Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Vicenç Martínez: “El futbol s’ha convertit en un negoci, ha perdut essència”

Vicenç Martínez Soler (Barcelona, 1947) va ser un dels fundadors de l’actual Club Esportiu APA Poble-sec, nom oficial adoptat des de 1995. La història del club es remunta a 1989, quan els veïns i diverses escoles del barri van contribuir a la creació d’un campionat escolar, donant vida a l’APA Poble-sec Sant Antoni. Ara, anys després, l’APA compta amb el primer equip amateur competint a Segona Catalana.

Publicat

on

Vostè, juntament amb el Joan Torres, és un dels fundadors d’aquesta entitat. Com valora la gestió actual del club?
Estic orgullós que l’APA continuï endavant, tot i que ja no en formi part. En aquests moments, la seva orientació no coincideix amb el meu estil. Quan vam fundar l’entitat, ho vam fer amb una arrel identitària basada en una filosofia social i esportiva, en la qual la integració i la convivència eren pilars fonamentals. L’APA Poble Sec ha seguit el seu camí, i m’alegra que hagi prosperat, però ara té un enfocament més elitista. Han incorporat jugadors de fora i han adoptat una altra mentalitat, seguint un estil diferent.

Quan va sentir que ja no volia continuar formant part d’aquest projecte?
L’any 2019 hi va haver rebombori amb el darrer president que teníem, qui havia estat secretari, i es va presentar una nova junta formada per familiars de jugadors de l’entitat. Jo vaig decidir marxar perquè, en principi, hi tenia certes diferències. El president em va demanar que continués amb ells, però vaig considerar que el millor era apartar-me.

Actualment preocupa la infraestructura del camp. Creu que aviat hi haurà millores?
S’hauria de millorar tot molt. Vam jugar molts anys sobre terra abans d’aconseguir la gespa, però la qualitat de l’obra no va ser la que esperàvem. Realment, tot hauria de ser diferent. Queden moltes coses per fer.

Tot i no seguir al peu del canó, parla amb molt sentiment sobre l’APA.
Per descomptat! Jo he perdonat i oblidat certes coses. Actualment, no és el club que vam fundar, però sí el que vam crear.

Creu que van en direcció correcta?
Ara busquen créixer amb més qualitat, entre cometes. La nostra filosofia sempre ha estat clara: si puges, perfecte, i si no, tampoc passa res. El més important per a nosaltres sempre ha estat lluitar per la integració, perquè el jovent no estigui al carrer i faci esport, a més integrar-se amb les diferents cultures.

Vostè no vol que els nens juguin al carrer, però tots els clubs exigeixen una quota.
Malauradament l’esport no està prou protegit. Em sembla molt malament, però durant la meva etapa com a president, els nens també havien de pagar; no hi havia altra opció. Sempre buscàvem recursos per mantenir les quotes tan baixes com fos possible, i donàvem suport a tothom que ens demanava ajuda. Els nens no haurien de pagar per practicar esport, però és gairebé impossible evitar-ho.

El que sí que s’ha començat a catapultar és el futbol femení. Què li sembla?
És un fet meravellós. Durant la meva època ja vam tenir un equip femení amateur. No el vam poder mantenir perquè moltes d’elles no sentien el futbol com una part essencial de les seves vides.

En aquella època potser no sentien el futbol part seva a causa del masclisme.
Sí, segurament aquest va ser un dels motius. Nosaltres vam tenir una jugadora internacional amb la selecció espanyola, la Laura Gutiérrez. Era una futbolista destacada que va jugar amb nosaltres en un equip mixt fins a la categoria infantil. Com que era l’única noia de l’equip, tenia un vestuari exclusiu per a ella. Després va jugar al Barça i, més endavant, va fitxar pel Llevant.

Acaba d’anomenar dos grans clubs. Considera que els jugadors, ja des de petits, senten una gran pressió? Molts quan comencen volen arribar a ser jugadors professionals.
No, no ho crec. Els nens que juguen a futbol ho fan per gaudir, tot i que aquells que destaquen i criden l’atenció sovint senten molta pressió. Això és part d’aquest esport. Hi ha nens a qui no els importa gaire ser els millors, mentre que altres tenen sempre l’interès de millorar i progressar cap a altres clubs, com és natural.

