Connecta amb nosaltres

Història

Dos anys després es va obrir l’estació de Paral·lel

14 de desembre de 1968 S’inaugura l’estació de metro de les Drassanes

Publicat

on

Dins d’un any, exactament el 31 de desembre, se celebrarà el centenari de l’obertura de la primera línia de metro de Barcelona. Era la que anava des de Lesseps, per Diagonal i Aragó –actual estació de passeig de Gràcia– fins a Catalunya; un itinerari embrionari de l’actual línia 3. L’any 1925, es va obrir l’estació de Fontana i es va perllongar el servei fins a Liceu.

El 1926 es va posar en servei el metro transversal, actual línia 1, que anava des de Bordeta, per Mercat Nou, Sants, Hostafrancs, Espanya, Rocafort, Urgell i Universitat, fins a Catalunya, on s’enllaçava amb l’altra línia. També es va obrir un nou ramal de la línia inicial que, des d’Aragó, anava per Urquinaona fins a Jaume I.

Així, doncs, des dels primers anys del metro, el barri del Poble-sec quedava bastant allunyat de la xarxa. Només els veïns de la part més propera a la plaça d’Espanya hi tenien accés. Per a la resta, calia anar fins a la Gran Via, per agafar el metro; o bé anar per les Rondes fins a Universitat o Catalunya; o, en l’extrem marítim del barri, anar pel Raval fins a Liceu.

Estació propera al Poble-sec

El 1946, la línia 3 va tenir una nova i propera estació, la de Ferran, una mica més avall de la Rambla, amb una sola via d’accés. El distanciament del metro per als poblesequins es va allargar fins a les darreries dels anys 60 del segle XX, quan la línia 3 es va prolongar fins a la de Drassanes, quan simultàniament l’estació de Ferran es va tancar definitivament. Podem pensar que l’estació nova no és pròpiament al Poble-sec; però sí que va permetre als veïns de la zona de les Hortes de Sant Bertran de tenir un accés més proper al servei metropolità.

A més, les obres de progrés de la línia no es van aturar i el 17 de juny de 1970, el metro arribava al cor del Poble-sec, fins a la nova estació de Pueblo Seco, actual estació de Paral·lel, a les interseccions d’aquesta avinguda amb el carrer Nou de la Rambla i la Ronda de Sant Pau. Alhora es permetia connectar també amb el funicular de Montjuïc, que en aquell moment tenia dues estacions: l’actual de Miramar i la superior, que arribava a prop del castell, tancada definitivament el gener de 1981. Posteriorment, el 1975, la línia 3 es va allargar i va connectar fins a la Zona Universitària: el Paral·lel es podia fer, de cap a cap, amb metro. I, finalment, el 1995 es va posar en servei la línia 2, iniciant el seu itinerari a Paral·lel, per arribar avui dia fins a Badalona, a l’estació de Pompeu Fabra. De la posada en servei de l’estació de Drassanes, ara fa 55 anys.

Continua llegint

Història

Andreu Audet, l’arquitecte de la barba roja

Publicat

on

Andreu Audet i Puig (1867-1938), va ser arquitecte municipal de Gràcia, aleshores municipi independent, i Cap dels Bombers de Bacelona. Per motius polítics, lligats al seu catalanisme, a l’època de la dictadura de Primo de Rivera va ser sancionat i destituït i es va haver de dedicar a la construcció de locals d’oci. Era pel roig i conegut per ‘‘l’arquitecte de la barba roja’’. Cinc dels teatres emblemàtics del Paral·lel van ser projectats i reformats per Audet: L’Apolo, el primer edifici de 1901 i el de la reforma de 1904. El Saló Arnau, en els anys 1903 i 1905. El Pavelló Soriano, els anys 1900 i 1905 i el Gayarre, el 1908, que amb el temps va esdevenir el Pompeya. Així mateix va projectar edificis de menor importància i cafès com el Gran Cafè Español, quan aquest es va ampliar, després de l’incendi de 1907.

