Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Paco Lobatón: “Set de cada deu casos els vam resoldre”

Francisco de Asís Lobatón Sánchez de Medina, més conegut com a Paco Lobatón (Jerez de la Frontera, 1951) és reconegut per la seva entrega i tasca en programes de recerca i cerca de persones desaparegudes. Va aconseguir gran notorietat als anys noranta com a conductor del programa ‘Quién sabe dónde’. Actualment, continua present a través de la ràdio; a RNE 5, on presenta ‘Diario de Ausencias’. Tot i això, també és una peça clau dins la fundació QSD, que rep el nom de les sigles del conegut espai de televisió que va presentar durant sis anys.

Publicat

on

Moltes persones coneixen la seva vida i trajectòria, però pocs saben que vostè es va exiliar a l’època de Franco…
(Riu) tens tota la raó. Quan era jove, a part de ser granger, tenia un vincle molt proper amb la ràdio i el teatre. Tot i això, vaig estudiar ciències polítiques perquè no hi havia cap facultat de periodisme en aquella època. Recordo que aquells anys eren molt intensos a causa de la dictadura. Un dia, a una assemblea de mestres em va apuntar amb una pistola un dels agents de la Brigada Político-Social. Em vaig exiliar a Ginebra, on es reunia una comunitat d’emigrants espanyols. Foren moments difícils, però em va fascinar perquè jo lluitava per aconseguir una societat lliure.

Quan va tornar a Espanya, va estudiar comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona. En aquella època, imaginava treballar a la televisió?
No, en absolut. Mai vaig imaginar ni contemplar la televisió. Tot va ser gràcies a Pilar del Río. Tots dos érem solidaris amb el moviment sindical pels treballadors i ens passàvem contactes sempre. Un dia, ella va fer un salt: de la ràdio a la televisió. Concretament va començar a treballar a TVE (Televisió Espanyola). Hi va haver un moment, durant els anys vuitanta, que em va comunicar que hi havia una vacant al Telediario. Vaig fer una prova i em vam acceptar. Després d’això va venir Quién sabe dónde…

Quién sabe dónde’, un programa que era líder en audiències. Quan et van comunicar que series tu el presentador?
Quan vaig tornar a Madrid, de nou vaig treballar a la ràdio. Un dia, Jesús Ortiz em va dir de presentar el programa. Vaig estar 24 hores rumiant, i finalment em vaig dir: “Endavant, Paco”. Quién sabe dónde va agafar la referència d’un programa italià, Chi l’ha visto? No es va fer plagi, però va ser una referència en tot moment.

Sovint parla del paper dels periodistes. Avui dia molta gent tracta les desaparicions a través de les xarxes socials. Considera que només un periodista pot comunicar un fet així?
Nosaltres quan fèiem el programa convidàvem a tothom a conèixer el que succeïa. El paper era centralitzador, conciliador… Les coses actualment ja no funcionen així perquè s’han barrejat les històries privades amb la publicitat. Moralment no hi ha gent capacitada. Aquesta “responsabilitat de comunicació”, sobretot si és de caràcter sensible, hi ha gent que no és capaç de fer-la.

Què opina de la gestió duta a terme respecte el succés de l’Álvaro Prieto, que va ser trobat sense vida a l’octubre i el cos del qual va ser capturat per les càmeres de televisió?
El petit Gabriel, l’Álvaro Prieto, la Diana Quer… són casos que responen a l’especialització dels mitjans de comunicació, que han fet que prevalgui el sentit de l’espectacle sobre el principi de la informació i la responsabilitat. Ara el que importa són les audiències ja que aporten beneficis econòmics. Cal destacar que aquests mateixos mitjans de comunicació tenen una funció pública malgrat tenir empreses privades al darrere. Qui paga la publicitat?, nosaltres, els consumidors. No tot s’hi val en aquest món, i el respecte és primordial.

És conscient que la seva vida ha tingut com a objectiu ajudar a milers de persones?
Sí, i dono les gràcies. Set de cada deu casos els vam resoldre, i, afortunadament, la majoria de les persones les trobaven amb vida. A plató presenciàvem la retrobada amb la família. Nosaltres treballàvem molt per a que no fos una cosa desproporcionada o un espectacle. Considero que mai ens vam excedir.

