De petit em costava no avorrir-me a les sobretaules. No entenia com amb la panxa ben plena, els adults podien posar-se a debatre sobre coses que no arribava a entendre; política, futbol i coses de família. Recordo l’olor de conyac, de cigaló, de cafè. La taula a mig desparar. La boirina d’un cigarro mal apagat en un cendrer infestat de burilles. L’hule amb alguna taca inesborrable. I les veus, a vegades aspres i d’altres apassionades, com de foc.
A mi m’absorbia l’avorriment. Em quedava encaixonat a la cadira i m’entretenia amb qualsevol cosa que arreplegava, perquè no em deixaven marxar de taula. També em donava per barrejar els culs dels gots a mig beure i creava beuratges nous que solien agafar un color tèrbol, com de mar de fons. Una vegada el meu tiet va fer un xarrup accidental a una de les meves pocions, la va escopir a manera d’aspersor i va tacar la paret de casa. A partir de llavors, em van prohibir jugar amb les begudes dels altres o amb qualsevol altra cosa de la taula.
Per superar el tedi, vaig haver de recórrer a un instrument que no sabia ni que existia: la imaginació. La veritat és que va ser una sorpresa adonar-me que la imaginació em vessava del cervell. El cas és que quan l’hora de la sobretaula arribava i m’havia de quedar callat i encaixonat a la cadira, jo fugia i m’endinsava en un nou món que creava sobre la marxa. A vegades viatjava a l’espai i tocava estrelles amb les mans. I m’embrutava amb polsim estel·lar que després utilitzava per fer brodats. Era meravellós cosir sense saber-ne. A l’hivern, quan les sobretaules eren més llargues, jo viatjava als antípodes, a una illa quasi deserta. Dic quasi perquè a vegades em trobava la nena de classe que m’agradava i jugàvem a nedar amb uns taurons que havien decidit fer-se vegetarians. Era curiós, perquè els taurons d’aquella illa anaven evolucionant a cada sobretaula i, un dia, en plena tempesta tropical, van sortir de l’aigua per sentir per primera vegada la pluja repicant contra les seves pells de neoprè.
La darrera vegada que vaig haver de recórrer a la imaginació, jo grimpava una de les muntanyes més altes de l’Himàlaia. Tot anava bé fins que un temporal de neu i vent va arrencar-me del terra i va fer-me voleiar fins a un altre món. Sobtadament, em vaig trobar assegut en una taula recentment desparada, tot sol. Al meu voltant hi havia un munt d’aparells tecnològics: un telèfon intel·ligent, un portàtil, una tauleta i un smart TV. Tots ells m’han mantingut ben ocupat fins ara. Utilitzen reels, notificacions, sèries, fotos i altres argúcies per entretenir-me.
De fet, ara que ja m’he fet gran, encara no he pogut sortir d’aquest nou món. M’he quedat atrapat, com quan em quedava encaixonat a la cadira de la sobretaula. I ja no m’avorreixo, o això crec. Del que n’estic segur és que aquí la imaginació ja no em fa cap falta.
Hemerotecafa 3 mesos
Hemerotecafa 2 mesos
Societatfa 3 mesos
Culturafa 3 mesos
Societatfa 3 mesos
Culturafa 3 mesos
Culturafa 3 mesos
Entrevistesfa 3 mesos