La “història de la seva vida” comença el 1984.
Sovint es parla del terme “bandes” per coses que passen a les ciutats. Aquestes “agrupacions de persones” fa anys que existeixen i van tenir un gran impacte als anys ‘70 a Chicago, ciutat on vaig emigrar quan era petit. En aquella època, la banda amb més repercussió eren els Latin Kings.
Quan era jove vaig establir amistat amb els germans petits dels “caps de la banda”. El meu pare em va demanar que m’allunyés d’ells i em va animar a practicar esport d’alt rendiment per estar distret. Tot i això, els dissabtes a la nit continuava veient-los, perquè eren els meus amics.

La fama dels Latin Kings, però, va anar in crescendo.
L’any 1984 la situació es va complicar. Cada cop tenien més notorietat i els homicidis estaven a l’ordre del dia. La policia, amb l’objectiu de desmantellar el grup, es va infiltrar i feien fotografies i gravacions. En algunes d’aquestes apareixia jo.

Aleshores vostè ja tenia una certa projecció pública.
En aquell moment jo era campió de salt de trampolí i estudiava en un dels instituts més prestigiosos del país. Això va fer que la meva figura adquirís una certa notorietat i em va convertir en l’epicentre de la investigació. En aquell context, la policia necessitava resoldre casos ràpidament i tancar expedients a qualsevol preu. Així doncs, van pressionar dos dels meus amics perquè testifiquessin en contra meva i m’incriminessin en un homicidi comès el gener del 1984.

Va canviar tot.
Vaig acabar condemnat i vaig passar vint anys a la presó. Durant aquest temps, es van fixar fins a tres dates per a la meva execució, però cap d’elles es va dur a terme. Finalment, l’activista pels drets humans, Francisco de Paula, va conèixer el meu cas i va aconseguir que una part important de la societat espanyola en prengués consciència. Gràcies a la seva lluita i al suport ciutadà, vaig aconseguir la llibertat.

Tothom té una data per morir, però vostè en va tenir tres.
A la presó, la mort és una possibilitat diària. Cada dia pot ser l’últim en un lloc envoltat de persones agressives i en un entorn on la violència forma part de la rutina. Jo ja era conscient que, en qualsevol moment, podia no sortir-ne amb vida.
La por sempre em va acompanyar, però, lluny de paralitzar-me, em va donar forces per continuar endavant. Per aquest motiu, durant la meva estança vaig decidir estudiar dret, amb l’esperança de demostrar la meva innocència.

Ha fet referència als seus companys i la seva influència amb ells mitjançant el dret. De tots els casos que va tractar, quin el va impactar més?
El nivell de delinqüència a la presó era extrem. Però hi va haver un cas que em va marcar profundament. Un dels presos, en Toni, complia condemna per violació i homicidi. Un dia em va demanar ajuda en l’àmbit judicial i vaig acceptar. Feia un parell d’anys que s’intercanviava cartes amb una dona de qui s’havia enamorat. Per a ell, ella ho era tot, fins al punt que li va demanar matrimoni. Finalment, el dia del casament es va convertir en el pitjor de la seva vida.

Què va passar?
Durant la cerimònia, la dona li va fer un petó als llavis i li va dir: “No em casaré amb tu. Sé que m’estimes, però ara vull que sentis el buit que vaig sentir jo quan vas assassinar la meva filla”.

Sense saber-ho, la dona de qui s’havia enamorat era la mare de la jove que havia violat i matat.
Aquell dia vaig entendre que es pot morir en vida.

Què era el que més ha trobat a faltar a la presó?
Veure la lluna. El sol el podia sentir a la cel·la, entrava per la finestra, m’escalfava i em recordava que el món encara girava. Però la lluna… la lluna no. La lluna és llibertat, és nit oberta. Les nits es feien infinites, com si el temps s’hagués aturat en aquella foscor que no canviava mai.

Què és de la seva vida ara, després de passar vint anys tancat a la presó?
Arrossego un profund conflicte d’identitat. Vaig entrar a la presó amb dinou anys i en vaig sortir amb trenta-nou. Ara vull viure experiències pròpies d’una persona jove, però en un cos que ja no ho és tant.

S’ha perdut tot de canvis des de la presó.
He de reconèixer que la meva vida no és fàcil. He hagut d’adaptar-me a un món dominat per la tecnologia, aprendre a menjar amb tranquil·litat, recuperar una manera natural de caminar… i tantes altres coses que per a molts són quotidianes, però que per a mi han estat un repte.

Ara es dedica a explicar la seva experiència vital.
Tot i el que he viscut, em sento profundament afortunat. Sempre tinc ganes d’ajudar els altres amb el meu testimoni; aquest és el camí que Déu m’ha marcat.

