Els músics han acabat amb el Cant dels ocells. És el teu torn. Sabies que t’ho demanarien a tu, fins i tot havies redactat un esbós del discurs a l’avió, quan tot estava dat, però encara sense beneir. Et cou molt que no t’hagis pogut acomiadar d’ell. Maleïts viatges. Maleïts avions. Maleïts aeroports. Quan afrontes l’esglaó de la tarima, recordes el que ell sempre et deia quan eres petit: vigila que cauràs! I tu desafiaves l’advertència enfilant-te a tot allò que era escalable; taules, cadires, finestres…

Reconeixes els de la primera fila, en canvi, els de més enllà, et semblen ombres vestides de dol. Sents un somic curt, és la teva germana. No ha deixat de plorar durant tota la vetlla. Ara, mira de contenir-se. Ta mare, en canvi, et somriu. Sembla que li faci il·lusió escoltar-te i et pica l’ullet. Mires a l’esquerra, el taüt està tancat. Dones uns copets al micròfon. La reverberació es conxorxa amb l’acústica de la sala i et pessiga els timpans. Quina merda d’àudio, penses. Col·loques el discurs sobre el faristol. Comences. No et reconeixes a través dels altaveus, però continues. Expliques per què esteu aquí, tot i que és una obvietat. Fas una pausa. Sents la teva germana que esclata a plorar. No la vols ni mirar, ja fa temps que vas aprendre que el plor s’encomana tan de pressa com la por. Llegeixes la primera frase: El meu pare era un gran home. Has redactat una mena d’elegia exaltant les seves virtuts. Aixeques el cap i t’adones que diguis el que diguis res podrà canviar el que ha passat. Et felicitaran per les emotives paraules, et donaran el condol i, un cop arribis a casa teva, t’adonaràs que cap discurs pot substituir el darrer adeu que t’has perdut.

Calles sobtadament. Es fa un silenci que només tu pots trencar. Camines unes tres passes i obres el taüt. Has agafat el micròfon. Expliques que el teu pare sordejava i que a dins d’aquesta caixa no et podrà sentir. Algú riu. No saps per què, recordes el dia que amb cinc anys et vas enfilar sobre la rentadora en marxa: vigila que cauràs! I vas acabar caient. Et mires el cadàver. L’espera la flamarada del crematori, la que tot ho converteix en cendra i records. Els assistents es neguitegen. Sobtadament, fas aixecar els tres violinistes de les seves cadires i el pianista del seu tamboret. Apilones les cadires l’una sobre l’altra. Al cim de la torre hi col·loques el tamboret. T’hi enfiles. Sents els murmuris dels assistents. Ta germana ha canviat el plor per l’estupefacció. La mare t’ha deixat de somriure. La resta de la gent, simplement, te la sua. La torre sembla que es vol vèncer, però et mantens a dalt, com un xerpa experimentat. Fas el cim i et col·loques d’en peus sobre el tamboret, igual que una enxaneta. Tothom et mira bocabadat fins que, inevitablement, han de desviar la mirada cap al taüt. Ton pare s’ha incorporat. Et mira. El mires. Tu li dius adeu des de ben amunt. I ell et respon: vigila que cauràs!

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)