Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Cecilia Bellorín: “M’agradaria reunir a les persones del carnestoltes ‘Fem Girar El Molino’”

Cecília Bellorín (Veneçuela, 1955) és una artista polifacètica que s’ha fet un nom en el món de la música, el cinema i la poesia. Com a cantant, actriu, poeta, show woman i activista, ha portat la seva passió per la cultura i la seva estimació per la seva terra natal arreu del món. A més, el seu vessant com a defensora de la seva cultura i dels drets humans la fa una figura respectada i sempre compromesa.

Publicat

on

Vostè és molt coneguda al barri, especialment pel seu mot “la veneçolana-poblesequina”. Quan va arribar a Barcelona?
Vaig arribar a la Ciutat Comtal el 21 d’octubre de 1991. Els primers dies van ser una mica caòtics, però sabia que estava fent aquest pas per una bona raó. El meu marit, Jimmy, amb qui fa 24 anys que estic casada, havia trobat una oferta de feina aquí i va ser un canvi d’aires per a nosaltres. Si haguéssim passat més temps a Veneçuela hauria estat dur per tots els moments difícils que el futur tenia reservats al meu país. Recordo que, tot i la incertesa, sentia que havia d’afrontar el canvi amb optimisme. Avui dia, em sento afortunada.

Fa gairebé mig segle que està casada… Quina és la clau de la seva relació?
Portem molts anys junts, sí. La veritat és que encara em pregunto com hem aconseguit mantenir la relació tan forta. Hem viscut junts moments molt difícils, però també molt intensos i feliços. Però la nostra relació ha superat totes les adversitats i jo sempre dic que “20 anys no són res”. De fet, tinc una cançó que s’anomena així. Un cop superes els 20 anys de relació, tens dues opcions: separar-te o adonar-te que estàs amb la persona que realment estimes. Els nostres anys junts han estat plens de canvis, però sempre hem estat allà l’un per l’altre. A vegades tenim desacords, és clar, però sempre acabem entenent-nos i sortint més forts. Potser la clau per aguantar tants anys junts és la nostra capacitat d’adaptar-nos, d’escoltar-nos i de saber quan fer un pas enrere i quan continuar endavant.

La seva vida ha girat sempre entorn el món de l’espectacle. Com va arribar a formar part del món cultural barceloní?
Uns mesos després d’arribar a Barcelona vaig sentir la necessitat de conèixer la ciutat, especialment la seva vida nocturna, que era molt vibrant en aquell moment. Una nit vaig decidir explorar la vida cultural que amagava cada racó de Barcelona. La meva aventura va començar al Raval. Recordo que vaig sortir de casa a les nou del vespre i vaig arribar a les cinc de la matinada. Gràcies a aquell dia vaig descobrir llocs i persones que sempre recordaré. Aquelles sortides nocturnes em van permetre veure que Barcelona tenia molt a oferir i que jo podia formar part d’aquesta vida.

La seva trajectòria no només és reconeguda per formar part del món cultural, també per ser una gran defensora dels drets humans i lluita contra la xenofòbia.
Sempre recordo el poema Píntame angelitos negros d’Andrés Eloy Blanco. Ell, a través de les seves lletres, va fer una reflexió revolucionària, qüestionant per què no hi havia representacions de negres en les imatges dels àngels. És un poema ple de rebel·lia, de justícia, i de la pregunta senzilla, però potent: si a la Terra hi ha negres, per què no al cel?

Respecte al racisme, va mencionar en una de les seves entrevistes una experiència incòmoda que va patir en un establiment del barri. Com el va afectar aquesta vivència?
És una d’aquelles experiències que, al principi, no volia donar-li massa importància, però que em va deixar una marca. Estava en una cafeteria del barri on hi havia bastant gent i vaig demanar un cafè, però em van dir que no en tenien. Després vaig demanar un vi blanc i de nou em van dir que no n’hi havia. Va ser estrany perquè vaig veure que a altres persones els servien sense cap problema. La meva reacció va ser no fer escàndol, no volia fer una muntanya d’allò que vaig sentir que podia ser només una mala coincidència, però quan ho vaig comentar amb algunes persones, em van dir que això havia estat un acte de racisme. Em va quedar aquella sensació d’impotència i també de sorpresa. El fet que passin aquestes coses, moltes vegades de manera tan subtil, és un reflex de com encara hi ha actituds racistes que no sempre es veuen a simple vista, però que estan allà, latents.

