Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Josep Carrasco: “Obrir aquest establiment cada dia és fer un homenatge als meus avis, pares i germans”

Tres generacions han entregat la seva vida a la cafeteria Palmer (plaça Santa Madrona), un dels establiments més emblemàtics del Poble-sec, que enguany celebra el seu 80è aniversari. El Josep Carrasco, l’actual propietari, recorda amb gran estima la història de l’establiment, marcada per la lluita i la capacitat de superació dia rere dia. La il·lusió i l’estima del veïnat és el motor que alimenta la cafeteria, que ara fa front a un gran repte que la vida ha imposat injustament.

Publicat

on

Vuitanta anys al peu del canó, quasi un segle, com es porten? 
El temps ha passat molt de pressa, i donant una ullada al passat reconec que el camí ha estat dur i complex. El meu avi va començar amb aquesta “aventura” l’any 1944, després el meu pare va agafar les regnes el 68 i finalment jo, que soc al càrrec des del 90 fins ara. Les tres generacions hem viscut moltes coses en aquest temps; de bones i dolentes. Per exemple, el repte més gran el va viure el meu pare, ja que ell va posar una planxa per fer entrepans. Això abans era impensable perquè només es consumia cuina casolana. Va ser aquí, a la cafeteria Palmer, que es van fer els primers biquinis. Tot va sortir bé, i encara continuem amb la mateixa il·lusió que el primer dia. No obstant això, en aquests moments, la vida està sent molt dura i la meva situació personal afecta al Palmer. La Mònica, qui ha estat setze anys amb mi portant la cafeteria, té un tumor cerebral maligne. Per aquest motiu, des de fa un temps, tanquem a la una del migdia. M’agradaria que quan la Mónica estigués bé tanquéssim la plaça Santa Madrona per festejar la seva recuperació. Podríem fer una barbacoa, el que sigui. Res em faria més feliç.

Tenint en compte la teva situació, per a tu ha de ser molt difícil pujar la persiana cada dia. Què et motiva a fer-ho?
Obrir aquest establiment cada dia és fer un homenatge als meus avis, pares i germans. He fet grans amics aquí, hi ha clients que són família perquè els conec de tota la vida. A més, en aquests moments la cafeteria és el meu refugi. Mai he pensat en tancar, abans em moro. Hi ha coses a la vida que no tinc clares, però soc conscient que les portes del Palmer es tancaran amb mi. Sempre ho he donat tot per aquest projecte, i continuarà sent així sempre, fins l’últim dia.

Creus que és possible festejar 80 anys més? Tens dos fills, serà un d’ells l’hereu? 
Els meus fills no tenen sentiment de barri, en absolut. Per aquest motiu, tinc clar que amb mi s’acaba aquesta “vida” del Palmer. Una vegada em jubili, lamentablement ningú es farà carrer d’això. Aquesta vegada, sí que s’abaixarà la persiana per sempre.

Parles del sentiment de barri, creus que si tinguessin aquesta proximitat canviarien les coses?
Sí, segurament sí. Quan jo era petit, amb uns nou anys, anava sol pel carrer i gaudia molt de tots els racons i persones que ofereix el Poble-sec. De fet, jo no era del barri, però la meva identitat es va conformar aquí: al Sortidor, plaça de les Navas… Els meus fills, en canvi, com els altres nens, s’han criat d’una forma diferent. Actualment, ja no es fa barri, o almenys no com abans. Les coses han canviat molt perquè la gent ara mateix no té càrregues emocionals, per motius com el lloguer. Els fills d’alguns clients han marxat del barri perquè no poden pagar el preu del pis. Això fa que no es faci barri.

Amb una Barcelona gentrificada han sorgit noves cafeteries que impliquen un nivell major de competència. Heu notat l’impacte que han suposat?  
M’agrada superar-me, tant de bó vingués un Ferran Adrià, ja que em posaria a prova. La gent de sempre continua venint. Mira (assenyala a una dona), ella ve des de Gavà fins aquí per emportar-se uns entrepans. Fa anys que hi ve, i continua fent-ho. Sobre els “nous forns”, molta gent deixa d’anar-hi perquè tenen errors; com ara posar la llet freda quan la demanen calenta.