I vostè, on jugaria?
Jo soc del Barça, a mort. Vaig jugar a futbol durant molts anys, però vaig patir una lesió i, poc després, vaig passar a tenir parella, cosa que va fer que el futbol quedés en un segon pla. Tot i això, sempre he estimat aquest esport.

Aquesta estima el porta a veure de forma ètica els salaris dels jugadors professionals? Alguns d’ells cobren milions d’euros.
No, en absolut. El futbol s’ha convertit en un negoci i ha perdut part de la seva essència. La gestió que s’aplica a nivell professional ha arribat també al futbol base. Ara ningú actua per pura passió; el que es busca són recompenses econòmiques. Abans, un monitor o entrenador ho feia per amor a l’esport, sense esperar cap compensació econòmica. Ara, això ha canviat.

Si li donen a escollir entre el futbol professional o el base?
És fàcil contestar això. Hi havia dissabtes en què preferia veure jugar els petits que assistir als partits del Barça. Els meus petits sempre seran els meus petits. El futbol base representa esperit, convivència i salut.

I entre aquests petits va ser testimoni d’algun “Lamine Yamal”?
Hi havia un noi equatorià que era impressionant. Nosaltres li vam cobrir la fitxa perquè no podia fer-ho econòmicament, però això no importava, ja que ell hi posava molta passió i ho feia de meravella. •

Entrevistes

Pepi Domínguez: “La natalitat ha baixat, però no al Poble-sec”

La Pepi Domínguez (Barcelona, 1959) acaba de jubilar-se després de treballar durant 52 anys. La seva trajectòria professional de 18 anys com a llevadora al CAP de les Hortes del Poble-sec ha estat marcada per la seva vocació i dedicació. L’estima que li té el veïnat és el resultat de la seva implicació a l’hora de compartir els moments més íntims i emocionants de les famílies, com ara l’assistència de parts a les llars.

Publicat

on

Per què va decidir formar-se com a llevadora?
Tot va començar quan vaig decidir tenir criatures i parir-les a casa. L’experiència va ser molt bona. Al segon part, la dona que em va ajudar em va plantejar fer-me llevadora. No vaig dubtar perquè volia que les dones poguessin tenir un part com el meu.

Com ha gestionat formar part d’un procés tan important per a les famílies?
Quan vaig començar a assistir parts a casa, em van educar molt sobre els riscos. Tenia una amiga que sempre patia quan hi havia un part, perquè repassava mentalment totes les coses que podien passar. Realment, mai no passava res dolent, però ella ho vivia amb molta angoixa. A mi em passava una cosa similar. Un dia vaig assistir un part en una masia on vivia una família formada per molts membres. Tothom estava feliç. La gent era molt agradable i el lloc també. Hi havia un molí, se sentien els ocells… Aquell dia vaig canviar d’opinió i, a partir de llavors, vaig començar a gaudir sempre dels parts.

Ha estat testimoni de moltes històries.
Sí, i tant! Algunes, però, no han estat fàcils. Recordo amb molta tristesa una noia del barri menor d’edat que es va quedar embarassada i la van obligar a donar el fill en adopció. Va ser molt dur. He estat present en contextos culturals que no sabia si la dona embarassada seria retornada al seu país per ser assassinada. Cada cop que passava una ambulància patia per aquella noia, perquè pensava que potser l’haurien matat.

Hi ha països i cultures que fomenten els embarassos de noies menors d’edat.
El cos d’una dona no està preparat per a un embaràs a una edat tan baixa. Hi ha històries molt dures, com quan els prenen la criatura i l’entreguen a un familiar. Això no es coneix gaire, però passa en el nostre entorn. I sí, això passa a Espanya perquè aquí també hi ha esclavitud.

Vostè ha estat testimoni de fets com els que explica?
Moltes dones, quan els he preguntat sobre els mètodes anticonceptius, m’han dit que els decideix el marit. I elles? On queda la voluntat d’elles? Hi ha països que socialment no accepten els mètodes anticonceptius, i els hi és indiferent si la dona està en perill de mort. Això ho he presenciat. També he vist casos en què tenen molts fills però no tenen recursos per tirar endavant.