Serà la pregonera del Carnestoltes 2025 del barri. Com se sent?
Em fa molta il·lusió, però també sento una mica de nervis, perquè vull que tothom estigui orgullós de mi. Vull transmetre tot el que he viscut i après del barri i el món cultural. Vull que sigui una festa de records, connexions i de tot el que he compartit amb la meva comunitat que he format en aquest barri.

A més de ser la pregonera, té una gran missió
Sí! Sempre he volgut fer alguna cosa pel barri. Ara ho tinc clar. M’agradaria reunir les persones que formaven part del carnestoltes ‘Fem Girar El Molino. La meva filla va formar part d’aquell carnestoltes i, per descomptat, recordo perfectament que cada setmana em tocava pagar la part del vestit, que en aquell moment era una petita fortuna, i sempre dic que ara ho estic rendibilitzant. Però, tot i el cost, estava tan orgullosa de veure-la formar part de la comparsa que valia totalment la pena. Tots desfilaven pel Paral·lel, amb aquelles comparses espectaculars formades per nois i noies de les mateixes edats. M’encantaria aconseguir reunir, si no als protagonistes, almenys alguns familiars que tinguin el vestit i que se’l posin per acompanyar-me aquell dia del pregó.

Entrevistes

Pepi Domínguez: “La natalitat ha baixat, però no al Poble-sec”

La Pepi Domínguez (Barcelona, 1959) acaba de jubilar-se després de treballar durant 52 anys. La seva trajectòria professional de 18 anys com a llevadora al CAP de les Hortes del Poble-sec ha estat marcada per la seva vocació i dedicació. L’estima que li té el veïnat és el resultat de la seva implicació a l’hora de compartir els moments més íntims i emocionants de les famílies, com ara l’assistència de parts a les llars.

Publicat

on

Per què va decidir formar-se com a llevadora?
Tot va començar quan vaig decidir tenir criatures i parir-les a casa. L’experiència va ser molt bona. Al segon part, la dona que em va ajudar em va plantejar fer-me llevadora. No vaig dubtar perquè volia que les dones poguessin tenir un part com el meu.

Com ha gestionat formar part d’un procés tan important per a les famílies?
Quan vaig començar a assistir parts a casa, em van educar molt sobre els riscos. Tenia una amiga que sempre patia quan hi havia un part, perquè repassava mentalment totes les coses que podien passar. Realment, mai no passava res dolent, però ella ho vivia amb molta angoixa. A mi em passava una cosa similar. Un dia vaig assistir un part en una masia on vivia una família formada per molts membres. Tothom estava feliç. La gent era molt agradable i el lloc també. Hi havia un molí, se sentien els ocells… Aquell dia vaig canviar d’opinió i, a partir de llavors, vaig començar a gaudir sempre dels parts.

Ha estat testimoni de moltes històries.
Sí, i tant! Algunes, però, no han estat fàcils. Recordo amb molta tristesa una noia del barri menor d’edat que es va quedar embarassada i la van obligar a donar el fill en adopció. Va ser molt dur. He estat present en contextos culturals que no sabia si la dona embarassada seria retornada al seu país per ser assassinada. Cada cop que passava una ambulància patia per aquella noia, perquè pensava que potser l’haurien matat.

Hi ha països i cultures que fomenten els embarassos de noies menors d’edat.
El cos d’una dona no està preparat per a un embaràs a una edat tan baixa. Hi ha històries molt dures, com quan els prenen la criatura i l’entreguen a un familiar. Això no es coneix gaire, però passa en el nostre entorn. I sí, això passa a Espanya perquè aquí també hi ha esclavitud.

Vostè ha estat testimoni de fets com els que explica?
Moltes dones, quan els he preguntat sobre els mètodes anticonceptius, m’han dit que els decideix el marit. I elles? On queda la voluntat d’elles? Hi ha països que socialment no accepten els mètodes anticonceptius, i els hi és indiferent si la dona està en perill de mort. Això ho he presenciat. També he vist casos en què tenen molts fills però no tenen recursos per tirar endavant.