Quan parla sobre aquestes retrobades s’emociona molt. Què suposava per a vostè presenciar un fet així?
Era com un tastet de felicitat. A mi m’emocionaven molt aquestes històries, però tenia un estricte control respecte al meu sentiment personal. Considero que no hem de superposar les emocions personals, ho hem de meditar tot a cada moment. Quan un cirurgià té a les seves mans la vida d’una persona, abans d’entrar al quiròfan pren consciència del nivell de la situació. El mateix ha de fer un periodista quan fa front a la desaparició d’una persona.

El 9 de març, dia internacional de la persona desapareguda, es va emocionar mentre feia el seu discurs. Per què?
Em vaig emocionar perquè vaig dir “fins al final”. Quan ets jove no veus final, però ara soc conscient que cada cop em queda menys. Jo he acompanyat a la família de Cristina Bergua, i junts ens hem acompanyat pel camí de la vida. Plegats ens hem fet grans. Això que sento és un compromís de per vida. He après tant i tan bé… que estic molt feliç.

“Què farem sense Paco Lobaton?”, una frase recurrent entre el públic i els familiars de desapareguts.
(Riu) Mai parlen a la persona famosa. No em diuen Lobatón ni “senyor Lobatón”. Sempre em diuen “gràcies per la teva feina”. Reconeixen la feina feta en comptes de l’èxit, i això és meravellós. M’encantaria viure molt més i continuar recorrent camí. Amb la fundació hem aconseguit fer possible el CND (Centre Nacional dels Desapareguts), millorar la determinació i actuació dels cossos de seguretat de l’estat… tot i això, ens queda molt a fer. Vull continuar viu per veure-ho.

Continua llegint

Entrevistes

Dídac Amat: “Sequeres com la del 2008 i com l’actual, seran cada cop més freqüents”

Dídac Amat afirma que en la seva vida no hi va haver cap punt d’inflexió que li provoqués passar a interessar-se i conscienciar-se cada vegada més pel clima. De fet, explica que ha sigut el propi model educatiu el que l’ha ajudat a entendre que estem vivint una crisi climàtica i ambiental molt forta. “Òbviament, a mi, com a qualsevol altre, m’ha afectat”, destaca. Una conscienciació que l’ha portat a estudiar a quin futur s’enfronta el país i de quines eines disposem.

Publicat

on

Per

Catalunya viu una emergència per sequera que no és nova. Quina diferència hi ha amb la sequera actual de la del 2008?
La intensitat. Giro la pregunta, i et diré no només les diferències… sinó allò que tenen en comú: el que ens diu la ciència, i que tenen en comú, és que sequeres com la del 2008 i com l’actual, seran cada cop més freqüents. Per tant, es donaran cada menys temps de marge entre l’una i l’altra, i seran més intenses. Una mica aquesta és la consideració que hem de tenir en compte. En conseqüència, quan vulguem batallar contra la sequera, el que hem d’intentar fer és anar a atacar les seves causes, que també són comunes en aquest sentit. I això és bàsicament reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Quins nivells podria arribar a tenir aquesta sequera en la nostra vida quotidiana en un futur pròxim?
Des del passat 11 de març ja hi ha set municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona que han reduït la pressió de l’aigua. Per tant, surt menys aigua de l’aixeta quan la necessiten. Actualment, ja estem produint aigua de dessaladora, això vol dir que l’energia que estaria disponible per a la societat, l’hem de destinar a treure sal de l’aigua del mar per tal de poder-la utilitzar per a usos civils. En conseqüència, òbviament que ens està afectant. Potser no te n’adones tu o en Pere o en Mohamed, o en Josep o en José o la Maria, però òbviament en l’àmbit social ens està afectant ja.

El govern va declarar algunes mesures, algunes restriccions, però totes sempre tenien aquesta lletra petita: les restriccions han de ser per a tots?
A mi m’agrada explicar que Catalunya és un país ben normal, no? Té coses que ens fan diferents, però com a norma general són bastant normals i, per tant, les desigualtats que afecten molts països, a Catalunya també l’afecten. En alguns casos més que d’altres. Per tant, les desigualtats econòmiques també, i les desigualtats en els usos de recursos, que estan molt vinculades a les desigualtats econòmiques, també ens afecten. En aquest sentit, el que tindria certa lògica és que aquells que estan utilitzant més recursos hagin de patir més les conseqüències de l’ús d’aquests recursos. I això a vegades ens pot costar d’entendre.

