Connecta amb nosaltres

Història

130 anys de l’obertura del Paral·lel

Dos anys abans de la inauguració ja s’hi havien instal·lat diverses sales de teatre i espais d’oci

Publicat

on

Fa 130 anys, un 8 d’octubre de 1894, es va obrir al trànsit el Paral·lel, una de les avingudes més populars de Barcelona i que  manté una ferma singularitat en l’imaginari de la ciutadania. Però tot té una història.
Iniciat l’enderroc de les muralles, el 1860 s’aprova el pla de l’Eixample, projectat per l’enginyer Ildefons Cerdà, que estableix la quadrícula que ocuparà el Pla de Barcelona, des de les rondes fins als municipis propers que s’annexionaran majoritàriament abans de concloure el segle. El límit inferior del projecte era una avinguda que Cerdà, provisionalment, denomina Paral·lel i que unirà el port amb Hostafrancs.
Rossend Llurba (1887-1954), autor dramàtic, lletrista i articulista, explica en la seva Història del Paral·lel que “a mitjan segle XIX, l’actual Paral·lel era un ermàs abrupte amb algunes hortes partides per un mal camí que conduïa a les Drassanes”.
Connexió entre el port i la Gran Via
Quan el 1890 s’enderroca el baluard del Rei, la continuïtat del passeig de Colom cap al sud permet l’accés a l’ampliació del port; però també la comunicació amb el Morrot, Can Tunis i Montjuïc. I, a més, fa possible l’obertura d’una nova arteria ciutadana, el Paral·lel, per connectar el port amb la Gran Via i l’Eixample. També permet fer el recorregut complet de circumval·lació de la Ciutat Vella, en una línia de tramvies i autobusos de bon record: el 29. Això fa que la primera urbanització del Paral·lel tingui primordialment un sentit de mar cap a Sants; i sobretot fins al voltant de la bretxa de Sant Pau. Així, les primeres cases són els números: 96, actualment un edifici dels anys 70 del segle XX; 92, edifici de 1874, encara existent; i 90, de 1881, també en peu.
El 8 d’octubre de 1894 es dona per oberta l’avinguda amb el nom de Marqués del Duero; però de fet, el creixement comentat fins a la Ronda i un parell de cruïlles més enllà, no s’impulsa cap a la Gran Via fins als preparatius de l’Exposició Universal de 1929, inicialment prevista per al 1917.
Primeres instal·lacions d’espectacles
Tot i aquest irregular creixement, ja des d’abans de la seva obertura oficial, el 1892 obre el Circo Español Modelo, que seria l’Espanyol, avui Paral·lel 62. Tres anys després, el Circo Canetti s’alça on ara hi ha El Molino. El 1897 hi trobem la caseta del Cinematògraf Lumière, un xic més cap a la Ronda de Sant Pau. El 1900 obren el Teatre Delicias, que posteriorment serien el Talia i el Martínez Soria; i també el Soriano, actual Teatre Victòria. L’any següent s’inauguren el Teatre Nou i l’Olympia, a la cantonada d’Aldana amb la ronda de Sant Pau. El 1903, ho fan l’Arnau i l’Onofri, avui Condal. I així va quedar establerta la zona d’oci més popular de Barcelona de finals del segle XIX fins als anys setanta del segle XX.
Amb la segona República, el 1931, l’avinguda rep la denominació del polític, advocat i defensor del moviment obrer Francesc Layret; però amb la dictadura franquista recupera el nom de Marqués del Duero, fins que el 1979 pren la denominació inicial de Cerdà, que popularment sempre havia tingut: el Paral·lel. De l’obertura oficial de l‘avinguda del Paral·lel, ara ha fet 130 anys.

Continua llegint

Història

30 de desembre de 1924: s’inaugura la primera línia de metro

Un accident en la construcció del metro provocaria morts

Publicat

on

El primer metro del món va ser el de Londres l’any 1863. En el cas de Barcelona, el precedent immediat va ser la línia de tren Barcelona-Sarrià, inaugurada el mateix any. Ara bé, la línia urbana Catalunya-Lesseps és la primera soterrada i construïda amb criteris amb què entenem una línia de metro. En els 2.470 metres de recorregut inicial tindria quatre estacions: Catalunya, Aragó (avui passeig de Gràcia), Diagonal i Lesseps. Rebria el nom de Gran Metro de Barcelona (encara que avui dia la coneixem com a línia 3).

En paral·lel, l’any 1926 s’inauguraria la línia de Metro Transversal, de la Bordeta a Catalunya (precedent de la línia 1). Així, els dos eixos del metro es creuaven a la Catalunya, d’on també surten els trens de Sarrià i del Vallès. La ciutat es preparava per a l’Exposició Internacional de 1929.