Hi ha gent que no pot pagar ni el lloguer del pis.
Durant la pandèmia, hi havia famílies vivint en una sola habitació. Aquest fet no permet al nadó desenvolupar-se plenament. Però qui pot permetre’s tenir un pis al Poble-sec amb aquests preus?

Creu que per aquest motiu ha baixat la natalitat?
La natalitat ha baixat a Catalunya, però no al Poble-sec. El Poble-sec és molt fèrtil. Algunes vegades he pensat que la gent podria creure que no explico a les veïnes i als veïns com funcionen els mètodes anticonceptius. És un barri amb una població jove, immigrant, i que, per raons socials, moltes vegades no opta per utilitzar-los. Pel que fa a la ciutadania europea, sí que potser la natalitat ha disminuït.

Potser, si es fomenta l’educació sexual, el paradigma canvia.
Les persones sovint pensen que la sexualitat és fal·locèntrica, que tot gira al voltant del coit. Però la sexualitat és molt més que això. Per exemple, un nadó al ventre de la mare té ereccions i es mama el dit; això també és sexualitat… Mai és massa d’hora per educar.

Quina és la seva opinió respecte la lactància?
Les dones som mamíferes. Òbviament, la dona ha d’escollir. Respecto qualsevol decisió: tant si una mare escull alimentar amb llet artificial com amb llet materna. No obstant això, torno a repetir que és pura fisiologia. Donar llet ha de ser un plaer. La sexualitat pot ser dolorosa si et forcen, igual que donar llet. Si no t’agrada, es pot convertir en una violació cada tres hores.
També és important el suport entre les dones i els homes. La societat capitalista ha fet creure que tenir nadons és una esclavitud. Mentida. L’autèntica obligació que tenim és anar a la feina cada dia.

Continua llegint

Entrevistes

Joseán Moreno: “Cap actor se separa completament del seu personatge”

Joseán Moreno (Badajoz, 1977) és un actor, cantant, presentador de televisió i locutor de ràdio i publicitat espanyol. Al llarg de la seva carrera, ha destacat per la seva gran versatilitat i capacitat d’adaptació a diverses disciplines artístiques. Una de les seves interpretacions més destacades és la de Barber a la producció de ‘El Médico’, que actualment es pot veure al Teatre Apolo fins al mes de gener.

Publicat

on

Sempre ens agrada recordar els inicis de qualsevol artista. Com vas començar la teva trajectòria professional?
El primer que vaig fer en un escenari va ser fer el “gamberro” amb un grup punk que tenia. Tanmateix, el més semblant al món artístic va ser quan vaig començar a la ràdio quan tenia 13 anys. Era molt jove. Sempre m’ha tocat, per elecció o adjudicació, endinsar-me en el món de la cultura. Vaig treballar en diferents mitjans de comunicació fins que un dia es va acabar la meva feina. Poc temps després, vaig veure l’oportunitat de fer càsting. Confiava en mi, perquè sempre he cantat, i, de tota la vida, he estat molt teatral. En qüestió de 15 minuts la meva vida va canviar completament. A partir d’aquell moment, vaig formar part de Grease, el musical. Des de llavors, no he parat.

Ets molt extravertit i poc tímid, suposo que per això també vas escollir ser periodista…
Si una persona és tímida, se’n descuida quan s’adona que li paguen. Les nostres inseguretats ens porten a cometre errors, i no passa absolutament res, perquè equivocar-se és humà. Crec que no hem de tenir por de fer-la grossa. Avui dia, per exemple, el que més es veu a les xarxes és gent que s’equivoca. Hem de ser naturals i acceptar la bellesa de la naturalitat.

Precisament sempre aportes molta naturalitat als teus personatges…
Jo soc una persona molt corpulenta físicament. Fa molts anys que pujo als escenaris, però mai m’he hagut de fer un petó amb ningú. Sempre em toca ser el tutor, el rei, el dolent… No em molesta que m’hagin assignat aquests papers. Accepto els meus punts forts i no considero que la resta siguin punts febles. No soc conformista, soc realista. La meva feina és un èxit perquè hi treballo cada dia, i sé que molta gent desitjaria poder fer el que faig. Em considero afortunat.