I amb els agricultors?
Amb els agricultors és evident. Tens una economia agrícola que és molt més dependent dels ecosistemes. Això ens ho porta dient la ciència des de l’any 1992, fins i tot abans… als 80 llargs, quan es crea l’IPCC; ens diu que els que depenguin més dels ecosistemes, patiran més les conseqüències del canvi climàtic. Per tant, que si la teva indústria es basa en l’ús de l’aigua, el dia que no hi ha aigua a conseqüència d’aquests canvis estructurals en el clima, patiràs més que si la teva indústria no depèn de l’aigua o té menys dependència de l’aigua.

Què hem de fer com a societat?
Jo penso, ara des d’una postura política i, per tant, no científica, que hem d’intentar establir mesures per tal de pal·liar els efectes sobre aquelles persones més vulnerables al canvi climàtic, amb ajudes. I no només amb ajudes de diners, sinó amb ajudes per intentar adoptar mesures que ens adaptin a aquesta nova realitat, on la sequera serà més freqüent i més intensa.

Parlaves d’aquest combat polític. Hem d’entendre el canvi climàtic com un combat amb ideologia política?
El canvi climàtic és un fenomen biofísic que té conseqüències polítiques. I que, per tant, com qualsevol fenomen que té causes i conseqüències polítiques, les hem d’intentar abordar. Cadascú intentarà fer una proposta en la seva línia i avui en dia en tenim moltes. En l’àmbit internacional tenim el que anomenem el capitalisme verd, tot i que segurament es podria utilitzar un altre nom. Perquè el Green Deal, s’anomena capitalisme verd, però segurament és una postura molt socialdemòcrata. També tenim altres postures, com pot ser el decreixentisme, pot ser també postures com el post desenvolupament. Per tant, hi ha moltes postures polítiques.

I el decreixement, per què és un concepte que genera tantes reticències, quan al final és un concepte molt físic? És una cosa inevitable que acabarà passant.
Genera reticències per molts motius. Una és perquè suposa un canvi de paradigma absolut del sistema econòmic i, per tant, és normal que com a mínim generi dubtes. De fet, jo crec que fins i tot és legítim que generi no només dubtes, sinó contestació. Perquè el nostre model de benestar es basa en el fet que hi hagi un cert creixement.

Es pot lluitar contra el canvi climàtic dins del sistema capitalista?
No tinc clar que es pugui donar una resposta absoluta a això. Bàsicament perquè el capitalisme es caracteritza per la seva capacitat de mutar en el temps i d’adaptar-se. Alguns autors, com Jeremy Rifkin, et diran que el capitalisme, ben dominat i ben regulat, pot ser un aliat en la lluita contra el canvi climàtic. Més que en la lluita contra el canvi climàtic, en la lluita per la descarbonització de l’economia. Altres autors com Jason Hickel, per exemple, et diran que ni de broma. Que si no tens un canvi de model, serà impossible.

Quina opció prefereixes?
Hi ha una autora que m’agrada recomanar especialment, que és la Kate Raworth, que va ser professora a la Universitat d’Oxford, i és una persona molt compromesa amb la lluita contra les desigualtats; que ens parla d’un concepte que és l’economia del dònut. La seva perspectiva és que hem de tenir tant creixement com sigui possible, però no hem de ficar el creixement per sobre la protecció del medi ambient. Per tant, si és possible créixer, creixem. Perquè el creixement, no ens enganyem, té coses positives, en termes socials especialment. Ara, si no és possible, no. Hem de tenir clar que juguem dins d’uns límits.

