Connecta amb nosaltres

Cultura

Baranes làser

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on ens parla del que pot fer una trilogia gal·làctica

Publicat

on

La seva barana és a tocar de la meva. Cada matí surt al balcó a prendre el cafè a la mateixa hora que jo. Però, si no ho fa, com avui, espero parant l’orella fins que sento el xerric de la seva cadira de vímet. Llavors surto, fent veure que tinc un tràfec ineludible a la balconada. Soc tan patètic que he arribat a regar les plantes de plàstic per dissimular. De vegades em somriu, penso que em vol dir alguna cosa, però sobtadament es ruboritza i acaba entrant a casa seva. Sempre que la sento parlar ho fa en un anglès d’allà. Crec que està aquí d’Erasmus, o potser té una feina d’aquestes on tot és online. Des de ben petit que per a mi l’anglès ha estat una entelèquia, una quimera inassolible, un Sant Grial inabordable. Quan he hagut de lidiar amb un anglosaxó, he practicat l’assentiment, el silenci incòmode i una cara d’idiota que em delata al moment. Vaig voler apuntar-me a classes particulars, per mirar d’entaular una mínima conversa amb ella, però va ser un desastre. La meva professora em va recomanar deixar-ho estar i visitar un logopeda. Va ser un amic de tota la vida, qui em va donar una possible solució: ‘‘Jo vaig aprendre anglès mirant totes les pel·lícules de La Guerra de les Galàxies en versió original, prova-ho!’’ La cosa és que d’anglès en sé ben poc, però de friqui en soc una estona. De fet, les aventures espacials sempre m’han atret de manera obsessiva. A més, tot el que fa ferum de trilogia, de saga, d’aventures impossibles, o de nostàlgia dels vuitanta, m’atrapa com l’anell de poder que carretejaven els Hòbbits a les novel·les d’en Tolkien.

M’hi vaig posar amb ganes. Primer amb les pel·lícules d’ara, després amb les de molt abans (80’s) i vaig acabar amb les de no tant abans (90’s). Tres trilogies d’aventures galàctiques donen per a moltes hores d’anglès. Diria que ara per ara em sé els diàlegs de memòria. Puc reproduir sense equivocar-me els papers d’en Yoda, d’en Luke Skywalker, d’en Han Solo i, fins i tot, imito a la perfecció la cadència respiratòria d’en Darth Vader.

Ups! Guaita-la! Ara veig que surt al balcó. Jo també. Dissimulo tocant les fulles d’una planta. Miro de fer cara de jardiner expert, encara que tot ésser vegetal que entra a casa meva, un dia o altre acaba traspassant. Deixo estar la planta i m’acosto a la barana. La miro. Em mira. Ara o mai! Escupo una paraula, un so inintel·ligible, gutural; com ho hagués fet en Chewbacca o en Gòl·lum. Quin desastre! La dicció i els nervis m’han traït. Ara mateix dec fer cara de C3PO o, directament, d’imbècil. Calla, que ella també s’acosta a la barana. Sembla que vulgui dir-me alguna cosa. Fa un esforç sideral per moure la boca i deixa anar un bon dia totalment fricatiu i amb accent germànic. Boníssim! Ha inclòs alguna lletra de collita pròpia; potser una efa alta, potser una be mitjana, qui sap si una pe geminada. Tant se val! Responc el primer que se m’acut: may the force be with you! Riu, crec que ens entendrem…

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint

Cultura

Ser qui som

Publicat

on

El naixement d’Indòmita Editorial va ser una de les millors notícies del panorama editorial català de 2022. Aquest segell de Raig Verd Editorial està adreçat al públic juvenil a partir de 12 anys, uns lectors que travessen una etapa plena de curiositats i recerca d’alternatives. Entre les obres més destacades del seu catàleg, hi trobem El castell ambulant, de Diana Wynne Jones; Guia màgica d’autodefensa amb galetes, de T. Kingfisher o Elatsoe, de Darcie Little Badger.

Com tots sabem, l’adolescència és l’època en què tots volem “crear un món millor” i Indòmita és un projecte que cerca “acompanyar el jovent en aquest nou camí” i ajudar-los a despertar les seves consciències, per tal d’estimular-los a desenvolupar un pensament crític que els permeti a convertir-se en veritables actors del seu temps i, per a aconseguir-ho, Indòmita Editorial ens porta aquest mes de juny la magnífica Guia per a lesbianes a l’escola catòlica, de Sonora Reyes. Nascudi i criadi a Arizona, Reyes és autori d’aquesta divertida història protagonitzada per Yami, una noia lesbiana que haurà d’intentar no enamorar-se de l’atractiva Bo, l’única noia obertament queer de l’escola catòlica on estudien.

