Connecta amb nosaltres

Història

Luis Cuenca, actor

Figura llegendària del Paral·lel, va compartir escenari al Teatre Apolo durant anys amb la vedet Tania Doris

Publicat

on

Luis Cuenca (Navalmoral de la Mata, Cáceres, 1921 – Madrid, 2004). Fill i nét d’actors, els pares formaven part de la companyia de teatre Carrasco, fundada pels seus avis, amb la qual recorrien Espanya. En aquest món de còmics es va familiaritzar amb els escenaris des de ben petit. Des de la seva adolescència va començar a abordar tots els gèneres teatrals, i fins i tot va ser ballarí de claqué des dels primers temps de la postguerra. Aleshores es feia dir Tony Aster, i així es va iniciar a la revista com a boy de Celia Gámez. D’aquesta manera va començar la seva fructífera vinculació amb l’empresa de Matías Colsada, una relació que va durar més de quaranta anys i que, gràcies a la seva fesomia i el seu estil peculiars, el va catapultar a la popularitat com a còmic de revista i partenaire insubstituïble de les grans vedets del moment.

L’edat daurada de la revista

Amb elements de la sarsuela i el sainet, el cuplet i el music-hall, la revista es va erigir de seguida amb l’espectacle de més acceptació popular, sobretot en temps tan opacs com aquells. Encara que només fos pel ‘‘destape’’ de les esculturals vedets, era el gènere que millor sabia sortejar la rígida censura imposada pel règim de Franco, o almenys ho aparentava, i eren moltes les sales de Barcelona (Arnau, Apol·lo, El Molino…) i de Madrid (Martín, La Latina, Albéniz, Maravillas…) dedicades al gènere de la revista.

Aquesta repercussió va suposar per a moltes estrelles la plataforma necessària per passar després al teatre i a les pantalles de cine. Aquest va ser el cas de Queta Claver, Florinda Chico, Carmen de Lirio i més tard Esperanza Roy o Concha Velasco, i el d’actors com Tony Leblanc.

Tota gran vedet havia d’estar envoltada d’un parell de còmics. Cuenca va treballar amb algunes de les millors, i amb Pedro Peña va acompanyar Tania Doris durant moltes temporades. Entre llums, poca roba, plomes i pedreria, eren els encarregats d’explicar els acudits que pretenien donar una mica de verdor a la grisor de l’època. Avui, quan les quilomètriques cames de Tania Doris són part del passat, no hi tindrien cabuda espectacles com Una rubia peligrosaLa blanca dobleSu majestad la mujerLa PelusaYo soy casado, señoritaRóbame esta noche o Lo tengo rubio

Etapes de la seva filmografia

Tampoc les primeres pel·lícules en què va intervenir com a actor van ser gran cosa. El veritable sorgiment de Luis Cuenca com a actor va arribar més tard. Suspiros de España (y Portugal), de José Luis García Sánchez, i Cachito, d’Enrique Urbizu, totes dues rodades el 1995, el van donar a conèixer a un públic que fins aleshores poc o gens en sabia. Després, pel·lícules que van suposar èxits de taquilla com Airbag (1997), de Juanma Bajo Ulloa, Torrente, el brazo tonto de la ley (1998), de Santiago Segura, La hora de los valientes (1998), d’Antonio Mercero; Soldados de Salamina (2003), de David Trueba o ¡Buen viaje, excelencia! (2003), d’Albert Boadella van ampliar encara més aquesta repercussió, que va redundar en un treball continu i sempre destacat fins que la malaltia el va allunyar definitivament dels platós.

 

Llegenda del Paral·lel

Com a gran figura llegendària del Paral·lel barceloní, bressol del teatre de revista tan en voga a l’època, es va mantenir durant dècades com estrella imprescindible de l’Apolo juntament amb la vedet Tania Doris o el còmic Pedro Peña. Luis Cuenca va viure una merescuda i inesperada etapa daurada en els darrers anys de la seva vida com a actor de repartiment al cinema. Rescatat de l’oblit per directors de les noves generacions de cineastes, va intervenir en alguns dels títols de més èxit del cinema espanyol recent, i el seu talent va ser reconegut amb un premi Goya el 1997 pel seu treball a La buena vida (1996), de David Trueba, realitzador que amb una altra pel·lícula seva, Obra maestra (2000), el va portar a una nova candidatura al guardó.

La seva renovada popularitat es va ampliar encara més gràcies a la televisió, mitjà en què va integrar el repartiment d’algunes de les sèries de màxima audiència dels últims temps, com Farmacia de guardia i Cuéntame cómo pasó, per la qual el 2003 també va ser distingit com a millor actor de repartiment amb el premi de la Unió d’Actors.

