Connecta amb nosaltres

Cultura

Muntanyes

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on ens parla de com la màgia pot moure muntanyes…

Publicat

on

De petits, el meu germà i jo dormíem a la mateixa habitació. Ell havia nascut cinc anys abans. Així que em portava cert avantatge en el joc de viure. Sé que el meu naixement va suposar-li un parell de canvis. Un d’ells va ser que deixava de ser fill únic per passar a ser el germà gran. I l’altre, és que, sobtadament, havia de compartir la seva habitació amb mi, un desconegut.
Recordo com si fos ahir una nit de reis en la qual començava a tenir dubtes raonables sobre la veracitat de l’existència de ses majestats. Jo acabava de fer deu anys i el fatxenda de la meva classe va esbombar a crits la que segons ell, era la veritable identitat dels reis mags. No m’ho volia creure, però no negaré que em va quedar un pòsit de dubte força molest.
Amb l’única persona amb qui vaig parlar de l’assumpte, va ser amb el meu germà. Has de creure-hi! Em va dir. La fe fa moure muntanyes! Va insistir. Haig de reconèixer que les seves paraules no em van acabar de convèncer, sobretot per l’analogisme amb el moviment de les muntanyes, i en el fet que una creença pogués fer tal cosa.
Aquella nit de reis vam anar a veure la cavalcada, al Paral·lel, com de costum. Després, els pares ens van enviar al llit ben d’hora. El meu germà, però, tenia un pla per demostrar-me que els reis mags eren qui deien ser. Sortirem de l’habitació i ens amagarem al menjador per veure’ls; va dir-me un cop ens havíem enllitat. Dit i fet. La remor rutinària que els pares feien abans d’anar a dormir es va allargar més del compte, però quan es va acabar, ens vam posar en marxa. Vam sortir de la nostra cambra amb el sigil dels lladres. La textura de cotó dels nostres pijames, ens permetia lliscar pel linòleum sense fer soroll. Vam amagar-nos rere el sofà, des d’on teníem una vista privilegiada del balcó, per on se suposava que havien d’entrar ses majestats. I vam esperar i esperar. Els minuts queien lents, com pompes de sabó. Jo m’impacientava i el meu germà em deia que tranquil, que els reis anaven de cul aquella nit. Després d’un parell d’hores em va venir una pixera incontrolable. Ves! Però no facis soroll, pesat! Em va dir mig emprenyat. Vaig moure’m com un autèntic boy scout. El lavabo estava situat al passadís que donava al rebedor. Vaig encendre el llum per no orinar fora de test i mentre el rajolí groc anava perdent pressió, vaig sentir el retruny d’un cop de porta. Em vaig guardar la tita a cuitacorrents i, just en el llindar que limitava amb el passadís, vaig copsar una capa vermella passant rabent al davant dels meus nassos. Vaig córrer fins al menjador. Les finestres estaven obertes de bat a bat i mon germà, esbufegant, em va preguntar: Els has vist? Han entrat per la porta de casa i han marxat pel balcó! Vaig fer que sí amb el cap i de seguida vam descobrir una muntanya de regals a fora, al balcó. Una muntanya que, efectivament, podíem moure.
ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint

Cultura

Venes obertes d’Amèrica

Publicat

on

La dedicatòria que el frare dominic Bartolomé de las Casas (Sevilla, 1484–Madrid, 1566) va fer al príncep Felip, futur rei Felip II, al conegut informe titulat Brevísima relación de la destrucción de las Indias (1552) culmina amb les següents paraules: “I amb color que serveixen al rei els espanyols a Amèrica, deshonren Déu i roben i destrueixen el rei”. En aquests mots, el que fou el primer bisbe resident de Chiapas i “Protector dels indis”, es concentra tota la força de la denúncia d’un autor que va voler aixecar la veu contra la crueltat dels colons espanyols envers els pobles indígenes americans.

Al llibre L’assalt a Amèrica (Edicions del 1979, 2024), escrit per l’especialista en americanística Miquel Izard (1934-2024) i Ramon Pelegrí (1952), un historiador expert en les civilitzacions prehispàniques, hi trobem una crònica documentada d’un veritable genocidi, car hi són relatats els crims atroços que van perpetrar els colonitzadors espanyols durant la conquista i invasió d’Amèrica.