Guia per a lesbianes a l’escola catòlica, finalista del prestigiós National Book Award, és una novel·la de debut que va representar una autèntica escriptura catàrtica per a l’escriptori queer Sonora Reyes, sí, però també és una ficció romàntica fresca, intensa i sense relacions tòxiques. Tots aquests elements l’han convertit en la ficció friends to lovers preferida del públic LGTBIQA+, una novel·la plena d’humor en què serem testimonis d’alguns dels processos cabdals de la vida de tot adolescent: la descoberta de la pròpia sexualitat, els primers amors, etc. Així doncs, no us ho rumieu més, visiteu la vostra llibreria més propera i no deixeu passar aquesta oportunitat d’or!

Continua llegint

Cultura

‘Sobretaula’

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on ens parla de l’avorriment i de la imaginació…

Publicat

on

Per

De petit em costava no avorrir-me a les sobretaules. No entenia com amb la panxa ben plena, els adults podien posar-se a debatre sobre coses que no arribava a entendre; política, futbol i coses de família. Recordo l’olor de conyac, de cigaló, de cafè. La taula a mig desparar. La boirina d’un cigarro mal apagat en un cendrer infestat de burilles. L’hule amb alguna taca inesborrable. I les veus, a vegades aspres i d’altres apassionades, com de foc.

A mi m’absorbia l’avorriment. Em quedava encaixonat a la cadira i m’entretenia amb qualsevol cosa que arreplegava, perquè no em deixaven marxar de taula. També em donava per barrejar els culs dels gots a mig beure i creava beuratges nous que solien agafar un color tèrbol, com de mar de fons. Una vegada el meu tiet va fer un xarrup accidental a una de les meves pocions, la va escopir a manera d’aspersor i va tacar la paret de casa. A partir de llavors, em van prohibir jugar amb les begudes dels altres o amb qualsevol altra cosa de la taula.

Per superar el tedi, vaig haver de recórrer a un instrument que no sabia ni que existia: la imaginació. La veritat és que va ser una sorpresa adonar-me que la imaginació em vessava del cervell. El cas és que quan l’hora de la sobretaula arribava i m’havia de quedar callat i encaixonat a la cadira, jo fugia i m’endinsava en un nou món que creava sobre la marxa. A vegades viatjava a l’espai i tocava estrelles amb les mans. I m’embrutava amb polsim estel·lar que després utilitzava per fer brodats. Era meravellós cosir sense saber-ne. A l’hivern, quan les sobretaules eren més llargues, jo viatjava als antípodes, a una illa quasi deserta. Dic quasi perquè a vegades em trobava la nena de classe que m’agradava i jugàvem a nedar amb uns taurons que havien decidit fer-se vegetarians. Era curiós, perquè els taurons d’aquella illa anaven evolucionant a cada sobretaula i, un dia, en plena tempesta tropical, van sortir de l’aigua per sentir per primera vegada la pluja repicant contra les seves pells de neoprè.

La darrera vegada que vaig haver de recórrer a la imaginació, jo grimpava una de les muntanyes més altes de l’Himàlaia. Tot anava bé fins que un temporal de neu i vent va arrencar-me del terra i va fer-me voleiar fins a un altre món. Sobtadament, em vaig trobar assegut en una taula recentment desparada, tot sol. Al meu voltant hi havia un munt d’aparells tecnològics: un telèfon intel·ligent, un portàtil, una tauleta i un smart TV. Tots ells m’han mantingut ben ocupat fins ara. Utilitzen reels, notificacions, sèries, fotos i altres argúcies per entretenir-me.

De fet, ara que ja m’he fet gran, encara no he pogut sortir d’aquest nou món. M’he quedat atrapat, com quan em quedava encaixonat a la cadira de la sobretaula. I ja no m’avorreixo, o això crec. Del que n’estic segur és que aquí la imaginació ja no em fa cap falta.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint

Cultura

Dagoll Dagom s’acomiadarà dels escenaris amb la darrera versió de ‘Mar i Cel’

Publicat

on

Per

Dagoll Dagom celebra els 50 anys de trajectòria i el seu comiat definitiu dels escenaris amb una nova reposició del musical més emblemàtic de Catalunya: Mar i Cel. Un musical basat en l’obra d’Àngel Guimerà, amb música d’Albert Guinovart i text de Xavier Bru de Sala. Mar i Cel s’ha representat en tres ocasions (1988, 2004 i 2014) i l’han vist més d’un milió de persones. Aquest 2024, torna l’espectacle mantenint la mateixa ànima original per última vegada. Sembla una conjunció gairebé astral que en el moment que Dagoll Dagom fa 50 anys d’existència i el final de la seva trajectòria, sigui l’any del centenari de la mort d’Àngel Guimerà. Mar i Cel explica la història d’uns pirates i cristians tancats dins d’un vaixell perdut enmig del mar. Un musical sobre la intolerància i la incomprensió entre dos mons: orient i occident. Dues religions eternament enfrontades. Un bella història d’amor impossible entre una noia cristiana i un corsari morisc. Una història amb innombrables paral·lelismes amb el món en què vivim. Un musical basat en la pirateria de la Mediterrània del segle XVII i en l’expulsió del regne d’Espanya de 300.000 moriscos decretada per Felip III l’any 1609.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024