carmen de Lirio i més tard Esperanza Roy o Concha Velasco, i el d’actors com Tony Leblanc.

Tota gran vedet havia d’estar envoltada d’un parell de còmics. Cuenca va treballar amb algunes de les millors, i amb Pedro Peña va acompanyar Tania Doris durant moltes temporades. Entre llums, poca roba, plomes i pedreria, eren els encarregats d’explicar els acudits que pretenien donar una mica de verdor a la grisor de l’època. Avui, quan les quilomètriques cames de Tania Doris són part del passat, no hi tindrien cabuda espectacles com Una rubia peligrosa, La blanca doble, Su majestad la mujer, La Pelusa, Yo soy casado, señorita, Róbame esta noche o Lo tengo rubio…

Etapes de la seva filmografia

Tampoc les primeres pel·lícules en què va intervenir com a actor van ser gran cosa. El veritable sorgiment de Luis Cuenca com a actor va arribar més tard. Suspiros de España (y Portugal), de José Luis García Sánchez, i Cachito, d’Enrique Urbizu, totes dues rodades el 1995, el van donar a conèixer a un públic que fins aleshores poc o gens en sabia. Després, pel·lícules que van suposar èxits de taquilla com Airbag (1997), de Juanma Bajo Ulloa, Torrente, el brazo tonto de la ley (1998), de Santiago Segura, La hora de los valientes (1998), d’Antonio Mercero; Soldados de Salamina (2003), de David Trueba o ¡Buen viaje, excelencia! (2003), d’Albert Boadella van ampliar encara més aquesta repercussió, que va redundar en un treball continu i sempre destacat fins que la malaltia el va allunyar definitivament dels platós.

 

Llegenda del Paral·lel

Com a gran figura llegendària del Paral·lel barceloní, bressol del teatre de revista tan en voga a l’època, es va mantenir durant dècades com estrella imprescindible de l’Apolo juntament amb la vedet Tania Doris o el còmic Pedro Peña. Luis Cuenca va viure una merescuda i inesperada etapa daurada en els darrers anys de la seva vida com a actor de repartiment al cinema. Rescatat de l’oblit per directors de les noves generacions de cineastes, va intervenir en alguns dels títols de més èxit del cinema espanyol recent, i el seu talent va ser reconegut amb un premi Goya el 1997 pel seu treball a La buena vida (1996), de David Trueba, realitzador que amb una altra pel·lícula seva, Obra maestra (2000), el va portar a una nova candidatura al guardó.

La seva renovada popularitat es va ampliar encara més gràcies a la televisió, mitjà en què va integrar el repartiment d’algunes de les sèries de màxima audiència dels últims temps, com Farmacia de guardia i Cuéntame cómo pasó, per la qual el 2003 també va ser distingit com a millor actor de repartiment amb el premi de la Unió d’Actors.

L’etern adolescent

De físic característic, extremadament prim i amb una mirada profunda que semblava contenir tota l’expressió de la seva llarga experiència vital, molts dels seus companys de treball el definien com un etern adolescent, murri i burleta, i hi valoraven el seu incòlum sentit de l’humor. Segons David Trueba, que pel que sembla va compartir amb la vídua de l’actor i els seus dos fills el moment de la seva mort, va conservar la seva lucidesa fins al final, i prova d’això van ser les seves últimes paraules: “Nos vamos a la mierda”.

TEMES RELACIONATS
Continua llegint

Història

8 d’octubre de 1894: s’obre l’avinguda Marqués del Duero

Des del pla Cerdà, el nom de ‘paral·lel’ ha estat el més popular

Publicat

fa 1 setmana

on

1 octubre, 2024

Per

Iniciat l’enderroc de les muralles, el 1860 s’aprova el pla de l’Eixample, projectat per l’enginyer Cerdà, que estableix la quadrícula que ocuparà el Pla de Barcelona. En el seu límit inferior projecta una avinguda que, provisionalment, Cerdà denomina Paral·lel i que busca unir el port amb Hostafrancs.

L’autor dramàtic, lletrista i articulista, Rossend Llurba (1887-1954), explica en la seva Història del Paral·lel que “a mitjan segle XIX, l’actual Paral·lel era un ermàs abrupte amb algunes hortes partides per un mal camí que conduïa a les Drassanes”.