Vostè és molt coneguda al barri, especialment pel seu mot “la veneçolana-poblesequina”. Quan va arribar a Barcelona?
Vaig arribar a la Ciutat Comtal el 21 d’octubre de 1991. Els primers dies van ser una mica caòtics, però sabia que estava fent aquest pas per una bona raó. El meu marit, Jimmy, amb qui fa 24 anys que estic casada, havia trobat una oferta de feina aquí i va ser un canvi d’aires per a nosaltres. Si haguéssim passat més temps a Veneçuela hauria estat dur per tots els moments difícils que el futur tenia reservats al meu país. Recordo que, tot i la incertesa, sentia que havia d’afrontar el canvi amb optimisme. Avui dia, em sento afortunada.

Fa gairebé mig segle que està casada… Quina és la clau de la seva relació?
Portem molts anys junts, sí. La veritat és que encara em pregunto com hem aconseguit mantenir la relació tan forta. Hem viscut junts moments molt difícils, però també molt intensos i feliços. Però la nostra relació ha superat totes les adversitats i jo sempre dic que “20 anys no són res”. De fet, tinc una cançó que s’anomena així. Un cop superes els 20 anys de relació, tens dues opcions: separar-te o adonar-te que estàs amb la persona que realment estimes. Els nostres anys junts han estat plens de canvis, però sempre hem estat allà l’un per l’altre. A vegades tenim desacords, és clar, però sempre acabem entenent-nos i sortint més forts. Potser la clau per aguantar tants anys junts és la nostra capacitat d’adaptar-nos, d’escoltar-nos i de saber quan fer un pas enrere i quan continuar endavant.

La seva vida ha girat sempre entorn el món de l’espectacle. Com va arribar a formar part del món cultural barceloní?
Uns mesos després d’arribar a Barcelona vaig sentir la necessitat de conèixer la ciutat, especialment la seva vida nocturna, que era molt vibrant en aquell moment. Una nit vaig decidir explorar la vida cultural que amagava cada racó de Barcelona. La meva aventura va començar al Raval. Recordo que vaig sortir de casa a les nou del vespre i vaig arribar a les cinc de la matinada. Gràcies a aquell dia vaig descobrir llocs i persones que sempre recordaré. Aquelles sortides nocturnes em van permetre veure que Barcelona tenia molt a oferir i que jo podia formar part d’aquesta vida.

La seva trajectòria no només és reconeguda per formar part del món cultural, també per ser una gran defensora dels drets humans i lluita contra la xenofòbia.
Sempre recordo el poema Píntame angelitos negros d’Andrés Eloy Blanco. Ell, a través de les seves lletres, va fer una reflexió revolucionària, qüestionant per què no hi havia representacions de negres en les imatges dels àngels. És un poema ple de rebel·lia, de justícia, i de la pregunta senzilla, però potent: si a la Terra hi ha negres, per què no al cel?

Respecte al racisme, va mencionar en una de les seves entrevistes una experiència incòmoda que va patir en un establiment del barri. Com el va afectar aquesta vivència?
És una d’aquelles experiències que, al principi, no volia donar-li massa importància, però que em va deixar una marca. Estava en una cafeteria del barri on hi havia bastant gent i vaig demanar un cafè, però em van dir que no en tenien. Després vaig demanar un vi blanc i de nou em van dir que no n’hi havia. Va ser estrany perquè vaig veure que a altres persones els servien sense cap problema. La meva reacció va ser no fer escàndol, no volia fer una muntanya d’allò que vaig sentir que podia ser només una mala coincidència, però quan ho vaig comentar amb algunes persones, em van dir que això havia estat un acte de racisme. Em va quedar aquella sensació d’impotència i també de sorpresa. El fet que passin aquestes coses, moltes vegades de manera tan subtil, és un reflex de com encara hi ha actituds racistes que no sempre es veuen a simple vista, però que estan allà, latents.

Serà la pregonera del Carnestoltes 2025 del barri. Com se sent?
Em fa molta il·lusió, però també sento una mica de nervis, perquè vull que tothom estigui orgullós de mi. Vull transmetre tot el que he viscut i après del barri i el món cultural. Vull que sigui una festa de records, connexions i de tot el que he compartit amb la meva comunitat que he format en aquest barri.

