Cultura

El Govern Collboni es desdiu del projecte consensuat pel Teatre Arnau

Publicat

fa 2 dies

2 desembre, 2024

Per

Després d’anunciar que les obres del Teatre Arnau s’activarien al llarg de la primavera de 2025, el Govern municipal de l’alcalde, Jaume Collboni, ha concretat una mica més com vol que sigui l’Arnau del futur. Segons ha declarat a La Vanguardia el regidor de Cultura, Xavier Marcé, el que es va trobar el seu equip és “un projecte que no prioritzava tant els usos escènics, que plantejava més aviat una mena d’ateneu, de centre cívic”.

Davant d’aquesta situació, l’equip del regidor Marcé ha retallat el projecte aprovat entre consistori i una seixantena d’entitats en temps de l’alcaldessa Ada Colau. L’objectiu: alleugerir-lo i abaratir la seva construcció mitjançant l’eliminació d’uns quants espais i la rebaixa de la profunditat d’excavació. “Era massa car, plantejava massa sales polivalents, podia costar més de 20 milions d’euros”, ha declarat el regidor al mateix mitjà de comunicació.

Les entitats es revolten

La Plataforma d’Entitats pel Teatre Arnau i l’antiga plataforma Recuperem l’Arnau (nascuda el 2016) ha emès un contundent comunicat després de llegir a la premsa les intencions de l’executiu Collboni. Tal com han al·legat, “va ser la ciutadania” qui va activar la recuperació de l’Arnau i han recordat a Marcé que el seu futur ja es va definir en un procés participatiu que s’ha allargat vuit anys.

Segons denuncien, el socialista ara vol retallar la capacitat del teatre de 400 a 200 espectadors, mentre que a la vegada busca “saltar-se el pacte” que van tancar amb l’Ajuntament. “El model cultural proposava una gestió cívica de l’equipament […] tal com fan l’Ateneu de Nou Barris o la Central del Circ”, han afegit, en relació amb les declaracions esbiaixades del regidor sobre com preveia el futur del teatre.

Un quart de segle abandonat

L’Arnau va tancar l’any 2000 i des d’aleshores ha restat abandonat. L’Ajuntament el va comprar l’any 2011, però no serà fins aquest 2025 que entrin els operaris a rehabilitar-lo. Les obres duraran uns vint mesos i la previsió actual és que suposi una inversió d’11,7 milions d’euros.

Fotografia | Ajuntament de Barcelona

TEMES RELACIONATS

No et perdis

El cos, camp de batalla

Continua llegint

Cultura

El cos, camp de batalla

Publicat

fa 2 dies

2 desembre, 2024

Per

Jordi Llavoré

Laia Mauri Baraza (Badalona, 1996), és graduada en Filosofia, Política i Economia, i està especialitzada en Comunicació Política i Institucional. Per a aquesta nova veu narrativa, la militància política és quelcom que no podem deslligar de la seva visió del món.

Mauri ha donat un autèntic cop a la taula de la literatura catalana amb Cos, camp de batalla (La Magrana), una novel·la on explica la història de la Judit, una jove al caire de la trentena que rememorarà el sender que ha hagut de recórrer per a descobrir i defensar la seva sexualitat.

Com no podia ser de cap altra manera, en aquesta exploració del desig s’hi entrecreuaran molts fragments que podem reconèixer del dia a dia de la nostra societat: la pressió estètica i l’empoderament femení, el combat intern entre cosificació i reivindicació del cos, el desig com a constructe social i com a oasi enmig del d’un desert vital en què és més senzill imaginar-nos el final d’aquest món que no pas la destrucció del capitalisme… I, per damunt de tot, el patriarcat cercant sempre l’escletxa per escolar-se dins nostre.

Una estrena narrativa que esperem que sigui la primera pedra d’una nova barricada en el camp cultural català. Un parapet d’avançada en què aquesta novel·la troba punts en comú amb una de les obres de Mercè Rodoreda més menystinguda: El carrer de les Camèlies (1966). Entre el personatge de Cecília Ce i la Judit de Cos, camp de batalla, hi ha un fil violeta que ens interroga sobre la possibilitat (o no) d’un desig femení sense culpes ni censures. Un desig en un món en què el patriarcat brega incansablement perquè no siguem capaços d’imaginar-nos la subversió de les normes reguladores i les relacions de poder que travessen els cossos entesos com a constructes discursius. Atreviu-vos a lliurar batalla al patriarcat!

Continua llegint

Cultura

El Molino, una nova etapa al Paral·lel

En el nou espai es pot sopar i beure mentre es duen a terme els espectacles, un fet que marca la diferència respecte d’altres sales

Publicat

fa 2 dies

2 desembre, 2024

Per

Lourdes Tasies

El Molino, icona del Paral·lel barceloní, va tornar a obrir les portes el darrer 27 d’octubre. Després d’haver estat adquirit l’any 2021 per l’Ajuntament de Barcelona per 6,2 milions d’euros, la sala inicia una nova etapa sota la gestió de l’empresa Barcelona Events Musicals, organitzadora del Festival Cruïlla. Aquesta reobertura ha recuperat l’esplendor d’un espai clau en la cultura barcelonina, amb una programació centrada en estils de música com: rumba catalana, flamenc, folk i jazz. Tot i això, el nou Molino també inclou monòlegs de comèdia.