Esteve Vallmajor Diez de Andino
El Monocle

Continua llegint

Entrevistes

Gerard Jofra: “Fer la pel·lícula i sentir-me escoltat m’ha estalviat molts diners en psicòlegs”

El Gerard Jofra Alcaide (Barcelona, 1969) ha estat gran part de la seva vida dedicant-se en cos i ànima a homenatjar la figura dels seus pares, l’Eugenio Jofra i la Conchita Alcaide. Ara, que ja té més de 50 anys, ha conegut la seva vocació: comunicar-se amb el públic explicant acudits i anècdotes. Dos dies a la setmana, dilluns (20 h) i dissabte (23 h), puja a l’escenari del Cafè-Teatre LLantiol, on el seu pare va gravar un dels seus coneguts cassettes, per realitzar l’espectacle ¿Hay alguien?.

Publicat

on

El cognom Jofra li perseguirà tota la vida. És senzill conviure amb la famosa frase de “fill de…”?
Ser fill de l’Eugenio no ha estat senzill. Avui dia em resulta més difícil fins i tot, ja que el meu treball consisteix en pujar a un escenari i explicar acudits, com ho feia el meu pare. Sempre existeix la comparança entre els dos, però ni imito ni competeixo amb ell perquè d’Eugenio només n’hi ha hagut un.

Ser còmic no és fàcil. Què succeeix quan vostè es troba en un moment de complexitat a la seva vida personal i ha de fer l’esforç per fer riure als altres? 
És duríssim. No tot són flors i violes, i potser ara estic davant d’un dels moments més difícils de la meva vida. Malgrat això, quan pujo a un escenari tinc la sensació de curar-me. L’humor m’ha salvat la vida. Amb dotze anys jo acompanyava el meu pare arreu, i ell sempre em deia: “Seu aquí i calla”. Vaig contemplar com molts còmics tenien milers de problemes, però quan pujaven a un escenari es transformaven; i observar-ho ha estat una de les coses més maques que he viscut.

Ja de petit volia ser còmic?
Uf, en absolut (riu). Quan era jove volien que fos torero o futbolista, però no va ser així. He estudiat moltes carreres, i mai n’he acabat alguna. Afortunadament, el meu camí ha estat fer la carrera de la vida, que significa ser artista.

Amb la pel·lícula ‘Saben aquell’, que tracta sobre la vida del seu pare, ha pogut retrobar-se amb el seu passat. Va ser fàcil? Quin consell li donaria al petit Gerard? 
Fer la pel·lícula i sentir-me escoltat m’ha estalviat molts diners en psicòlegs. No ha estat fàcil tornar a viure determinades situacions, però m’ha ajudat a sanar moltes ferides. Tant de bo pogués parlar amb el petit Gerard perquè li diria moltes coses; entre elles que escoltés més els consells del seu pare.

“Y llegó Eugenio y los hizo callar”, una frase de Pedro Ruiz. Vostè, Gerard, ha fet callar a algú?
El Gerard ha demostrat que hi ha molts Gerards. Soc fidel a mi mateix i la vida ho posa tot al teu lloc.

El documental ‘Imprescindibles-Eugenio: Blanco o negro’ mostra una faceta de la vida del seu pare desconeguda per a molts. Què hi ha de cert? Vostè sabia qui participaria en aquest documental?
Tothom qui va participar en el documental van sortir de la meva boca, excepte les amigues de la Conxi, que es van afegir. Vull aclarir una cosa: l’única persona que va conèixer realment al meu pare vaig ser jo. Al documental surt un dels seus primers mànagers, que no es va portar gaire bé amb l’Eugenio i la meva mare, parlant d’una forma que semblava que gràcies a ell el meu pare va arribar a ser qui era… en absolut va ser així. Ha parlat gent que no té idea de res. L’Eugenio va consumir drogues sis anys abans de morir, però darrerament mai ho havia fet, mai. Tot el que han dit és mentida. Per això he fet aquest llibre (el mostra) Eugenio, perquè la segona part del documental no és real.

Té algun projecte en ment?
Fa 23 anys que em dedico en cos i ànima a la vida dels meus pares. Finalment, ara ja sé qui soc. Per fi he conegut la meva identitat. M’he tret moltes pors, moltíssimes. El meu projecte és ser feliç i sentir-me realitzat. Amb 12 anys el meu pare em va preparar per ser el millor mànager del món, i sí, vaig aprendre moltes coses; però a mi no m’omplia res del que feia. Ara sí. Avui dia podria col·laborar a qualsevol programa, però mai faré telebasura. Participaria a GH VIP o Supervivientes, però només explicaria acudits i no em barallaria; i això no els hi serveix. Amb aquesta forma de ser passo més gana? Sí. Jo he tingut diners i no he estat feliç. Ara tinc menys i soc més feliç. Estar a dalt és molt fàcil, però a la inversa és molt dur i no tothom està preparat.

Tornaries a escollir aquesta vida?
La història de la meva vida rep sentit l’any 1991, quan el meu pare, que en aquells moments tenia 49 anys, em va dir: “Gerard et puc demanar un favor? Jo soc qui soc gràcies a la teva mare. Gràcies a ella soc home, pare i artista. Desafortunadament a ella, en vida, mai li vaig poder agrair. Per aquest motiu vaig pujar a un escenari el mateix dia que ella va morir. Vull que tu acabis el meu capítol, el darrer de la meva vida. Sé que ara no saps què hauràs de fer… però la vida t’ho mostrarà. Et demano un favor més, sigues bona persona i mai facis el que no t’agradaria que et fessin”. Recordo que jo no vaig entendre res en aquells moments, ja que era molt jove i només pensava en gaudir de la joventut. Però deu anys després de la mort del meu pare, vaig comprendre el seu missatge; i en aquell moment vaig començar a construir i fer tot aquest camí. Fa un temps, un amic em va dir: “Has perdut 23 anys de la teva vida”. En absolut. No he perdut 23 anys de la meva vida, he esperat tot aquest temps per aconseguir fer una cosa dificilíssima: pujar a un escenari.

Continua llegint

Entrevistes

Marc Olivé: “El futur de la dansa passa per la comprensió del llenguatge contemporani”

Ubicat al Palau de l’Agricultura de l’Exposició Internacional, el Mercat de les Flors s’ha convertit en un dels escenaris de referència en matèria de dansa contemporània. Una fita que no només ha estat gràcies a l’aposta municipal per l’equipament enclavat al Poble-sec, sinó també gràcies a la tasca que duu a terme el seu equip humà. Entre aquests, el seu programador artístic, Marc Olivé (Barcelona, 1973), que dona algunes pistes sobre el rumb del projecte, la importància de l’educació o el nou cicle d’estrena, Circ d’ara mateix.

Publicat

on

El seu aterratge al Mercat de les Flors va ser una mica curiós…
Fa 14 anys treballava a Bèlgica en una companyia de dansa com assistent de coreògraf. I, arran d’una de les coproduccions que vam fer amb el Mercat de les Flors em van oferir fer un comissionat per visionar espectacles internacionals.

Sembla que va funcionar, perquè des d’aleshores que gairebé ja s’hi va quedar.
Sí, em van preguntar si volia continuar i, ja quan va sortir la plaça de programador artístic, la vaig aconseguir guanyar.

Com passa un ballarí format a l’Institut del Teatre a treballar exclusivament a les bambolines? No troba a faltar els escenaris?
Avui dia acompanyo alguns artistes, però perquè no hi hagi incompatibilitats amb la meva feina, la dramatúrgia i l’assistència de dramatúrgia la treballo a l’estranger, a Bèlgica, la República Txeca… Amb artistes que no entrarien dins de l’àmbit del Mercat de les Flors. Malgrat tot, sí que ho trobo a faltar.

Ha de ser complicat de combinar.
S’ha de dir que tenim la sort que cada cop més artistes que passen pel Mercat ens obren els processos d’assaig i tenim temps de donar feedback, de pensament creatiu… i això també és un enriquiment.

D’on sorgeix aquest interès pel món de la dansa?
Sincerament, no ho sé. Crec que és una cosa natural. Vinc de família de músics; el meu pare era violinista de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i m’he passat tota la vida al Liceu. Potser tenia coneixement del món artístic, però no de la dansa. Suposo que, com a molta gent, m’agradava ballar, veia coses a la televisió i vaig voler anar a aprendre’n.

