El cognom Jofra li perseguirà tota la vida. És senzill conviure amb la famosa frase de “fill de…”?
Ser fill de l’Eugenio no ha estat senzill. Avui dia em resulta més difícil fins i tot, ja que el meu treball consisteix en pujar a un escenari i explicar acudits, com ho feia el meu pare. Sempre existeix la comparança entre els dos, però ni imito ni competeixo amb ell perquè d’Eugenio només n’hi ha hagut un.

Ser còmic no és fàcil. Què succeeix quan vostè es troba en un moment de complexitat a la seva vida personal i ha de fer l’esforç per fer riure als altres? 
És duríssim. No tot són flors i violes, i potser ara estic davant d’un dels moments més difícils de la meva vida. Malgrat això, quan pujo a un escenari tinc la sensació de curar-me. L’humor m’ha salvat la vida. Amb dotze anys jo acompanyava el meu pare arreu, i ell sempre em deia: “Seu aquí i calla”. Vaig contemplar com molts còmics tenien milers de problemes, però quan pujaven a un escenari es transformaven; i observar-ho ha estat una de les coses més maques que he viscut.

Ja de petit volia ser còmic?
Uf, en absolut (riu). Quan era jove volien que fos torero o futbolista, però no va ser així. He estudiat moltes carreres, i mai n’he acabat alguna. Afortunadament, el meu camí ha estat fer la carrera de la vida, que significa ser artista.

Amb la pel·lícula ‘Saben aquell’, que tracta sobre la vida del seu pare, ha pogut retrobar-se amb el seu passat. Va ser fàcil? Quin consell li donaria al petit Gerard? 
Fer la pel·lícula i sentir-me escoltat m’ha estalviat molts diners en psicòlegs. No ha estat fàcil tornar a viure determinades situacions, però m’ha ajudat a sanar moltes ferides. Tant de bo pogués parlar amb el petit Gerard perquè li diria moltes coses; entre elles que escoltés més els consells del seu pare.

“Y llegó Eugenio y los hizo callar”, una frase de Pedro Ruiz. Vostè, Gerard, ha fet callar a algú?
El Gerard ha demostrat que hi ha molts Gerards. Soc fidel a mi mateix i la vida ho posa tot al teu lloc.

El documental ‘Imprescindibles-Eugenio: Blanco o negro’ mostra una faceta de la vida del seu pare desconeguda per a molts. Què hi ha de cert? Vostè sabia qui participaria en aquest documental?
Tothom qui va participar en el documental van sortir de la meva boca, excepte les amigues de la Conxi, que es van afegir. Vull aclarir una cosa: l’única persona que va conèixer realment al meu pare vaig ser jo. Al documental surt un dels seus primers mànagers, que no es va portar gaire bé amb l’Eugenio i la meva mare, parlant d’una forma que semblava que gràcies a ell el meu pare va arribar a ser qui era… en absolut va ser així. Ha parlat gent que no té idea de res. L’Eugenio va consumir drogues sis anys abans de morir, però darrerament mai ho havia fet, mai. Tot el que han dit és mentida. Per això he fet aquest llibre (el mostra) Eugenio, perquè la segona part del documental no és real.

Té algun projecte en ment?
Fa 23 anys que em dedico en cos i ànima a la vida dels meus pares. Finalment, ara ja sé qui soc. Per fi he conegut la meva identitat. M’he tret moltes pors, moltíssimes. El meu projecte és ser feliç i sentir-me realitzat. Amb 12 anys el meu pare em va preparar per ser el millor mànager del món, i sí, vaig aprendre moltes coses; però a mi no m’omplia res del que feia. Ara sí. Avui dia podria col·laborar a qualsevol programa, però mai faré telebasura. Participaria a GH VIP o Supervivientes, però només explicaria acudits i no em barallaria; i això no els hi serveix. Amb aquesta forma de ser passo més gana? Sí. Jo he tingut diners i no he estat feliç. Ara tinc menys i soc més feliç. Estar a dalt és molt fàcil, però a la inversa és molt dur i no tothom està preparat.

