De petits, el meu germà i jo dormíem a la mateixa habitació. Ell havia nascut cinc anys abans. Així que em portava cert avantatge en el joc de viure. Sé que el meu naixement va suposar-li un parell de canvis. Un d’ells va ser que deixava de ser fill únic per passar a ser el germà gran. I l’altre, és que, sobtadament, havia de compartir la seva habitació amb mi, un desconegut.
Recordo com si fos ahir una nit de reis en la qual començava a tenir dubtes raonables sobre la veracitat de l’existència de ses majestats. Jo acabava de fer deu anys i el fatxenda de la meva classe va esbombar a crits la que segons ell, era la veritable identitat dels reis mags. No m’ho volia creure, però no negaré que em va quedar un pòsit de dubte força molest.
Amb l’única persona amb qui vaig parlar de l’assumpte, va ser amb el meu germà. Has de creure-hi! Em va dir. La fe fa moure muntanyes! Va insistir. Haig de reconèixer que les seves paraules no em van acabar de convèncer, sobretot per l’analogisme amb el moviment de les muntanyes, i en el fet que una creença pogués fer tal cosa.
Aquella nit de reis vam anar a veure la cavalcada, al Paral·lel, com de costum. Després, els pares ens van enviar al llit ben d’hora. El meu germà, però, tenia un pla per demostrar-me que els reis mags eren qui deien ser. Sortirem de l’habitació i ens amagarem al menjador per veure’ls; va dir-me un cop ens havíem enllitat. Dit i fet. La remor rutinària que els pares feien abans d’anar a dormir es va allargar més del compte, però quan es va acabar, ens vam posar en marxa. Vam sortir de la nostra cambra amb el sigil dels lladres. La textura de cotó dels nostres pijames, ens permetia lliscar pel linòleum sense fer soroll. Vam amagar-nos rere el sofà, des d’on teníem una vista privilegiada del balcó, per on se suposava que havien d’entrar ses majestats. I vam esperar i esperar. Els minuts queien lents, com pompes de sabó. Jo m’impacientava i el meu germà em deia que tranquil, que els reis anaven de cul aquella nit. Després d’un parell d’hores em va venir una pixera incontrolable. Ves! Però no facis soroll, pesat! Em va dir mig emprenyat. Vaig moure’m com un autèntic boy scout. El lavabo estava situat al passadís que donava al rebedor. Vaig encendre el llum per no orinar fora de test i mentre el rajolí groc anava perdent pressió, vaig sentir el retruny d’un cop de porta. Em vaig guardar la tita a cuitacorrents i, just en el llindar que limitava amb el passadís, vaig copsar una capa vermella passant rabent al davant dels meus nassos. Vaig córrer fins al menjador. Les finestres estaven obertes de bat a bat i mon germà, esbufegant, em va preguntar: Els has vist? Han entrat per la porta de casa i han marxat pel balcó! Vaig fer que sí amb el cap i de seguida vam descobrir una muntanya de regals a fora, al balcó. Una muntanya que, efectivament, podíem moure.
ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)
Entrevistesfa 2 mesos
Hemerotecafa 2 mesos
Culturafa 2 mesos
Políticafa 2 mesos
Societatfa 2 mesos
Políticafa 2 mesos
Societatfa 2 mesos
Històriafa 2 mesos