Hi ha gent que no pot pagar ni el lloguer del pis.
Durant la pandèmia, hi havia famílies vivint en una sola habitació. Aquest fet no permet al nadó desenvolupar-se plenament. Però qui pot permetre’s tenir un pis al Poble-sec amb aquests preus?

Creu que per aquest motiu ha baixat la natalitat?
La natalitat ha baixat a Catalunya, però no al Poble-sec. El Poble-sec és molt fèrtil. Algunes vegades he pensat que la gent podria creure que no explico a les veïnes i als veïns com funcionen els mètodes anticonceptius. És un barri amb una població jove, immigrant, i que, per raons socials, moltes vegades no opta per utilitzar-los. Pel que fa a la ciutadania europea, sí que potser la natalitat ha disminuït.

Potser, si es fomenta l’educació sexual, el paradigma canvia.
Les persones sovint pensen que la sexualitat és fal·locèntrica, que tot gira al voltant del coit. Però la sexualitat és molt més que això. Per exemple, un nadó al ventre de la mare té ereccions i es mama el dit; això també és sexualitat… Mai és massa d’hora per educar.

Quina és la seva opinió respecte la lactància?
Les dones som mamíferes. Òbviament, la dona ha d’escollir. Respecto qualsevol decisió: tant si una mare escull alimentar amb llet artificial com amb llet materna. No obstant això, torno a repetir que és pura fisiologia. Donar llet ha de ser un plaer. La sexualitat pot ser dolorosa si et forcen, igual que donar llet. Si no t’agrada, es pot convertir en una violació cada tres hores.
També és important el suport entre les dones i els homes. La societat capitalista ha fet creure que tenir nadons és una esclavitud. Mentida. L’autèntica obligació que tenim és anar a la feina cada dia.

Continua llegint

Entrevistes

Joseán Moreno: “Cap actor se separa completament del seu personatge”

Joseán Moreno (Badajoz, 1977) és un actor, cantant, presentador de televisió i locutor de ràdio i publicitat espanyol. Al llarg de la seva carrera, ha destacat per la seva gran versatilitat i capacitat d’adaptació a diverses disciplines artístiques. Una de les seves interpretacions més destacades és la de Barber a la producció de ‘El Médico’, que actualment es pot veure al Teatre Apolo fins al mes de gener.

Publicat

on

Sempre ens agrada recordar els inicis de qualsevol artista. Com vas començar la teva trajectòria professional?
El primer que vaig fer en un escenari va ser fer el “gamberro” amb un grup punk que tenia. Tanmateix, el més semblant al món artístic va ser quan vaig començar a la ràdio quan tenia 13 anys. Era molt jove. Sempre m’ha tocat, per elecció o adjudicació, endinsar-me en el món de la cultura. Vaig treballar en diferents mitjans de comunicació fins que un dia es va acabar la meva feina. Poc temps després, vaig veure l’oportunitat de fer càsting. Confiava en mi, perquè sempre he cantat, i, de tota la vida, he estat molt teatral. En qüestió de 15 minuts la meva vida va canviar completament. A partir d’aquell moment, vaig formar part de Grease, el musical. Des de llavors, no he parat.

Ets molt extravertit i poc tímid, suposo que per això també vas escollir ser periodista…
Si una persona és tímida, se’n descuida quan s’adona que li paguen. Les nostres inseguretats ens porten a cometre errors, i no passa absolutament res, perquè equivocar-se és humà. Crec que no hem de tenir por de fer-la grossa. Avui dia, per exemple, el que més es veu a les xarxes és gent que s’equivoca. Hem de ser naturals i acceptar la bellesa de la naturalitat.

Precisament sempre aportes molta naturalitat als teus personatges…
Jo soc una persona molt corpulenta físicament. Fa molts anys que pujo als escenaris, però mai m’he hagut de fer un petó amb ningú. Sempre em toca ser el tutor, el rei, el dolent… No em molesta que m’hagin assignat aquests papers. Accepto els meus punts forts i no considero que la resta siguin punts febles. No soc conformista, soc realista. La meva feina és un èxit perquè hi treballo cada dia, i sé que molta gent desitjaria poder fer el que faig. Em considero afortunat.