Parlant de qualitat, els preus han pujat molt, en canvi vosaltres no els heu pujat de forma significativa. Com és això?
Intento comprendre a la gent que està al carrer, així que pujo molt poc el preu. Jo he de fer barri, aquesta és la meva idea. No m’importa si un client ve un dia només; el preu i la qualitat que rebrà aquí el farà estar bé. Soc conscient que, amb la meva forma de ser, perdo molt en l’àmbit econòmic, perquè no he apujat els preus, però a mi sí que me’ls pugen. Tot i això, continuaré sent així perquè no entenc la vida d’altra forma. Els clients són fidels, i aquest és el meu regal. Digue’m ximple, però la gent que em va ajudar a la pandèmia, persones que venien expressament aquí per endur-se un entrepà i un cafè amb llet, quan ho podrien haver fet a casa, els li ho dec tot. Ells em van ajudar quan pitjor estava, perquè anava ofegat amb els pagaments, i ara em toca a mi ajudar-los. Tampoc cobro el servei de terrassa, i no ho faré.

I sobre l’hosteleria, que ara està en el punt de mira, què em dius? 
Fa un mes, vaig escriure fa poc a un noi que havia plegat d’un restaurant i no m’ha contestat. Així va. Ara mateix som tres, i sé que aviat els meus treballadors marxaran perquè volen estudiar. S’ha perdut el ser professional. Abans l’hostaleria era una professió, ara no. En aquests moments, treballar al Palmer, per exemple, és una feina per treure uns calers mentre estudies. Però aquest treball necessita gent qualificada: s’ha de netejar, arreglar-ho tot, fer un cafè perfecte…

Entrevistes

Justo Molinero: “La ràdio no morirà mentre hi hagi històries per explicar”

Justo Molinero (Villanueva de Córdoba, 1949) és una de les figures més emblemàtiques de la comunicació radiofònica a Catalunya. A Barcelona, es va obrir camí en el sector del transport abans de fundar la seva pròpia emissora. Amb una trajectòria marcada per la perseverança i la passió, Ràdio TeleTaxi, es va convertir en una de les emissores més populars dels anys 90 i encara manté el seu llegat intacte.

Publicat

on

Com valora la seva trajectòria?
Sense cap dubte, la meva trajectòria ha estat l’eix central de la meva vida. Quan miro enrere, veig tot el camí que he recorregut, els obstacles que he superat i les alegries que he viscut… Ha estat una aventura plena de moments inoblidables, aprenentatges i, sobretot, una connexió constant amb la gent. La ràdio m’ha acompanyat en cada moment i, sense ella, no seria qui soc avui.

Com va començar tot?
Va ser gairebé per casualitat. Als anys 80, amb motiu del Mundial de Futbol de 1982, Barcelona es preparava per a un gran esdeveniment, i vaig pensar que moltes persones podrien perdre objectes als taxis. Així que se’m va acudir crear una emissora per ajudar a recuperar-los. Vaig parlar amb l’alcalde d’aquella època, Narcís Serra, però em va dir que era competència de Madrid. Aquest comentari em va desil·lusionar, però, en lloc de rendir-me, vaig decidir tirar endavant pel meu compte. Així va néixer Ràdio TeleTaxi.

Va ser fàcil posar-ho en marxa?
Teníem quatre aparells mal comptats, però quan vaig voler professionalitzar el projecte, vaig haver de vendre la llicència per poder comprar equips de qualitat. Va ser un camí ple d’entrebancs.

Mai va pensar a abandonar l’emissora?
Tot i les dificultats, el projecte havia de continuar. Curiosament, mai vaig pensar a ser locutor. No era el meu objectiu, ni tan sols quan vaig muntar l’emissora. Però el locutor que tenia va començar a tenir embolics personals, i la seva dona li va donar un ultimàtum: “O deixes la ràdio o em perds a mi”. Va decidir marxar, i em vaig veure obligat a posar-me davant dels micròfons.

Com es va formar com a professional de la ràdio sense tenir experiència prèvia?
Amb esforç, hores i dedicació. La millor escola és l’experiència. Vaig aprendre mitjançant el treball, els errors i molta passió per la feina. A més, vaig fer un curs per a majors de 25 anys per accedir a la universitat i obtenir el títol de periodista. Quan em deien: “Justo Molinero ni és periodista ni és res”, em feia molta llàstima. Per això, quan em van tancar l’emissora per un temps, vaig aprofitar per posar-ho tot en ordre i poder demostrar que ningú tenia raó a criticar-me. Ara, afortunadament, la situació és diferent, i la gent em respecta.

Hi ha algun moment que recordi com a especialment emblemàtic?
He viscut molts, però n’hi ha un que em va marcar especialment: la primera vegada que vaig entrevistar Felipe González. Després de la conversa, el vaig portar a veure l’emissora, i em va dir: “Això és un orgull”. Jo li vaig respondre: “Però si tu me la vas tancar!” No s’ho esperava. Va ser un moment intens i sorprenent per a tots dos.