Consideres que has arribat al cim de la teva vida professional?
Mai em faig aquesta pregunta perquè la finestra de l’oportunitat sempre està oberta fins al dia que mors. He comprovat que molts companys han arribat al més alt i no ho han valorat gens ni mica. Què significa, realment, estar al cim? No ho sé, però si tens el coratge de reconèixer el que és bo quan arriba, això sí que és el cim i l’autèntic èxit.

Parles amb molta passió…
Quan vaig acabar a la televisió, em van començar a trucar de totes les cadenes. Tot el que m’oferien estava relacionat amb el món del cor. Precisament en aquella època es feia molt de mal a moltes persones a causa de l’assetjament i el linxament mediàtic. Jo m’hi vaig negar rotundament. Hauria tingut feina, sí, però, aquest món m’hauria aportat felicitat? Crec sincerament que no.

La feina que tens ara mateix exigeix molta dedicació. Amb ‘El Médico’ fas vuit actuacions setmanals.
Quan et compromets amb un projecte, has de fer front a tot. Durant una etapa de la meva vida en què no m’agradava el que feia, deixava la nòmina sobre la tauleta de nit. Al matí, quan em repetia que no volia anar a treballar, mirava el sou, i això m’impulsava a aixecar-me i fer-ho. Ara mateix, però, el millor moment del meu dia és quan visc tota l’aventura de Barber. La meva recompensa arriba quan el públic em regala alguna cosa: alguns riuen, altres ploren… hi ha de tot. Em sento molt afortunat. Per tot això, em preparo moltíssim.

I Barber, forma part teva?
Sí, per descomptat. Cap actor se separa completament del seu personatge. Una part, encara que sigui petita, et segueix a casa. Barber m’ha influït molt perquè em requereix un extra d’energia.

T’autoexigeixes molt?
Moltíssim. Si un dia noto que una nota em surt desafinada, començo a qüestionar-m’ho tot. Tinc mil tècniques de cant que em repeteixo cada vegada que noto que “alguna cosa” se m’escapa.

A l’obra ‘El Médico’ es parla molt de la mort. Et fa por morir?
Si fos un altre tipus de persona, potser em sorprendria més. Jo soc de viure el dia a dia. Crec que hem de fer allò que ens apassiona. Atenció, no et dic que ens llencem cada dia en paracaigudes, però hem de donar-nos el plaer de gaudir de les coses que ens agraden.

Continua llegint

Entrevistes

Vicenç Martínez: “El futbol s’ha convertit en un negoci, ha perdut essència”

Vicenç Martínez Soler (Barcelona, 1947) va ser un dels fundadors de l’actual Club Esportiu APA Poble-sec, nom oficial adoptat des de 1995. La història del club es remunta a 1989, quan els veïns i diverses escoles del barri van contribuir a la creació d’un campionat escolar, donant vida a l’APA Poble-sec Sant Antoni. Ara, anys després, l’APA compta amb el primer equip amateur competint a Segona Catalana.

Publicat

on

Vostè, juntament amb el Joan Torres, és un dels fundadors d’aquesta entitat. Com valora la gestió actual del club?
Estic orgullós que l’APA continuï endavant, tot i que ja no en formi part. En aquests moments, la seva orientació no coincideix amb el meu estil. Quan vam fundar l’entitat, ho vam fer amb una arrel identitària basada en una filosofia social i esportiva, en la qual la integració i la convivència eren pilars fonamentals. L’APA Poble Sec ha seguit el seu camí, i m’alegra que hagi prosperat, però ara té un enfocament més elitista. Han incorporat jugadors de fora i han adoptat una altra mentalitat, seguint un estil diferent.

Quan va sentir que ja no volia continuar formant part d’aquest projecte?
L’any 2019 hi va haver rebombori amb el darrer president que teníem, qui havia estat secretari, i es va presentar una nova junta formada per familiars de jugadors de l’entitat. Jo vaig decidir marxar perquè, en principi, hi tenia certes diferències. El president em va demanar que continués amb ells, però vaig considerar que el millor era apartar-me.

