Connecta amb nosaltres

Cultura

Baranes làser

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on ens parla del que pot fer una trilogia gal·làctica

Publicat

on

La seva barana és a tocar de la meva. Cada matí surt al balcó a prendre el cafè a la mateixa hora que jo. Però, si no ho fa, com avui, espero parant l’orella fins que sento el xerric de la seva cadira de vímet. Llavors surto, fent veure que tinc un tràfec ineludible a la balconada. Soc tan patètic que he arribat a regar les plantes de plàstic per dissimular. De vegades em somriu, penso que em vol dir alguna cosa, però sobtadament es ruboritza i acaba entrant a casa seva. Sempre que la sento parlar ho fa en un anglès d’allà. Crec que està aquí d’Erasmus, o potser té una feina d’aquestes on tot és online. Des de ben petit que per a mi l’anglès ha estat una entelèquia, una quimera inassolible, un Sant Grial inabordable. Quan he hagut de lidiar amb un anglosaxó, he practicat l’assentiment, el silenci incòmode i una cara d’idiota que em delata al moment. Vaig voler apuntar-me a classes particulars, per mirar d’entaular una mínima conversa amb ella, però va ser un desastre. La meva professora em va recomanar deixar-ho estar i visitar un logopeda. Va ser un amic de tota la vida, qui em va donar una possible solució: ‘‘Jo vaig aprendre anglès mirant totes les pel·lícules de La Guerra de les Galàxies en versió original, prova-ho!’’ La cosa és que d’anglès en sé ben poc, però de friqui en soc una estona. De fet, les aventures espacials sempre m’han atret de manera obsessiva. A més, tot el que fa ferum de trilogia, de saga, d’aventures impossibles, o de nostàlgia dels vuitanta, m’atrapa com l’anell de poder que carretejaven els Hòbbits a les novel·les d’en Tolkien.

M’hi vaig posar amb ganes. Primer amb les pel·lícules d’ara, després amb les de molt abans (80’s) i vaig acabar amb les de no tant abans (90’s). Tres trilogies d’aventures galàctiques donen per a moltes hores d’anglès. Diria que ara per ara em sé els diàlegs de memòria. Puc reproduir sense equivocar-me els papers d’en Yoda, d’en Luke Skywalker, d’en Han Solo i, fins i tot, imito a la perfecció la cadència respiratòria d’en Darth Vader.

Ups! Guaita-la! Ara veig que surt al balcó. Jo també. Dissimulo tocant les fulles d’una planta. Miro de fer cara de jardiner expert, encara que tot ésser vegetal que entra a casa meva, un dia o altre acaba traspassant. Deixo estar la planta i m’acosto a la barana. La miro. Em mira. Ara o mai! Escupo una paraula, un so inintel·ligible, gutural; com ho hagués fet en Chewbacca o en Gòl·lum. Quin desastre! La dicció i els nervis m’han traït. Ara mateix dec fer cara de C3PO o, directament, d’imbècil. Calla, que ella també s’acosta a la barana. Sembla que vulgui dir-me alguna cosa. Fa un esforç sideral per moure la boca i deixa anar un bon dia totalment fricatiu i amb accent germànic. Boníssim! Ha inclòs alguna lletra de collita pròpia; potser una efa alta, potser una be mitjana, qui sap si una pe geminada. Tant se val! Responc el primer que se m’acut: may the force be with you! Riu, crec que ens entendrem…

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint

Cultura

El Molino, pendent del model de gestió

L’avinguda del Paral·lel tornarà a gaudir d’El Molino amb una programació estable malgrat que no se sap exactament quan serà

Publicat

on

Situat des de finals de l’any 1898 a l’avinguda del Paral·lel, que era considerada com un petit Broadway o el Montmartre català per la gran quantitat de teatres i cafès-concert que acollia, El Molino ha viscut i sobreviscut en totes les condicions i situacions possibles, i s’ha convertit en un dels teatres més antics i importants d’aquesta cèlebre avinguda.

Tot i així, també ha estat objecte de polèmica pel desús dels últims anys i la incertesa de la seva futura gestió. Des del mandat passat, l’Associació de Veïns del Poble-sec reclamen a l’Ajuntament que quan obri sigui amb els compromisos que es van marcar: “Que El Molino tingui una terrassa oberta a la plaça de la Bella Dorita, que les entitats del barri puguin utilitzar l’espai per als seus actes i que les entitats culturals puguin fer-lo servir també com un espai propi del dia a dia”, comenta Sergi Gázquez, president de l’Associació.

Falta definir obertura i model de gestió

La regidora del Districte de Sants-Montjuïc, Raquel Gil, ha explicat que aquest espai s’obrirà, però que encara no saben quan. “Des de l’ICUB està a punt de fer-se pública la licitació perquè es presentin projectes i propostes per tirar endavant la gestió d’El Molino”, diu Gil, que assegura que serà una bona notícia. “Tenir un equipament tan especial tancat fa mal a tothom, i a més a més, fa que es degradi un espai que ha costat molt de mantenir-lo i que té una història molt relacionada amb el barri”. Des de l’Ajuntament no asseguren una data concreta d’obertura ni respecte a com serà el model de gestió. ‘‘Els tempos seran els que una licitació d’aquesta mena necessiti”, ha comentat la gerent del Districte de Sants-Montjuïc, Àfrica Cardona.

Continua llegint

Cultura

Lewi, una dona misteriosa

Males Herbes recupera els fantàstics relats antirealistes d’Elvira Augusta Lewi

Publicat

on

L’editorial Males Herbes nasqué el 2012 com un projecte que volia ocupar un espai desatès en el panorama literari català: editar obres que escapessin del cànon realista predominant. Així, poc a poc, s’han convertit en una de les editorials de referència per als amants del realisme màgic, la ciència-ficció, el terror o la literatura fantàstica.