En quest volum, a més d’una admirable (i documentada) denúncia de les vexacions i massacres que, amb crueltat i sadisme, realitzaren els colons en aquell territori, hi trobem d’altres aspectes ben interessants com ara una genealogia del concepte d’hispanitat, que es tanca amb una explicació del motiu pel qual el Dia de la Hispanitat se celebra el 12 d’octubre i què s’hi vol commemorar “el franquisme, el colonialisme i la mort”, segons els autors.

El llibre es tanca amb una acurada reflexió sobre el genocidi i l’esclavització amb una mirada que també es fixa en què passa al món ara i aquí. En suma, un llibre tan dur com necessari en aquests temps d’incerteses on, com deia Antonio Gramsci: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur, sorgeixen els monstres”.

Continua llegint

Cultura

Els talent jove pren la pantalla gran al Festival u22

Publicat

on

Set anys enrere, un grup de joves sense cap suport institucional, va decidir que el món del cinema no havia d’estar permanentment dirigit per adults consagrats. Per aquesta raó, van organitzar una jornada al MACBA amb pen drives, curts casolans i molta insolència creativa. Aquella aventura es va dir Festival u22. Des de llavors ha crescut fins a convertir-se en el principal punt de trobada del cinema jove a Barcelona, amb més de 7.700 espectadors i col·laboracions amb festivals d’arreu d’Europa. Del 17 al 21 de setembre celebrarà la seva VII edició a la Fundació Miró amb cinc dies de projeccions, taules rodones i sessions a la fresca.

Però, què el fa diferent? L’u22 mostra curtmetratges de creadors menors de 22 anys i l’organitza un equip igual de jove, que es renova cada pocs anys per mantenir l’esperit fresc i crític. Enguany s’hi podran veure vint curts, tant locals com internacionals, amb sis estrenes mundials, quatre de catalanes, i convidats de luxe: José Luis Guerin i Jonás Trueba; Laura Citarella i la seva primera retrospectiva a Espanya; i Marta Balletbò-Coll, pionera del cinema lèsbic català.

La inauguració de l’u22 també celebrarà alguns dels noms més importants del panorama català, amb una performance audiovisual en directe que farà dialogar les imatges d’arxiu escollides pel Ramon Balcells i els sons de LaFrancesssa.

Aquest 2025, el festival enceta un nou cicle sota la direcció de la Marina Miyar, la Marta del Hoyo i la Marina Zubiaur, per reafirmar la seva aposta: cinema jove per i per a joves.

Continua llegint

Cultura

Manuel Borja-Villel desafia a l’espectador i a la concepció tradicional de ‘museu’

Publicat

on

Per

L’exposició ‘Fabular paisatges’, que es pot veure gratuïtament (però amb reserva) fins al 5 d’octubre als palaus Victòria Eugènia de Montjuïc i Moja a la Rambla, proposa una lectura radicalment crítica dels espais museístics, en el marc del projecte Museu Habitat. Liderada per Manuel Borja-Villel, més que una simple mostra, ‘Fabular paisatges’ és un laboratori expositiu on es debaten els fonaments del discurs museístic: qui explica la història i qui en queda exclòs.

Amb més de quaranta artistes i col·lectius participants, el recorregut desafia la comoditat física i intel·lectual del visitant. La mostra reuneix obres històriques, instal·lacions contemporànies i produccions específiques que repensen les col·leccions tradicionals, exposant tant els paisatges romàntics de Modest Urgell com la vida marginal de Montjuïc. El paisatge, entès aquí com artefacte cultural, revela la mirada colonial present en la representació artística: la natura i les persones convertides en objecte, sempre susceptibles de ser explotades.

L’exposició es presenta com una “ceba” on el nucli central fa visible la història clàssica, glorificant els imperis, mentre que la perifèria representa a les veus dissidents: minoritats ètniques, col·lectius queer i feministes, artistes com Lola Lasurt, Antoni Muntadas, o l’Associació de Dones Adrianes del Barri de La Mina. Hi trobem la cosificació del poble gitano, la denúncia fotogràfica sobre la destrucció mediambiental i fins i tot una gran escultura de caganer.

Els espais triats (Montjuïc i el Palau Moja) no són casuals a l’exposició.  De fet, Borja-Villel, juntament amb Lluís Alexandre i Beatriz Martínez, volen fer pensar i transformar la institució museística, posant en crisi els relats cronològics i les narratives immutable: “No és un llibre ni una tesi, sinó una exposició que es viu amb el cos”, destaca Martínez.

Fotografia | Jordi Medina – Gencat

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024