Era un home afable i estimat, amic d’anar a contemplar les ballarines dels music-halls. La destitució, a causa de denúncies anònimes, va fer que perdés els drets laborals, cosa que el va afectar molt, ja que havia estat un home responsable i treballador, que fins i tot quan la seva mare agonitzava va esperar a què arribés el relleu corresponent al Cos de Bombers. Audet va ser, a més a més, professor de fusteria a l’Escola Superior de Bells Oficis, el 1915. Va rebre la medalla d’honor del Cos de Bombers quan es va jubilar, durant la Segona República, i d’altres condecoracions com ara medalles dels bombers francesos i italians.

Va endegar la reforma del Teatre Condal, abans Onofri, i va ser l’arquitecte d’altres edificis emblemàtics barcelonins, com el Casino de la Rabassada, l’Editorial Seguí o l’Hotel Colon.

Continua llegint

Història

Anava de l’avinguda del Paral·lel a Triomf

26 de gener de 1899 Primera línia de tramvia elèctric de Barcelona

Publicat

on

L’any 1872 entra en servei la primera línia de tramvia de la ciutat, la que va del pla de la Boqueria a la plaça dels Josepets, actual Lesseps, a la vila de Gràcia; això sí, es tractava de vehicles arrossegats per cavalls. Després es van fer altres línies, cap a la Barceloneta, al Poblenou, a les rondes –Sant Pau, Sant Antoni i Sant Pere– i a Sants, a Sant Andreu, a Sarrià i a les Corts… La següent innovació tècnica va ser la del tramvia amb motor de vapor, en servei el 1877 i que anava a la vila de Sant Andreu, després es van obrir de noves: Sant Gervasi, Sarrià i les Corts.

Però, la primera línia de tramvia amb tracció elèctrica va ser la que es va posar en servei el 26 de gener de 1899, la que anava des del Paral·lel, per les rondes de Sant Pau i de Sant Antoni, plaça Universitat, Pelai, plaça de Catalunya, Fontanella, plaça d’Urquinaona, ronda de Sant Pere fins a l’arc del Triomf. Era el principi de la mateixa línia que set anys després seria la circumval·lació total de la Ciutat Vella; és a dir, baixar pel Saló de Sant Joan, actual Lluís Companys, fins a la Ciutadella i l’estació de França, Isabel II, passeig de Colom i enllaçant fins a començament del Paral·lel, al costat del port. La línia de circumval·lació tenia els dos sentits, de manera que es podia agafar la que menys distància tenia fins al punt de destinació. El 1914, va passar a ser la línia 29.

La línia de circumval·lació, el 29

El 1906 va entrar en servei una altra línia de tramvia, propera al nostre barri. La que duia des del port, pel Morrot, fins al Cementiri Nou, el barri de Can Tunis i a l’hipòdrom que també hi havia a la zona. Posteriorment, la línia de circumval·lació, com la majoria de línies de tramvia, va ser substituïda per l’autobús. Concretament, el 29 ho va ser el 1967. Els lectors més grans la poden recordar perquè era molt popular; però va deixar de funcionar el 1985, encara no sabem ben bé per què, ja que era de gran utilitat i rapidesa. Ens queda en el record aquella frase: “Dones més voltes que el 29”.

En la zona del Paral·lel més propera al port, exactament al carrer Carrera, hi havia la central elèctrica que abastia l’energia per aquesta nova línia de tramvia i les successives posteriors de la ciutat. Hem de pensar que el Paral·lel era principi i final de diverses línies, tant de tramvies com de tròleis i d’autobusos, i per això hi havia les cotxeres de Viladomat-Borrell; i les anteriors del mateix carrer Carrera. De l’entrada en servei de la primera línia de tramvia elèctric de la ciutat, ara fa 125 anys.