Tornaries a escollir aquesta vida?
La història de la meva vida rep sentit l’any 1991, quan el meu pare, que en aquells moments tenia 49 anys, em va dir: “Gerard et puc demanar un favor? Jo soc qui soc gràcies a la teva mare. Gràcies a ella soc home, pare i artista. Desafortunadament a ella, en vida, mai li vaig poder agrair. Per aquest motiu vaig pujar a un escenari el mateix dia que ella va morir. Vull que tu acabis el meu capítol, el darrer de la meva vida. Sé que ara no saps què hauràs de fer… però la vida t’ho mostrarà. Et demano un favor més, sigues bona persona i mai facis el que no t’agradaria que et fessin”. Recordo que jo no vaig entendre res en aquells moments, ja que era molt jove i només pensava en gaudir de la joventut. Però deu anys després de la mort del meu pare, vaig comprendre el seu missatge; i en aquell moment vaig començar a construir i fer tot aquest camí. Fa un temps, un amic em va dir: “Has perdut 23 anys de la teva vida”. En absolut. No he perdut 23 anys de la meva vida, he esperat tot aquest temps per aconseguir fer una cosa dificilíssima: pujar a un escenari.

Quin ha estat l’origen del CERHISEC?
El 1995 la Valerie Powles va trobar el Refugi 307, i va contactar amb mi i amb en Josep Fabra. Comencem a recuperar-lo i d’aquí ens surt la inquietud de divulgar coses del Poble-sec més enllà del refugi. Llavors, la memòria històrica quedava lluny. M’han arribat a dir que la història ja l’havíem estudiat a EGB, quan no té massa a veure amb la història que volem explicar. Quotidianitat és la paraula clau. Vam convidar una vegada a l’historiador Josep Fontana a fer un discurs inaugural. Li vaig dir: “Nosaltres fem la petita història”. Ell em va respondre: “Vosaltres feu la història de veritat: la dels llibres és la història dels personatges; la història és la història del poble”. Parlem de com la gent feia les festes majors, com van passar la guerra, com van passar la Transició, com sortien al Paral·lel… persones anònimes que han fet la història d’un barri. L’any 1998 ens constituïm com a associació per tenir més força. Els 25 anys ja els tenim, doncs.

Com us organitzeu?
Els que ens dediquem a investigar som dotze persones. Cada un de nosaltres agafa la “mania” d’un tema: la Vaga de la Canadenca, Lerroux emperador del Paral·lel… Un cop al mes ens reunim tots i posem en comú el que treballem. Tenim socis al voltant que ens ajuden i ens porten una foto o un diari, compren el llibre que fem… L’últim dimarts de mes fem una xerrada a la biblioteca, on la gent gran també ens pot aportar vivències. Al cap de l’any publiquem un llibre, les Ressenyes, i el donem de franc als llocs públics que tenen biblioteca i als estudiants que fan treballs de recerca. La resta es ven a 10 euros, que és pràcticament a preu de cost amb un marge petit que es queda el punt de venda.

Què és el que més destacaries d’aquests 25 anys? 
Els veïns i veïnes del barri, i darrerament també l’Ajuntament, ens tenen com a referència en els temes històrics. I això no és poca cosa, aquesta credibilitat és el que més m’agrada. Han estat molts anys d’anar picant pedra i dir que estem aquí. És molt simple però alhora és molt gran.

Un fet històric que molta gent del barri no sàpiga?
Molts! Un pot ser que el 2019 el Poble-sec va fer 150 anys. El barri té l’origen al juny de 1869, quan s’elimina la prohibició de construir en aquesta zona ja que des de 1714 no es podia fer per por que els barcelonins ataquessin el Castell de Montjuïc. O que Santa Madrona és patrona de Barcelona. O que la vaga de la Canadenca va començar aquí. És un barri d’origen obrer i popular. Per a mi és molt important que quan a una persona nouvinguda li expliques la història d’aquí li provoqui arrelament. Un jove acabat d’arribar d’Àfrica va conèixer la història de Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, nascut al barri, i va dir: ‘‘Això a la meva terra encara passa’’. Genera sentit de pertinença i això és molt positiu.