A més de ser la pregonera, té una gran missió
Sí! Sempre he volgut fer alguna cosa pel barri. Ara ho tinc clar. M’agradaria reunir les persones que formaven part del carnestoltes ‘Fem Girar El Molino. La meva filla va formar part d’aquell carnestoltes i, per descomptat, recordo perfectament que cada setmana em tocava pagar la part del vestit, que en aquell moment era una petita fortuna, i sempre dic que ara ho estic rendibilitzant. Però, tot i el cost, estava tan orgullosa de veure-la formar part de la comparsa que valia totalment la pena. Tots desfilaven pel Paral·lel, amb aquelles comparses espectaculars formades per nois i noies de les mateixes edats. M’encantaria aconseguir reunir, si no als protagonistes, almenys alguns familiars que tinguin el vestit i que se’l posin per acompanyar-me aquell dia del pregó.

Per què va decidir formar-se com a llevadora?
Tot va començar quan vaig decidir tenir criatures i parir-les a casa. L’experiència va ser molt bona. Al segon part, la dona que em va ajudar em va plantejar fer-me llevadora. No vaig dubtar perquè volia que les dones poguessin tenir un part com el meu.

Com ha gestionat formar part d’un procés tan important per a les famílies?
Quan vaig començar a assistir parts a casa, em van educar molt sobre els riscos. Tenia una amiga que sempre patia quan hi havia un part, perquè repassava mentalment totes les coses que podien passar. Realment, mai no passava res dolent, però ella ho vivia amb molta angoixa. A mi em passava una cosa similar. Un dia vaig assistir un part en una masia on vivia una família formada per molts membres. Tothom estava feliç. La gent era molt agradable i el lloc també. Hi havia un molí, se sentien els ocells… Aquell dia vaig canviar d’opinió i, a partir de llavors, vaig començar a gaudir sempre dels parts.

Ha estat testimoni de moltes històries.
Sí, i tant! Algunes, però, no han estat fàcils. Recordo amb molta tristesa una noia del barri menor d’edat que es va quedar embarassada i la van obligar a donar el fill en adopció. Va ser molt dur. He estat present en contextos culturals que no sabia si la dona embarassada seria retornada al seu país per ser assassinada. Cada cop que passava una ambulància patia per aquella noia, perquè pensava que potser l’haurien matat.

Hi ha països i cultures que fomenten els embarassos de noies menors d’edat.
El cos d’una dona no està preparat per a un embaràs a una edat tan baixa. Hi ha històries molt dures, com quan els prenen la criatura i l’entreguen a un familiar. Això no es coneix gaire, però passa en el nostre entorn. I sí, això passa a Espanya perquè aquí també hi ha esclavitud.

Vostè ha estat testimoni de fets com els que explica?
Moltes dones, quan els he preguntat sobre els mètodes anticonceptius, m’han dit que els decideix el marit. I elles? On queda la voluntat d’elles? Hi ha països que socialment no accepten els mètodes anticonceptius, i els hi és indiferent si la dona està en perill de mort. Això ho he presenciat. També he vist casos en què tenen molts fills però no tenen recursos per tirar endavant.

Hi ha gent que no pot pagar ni el lloguer del pis.
Durant la pandèmia, hi havia famílies vivint en una sola habitació. Aquest fet no permet al nadó desenvolupar-se plenament. Però qui pot permetre’s tenir un pis al Poble-sec amb aquests preus?

Creu que per aquest motiu ha baixat la natalitat?
La natalitat ha baixat a Catalunya, però no al Poble-sec. El Poble-sec és molt fèrtil. Algunes vegades he pensat que la gent podria creure que no explico a les veïnes i als veïns com funcionen els mètodes anticonceptius. És un barri amb una població jove, immigrant, i que, per raons socials, moltes vegades no opta per utilitzar-los. Pel que fa a la ciutadania europea, sí que potser la natalitat ha disminuït.

Potser, si es fomenta l’educació sexual, el paradigma canvia.
Les persones sovint pensen que la sexualitat és fal·locèntrica, que tot gira al voltant del coit. Però la sexualitat és molt més que això. Per exemple, un nadó al ventre de la mare té ereccions i es mama el dit; això també és sexualitat… Mai és massa d’hora per educar.

Quina és la seva opinió respecte la lactància?
Les dones som mamíferes. Òbviament, la dona ha d’escollir. Respecto qualsevol decisió: tant si una mare escull alimentar amb llet artificial com amb llet materna. No obstant això, torno a repetir que és pura fisiologia. Donar llet ha de ser un plaer. La sexualitat pot ser dolorosa si et forcen, igual que donar llet. Si no t’agrada, es pot convertir en una violació cada tres hores.
També és important el suport entre les dones i els homes. La societat capitalista ha fet creure que tenir nadons és una esclavitud. Mentida. L’autèntica obligació que tenim és anar a la feina cada dia.