L’etern adolescent

De físic característic, extremadament prim i amb una mirada profunda que semblava contenir tota l’expressió de la seva llarga experiència vital, molts dels seus companys de treball el definien com un etern adolescent, murri i burleta, i hi valoraven el seu incòlum sentit de l’humor. Segons David Trueba, que pel que sembla va compartir amb la vídua de l’actor i els seus dos fills el moment de la seva mort, va conservar la seva lucidesa fins al final, i prova d’això van ser les seves últimes paraules: “Nos vamos a la mierda”.

Continua llegint

Història

Celdoni Guixà, autor de la Font de Ceres

Publicat

on

Celdoni Guixà i Alsina (Igualada, 1787-1848) va ser un important escultor català que va fer obres neoclàssiques i barroques, de caràcter civil o religiós. La plaça del Sortidor deu el seu nom a la Font de Ceres, obra seva, ara situada al Mirador del Llobregat, a  Montjuïc. Guixà es va formar a la Llotja, a Barcelona, d’on va ser professor i va tenir un taller al carrer de Jerusalem.
La Font de Ceres es va inaugurar l’any 1830 i estava situada al Passeig de Gràcia, a l’alçada del carrer Provença. L’any 1874 va ser instal·lada al Poble-sec. L’any 1919 es va traslladar a Montjuïc, amb motiu de les obres de l’Exposició.
Guixà va ser autor dels ornaments i esfinxs de la Font de Neptú, avui a la Plaça de la Mercè, que havia estat al Pla de Palau i a Montjuïc. Va ser l’autor d’una placa en relleu de la façana de l’Ajuntament de Barcelona, i que commemorava la Constitució Espanyola de 1837. L’any 2012 es va decidir traslladar-la al Museu d’Història de Barcelona.
A Igualada va ser autor de la porta d’accés al cementiri vell i de diverses escultures de l’església de Santa Maria, avui desaparegudes. També va ser autor del grup escultòric de l’edifici de les Peixateries de Mataró, d’alguns relleus dels Porxos d’en Xifré i de diferents imatges malmeses i desaparegudes, a Tàrrega, Santa Maria del Mar i l’Església del Pi.
La Font de Ceres té una columna central a la part superior on es troba Ceres, deessa de l’agricultura, amb un ram d’espigues a la mà. La columna la sostenen quatre dofins. Guixà mereixeria una retrospectiva documentada que posés en valor la seva important tasca escultòrica.

Continua llegint

Història

L’abril de 1984 es traslladà a Mercabarna

15 de maig de 1964 Inaugurat el Mercat de les Flors al carrer de Lleida

Publicat

on

En ocasió de l’Exposició Internacional de 1929, el recinte escollit fou el vessant nord de la muntanya de Montjuïc. Un dels espais, el denominat palau de l’Agricultura, se situà al capdamunt del carrer de Lleida, davant per davant del palau de les Arts Gràfiques, actual Museu Arqueològic de Catalunya. Fou construït entre 1927 i 1929 pels arquitectes Ribas i Mayol, i constituïa un espai central porticat, amb diversos accessos, els principals pel passeig de Santa Madrona i pel carrer de Lleida.

Després de l’exposició, l’espai restà en desús. Cal recordar que la majoria de l’àmbit expositiu es considerava provisional. Després de la guerra civil, la part lateral a tocar del passeig de l’Exposició i els carrers de Sancho Marraco i de Sant Isidre es varen enderrocar, per fer-hi habitatges, els de Sant Cristòfol, destinats a funcionaris. La resta de l’àmbit d’aquest palau serví de magatzem i tallers municipals.

Mercats de Barcelona

El maig de 1964 fou destinat a Mercat Municipal de les Flors; de la mateixa manera que el mercat històric del Born era, des de 1921, el mercat central de fruites i verdures a l’engròs; i el del carrer de Wellington, des de 1931, albergava el mercat central del peix.

El 1967 es crea la societat anònima mercantil Mercados de Abastecimientos de Barcelona SA, Mercabarna. Al seu nou recinte de la Zona Franca: el 1971, s’instal·la el Mercat Central de Fruites i Hortalisses, procedent del Born; el 1979, l’Escorxador, situat des de 1891 a l’actual parc de Joan Miró; el 1983, el Mercat Central del Peix de Wellington; i el 1984, s’hi traslladà el Mercat de les Flors procedent del Poble-sec. El 2008 entrà en servei un nou Mercat Central de la Flor, anomenat Mercabarna-flor, situat entre Sant Boi i el Prat de Llobregat.

Els anys 70, l’Associació de Veïns hi celebrà les principals festes massives populars i reivindicà els seus espasi per a fer-hi equipaments per al barri.