Us trobeu sovint amb la nostàlgia pels temps passats?
El que era bo als anys 30, 40 o 60 no té perquè ser-ho ara, la vida canvia. Hi ha gent que diu que aquell Paral·lel tornarà… Aquell Paral·lel no tornarà mai. Has de reconèixer el que es feia, però no tornarà. Les condicions eren diferents. La història, el llenguatge i les persones són vives i per tant, canvien.

Aconseguiu arribar a les noves generacions?
Sí, arribem, però costa. Crec que no depèn estrictament de CERHISEC sinó de tot l’associacionisme. Nosaltres no cobrem i ens costa diners, és per l’orgull de fer-ho. S’està creant una forma de viure que fa que hi hagi persones a qui si no pagues no fan res. També hi ha els temes familiars, si una persona té fills té més obligacions que una altra que estigui jubilada, per exemple. Això també hi incideix.

Quina relació teniu amb altres entitats del barri?
Sempre que podem col·laborar ho fem. Fem moltes coses conjuntes, si alguna fa una activitat hi ajudem amb un itinerari, una xerrada històrica… I també les ajudem a fer la seva història. Per exemple ajudar a una entitat que fa anys i no troben cap document que ho acrediti i només ho saben de paraula. Els ajudem a buscar en hemeroteques i arxius en cas que no tinguin cap document propi. També els donem la possibilitat de preservar el document per d’aquí a 100 anys.

Quins actes fareu pels 25 anys?
El 2 de maig, al Centre Cultural Albareda, a les 18.30, farem l’exposició inaugural de totes les coses que hem aconseguit durant aquests 25 anys: totes les publicacions, treballs, demandes, com la senyera de la plaça del Setge o la plaça Valerie Powles, l’escola bressol Nic (pel cine Nic, que es feia al barri), la Biblioteca Francesc Boix o la residència Pare Batllori. El Cartogràfic ha trobat que la primera delineant dona va néixer al Poble-sec, Leonor Ferrer, i li volem dedicar el carrer al costat del Cartogràfic.

I per als propers 25 anys?
Créixer en investigadors i que hi hagi més consciència de barri. N’hi ha, però falta preservar més. Sempre dic: escriviu i preserveu. Escriu un dietari i preserva, ja que vivim en un mòn digitalitzat amb la generació que té més imatges i de la que perduraran menys imatges. Espero equivocar-me. Fes vint fotografies i almenys una en paper. Si no, perdràs el disc dur, canviaràs el mòbil… La immediatesa va molt bé, però cal pensar de cara al futur. Vam fer el llibre L’Abans del Poble-sec amb fotografies de fa 100 anys però esperem que d’aquí a 100 anys hi hagi fotografies d’ara. Si no, què ensenyarem a les generacions que vindran?

Com sorgeix Desobediència Cruyffista?
(Riuen) Tot va començar amb un grup de WhatsApp creat l’any 2017. La idea inicial era utilitzar-lo per jugar al Fantasy, que és una d’aquestes lligues en què sumes punts cada jornada. Un temps després, vam veure que la utilitat del grup realment era per parlar del Barça i el futbol. Així doncs, i sense dubtar-ho, vam decidir que volíem fer el mateix que fèiem pel grup: xerrar del que ens agrada però amb un micròfon davant.

Per què vau escollir aquest nom?
El nom del programa va sorgir en un moment irònic que ens va portar a manifestar-nos. Per una banda, era l’època de l’etapa final de Bartomeu, Messi marxant del club… tot era molt rellevant al Barça. Però a Catalunya també van succeir fets molt importants, com ara l’1 d’octubre. Tot el que estàvem vivint en aquells temps ens va conduir a tractar aquesta “desobediència”, perquè hi havia un factor reivindicatiu viu. “Cruyffista”, d’altra banda, sorgeix de la identitat del club, que desitjàvem tornar a veure i sentir.