Fa pocs mesos s’ha sabut que a la matinada del 12 d’abril de 1924 es va produir el pitjor accident de metro ocorregut a Catalunya en aquests cent anys de vida. Onze treballadors van perdre la vida quan el sostre del túnel, obert a pic i pala, es va desprendre. Els fets van passar a la Gran Via, entre Villarroel i Casanova, i possiblement va ser producte d’un corrent d’aigua subterrània. L’endemà l’empresa no va permetre aturar les obres en senyal de dol. Tampoc no va fer cap investigació per determinar què havia provocat l’accident, per tal de millorar la seguretat. Tot això no s’ha sabut fins 100 anys després.

Ara bé, no va ser fins a finals de 1968 que la línia 3 arribaria fins al nostre barri (Drassanes). Dos anys després, el 17 de juny de 1970, entraria en servei la prolongació de Drassanes a Poble-sec (actual estació de Paral·lel). El 15 de juliol de 1975, s’inauguraria la denominada línia 3-B: de Zona Universitària fins a Poble-sec. El 5 de juny de 1982, ja es va poder recórrer la línia 3 completa, sense haver de transbordar.

Des de llavors, les estacions de metro del nostre barri són les de Drassanes, Paral·lel, Poble-sec i Espanya. Unes estacions que queden completades el 31 de desembre de 1995, quan entra en servei l’enllaç de Paral·lel (línia 2). Si bé inicialment arribava fins a la Sagrada Família, avui dia ja es perllonga fins a Badalona. Les obres, però, van trigar vint anys a executar-se, després de reposar anys i anys aturades i sense moviment.

De la inauguració de la primera línia de metro de Barcelona, ara fa 100 anys.

Continua llegint

Història

Evocacions nadalenques d’aquelles tardes escolars del passat

Publicat

on

Avui es fa difícil imaginar que durant molts anys, a l’escola i a altres indrets, tan sols es feia servir el castellà. En els anys cinquanta, a l’escola de Monges del Sortidor, hi havia petits espais en català. Algunes monges ja grans, que eren catalanes i minoria, de vegades amollaven alguna frase, poca cosa. Quan s’acostaven les vacances de Nadal, durant una estona de cada tarda, entonàvem nadales diverses, moltes de les quals pertanyien a un popular Cançoneret de Nadal, publicat l’any 1954. Jo, aleshores, amb set o vuit anys, anava a classe amb una monja que es deia Sor Pia. És difícil poder reflectir l’emoció que em feia cantar aquelles cançons en la llengua de casa.

Sor Pia, de vegades, explicava alguna anècdota del temps de la guerra, que aleshores semblava remot i estrany, com ara que no podia anar amb hàbit i havia d’amagar la seva condició religiosa. Aleshores l’escola era molt més petita que ara i comptava amb un hort, amb una magnífica figuera entre altres arbres i productes vegetals, i un corralet on fins i tot hi havia arribat a veure un porquet. Un racó on semblaven amagar-se espurnes rurals i misterioses. Una altra activitat era escriure la postal de Nadal a la família i aprendre algun verset ocasional. Les monges muntaven un gran pessebre a l’entrada de l’escola, molt bonic i ben fet. En aquelles escoles ràncies i franquistes les coses més senzilles, però diferents, eren un goig i una meravella i el cicle nadalenc era dels més animats. En un teatre, on també es feia cinema, en alguna ocasió havíem muntat alguns pastorets i tot. 

Continua llegint

Història

El Vers de Nadal o Dècima, una tradició ben catalana

Publicat

on

Per

El Vers de Nadal o Dècima és una de les moltes tradicions nadalenques que hi ha a Catalunya per part dels més petits de la família. Generalment es fa després del gran àpat –tant si és un dinar com un sopar–, amb tota la família aplegada al voltant de la taula. Els nens i nenes s’enfilen dalt d’una cadira per cridar l’atenció dels adults i comencen a dir un refrany, un vers, un rodolí o un poema. La llargada i la temàtica del vers depenen de l’edat del rapsode, però gairebé sempre fan referència a l’hivern, al Nadal o als valors que se’n desprenen. Després, amb els aplaudiments generals de tota la família, la mainada passa el platet per tal rebre alguna propineta i posar-la a la guardiola.

En el curs de la història, poetes catalans destacats han dedicat obres a aquest subgènere, sobretot a partir del segle XIX. Per exemple, són molt populars els versos de Jacint Verdaguer, de Josep Maria de Sagarra, de Joan Salvat-Papasseit o de Guerau de Liost. No obstant això, alguns dels poemes nadalencs més clàssics són d’autor desconegut i es reciten de generació en generació. A més, configuren un gènere que es manté viu i en evolució constant, tal com passa amb les nadales, que cada any se’n componen de noves.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024