Consideres que has arribat al cim de la teva vida professional?
Mai em faig aquesta pregunta perquè la finestra de l’oportunitat sempre està oberta fins al dia que mors. He comprovat que molts companys han arribat al més alt i no ho han valorat gens ni mica. Què significa, realment, estar al cim? No ho sé, però si tens el coratge de reconèixer el que és bo quan arriba, això sí que és el cim i l’autèntic èxit.

Parles amb molta passió…
Quan vaig acabar a la televisió, em van començar a trucar de totes les cadenes. Tot el que m’oferien estava relacionat amb el món del cor. Precisament en aquella època es feia molt de mal a moltes persones a causa de l’assetjament i el linxament mediàtic. Jo m’hi vaig negar rotundament. Hauria tingut feina, sí, però, aquest món m’hauria aportat felicitat? Crec sincerament que no.

La feina que tens ara mateix exigeix molta dedicació. Amb ‘El Médico’ fas vuit actuacions setmanals.
Quan et compromets amb un projecte, has de fer front a tot. Durant una etapa de la meva vida en què no m’agradava el que feia, deixava la nòmina sobre la tauleta de nit. Al matí, quan em repetia que no volia anar a treballar, mirava el sou, i això m’impulsava a aixecar-me i fer-ho. Ara mateix, però, el millor moment del meu dia és quan visc tota l’aventura de Barber. La meva recompensa arriba quan el públic em regala alguna cosa: alguns riuen, altres ploren… hi ha de tot. Em sento molt afortunat. Per tot això, em preparo moltíssim.

I Barber, forma part teva?
Sí, per descomptat. Cap actor se separa completament del seu personatge. Una part, encara que sigui petita, et segueix a casa. Barber m’ha influït molt perquè em requereix un extra d’energia.

T’autoexigeixes molt?
Moltíssim. Si un dia noto que una nota em surt desafinada, començo a qüestionar-m’ho tot. Tinc mil tècniques de cant que em repeteixo cada vegada que noto que “alguna cosa” se m’escapa.

A l’obra ‘El Médico’ es parla molt de la mort. Et fa por morir?
Si fos un altre tipus de persona, potser em sorprendria més. Jo soc de viure el dia a dia. Crec que hem de fer allò que ens apassiona. Atenció, no et dic que ens llencem cada dia en paracaigudes, però hem de donar-nos el plaer de gaudir de les coses que ens agraden.

Continua llegint

Entrevistes

Carla Miralda: “Sempre he estat seguidora dels musicals de Broadway”

Carla Miralda (Terrassa, 1999) porta tota la seva vida dedicant-se a la música. Tot i que no tenia clar si podria fer-ho de manera professional, va rebre l’oportunitat de participar en el programa musical de TV3 ‘Eufòria’, una experiència que li ha donat la força per lluitar pel seu somni: convertir-se en cantant. Després d’aquesta etapa, la jove va actuar el 20 d’octubre al Teatre Condal, on va presentar ‘Els meus musicals, la meva història’, un concert únic.