Abans del trasllat del mercat, el 1983, la regidora Maria Aurèlia Capmany impulsà la creació, a la nau perpendicular al carrer de Lleida, del Mercat de les Flors, com a centre de dansa, que entrà en servei l’octubre de 1985. Des de 1999 el sector que dona al passeig de Santa Madrona també es rehabilità per acollir una nova seu estable del Teatre Lliure, que s’inaugurà el 2001. Paral·lelament, al flanc nord de la plaça, es construí la nova seu de l’Institut del Teatre, un aparcament soterrat i la plaça Ovidi Montllor. També llavors, amb l’enderroc de part dels habitatges de Sant Cristòfol, es va remodelar l’antic pati central per fer-hi l’actual plaça de Margarida Xirgu. Aquest conjunt, dedicat a les arts escèniques, es coneix com a Ciutat del Teatre. De la inauguració del Mercat de les Flors al carrer de Lleida, ara fa 60 anys; i del seu trasllat a Mercabarna, ara en fa 40.

Continua llegint

Història

Violeta la Burra

Va tenir un espectacle propi al Moulin Rouge de París i el 1982 va actuar com a artista principal al Teatre Arnau

Publicat

on

Per

Violeta la Burra (Herrera, Sevilla 1936-2020) va ser una cantant de copla i flamenc, transformista i cabaretera d’origen andalús. Va néixer com Pedro Moreno Moreno i de nen va treballar als camps d’oliveres del seu poble, però amb 20 anys va començar a decantar-se pel món de la música i de les folclòriques que triomfaven a l’època, cosa que unida a la duresa del treball al camp el va fer emigrar a Barcelona ​​on va trobar ràpidament treball en alguns dels locals de moda de llavors. Va desenvolupar la majoria de la seva carrera a Barcelona, ​​on era coneguda com Violeta la Burra. Va actuar durant més de quaranta anys i va aconseguir un ampli reconeixement com a transformista i performer sempre defensant la seva homosexualitat en uns temps molt difícils.
 
Inicis, Violeta la Burra i primer disc
Va començar a actuar com a travestí, primer els caps de setmana, on pujava a l’escenari de Los Claveles, al carrer Escudellers, al costat de companyes com Rosarito i Marilí, actuant sempre en clau de flamenc, per després passar a locals de més importància, entre els quals hi havia Andalucía de Noche i Jardines de Córdoba, on el nivell artístic pujava fins a estar en cartells amb Antonio Machín o Estrellita Castro. En aquells temps es va relacionar amb Salvador Dalí, Lola Flores i altres personalitats del món de la cultura i de l’espectacle. Després va fer una estada a Bèlgica i va tornar de nou a la ciutat comtal. A mitjans dels setanta va començar a actuar a la sala Whisky Twist, ja amb el nom de Violeta la Burra, amb xous més propers al cabaret i amb elements còmics, que li van fer guanyar una gran popularitat. L’any 1977 va gravar el primer disc d’una persona travestí a Espanya, Violeta La Burra. En paral·lel, va patir la dura repressió de la policia franquista, que la va detenir en trenta ocasions rebent més d’una pallissa.
Estada a París i tornada a Barcelona
A finals dels anys setanta l’empresari Jean Marie Rivière la va contractar per treballar al Paradis Latin de París, considerat en aquell moment “la meca del transformisme europeu”, on va interpretar una especial Carmen de Bizet i en va ser l’artista principal durant dos anys. En aquest període va tenir també un espectacle propi al Moulin Rouge parisenc.
En tornar a Espanya va continuar treballant a Barcelona, ​​gaudint d’una àmplia popularitat. El 1977 va tenir un paper a la pel·lícula ‘Cambio de sexo’, de Vicente Aranda. El 1980 va actuar a les Festes de la Mercè. L’any següent va estrenar l’espectacle ‘Burla… burlando’ a la sala Ciro’s, i el 1982 va actuar com a artista principal a la reobertura del Teatre Arnau del Paral·lel. En aquesta etapa va ser fotografiada per Humberto Rivas, en unes obres que formaven part de la col·lecció de l’IVAM, i que van protagonitzar una columna als diaris de l’escriptor Francisco Umbral.
Últims anys i reconeixement
Amb gairebé 80 anys mantenia part de la seva activitat artística, sent una habitual de la cocteleria Dry Martini. El seu propietari, Javier de las Muelas, li va retre un homenatge el 2018 amb un llibre que repassava la història del bar, el lloc on va acabar el viatge de Violeta la Burra a la nit barcelonina. Ella sempre es va mantenir en contacte amb la seva mare, a qui estimava moltíssim, i amb el seu poble al qual tornava en diversos moments de l’any, amb una visita fixa per Setmana Santa. El 2012 va rebre el Premi FAD Sebastià Gasch d’arts parateatrals com a reconeixement a la seva trajectòria. Va morir el 2020 als 84 anys, sent enterrada al seu poble natal, on té un carrer amb el seu nom.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024