Quan l’any 1890 s’enderroca el baluard del Rei, la continuïtat del passeig de Colom cap al sud permet l’accés a l’ampliació del port; però també la comunicació amb el Morrot, Can Tunis i Montjuïc. I, a més, fa possible l’obertura d’una nova artèria ciutadana, el Paral·lel, per connectar el port amb la Gran Via i l’Eixample. També permet fer el recorregut complet de circumval·lació de la Ciutat Vella, en una línia de tramvies i autobusos de bon record: el 29. Això fa que la primera urbanització del Paral·lel tingui primordialment un únic sentit: de mar cap a Sants.

En aquet sentit, les primeres cases que s’edifiquen són els números 96 (actualment un edifici dels anys 70 del segle XX), el 92 (edifici de 1874, encara existent) i el 90 (de 1881, també en peu).

El 8 d’octubre de 1894 es dona per oberta l’avinguda del Marqués del Duero; però caldria esperar fins l’any 1929 que s’impulsés cap a la Gran Via amb motiu de l’exposició. Tot i aquest irregular creixement, ja des d’abans de la seva obertura oficial s’estableixen diferents locals, com el Circo Español Modelo, l’Espanyol, avui Paral·lel 62 (1892). Tres anys després, el Circo Canetti s’alça on ara hi ha el Molino. El 1897 s’instal·la la caseta del Cinematógrafo Lumière i l’any 1900 obren el Teatre Delicias, posteriorment Talia i Martínez Soria; i també el Soriano, actual Victòria. L’any següent s’inauguren el Teatre Nou i l’Olympia, a la cantonada d’Aldana amb la ronda de Sant Pau. El 1903, ho fan l’Arnau i l’Onofri, avui Condal. I així quedà establerta la zona d’oci més popular de Barcelona, de finals del segle XIX fins als anys setanta del XX.

Amb la segona República, 1931, l’avinguda rep la denominació de Francesc Layret; però, la dictadura franquista recupera el nom de Marquès del Duero, fins que el 1979 pren la denominació inicial de Cerdà (amb la qual, en realitat, tothom coneixia aquesta via). 

De l’obertura oficial de l’avinguda del Paral·lel, ara fa 130 anys.•

Continua llegint

Història

Can Campanera

‘El 47’ relata com la unió i la determinació veïnal van aconseguir transformar la societat dels setanta

Publicat

fa 1 setmana

on

1 octubre, 2024

Per

Per sort per al barri, l’emblemàtic comerç Campanera resisteix, gràcies a l’entusiasme vocacional d’un dels seus dependents, el Dani. No sé si és la drogueria més antiga; abans eren aquests establiments molt populars i necessaris, però van anar desapareixent. En tot cas, els poblesequins encara disposen d’aquest emblemàtic local a la cantonada del carrer d’Elkano amb Blasco de Garay.

No és el mateix una botiga d’aquests productes que allò que mencionem com a ‘colmado’ i que es deia, en el passat, Ca l’Adroguer. En general, les botigues es mencionaven també pel nom del propietari. Avui aquests límits i concrecions s’han anat diluint i confonent. En el passat, com que hi havia molta oferta de petit comerç, cadascú es movia, comercialment parlant, pel seu sector veïnal i també els records personals van lligats al nostre petit mercat quotidià del passat.

El ‘Campanera’ era -i és, per sort- un lloc singular on podies trobar de tot. Abans s’havia dit Parramon, un parent del darrer propietari. Malgrat els graons de l’entrada i la molta gent que hi havia, sempre tenien clientela, un factor era la gran varietat de coses que hi podies trobar i, l’altra, l’amabilitat del personal, marca de la casa. Fins i tot et podien portar la compra a domicili, i això des que aquest servei no era tan habitual com ara. Quan jo anava a escola, fins i tot hi venien una mica de material escolar, llibretes, llapis de colors, per exemple. D’això fa molts anys. Veure en actiu una botiga de tants anys i tant de prestigi és un goig perquè en aquest carrer, que havia estat molt comercial, ja queda poca cosa. Per Nadal i Reis no els feia cap mandra embolicar els regals amb paper bonic i molta paciència.•

Continua llegint

Història

L’estàtua oblidada de l’Exposició de 1929

Estava situada davant les torres venecianes i encara que representa una imatge maternal és una al·legoria de les Arts