Per què li van tancar?
L’any 1987, durant el mandat de Felipe González, el governador civil de Barcelona, Ferran Cardenal, va decidir tancar Ràdio TeleTaxi, que emetia des de Santa Coloma. Ja m’havien avisat que això passaria. Poques hores després de conèixer la notícia, mentre fèiem un programa en directe, ens van alertar que la policia estava a la porta. Van entrar a les instal·lacions i van clausurar l’emissora.

Anys després, també li van tancar el canal de televisió.
Artur Mas va decidir tancar-la, tot i que no ens va donar cap explicació. Teníem llicències per emetre en altres llocs com Terrassa, Sabadell i Tarragona, però no teníem autorització per a Barcelona. El tancament va ser una decisió difícil, ja que hi treballava molta gent.

Es va plantejar alguna vegada marxar a Madrid?
No tenia cap sentit fer-ho. Sempre he estat fidel a la meva identitat i forma de ser. Els catalans no escollim on naixem, i sempre he estat orgullós de les meves arrels. Quan la televisió es va tancar, vaig acceptar la situació, tot i la gran quantitat de gent que depenia de nosaltres. No tenia cap altra opció que continuar endavant.

Com veu el futur de la ràdio en un moment en què els podcasts guanyen terreny?
La ràdio ha superat moltes crisis. Quan va aparèixer la televisió, molts deien que la ràdio desapareixeria, però encara avui en dia hi és. Els temps canvien, les formes d’escoltar també, però la necessitat de comunicació i companyia es manté. L’adaptació és fonamental, i és important escoltar els joves per poder oferir-los continguts que els interessin. La ràdio no morirà mentre hi hagi històries per explicar i oients per escoltar-les.

Què s’hauria de fer per atreure les noves generacions a la ràdio?
La clau és donar-los veu. Sovint, es conviden a parlar persones que no connecten amb els joves. És imprescindible escoltar les seves preocupacions i interessos. A Ràdio TeleTaxi, sempre hem apostat per la interacció amb els oients, cosa que permet una participació activa.

Es planteja retirar-se aviat?
De moment, no. He deixat de fer programes diaris, però continuo actiu. Participo en la gestió de l’emissora i gaudeixo de la vida amb la meva dona, Montse. La passió per la ràdio continua viva en mi.

Continua llegint

Entrevistes

Juan Carlos Unzué: “Abans de poder morir dignament, volem viure dignament”

Juan Carlos Unzué (Orkoien, Navarra 22 d’abril de 1967) és exporter d’equips com el Barça i el Sevilla. Després de penjar els guants, va continuar la seva trajectòria com a entrenador i membre de diversos cossos tècnics. L’any 2020, va fer públic el seu diagnòstic d’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA), una malaltia neurodegenerativa que afecta el sistema nerviós. Des de llavors, dona visibilitat a les persones afectades.

Publicat

on

Sempre que parla del futbol els seus ulls s’il·luminen.
Jo sempre vaig ser un nen de poble que volia jugar amb els seus amics. Era molt actiu i vaig tenir la sort de ser el petit de sis germans. Crec que per aquesta raó vaig acabar sent porter, perquè volia jugar amb ells. Quan tenia set o vuit anys, els meus germans en tenien catorze o quinze, i l’únic rol que em permetien assumir era el de porter. Crec que vaig tenir sort, com a jugador no m’hauria pogut guanyar la vida de la mateixa manera.

El nen petit que només volia jugar amb els seus germans es va convertir en porter de grans clubs, com el Barça.
No va ser fàcil, perquè vaig arribar molt jove i hi havia una gran competència a la porteria. En aquell moment, Andoni Zubizarreta era el porter titular, tenia set anys més que jo i jugava a la selecció absoluta. No vaig ser capaç de prendre-li el lloc, però van ser dos anys d’un gran aprenentatge. Tot i no jugar, vaig tenir la sort de coincidir amb Johan Cruyff i també vaig aprendre molt de Zubizarreta. Aquests anys em van marcar per a la resta de la meva carrera. Anys després, va arribar el moment de jugar i vaig ser molt feliç.

Després de la seva etapa com a porter, va ser entrenador. Sempre ha assumit rols de gran responsabilitat.
Sí, és cert. Al Barça vaig ser entrenador de porters i segon entrenador. He tingut la sort de treballar amb Frank Rijkaard, Pep Guardiola i Luis Enrique, i vaig aprendre molt d’ells. Sempre he intentat aplicar la meva pròpia visió del joc, però també he aprofitat els aprenentatges que he adquirit.