Acudireu al podtfest, esteu nomenats als Premis Sonor, teniu convidats al programa molt rellevants a Catalunya, i un llarg etcètera. Us imaginàveu tot això quan vau començar?
Mai vam imaginar poder conèixer a totes les persones que han vingut al programa i tampoc estar nomenats a res (riuen). A escala de números, certament, no hem crescut tant com altres programes. En canvi, sí que ho fem a nivell d’impacte. Des del primer dia que ens vam reunir a un estudi per dur a terme la primera gravació del programa, vam posar la sisena marxa. Li donem molt de valor a aquest projecte que hem construït, perquè per a nosaltres és important, i aquí estem…

Què és Desobediència Cruyffista? Més enllà de ser un programa d’extrems oberts i de pressió alta.
És molt simple. Som cinc amics parlant del Barça de forma distesa, sense pretensions i des d’un prisma de gaudir. És meravellós que al programa vingui gent per aportar les seves idees. L’espontaneïtat que tenim és el que més ens caracteritza, de fet, hi ha gent que ens ho comenta. “Tinc la sensació d’estar prenent una cervesa amb vosaltres”, diuen. Ens encanta això, de veritat. Si les coses fossin forçades res tindria cap mena de sentit. No volem ser ningú, només nosaltres mateixos. Fa tres temporades que estem al peu del canó i és per alguna cosa.

Si us donessin la possibilitat de fer el pòdcast en castellà, accediríeu?
Som molt lleials a pensar que els principis no són principis si no parlem de diners. No ens tanquem a res, però creiem que Desobediència Cruyffista, aquest projecte, la seva diferència, o millor dit, part de la seva essència, és perquè és en un programa en català. Si canviéssim el català per al castellà canviaria tot. Podríem fer un producte en castellà? Sí, i tant. Canviaríem la llengua del nostre programa? No.

Dediqueu molt de temps a la realització del programa? 
Hi ha força feina darrere del producte final: des de la preparació del programa fins a la seva edició. Sobre la realització de les seccions, certament tot depèn del programa i l’enfocament que volem donar-li. El que més costa, a vegades, és tenir inspiració, per això varia molt el temps que dediquem cada setmana. Ho tenim tot molt planificat. No obstant això, el que més feina ens dona és treballar diàriament en el manteniment de les xarxes socials. Pengem clips a Instagram i TikTok, i sempre fem una bona selecció del que volem publicar. Ara bé, tot i la feina, val la pena fer possible cada cosa.

Invertiu molt de temps i també pagueu per fer possible el pòdcast perquè la gravació la feu a un estudi de música. 
Sí, enregistrar el pòdcast ens suposa 50 euros un dia a la setmana, quan gravem, entre els cinc. És el preu per poder estar una hora a l’estudi. A aquesta quantitat se li suma el cost de les cerveses. No ens importa, sincerament. Això ens fa feliços, no? Doncs endavant. És una inversió a molts nivells. Hi ha gent que inverteix anant al gimnàs, que és un espai d’esforç i dedicació; el mateix succeeix amb el pòdcast, i a sobre és més divertit, en aquest cas per a nosaltres.

La Júlia Sabata ha estat la nova incorporació. Com ha estat la seva arribada?
La Júlia va ser la primera convidada d’aquesta temporada. Des del primer moment vam sentir molta química amb ella, i li vam demanar si podria venir sempre que fos possible. Ella és aire fresc. Després de dos anys junts, una veu nova aporta moltíssim. En aquests moments ella té l’alegria i la predisposició del principi; a nosaltres ens va passar el mateix quan vam començar. La motivació de la Júlia, aquesta energia, ens encanta.

Hi ha més programes en català, però que us diferencia de la resta?
Hi ha molts programes, sí, però tots els tipus audiovisuals, tot i ser similars, són diferents. El nostre pòdcast pot recordar a la Sotana, per què no dir-ho, però el nostre fil narratiu, com presentem i tanquem el programa, ens fa diferents. El to és el mateix amb una forma de fer diferent. Potser nosaltres no som tan bons com altres, però ens agrada el que fem.