Continua llegint

Història

L’arribada de la pantomima

L’escola marsellesa de mim ha estat la més important amb Charles Deburau com a gran representant

Publicat

on

Per

A finals del segle XIX i principis del segle XX, el mim i la pantomima van estar molt presents al Paral·lel prolongant la llista de les importacions franceses, però també seria el gènere tradicional que oferirà més perspectives per a la modernització de l’escena. La pantomima és un subgènere dramàtic del mim i el mimodrama que consisteix a representar una història mitjançant mímica, sense diàlegs ni paraules, recolzant la narració amb expressions, gestos o moviments corporals.

L’arribada dels Onofri

Tot comença amb la troupe dels Onofri, una companyia de mims i còmics d’origen italo-marsellès que van arribar a Barcelona a finals del segle XIX. El grup estava integrat pel pare (Temístocles), cinc fills (Otello, Aquile, Poliuto, Telémaco i Orestes) i dues filles (Andrómaca i Argia). Tots aquests noms vinculats al teatre i a la mitología eren artístics i ocultaven els noms reals de cada membre de la familia. Ells van donar a conèixer la pantomima a l’estil marsellès al Paral·lel on també oferien espectacles de mim, alta comèdia, circ i vodevil.

A l’agost de 1890 es van presentar al Circ Eqüestre de la plaça Catalunya on presentaven la pantomima titulada Honneur et courage amb notable èxit. Posteriorment van recòrrer diversos escenaris del Paral·el (Teatro Circo Barcelonés, Circo Teatro Español…) on continuaven omplint els locals refermant la seva popularitat a la ciutat. El propietari d’algunes sales, Manuel Suñer Sucarrats, també propietari del Teatre Condal i el Teatro Español, es va fer d’or amb ells i veient que la popularitat del clan era imparable, va decidir construir un nou teatre al mateix Paral·lel, cantonada amb el carrer Tapioles, amb el nom de Gran Teatro Onofri. Es van acomiadar de Barcelona el setembre de 1904 ja que el públic començava a estar cansat de tant silenci i tant Pierrot ploraner i el propi gènere del mim entrava en una certa decadència, tot perdent posicions davant l’empenta d’altres alternatives sonores d’espectacle. Malgrat tot, encara van fer repetides reaparicions i comiats pel Paral·lel durant els anys següents. El 1910 la família Onofri van portar el seu espectacle al famós cabaret El Dorado, de Montmartre (1910-1914) on van seguir tenint un èxit considerable.

La pantomima a l’estil marsellès i Charles Deburau

Charles Deburau (1829-1873) va ser un mim francès, fill i successor del llegendari Jean-Gaspard Deburau, immortalitzat com a Baptiste el Pierrot a la pel·lícula de Marcel Carné, Nens del Paradís (1945). Després de la mort del seu pare el 1846, Deburau va mantenir viu el llegat de la seva pantomima, primer a París, al Théâtre des Funambules, i més tard a teatres de Bordeus i Marsella. Està considerat dins d’una escola meridional, la marsellesa, de pantomima. Reconegut com un dels més grans del mim.

Li va costar molt triomfar a París i va ser a l’estranger –especialment a Egipte entre 1860 i 1861– i a les províncies on Charles va aconseguir l’admiració del públic. Els teatres Alcazar de Bordeus i de Marsella li van donar especialment la benvinguda. Va passar dos anys al primer després de la seva gira per Egipte i va assumir-ne la seva direcció el 1871. Del 1867 al 1869 va actuar a l’Alcazar marsellès, sempre fent de Pierrot.

Charles Deburau sempre havia desitjat ser més que un intèrpret. Va somiar convertir-se en professor de mímica al Conservatori de París o a l’Òpera. Però va morir massa jove, als 44 anys, a la ciutat de Bordeus, abans que pogués començar a complir el seu propòsit.   Deburau, Louis Rouffe i altres grans mims han estat la inspiració artística de mims famosos com per exemple el francès Marcel Marceau.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021