Avui dia hi ha molta gent a la qual li agrada ballar i fa classes, però per què a aquest públic li costa enganxar-se als escenaris?
Nosaltres fa molts anys que treballem amb el desenvolupament dels públics. La nostra aposta és el sector educatiu. Creiem fermament que el futur de la dansa passa per la comprensió del llenguatge contemporani i, per tant, cal posar-lo en relació amb les generacions escolars. Les famílies poden apropar els fills a la cultura, però nosaltres també hem d’invertir recursos per garantir aquesta accessibilitat i generar aquesta curiositat. Si ho aconseguim, a la llarga haurem format un públic amb un punt de vista més crític.

En quin punt es troba l’escena de la dansa a la ciutat?
Tenim creadors i creadores molt interessants. A més, com que tenim la sort de poder viatjar molt pel món i veure molts universos creatius de diferents països, hem pogut constatar que aquí tenim un llenguatge propi. Això és molt interessant. No és que hi hagi un univers català, sinó que hi ha un desenvolupament de l’autoria.

Això també es pot palpar en les propostes programades pel cicle ‘Circ d’ara mateix’?
Sí, el circ també avança cap a aquesta autoria. Persones que desenvolupen un llenguatge propi i que tenen nivell internacional. El panorama que s’ha creat és molt bo i, en part, és gràcies als espais de suport a la creació.

Per tant, vosaltres sí que heu pogut comprovar que la inversió en el món cultural aporta fruits.
Evidentment. La meva generació va haver de marxar fora a estudiar, mentre que ara, molta gent que estudia dansa ha decidit fer-ho aquí. Això és fantàstic i enriqueix l’ecosistema cultural. L’altre dia en Jordi Fosses, director artístic de la Fira Mediterrània, explicava que és essencial aquest hummus d’artistes i espais de creació per acabar d’enriquir tot el sector i a les noves generacions.

Barcelona ha cuidat la dansa com han fet Madrid o València?
Nosaltres hem tingut la sort de tenir un Mercat de les Flors, el qual és una aposta política arran de les peticions del sector de la dansa. Tenim un espai que aposta per la producció i l’acompanyament artístic, amb espais de qualitat per poder treballar. Madrid no ho ha fet tant, no hi ha la mateixa aposta per cuidar a la gent més emergent ni a les propostes més consolidades. Ara hem de provar de construir i vincular un circuit català, nacional i estranger.

A ‘Circ d’ara mateix’ combineu tot un ventall d’artistes locals amb internacionals.
La idea és oferir un tast d’influències i perspectives d’aquí i de l’estranger. Punts de vista sota l’òptica del circ. En aquest sentit, trobarem des de propostes per a un públic més específic, fins a funcions que poden satisfer un públic més general.

El cicle és una hibridació entre la dansa contemporània i el món del circ d’autor?
Ho podríem dir així si entenem el circ dins del que avui en dia anomenem circografia. El que fem és reivindicar el circ contemporani amb llenguatge propi, d’autor com dius, aquest espai de llibertat creativa on l’artista pot dibuixar diferents poètiques, siguin amb el moviment, l’objecte, l’aparell de circ, el so, la llum i l’espai. El moviment i la dansa no deixen de ser una eina més al servei per relacionar-se amb una tècnica de circ. L’objectiu de l’artista de circ no és ballar, el seu objectiu i el del seu espectacle és comunicar alguna cosa utilitzant tot allò necessari per transmetre un missatge. Sigui aquest narratiu o abstracte.

Un dels fils conductors és el cos humà com a element central. Sense els artificis que acostumen a acompanyar el món del circ?
No és que sigui sense artificis, perquè al final cada artista reivindica la seva idea sota la seva forma d’entendre el circ. Però sí que hi ha una aposta per indagar en el cos com a eina de recerca des de la tècnica circense. La tècnica de circ en aquest cas pot esdevenir la manera de pensar l’espectacle, encara que quan la mirem com a públic “veiem poc circ”. La manera de construir l’espectacle serà totalment circ i aquesta lectura a dia d’avui és interessant.

Les disciplines s’alimenten i es complementen…
Al final són artistes que fa anys que treballen i investiguen amb el seu cos, i aquest cos pot estar en relació amb objectes, aparells i tècniques de circ. Després, part de la gràcia és que tant ells com el públic interpreten de vegades coses diferents sobre la funció.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024