Quins canvis significatius ha experimentat el futbol?
Crec que en els últims quinze anys hi ha hagut un gran canvi, sobretot en l’aspecte físic. Avui dia, el jugador de futbol és molt més professional, té grans capacitats físiques i ha millorat notablement en la tècnica. Aquestes dues característiques fan que els futbolistes actuals estiguin molt més preparats que els de la nostra època.

Hi ha algun jugador actual que destacaria especialment?
M’agrada molt Pedri. Em recorda a Busquets, perquè no són jugadors que cridin molt l’atenció, però aporten l’equilibri necessari.

En quin moment va ser conscient que tenia ELA?
El meu diagnòstic va arribar després de divuit mesos amb símptomes estranys. Quan em van confirmar la malaltia, tenia un desconeixement total sobre ella. Per això vaig decidir fer-lo públic per donar visibilitat a l’ELA i mostrar la crua realitat de la majoria dels meus companys i companyes que també la pateixen.

Com va reaccionar quan va rebre el diagnòstic?
No és fàcil escoltar que tens una malaltia desconeguda i que l’esperança de vida mitjana és de tres a cinc anys. Però una cosa que dona sentit a continuar endavant és que l’ELA, en molts casos, no afecta les capacitats cognitives. Així que mentalment, soc el mateix Juan Carlos de fa més de cinc anys. El dia del diagnòstic vaig entendre que la paraula clau era “acceptar”.

Afortunadament, rep un suport incondicional per part de la seva família.
L’ELA no només afecta el malalt, sinó també el seu entorn més proper. Jo tinc la sort de comptar amb el suport de la meva família des del primer dia, i això és impagable. Viure aquesta situació amb la meva dona, els meus fills, els meus germans i la meva mare m’ha fet veure l’amor des d’una altra perspectiva. Sempre dic que abans estimava la meva dona, però ara l’estimo amb tota la meva ànima. Ella sempre m’agafa de la mà, tot i les adversitats. És impagable aquest sentiment que sento per ella.

Com és el seu dia a dia?
Diferents: hi ha dies en què tinc compromisos que em motiven. No obstant això, ser conscient que m’han d’ajudar en tot el que respecta a la mobilitat… no és fàcil mentalment. Altres dies, com avui, estic tranquil a casa, entretenint-me amb el futbol.

Quina és la reivindicació més important per als afectats per l’ELA?
La Llei ELA es va publicar al BOE a l’octubre, però encara no és efectiva. La burocràcia fa que els temps siguin més lents del que necessitem. Estem demanant que s’avanci una partida del pressupost per ajudar les 400 persones del país que estan en una fase avançada de la malaltia i que necessiten assistència urgent. La decisió de viure o morir no hauria de dependre de la manca d’ajudes.

Hi ha molts malalts que reivindiquen el dret a l’eutanàsia. Alguna vegada ha pensat a prendre aquesta decisió?
De moment, no tinc intenció de sol·licitar-la, però respecto profundament qui ho fa. El que reivindiquem els afectats per l’ELA és que abans de poder morir dignament, volem viure dignament.

Quin missatge donaria a algú recentment diagnosticat amb ELA?
El més important és acceptar-ho. No es pot controlar ni canviar el diagnòstic, però es pot acceptar. Aquesta acceptació fa que tot sigui, dins de la dificultat, una mica més senzill. Cada persona necessita el seu temps, però quan arriba aquest moment, es troba una manera de donar sentit a la vida.

Quina similitud veu entre la lluita contra l’ELA i el futbol?
El futbol m’ha ensenyat a ser fort. Les derrotes són inevitables i cal aixecar-se ràpid perquè la competició continua. Aquesta fortalesa m’ha ajudat a afrontar la malaltia.

Continua llegint

Entrevistes

Mario Flores Urban: “Es van fixar fins a tres dates per executar-me, però mai les es van dur a terme”

Mario Flores Urban (Ciutat de Mèxic, 1965) ha viscut una vida de superació i resiliència. Va haver de viure dues dècades en una presó de màxima seguretat per un crim que no havia comès. Tancat en una cel·la diminuta, on passava 23 hores al dia esperant la seva execució. 20 anys després, va recuperar la seva llibertat. Avui dia, viu a Barcelona, on comparteix el seu testimoni de resiliència i esperança.