Actualment preocupa la infraestructura del camp. Creu que aviat hi haurà millores?
S’hauria de millorar tot molt. Vam jugar molts anys sobre terra abans d’aconseguir la gespa, però la qualitat de l’obra no va ser la que esperàvem. Realment, tot hauria de ser diferent. Queden moltes coses per fer.

Tot i no seguir al peu del canó, parla amb molt sentiment sobre l’APA.
Per descomptat! Jo he perdonat i oblidat certes coses. Actualment, no és el club que vam fundar, però sí el que vam crear.

Creu que van en direcció correcta?
Ara busquen créixer amb més qualitat, entre cometes. La nostra filosofia sempre ha estat clara: si puges, perfecte, i si no, tampoc passa res. El més important per a nosaltres sempre ha estat lluitar per la integració, perquè el jovent no estigui al carrer i faci esport, a més integrar-se amb les diferents cultures.

Vostè no vol que els nens juguin al carrer, però tots els clubs exigeixen una quota.
Malauradament l’esport no està prou protegit. Em sembla molt malament, però durant la meva etapa com a president, els nens també havien de pagar; no hi havia altra opció. Sempre buscàvem recursos per mantenir les quotes tan baixes com fos possible, i donàvem suport a tothom que ens demanava ajuda. Els nens no haurien de pagar per practicar esport, però és gairebé impossible evitar-ho.

El que sí que s’ha començat a catapultar és el futbol femení. Què li sembla?
És un fet meravellós. Durant la meva època ja vam tenir un equip femení amateur. No el vam poder mantenir perquè moltes d’elles no sentien el futbol com una part essencial de les seves vides.

En aquella època potser no sentien el futbol part seva a causa del masclisme.
Sí, segurament aquest va ser un dels motius. Nosaltres vam tenir una jugadora internacional amb la selecció espanyola, la Laura Gutiérrez. Era una futbolista destacada que va jugar amb nosaltres en un equip mixt fins a la categoria infantil. Com que era l’única noia de l’equip, tenia un vestuari exclusiu per a ella. Després va jugar al Barça i, més endavant, va fitxar pel Llevant.

Acaba d’anomenar dos grans clubs. Considera que els jugadors, ja des de petits, senten una gran pressió? Molts quan comencen volen arribar a ser jugadors professionals.
No, no ho crec. Els nens que juguen a futbol ho fan per gaudir, tot i que aquells que destaquen i criden l’atenció sovint senten molta pressió. Això és part d’aquest esport. Hi ha nens a qui no els importa gaire ser els millors, mentre que altres tenen sempre l’interès de millorar i progressar cap a altres clubs, com és natural.

I vostè, on jugaria?
Jo soc del Barça, a mort. Vaig jugar a futbol durant molts anys, però vaig patir una lesió i, poc després, vaig passar a tenir parella, cosa que va fer que el futbol quedés en un segon pla. Tot i això, sempre he estimat aquest esport.

Aquesta estima el porta a veure de forma ètica els salaris dels jugadors professionals? Alguns d’ells cobren milions d’euros.
No, en absolut. El futbol s’ha convertit en un negoci i ha perdut part de la seva essència. La gestió que s’aplica a nivell professional ha arribat també al futbol base. Ara ningú actua per pura passió; el que es busca són recompenses econòmiques. Abans, un monitor o entrenador ho feia per amor a l’esport, sense esperar cap compensació econòmica. Ara, això ha canviat.

Si li donen a escollir entre el futbol professional o el base?
És fàcil contestar això. Hi havia dissabtes en què preferia veure jugar els petits que assistir als partits del Barça. Els meus petits sempre seran els meus petits. El futbol base representa esperit, convivència i salut.

I entre aquests petits va ser testimoni d’algun “Lamine Yamal”?
Hi havia un noi equatorià que era impressionant. Nosaltres li vam cobrir la fitxa perquè no podia fer-ho econòmicament, però això no importava, ja que ell hi posava molta passió i ho feia de meravella. •

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024