A finals del segle XIX i principis del segle XX, el mim i la pantomima van estar molt presents al Paral·lel prolongant la llista de les importacions franceses, però també seria el gènere tradicional que oferirà més perspectives per a la modernització de l’escena. La pantomima és un subgènere dramàtic del mim i el mimodrama que consisteix a representar una història mitjançant mímica, sense diàlegs ni paraules, recolzant la narració amb expressions, gestos o moviments corporals.
L’arribada dels Onofri
Tot comença amb la troupe dels Onofri, una companyia de mims i còmics d’origen italo-marsellès que van arribar a Barcelona a finals del segle XIX. El grup estava integrat pel pare (Temístocles), cinc fills (Otello, Aquile, Poliuto, Telémaco i Orestes) i dues filles (Andrómaca i Argia). Tots aquests noms vinculats al teatre i a la mitología eren artístics i ocultaven els noms reals de cada membre de la familia. Ells van donar a conèixer la pantomima a l’estil marsellès al Paral·lel on també oferien espectacles de mim, alta comèdia, circ i vodevil.
A l’agost de 1890 es van presentar al Circ Eqüestre de la plaça Catalunya on presentaven la pantomima titulada Honneur et courage amb notable èxit. Posteriorment van recòrrer diversos escenaris del Paral·el (Teatro Circo Barcelonés, Circo Teatro Español…) on continuaven omplint els locals refermant la seva popularitat a la ciutat. El propietari d’algunes sales, Manuel Suñer Sucarrats, també propietari del Teatre Condal i el Teatro Español, es va fer d’or amb ells i veient que la popularitat del clan era imparable, va decidir construir un nou teatre al mateix Paral·lel, cantonada amb el carrer Tapioles, amb el nom de Gran Teatro Onofri. Es van acomiadar de Barcelona el setembre de 1904 ja que el públic començava a estar cansat de tant silenci i tant Pierrot ploraner i el propi gènere del mim entrava en una certa decadència, tot perdent posicions davant l’empenta d’altres alternatives sonores d’espectacle. Malgrat tot, encara van fer repetides reaparicions i comiats pel Paral·lel durant els anys següents. El 1910 la família Onofri van portar el seu espectacle al famós cabaret El Dorado, de Montmartre (1910-1914) on van seguir tenint un èxit considerable.
La pantomima a l’estil marsellès i Charles Deburau
Charles Deburau (1829-1873) va ser un mim francès, fill i successor del llegendari Jean-Gaspard Deburau, immortalitzat com a Baptiste el Pierrot a la pel·lícula de Marcel Carné, Nens del Paradís (1945). Després de la mort del seu pare el 1846, Deburau va mantenir viu el llegat de la seva pantomima, primer a París, al Théâtre des Funambules, i més tard a teatres de Bordeus i Marsella. Està considerat dins d’una escola meridional, la marsellesa, de pantomima. Reconegut com un dels més grans del mim.
Li va costar molt triomfar a París i va ser a l’estranger –especialment a Egipte entre 1860 i 1861– i a les províncies on Charles va aconseguir l’admiració del públic. Els teatres Alcazar de Bordeus i de Marsella li van donar especialment la benvinguda. Va passar dos anys al primer després de la seva gira per Egipte i va assumir-ne la seva direcció el 1871. Del 1867 al 1869 va actuar a l’Alcazar marsellès, sempre fent de Pierrot.
Charles Deburau sempre havia desitjat ser més que un intèrpret. Va somiar convertir-se en professor de mímica al Conservatori de París o a l’Òpera. Però va morir massa jove, als 44 anys, a la ciutat de Bordeus, abans que pogués començar a complir el seu propòsit. Deburau, Louis Rouffe i altres grans mims han estat la inspiració artística de mims famosos com per exemple el francès Marcel Marceau.
Hemerotecafa 3 mesos
Entrevistesfa 3 mesos
Políticafa 3 mesos
Societatfa 2 mesos
Políticafa 3 mesos
Políticafa 3 mesos
Hemerotecafa 2 mesos
Històriafa 3 mesos