Publicat

on

La “història de la seva vida” comença el 1984.
Sovint es parla del terme “bandes” per coses que passen a les ciutats. Aquestes “agrupacions de persones” fa anys que existeixen i van tenir un gran impacte als anys ‘70 a Chicago, ciutat on vaig emigrar quan era petit. En aquella època, la banda amb més repercussió eren els Latin Kings.
Quan era jove vaig establir amistat amb els germans petits dels “caps de la banda”. El meu pare em va demanar que m’allunyés d’ells i em va animar a practicar esport d’alt rendiment per estar distret. Tot i això, els dissabtes a la nit continuava veient-los, perquè eren els meus amics.

La fama dels Latin Kings, però, va anar in crescendo.
L’any 1984 la situació es va complicar. Cada cop tenien més notorietat i els homicidis estaven a l’ordre del dia. La policia, amb l’objectiu de desmantellar el grup, es va infiltrar i feien fotografies i gravacions. En algunes d’aquestes apareixia jo.

Aleshores vostè ja tenia una certa projecció pública.
En aquell moment jo era campió de salt de trampolí i estudiava en un dels instituts més prestigiosos del país. Això va fer que la meva figura adquirís una certa notorietat i em va convertir en l’epicentre de la investigació. En aquell context, la policia necessitava resoldre casos ràpidament i tancar expedients a qualsevol preu. Així doncs, van pressionar dos dels meus amics perquè testifiquessin en contra meva i m’incriminessin en un homicidi comès el gener del 1984.

Va canviar tot.
Vaig acabar condemnat i vaig passar vint anys a la presó. Durant aquest temps, es van fixar fins a tres dates per a la meva execució, però cap d’elles es va dur a terme. Finalment, l’activista pels drets humans, Francisco de Paula, va conèixer el meu cas i va aconseguir que una part important de la societat espanyola en prengués consciència. Gràcies a la seva lluita i al suport ciutadà, vaig aconseguir la llibertat.

Tothom té una data per morir, però vostè en va tenir tres.
A la presó, la mort és una possibilitat diària. Cada dia pot ser l’últim en un lloc envoltat de persones agressives i en un entorn on la violència forma part de la rutina. Jo ja era conscient que, en qualsevol moment, podia no sortir-ne amb vida.
La por sempre em va acompanyar, però, lluny de paralitzar-me, em va donar forces per continuar endavant. Per aquest motiu, durant la meva estança vaig decidir estudiar dret, amb l’esperança de demostrar la meva innocència.

Ha fet referència als seus companys i la seva influència amb ells mitjançant el dret. De tots els casos que va tractar, quin el va impactar més?
El nivell de delinqüència a la presó era extrem. Però hi va haver un cas que em va marcar profundament. Un dels presos, en Toni, complia condemna per violació i homicidi. Un dia em va demanar ajuda en l’àmbit judicial i vaig acceptar. Feia un parell d’anys que s’intercanviava cartes amb una dona de qui s’havia enamorat. Per a ell, ella ho era tot, fins al punt que li va demanar matrimoni. Finalment, el dia del casament es va convertir en el pitjor de la seva vida.

Què va passar?
Durant la cerimònia, la dona li va fer un petó als llavis i li va dir: “No em casaré amb tu. Sé que m’estimes, però ara vull que sentis el buit que vaig sentir jo quan vas assassinar la meva filla”.

Sense saber-ho, la dona de qui s’havia enamorat era la mare de la jove que havia violat i matat.
Aquell dia vaig entendre que es pot morir en vida.

Què era el que més ha trobat a faltar a la presó?
Veure la lluna. El sol el podia sentir a la cel·la, entrava per la finestra, m’escalfava i em recordava que el món encara girava. Però la lluna… la lluna no. La lluna és llibertat, és nit oberta. Les nits es feien infinites, com si el temps s’hagués aturat en aquella foscor que no canviava mai.

Què és de la seva vida ara, després de passar vint anys tancat a la presó?
Arrossego un profund conflicte d’identitat. Vaig entrar a la presó amb dinou anys i en vaig sortir amb trenta-nou. Ara vull viure experiències pròpies d’una persona jove, però en un cos que ja no ho és tant.

S’ha perdut tot de canvis des de la presó.
He de reconèixer que la meva vida no és fàcil. He hagut d’adaptar-me a un món dominat per la tecnologia, aprendre a menjar amb tranquil·litat, recuperar una manera natural de caminar… i tantes altres coses que per a molts són quotidianes, però que per a mi han estat un repte.

Ara es dedica a explicar la seva experiència vital.
Tot i el que he viscut, em sento profundament afortunat. Sempre tinc ganes d’ajudar els altres amb el meu testimoni; aquest és el camí que Déu m’ha marcat.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024