Publicat

on

Quan vas saber que la teva vida havia de girar al voltant de la música? 
No ho sé exactament. Des de petita, quan no m’ho plantejava ja m’agradava molt cantar. Però no va ser fins que vaig créixer que em vaig adonar que podia considerar aquesta “via” com una opció viable. Quan vaig començar a fer classes i a participar en una coral, vaig ser conscient que a la gent li agradava el que feia, això em va fer veure que podia dedicar-m’hi.
Quan vas pujar a sobre d’un escenari?
Uf, fa molt de temps. Quan tenia set anys vaig tenir la primera audició de piano… imagina’t.
El piano sembla un instrument difícil de tocar…
El piano no és la meva especialitat. El que sí sé tocar és la guitarra i l’ukelele. Soc monitora de lleure i, quan vaig començar, tenia molt clar que una de les coses fonamentals que volia fer era tocar la guitarra. No volia ser monitora i no saber tocar aquest instrument (riu).
Et veus en un futur com a monitora? 
La realitat és que soc mestra de música de primària. Tinc la carrera de magisteri. Vaig treballar un any com a mestra, però ara em dedico completament a la música. No obstant això, valoro molt la feina dels mestres i m’agrada. Si la meva carrera musical no evoluciona com desitjo, no em preocupa passar la resta de la meva vida dedicant-me a l’ensenyament.
Quin artista posaries a una classe? Qui ha estat el teu referent?
Sempre he estat seguidora dels musicals de Broadway. Quan era més jove, veia la sèrie Glee i la Lea Michele m’encantava. Cantava constantment les cançons que ella interpretava. El seu personatge m’inspirava molt, quan cantava era màgic. Ella ha estat un referent.
Els musicals formen part de tu.
Soc molt friki dels musicals perquè m’agraden molt. També segueixo artistes com l’Olivia Rodrigo o la Taylor Swift. Escolto més dones que homes, ja que m’agrada la música que puc cantar.
La Rosalia va estrenar fa poc ‘Omega’, la seva darrera cançó. L’artista ha rebut forces critiques, ja que alguns consideren que ha deixat de banda el seu estil pel que consumeix el públic. Tu deixaries de banda la teva identitat per agradar a la gent? 
Ostres, quina pregunta més difícil. Arriba un moment en què els diners són importants. Les discogràfiques saben quin tipus de música funciona, i si vols ser reconegut, és difícil no seguir les tendències actuals. És normal que, a vegades, es deixi de banda la mateixa identitat. La Rosalía ha triomfat perquè ha treballat constantment. L’ideal seria que cadascú pogués fer el que realment li agrada, però el panorama actual no és el més favorable.
A ‘Eufòria’ vas poder veure amb claredat una part del món de la música. Com va ser l’experiència? 
Em vaig presentar a la primera edició, quan encara no s’anomenava Eufòria. Em va agradar des del principi perquè era un programa d’una gran cadena, però el projecte em donava confiança. Sabia que no em farien res que em perjudiqués. Sempre vaig sentir que vetllarien per la meva imatge i per tot allò que volia transmetre. Tothom anava en una mateixa línia, i això em va fer sentir bé. Era molt divertit, de debò. Anava tres dies a TV3 i tenia a persones treballant per a mi; era fantàstic perquè m’estaven oferint una oportunitat increïble.
L’impacte del públic com el vas gestionar? 
La gent que em feia comentaris només sabia un 5% de qui soc realment. Ens van avisar que no miréssim Twitter, però a vegades era difícil. Els companys sempre ens recordàvem que havíem d’estar orgullosos de nosaltres mateixos. El treball que fèiem cada setmana era immens. Sí, de vegades desafinava, però sempre sabia que, al llarg de la setmana, havia donat el millor de mi.
Després de la televisió va arribar l’oportunitat de fer un concert únic al Teatre Condal. Com va néixer el projecte?
Volia fer un musical, així que vaig fer un càsting, però no em van escollir. No em vaig creuar de braços perquè tenia molta fe en mi mateixa. En aquell moment, vaig trucar al Dani Anglès, amb qui tinc molt bona relació, i ell em va obrir les portes del Teatre Condal.
Com va anar el concert?  
Impressionant. Hi havia molta gent de la meva ciutat, amics i familiars. Tothom em deia que havia començat “por todo lo alto”. Normalment, la gent comença en espais petits i després arriba al Condal; jo, en canvi, vaig arribar al Condal des del principi. A l’escenari, em sentia envoltada de persones que m’estimaven i això ho feia tot molt especial.
Havies imaginat moltes vegades aquest concert, però la realitat va ser millor que el somni?
Sí, crec que sí. Quan assajava ningú m’aplaudia per exemple (riu). El més maco va ser quan em deien que s’havien emocionat.
Van ser molts mesos de molta feina, imagino…
Des de Setmana Santa vam començar a buscar dates. Tot i això, va ser a finals de maig quan vam iniciar les primeres reunions. La idea era clara: volia cantar les cançons que cantava a casa quan vaig començar.
Hem parlat molt del passat i present. Ara ens toca el futur…
Uf, això ho tinc clar. Desitjo treballar molt (riu), tenir molta feina i fer molts musicals.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024