Coi de llenya. Cada Nadal la mateixa història, acabaré esllomat, igual que un esclau. Si com a mínim em col·loquessin a prop de la Laia. És tan bonica i tan soferta. Ella també va ben carregada, com jo. Ostres! Pensava que era el meu torn, però no. Encara estan col·locant els Reis. Sempre van ells primers; a sobre de rics, privilegiats; com a tot arreu. Ara! Ja em toca. A veure on em deixen anar… L’any passat vaig haver de menjar-me la pudor del caganer, me’l van plantar just al costat. A més, l’esnob de l’àngel de l’anunciata va estar en fotent-se’n de mi totes les festes. Et juro que si m’hagués pogut moure, li hauria tirat un grapat de merda. Però, és clar, moure’s, està del tot prohibit. Collons! Aquí no, dona! A veure, ja sé que no pot saber que estic profundament enamorat de la Laia, però cal que em col·loqui a l’altra punta del pessebre? A sobre m’ha tocat al davant del pastor que carrega una ovella i d’un tamboriner massa motivat; ja veig que no dormiré fins passat Reis. Ah! Calla, encara han de col·locar el caganer. Guaita’l, ja ve. Serà possible! Un altre any igual. La mateixa olor de merda de l’any passat! No, per aquí no passo. Que, què? Clar Melcior, per a tu és molt fàcil dir que està prohibit moure’s, perquè tu estàs ben eixarrancat sobre el teu fabulós camell. Per cert, que si l’animal parlés, ja t’hagués engegat a dida fa segles, perquè cada any estàs més gras. Laia! No em sent. A prendre pel sac. Ara que no mira ningú me’n vaig al seu costat. Deso la llenya a terra. Tu calla, angelet dels nassos, em passo les normes pel folre de la samarra, jo! Camino uns metres i salto el riu. Hola, Laia! Fa cara d’espantada. Clar que et pots moure! Mira’m! No passa res. Deixa anar tot això. Ho veus? Podem anar on vulguis. Betlem és nostre! Hi ha un raconet fosc rere el naixement. Vens? M’agafa la mà, correm, saltem, cridem d’alegria. Sento el renec dels Reis, de Sant Josep i del bou. El nen Jesús plora. Aquest nadó acabarà sent un malcriat. No entenc com ningú li ha regalat un xumet. Com? No, no facis cas de la dona que renta, és una amargada. Què et sembla aquí? No ens veu ningú. Ens besem. Ens despullem. Miro al cel i topo amb els ulls del maleït àngel jutjant-nos des de dalt. Agafo una pedra. Què fas? Pregunta la Laia. Cop de roc a la cara i cap a terra. Ara és un àngel caigut. Ha quedat al costat del caganer, s’ho ha ben guanyat aquest malparit. La Laia i jo riem. Fem l’amor sota la llum de l’estel que guia els Reis Mags, i és que aquest estel és de tothom. Això sí que és un bon Nadal! I l’any que ve, qui sap, igual ens confonen amb en Josep i la Verge Maria i podem estar a raser de la cova, amb el nostre fill. Si és que això de moure’s… és tot una revolució!

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)