Publicat

fa 1 setmana

on

1 octubre, 2024

Per

Darrerament es parla del projecte de construir habitatges en una part dels terrenys de la Fira de Montjuïc. L’operació comporta tirar a terra el mur i les columnes que es van construir als anys vuitanta per tancar el recinte pel costat del Paral·lel.
El que ha estat president del Gremi d’Hotels, Jordi Clos, va ser el primer en criticar aquest enderroc i, en dies posteriors, el debat va seguir a les xarxes socials. Curiosament, tothom parlava de les columnes i ningú es va fixar en l’escultura veïna, igualment amenaçada, i que sí és una obra de l’Exposició de 1929.
‘Dona amb nen’
Les torres venecianes de la plaça Espanya són un dels vestigis més singulars de l’Exposició Internacional de 1929. Les dues torres bessones, d’estil historista, estan inspirades en el campanile de la basílica de Sant Marc de Venècia i feien de porta d’entrada al recinte expositiu. Van ser concebudes per l’arquitecte Ramon Raventós, autor també del Teatre Grec. Originalment, Raventós va completar l’entrada amb una balustrada al peu de cada torre, que emmarcaven l’accés als palaus de Comunicacions i del Vestit, tots dos lleugerament elevats per sobre del nivell de la plaça.
Sobre la balustrada, a la part més propera a les torres, es van col·locar quatre estàtues ornamentals. Raventós va encarregar les obres als escultors Josep Viladomat, Enric Monjo i Carles Ridaura, que en va fer dues. Cada estàtua simbolitzava un dels eixos temàtics de l’Exposició. La de Monjo era una al·legoria del Comerç, la de Viladomat de l’Esport i les dues figures de Ridaura representaven la Indústria i les Arts. La darrera és l’única que s’ha conservat, encara que avui és més coneguda com Dona amb nen, ja que representa una figura femenina amb un infant que porta una àmfora. És una obra d’estil clàssic, esculpida en pedra artificial.
La balustrada desapareguda de la plaça Espanya
A diferència de les torres venecianes, que han arribat fins als nostres dies, les balustrades amb les estàtues va ser retirades i substituïdes per escalinates el maig de 1982, en una reforma de la plaça Espanya.
Entre 1985 i 1988 es va dur a terme una reforma del recinte de la Fira de Barcelona que va afectar l’entorn de la plaça de l’Univers i el sector més proper al carrer Lleida i a l’avinguda del Paral·lel.
El projecte inicial, obra dels arquitectes Pep Bonet, Cristian Cirici, Lluís Clotet i Òscar Tusquets, de l’Studio PER, preveia construir una nova façana del Palau del Cinquantenari al Paral·lel. Un pòrtic amb columnes toscanes entre dos templets, que pretenia emular i donar continuïtat a la façana del Palau de Comunicacions de 1929. El pavelló nou i el vell s’havien de comunicar per un pont elevat de ferro sobre una porta d’entrada a la Fira. D’aquest projecte, finalment, només se’n va fer un dels templets i la columnata, sobre el mur que tanca el recinte pel Paral·lel. A l’altre extrem del mur, a la cantonada amb el carrer Lleida, en un racó desangelat, es va col·locar l’estàtua de les Arts de Ridaura, probablement rescatada d’algun magatzem municipal.
Els arquitectes van aprofitar per recuperar també El Forjador de Josep Llimona, rèplica d’una estàtua emblemàtica de l’Exposició. Li van trobar un destí més lluït, a la plaça de l’Univers.
On són les escultures perdudes?
Les altres estàtues de la plaça Espanya, les de Viladomat, Monjo i l’al·legoria de la Indústria de Ridaura, mai van aparèixer. Ara com ara, les tres figures estan oficialment desaparegudes. Però hi ha qui sospita que algun capitost del tardofranquisme va aprofitar per endur-se-les al jardí del seu xalet particular.
La Dona amb nen és l’única supervivent. Lluny dels focus passa desapercebuda. Solitària i oblidada en un racó espera, si el projecte de la Fira tira endavant, que algú se’n recordi d’ella i li trobi un nou destí, una mica més agraït.
 
HISTÒRIES DE BARCELONA

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024