Un espai inspirat en els anys 30

La sala, amb el músic Víctor Partido com a director, és de petit format perquè només disposa de capacitat per a 250 persones, degut a l’espai arquitectònic. No obstant, recorda als locals històrics dels anys trenta, com el Cotton Club de Nova York, ja que compta amb sofàs, cadires i taules. A més, el públic pot menjar i beure durant les actuacions, un fet que, segons Jordi Herreruela, director de Barcelona Events Musicals, requereix “educar tant al públic com als músics”. El restaurant-cocteleria JOK es l’encarregat del servei de menjar i begudes, complementant així l’oferta cultural de la sala.

Tres sessions diàries

El Molino està obert de dimecres a diumenge amb tres sessions diàries: de 20 a 21.30 h; de 22 a 23.45 h; i a partir de mitjanit protagonitzada per un DJ. Segons Herreruela, l’objectiu, en aquest cas, no és la rendibilitat, sinó la il·lusió i el compromís amb la ciutat i amb el Paral·lel.

Més de 50 concerts programats

Entre els artistes de jazz que encapçalen el cartell destaquen noms internacionals de gran prestigi com: Donald Harrison, Eliane Elias, The Kahil El Zabar Quartet, Bill Frisell, Eliades Ochoa, Ayo, Fatoumata Diawara i Uri Caine. A més del jazz, s’obren les portes a propostes més experimentals, com les de Theo Croker, Zoh Amba, Ben Lamar Grey, Thom Skinner, Oren Ambarchi (amb el projecte Ghosted), Lakecia Benjamin, Myriam Gendron i Dorian Wood, que aporten noves perspectives i estils avantguardistes. Pel que fa a l’escena nacional, artistes com Maestro Espada, Los Cantes Malditos i Marala seran dels primers a actuar al nou Molino. Aquestes actuacions marquen un inici prometedor per a una sala que busca esdevenir un punt de trobada per a les músiques minoritàries i d’alta qualitat a Barcelona.Per a entrades als concerts: www.elmolinobarcelona.com

Continua llegint

Cultura

Muntanyes

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on ens parla de com la màgia pot moure muntanyes…

Publicat

fa 2 dies

2 desembre, 2024

Per

ZonaSec

De petits, el meu germà i jo dormíem a la mateixa habitació. Ell havia nascut cinc anys abans. Així que em portava cert avantatge en el joc de viure. Sé que el meu naixement va suposar-li un parell de canvis. Un d’ells va ser que deixava de ser fill únic per passar a ser el germà gran. I l’altre, és que, sobtadament, havia de compartir la seva habitació amb mi, un desconegut.

Recordo com si fos ahir una nit de reis en la qual començava a tenir dubtes raonables sobre la veracitat de l’existència de ses majestats. Jo acabava de fer deu anys i el fatxenda de la meva classe va esbombar a crits la que segons ell, era la veritable identitat dels reis mags. No m’ho volia creure, però no negaré que em va quedar un pòsit de dubte força molest.

Amb l’única persona amb qui vaig parlar de l’assumpte, va ser amb el meu germà. Has de creure-hi! Em va dir. La fe fa moure muntanyes! Va insistir. Haig de reconèixer que les seves paraules no em van acabar de convèncer, sobretot per l’analogisme amb el moviment de les muntanyes, i en el fet que una creença pogués fer tal cosa.

Aquella nit de reis vam anar a veure la cavalcada, al Paral·lel, com de costum. Després, els pares ens van enviar al llit ben d’hora. El meu germà, però, tenia un pla per demostrar-me que els reis mags eren qui deien ser. Sortirem de l’habitació i ens amagarem al menjador per veure’ls; va dir-me un cop ens havíem enllitat. Dit i fet. La remor rutinària que els pares feien abans d’anar a dormir es va allargar més del compte, però quan es va acabar, ens vam posar en marxa. Vam sortir de la nostra cambra amb el sigil dels lladres. La textura de cotó dels nostres pijames, ens permetia lliscar pel linòleum sense fer soroll. Vam amagar-nos rere el sofà, des d’on teníem una vista privilegiada del balcó, per on se suposava que havien d’entrar ses majestats. I vam esperar i esperar. Els minuts queien lents, com pompes de sabó. Jo m’impacientava i el meu germà em deia que tranquil, que els reis anaven de cul aquella nit. Després d’un parell d’hores em va venir una pixera incontrolable. Ves! Però no facis soroll, pesat! Em va dir mig emprenyat. Vaig moure’m com un autèntic boy scout. El lavabo estava situat al passadís que donava al rebedor. Vaig encendre el llum per no orinar fora de test i mentre el rajolí groc anava perdent pressió, vaig sentir el retruny d’un cop de porta. Em vaig guardar la tita a cuitacorrents i, just en el llindar que limitava amb el passadís, vaig copsar una capa vermella passant rabent al davant dels meus nassos. Vaig córrer fins al menjador. Les finestres estaven obertes de bat a bat i mon germà, esbufegant, em va preguntar: Els has vist? Han entrat per la porta de casa i han marxat pel balcó! Vaig fer que sí amb el cap i de seguida vam descobrir una muntanya de regals a fora, al balcó. Una muntanya que, efectivament, podíem moure.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint