Em mires. Jo descanso sobre la llitera. Semblo una mena de Frankenstein amb totes aquestes sutures. Deses l’agulla al costat de l’instrumental que has utilitzat. Ara em toques. Tinc la pell freda i blana. Em dius que tot això és una bogeria i em fas un petó al front. Surts del soterrani. Puc abandonar el meu cos balmat i seguir-te fins al terrat. No hi ha núvols que enteranyinin la lluna plena. T’acostes al tocadiscs que vas pujar fa uns dies i l’endolles al corrent elèctric. Baixes les escales i entres a la nostra habitació. El teu vestit jau sobre el llit. Te’l poses i et maquilles asseguda al tocador. Piques l’ullet al mirall. Estàs preciosa; et dic, però no em pots sentir. Obres l’armari i agafes la meva roba. Tornes al soterrani. M’observes amb deteniment, com si calculessis alguna cosa. Em manipules amb destresa i aconsegueixes engiponar-me el pantaló i botonar-me la camisa dels diumenges. Després em xiuxiueges que estic molt guapo, tot i que tots dos sabem que no és veritat. Sues. T’eixugues el front amb una gasa i em nues un cordill al turmell dret. Llavors, prens la mànega connectada a la bombona d’heli que reposa en un dels racons de l’estança. Somrius. Sé que estàs recordant com ens vàrem petar de riure quan et vaig dir que m’hauries d’insuflar el gas pel forat del cul, per sort, vam idear la manera perquè ho poguessis fer des de la boca. M’introdueixes la mànega fins a l’esòfag, encreues els dits i acciones la vàlvula de la bombona. El gas sona com un xiulet. Sobtadament, la pell em tiba i les arrugues es dissipen del meu rostre de vell. La camisa m’estreny el pit. Levito. M’encamino cap al sostre en posició horitzontal. Fas esclatar una rialla i crides: ho hem aconseguit! Em treus la mànega d’una revolada i em tapones la gargamella amb un trefí que vam dissenyar plegats. Ara només vull petonejar-te. Tanques el gas. Seus a terra i repeteixes en veu alta: tenies raó. Ja t’ho vaig dir; et dic, però no em pots sentir. T’aixeques. M’agafes del cordill i pugem al terrat, sembles una vella sortint d’una fira macabra. Em lligues de la barana i voleio igual que un estel. Aixeques l’agulla del tocadiscs i la col·loques amb molta cura sobre el vinil. Sonen els primers acords de Fly me to the moon, era la nostra cançó. La ballàvem les nits del divendres per donar la benvinguda als caps de setmana. També va ser un divendres quan ens van comunicar el maleït diagnòstic i, l’endemà, ja t’estava proposant tota aquesta història. Vas pensar que feia broma, fins que ho vas entendre. Després, van venir els tres mesos de tractament inútil, en què, a males penes, et vaig poder ensenyar el meu ofici: la taxidèrmia.

Em deslligues de la barana. Ballem sota l’influx de la lluna plena i d’en Frank Sinatra. Som com una baldufa amb la inèrcia a punt d’esvanir-se. Se’t neguen els ulls mentre giravoltem. Tens dubtes. Em fa l’efecte que t’agradaria deixar-me lligat al terrat i pujar a visitar-me tot sovint. Saps que m’encantaria, però no és el que havíem parlat. Fraseges l’últim vers de la cançó. Jo també t’estimo; et dic, però no em pots sentir. Fas el cor fort i m’empenys cap al cel. El vent m’embolcalla i se m’endú en direcció al mar. M’allunyo. T’allunyes. Ara soc un punt isolat esperant l’oblit en el firmament. Et vaig agrair que m’ajudessis a marxar quan encara em podies sentir? Crec que sí, però per si de cas: gràcies.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)