Com sabrà el lector d’aquesta columna, Males Herbes ha publicat diversos textos que reivindiquen autors que havien quedat oblidats o que no rebien l’atenció que mereixien –Quim / Quima, de Maria Aurèlia Capmany (Zona Sec nº 168); l’antologia de contes decadentistes Savis, bojos i difunts (Zona Sec nº 174) o les Històries de la carn i de la sang, d’Agustí Esclasans (Zona Sec nº 196)–. Avui, per encetar aquest 2024, us vull parlar d’una nova recuperació: Els habitants del pis 200, de l’escriptora d’ascendència germànica Elvira Augusta Lewi.

Lewi és avui molt poc coneguda, però va ser una figura cabdal del projecte de modernització cultural que es produí a casa nostra ara fa uns cent anys. Aquesta escriptora –i traductora de poetes com Hölderlin i Rilke–, es va donar a conèixer gràcies a la seva participació en diverses entitats culturals femenines i a les seves col·laboracions en multitud de capçaleres: D’Ací i d’Allà, la Revista de Catalunya, la Dona CatalanaLa Rambla, etc.

D’ascendència germànica, els relats inclosos a Els habitants del pis 200, publicats per primera vegada el 1935, van sorprendre el públic de l’època per l’ús d’elements fantàstics i de ciència-ficció, i per estar escrits amb una gràcia i un encert que encara avui ens deixa perplexos, tal com comprovarà qualsevol lector que avui llegeixi el relat que dona títol al recull o narracions tan magnífiques com “Quan la mort s’enamora” o “L’home de cristall”. Descobriu-la!

Continua llegint

Cultura

‘Comiat’

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on ens parla d’una manifestació d’amor molt especial…

Publicat

on

Per

Em mires. Jo descanso sobre la llitera. Semblo una mena de Frankenstein amb totes aquestes sutures. Deses l’agulla al costat de l’instrumental que has utilitzat. Ara em toques. Tinc la pell freda i blana. Em dius que tot això és una bogeria i em fas un petó al front. Surts del soterrani. Puc abandonar el meu cos balmat i seguir-te fins al terrat. No hi ha núvols que enteranyinin la lluna plena. T’acostes al tocadiscs que vas pujar fa uns dies i l’endolles al corrent elèctric. Baixes les escales i entres a la nostra habitació. El teu vestit jau sobre el llit. Te’l poses i et maquilles asseguda al tocador. Piques l’ullet al mirall. Estàs preciosa; et dic, però no em pots sentir. Obres l’armari i agafes la meva roba. Tornes al soterrani. M’observes amb deteniment, com si calculessis alguna cosa. Em manipules amb destresa i aconsegueixes engiponar-me el pantaló i botonar-me la camisa dels diumenges. Després em xiuxiueges que estic molt guapo, tot i que tots dos sabem que no és veritat. Sues. T’eixugues el front amb una gasa i em nues un cordill al turmell dret. Llavors, prens la mànega connectada a la bombona d’heli que reposa en un dels racons de l’estança. Somrius. Sé que estàs recordant com ens vàrem petar de riure quan et vaig dir que m’hauries d’insuflar el gas pel forat del cul, per sort, vam idear la manera perquè ho poguessis fer des de la boca. M’introdueixes la mànega fins a l’esòfag, encreues els dits i acciones la vàlvula de la bombona. El gas sona com un xiulet. Sobtadament, la pell em tiba i les arrugues es dissipen del meu rostre de vell. La camisa m’estreny el pit. Levito. M’encamino cap al sostre en posició horitzontal. Fas esclatar una rialla i crides: ho hem aconseguit! Em treus la mànega d’una revolada i em tapones la gargamella amb un trefí que vam dissenyar plegats. Ara només vull petonejar-te. Tanques el gas. Seus a terra i repeteixes en veu alta: tenies raó. Ja t’ho vaig dir; et dic, però no em pots sentir. T’aixeques. M’agafes del cordill i pugem al terrat, sembles una vella sortint d’una fira macabra. Em lligues de la barana i voleio igual que un estel. Aixeques l’agulla del tocadiscs i la col·loques amb molta cura sobre el vinil. Sonen els primers acords de Fly me to the moon, era la nostra cançó. La ballàvem les nits del divendres per donar la benvinguda als caps de setmana. També va ser un divendres quan ens van comunicar el maleït diagnòstic i, l’endemà, ja t’estava proposant tota aquesta història. Vas pensar que feia broma, fins que ho vas entendre. Després, van venir els tres mesos de tractament inútil, en què, a males penes, et vaig poder ensenyar el meu ofici: la taxidèrmia.

Em deslligues de la barana. Ballem sota l’influx de la lluna plena i d’en Frank Sinatra. Som com una baldufa amb la inèrcia a punt d’esvanir-se. Se’t neguen els ulls mentre giravoltem. Tens dubtes. Em fa l’efecte que t’agradaria deixar-me lligat al terrat i pujar a visitar-me tot sovint. Saps que m’encantaria, però no és el que havíem parlat. Fraseges l’últim vers de la cançó. Jo també t’estimo; et dic, però no em pots sentir. Fas el cor fort i m’empenys cap al cel. El vent m’embolcalla i se m’endú en direcció al mar. M’allunyo. T’allunyes. Ara soc un punt isolat esperant l’oblit en el firmament. Et vaig agrair que m’ajudessis a marxar quan encara em podies sentir? Crec que sí, però per si de cas: gràcies.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021