La mare no volia sortir de casa, només llegia. Mon pare havia mort sobtadament, sense que l’ambulància hi fos a temps de fer res. Des de llavors, ella es passava el dia llegint la mateixa novel·la de misteri obsessivament. Havien viscut més de cinquanta anys sota el mateix sostre, en un pis al carrer Poeta Cabanyes. Jo pensava que aquesta nova devoció per la lectura, era deguda al trauma sofert per l’abrupta solitud. Després de molt insistir-li, vaig aconseguir que una tarda sortís de casa per anar a donar un tomb. El barri respirava una tranquil·litat estranya per a l’època. La mare caminava cap a la plaça del Sortidor, amb la intenció de seure en una terrassa, prendre’s un Bitter Kas i llegir el llibre de misteris per enèsima vegada. Però un mal pas va fer-la caure pel forat de la claveguera. Segons el pèrit, la tapa no estava ben segellada; negligència d’algun operari. De seguida, un dels veïns que va veure l’accident va acostar-se per a socórrer-la, però ella no hi era a dins del forat. A mi em van avisar passades un parell d’hores. La policia em va ensenyar la seva bossa, les seves ulleres i el llibre de misteris; era l’únic rastre que havia deixat. Ningú s’explicava què havia pogut passar, ni on coi havia anat a parar. Recordo els equips de rescat, les cordes, els bombers i l’ambulància. Un dels policies renegava en veu baixa; com collons pot ser? Fins i tot un grup d’espeleologia va fer una expedició a través dels col·lectors de la ciutat, però sense èxit.
És estrany assistir a un funeral sense cadàver, i més si és el de la teva mare. Quan els amics se m’acostaven a donar-me el condol, jo havia de fer veure que estava compungit, però no em sentia així, perquè encara creia la mare havia d’estar en algun lloc, viva. El mateix dia del funeral, ben entrada la nit i un cop enllitat, se’m va acudir fullejar el llibre de misteris que sempre l’acompanyava arreu. La portada del llibre era negra, sense cap distintiu, ni cap dibuix. A la primera plana hi vaig trobar una dedicatòria escrita a mà i firmada per ma mare: Som el que llegim. Vaig trobar estrany que ella mateixa es dediqués la novel·la, com si fos l’autora. Vaig començar a llegir. De mica en mica, mentre la història avançava, a mi se m’anava eriçant la pell de la impressió. El llibre relatava la seva vida amb tot detall. Durant tota la nit vaig poder aprofundir en els seus secrets. Resulta que havia volgut ser escriptora de jove i que el meu pare no li havia permès. Has de quedar-te a casa somiatruites! Li deia. No sé com no vaig adonar-me de la submissió amarga a la que va estar sotmesa tota la seva vida. I llavors, vaig sentir un neguit profund al darrer capítol, on ella descrivia amb tot detall, com va retardar la trucada a l’ambulància perquè no hi fos a temps de salvar el meu pare. Vaig tancar el llibre sabent que, amagada en algun racó de la ciutat, la mare devia estar escrivint una segona novel·la.
ISAAC CORTÉS
Hemerotecafa 3 mesos
Hemerotecafa 2 mesos
Societatfa 3 mesos
Culturafa 3 mesos
Societatfa 3 mesos
Culturafa 3 mesos
Culturafa 3 mesos
Entrevistesfa 3 mesos