Anys abans, el bar El Racó del Pelat, del carrer de Piquer, 12 i regentat per Joan Manuel Garcia, es va convertir en el punt de trobada d’una bona colla d’afeccionats al futbol del FC Barcelona.

Per aquelles dates, el president de la comissió de la Festa Major de Mata-Piquer era Ramon Borràs, persona arrelada al barri en tercera generació i gran barcelonista de sempre. L’any 2009, Borràs i una dotzena d’aquestes persones que acostumaven a trobar-se al bar, van decidir constituir oficialment la Penya Blaugrana Les Tres Xemeneies. Ja el 13 de novembre era un fet oficial: el FC Barcelona els va enviar una carta de reconeixement de la nova Penya i van passar a formar part de la Federació de Penyes Blaugrana de Barcelona – Oest (la qual els coordina amb les altres penyes). Això sí, la festa de presentació al barri no se celebraria fins al maig de 2010.

Amb el temps, el bar va passar-se a dir El Racó del Guillen, però va mantenir la seu social de la Penya. Més enllà de seguir els partits des del local, en determinades ocasions fins i tot van aconseguir instal·lar pantalles i cadires a la cruïlla de Mata amb Piquer, per veure i animar l’equip durant els partits més importants. Des d’aleshores també van començar a celebrar dinars de germanor, amb visites culturals i gastronòmiques per diverses comarques de Catalunya. Activitats que no només es van quedar a les sobretaules, perquè des de la penya cada any també van començar a promocionar activitats de suport a La Marató de TV3, el Banc dels Aliments, Bona Voluntat en Acció o Sant Joan de Déu, entre d’altres.

Entre les jornades més emotives de la penya, destaca el 16 de juliol de 2016, dia en què es va fer un homenatge a l’exjugador del FC Barcelona, Ferran Olivella, qui és natural del Poble-sec i qui durant 13 anys va fer de central del primer equip. Amb la seva presència i la d’alguns familiars, es va col·locar una placa commemorativa al camp de la Satalia, on havia començat la seva trajectòria esportiva amb la UE Poble-sec.

Com a tot arreu, la Covid-19 va afectar tant la celebració dels partits de futbol com també les reunions per veure’ls; de manera que la pandèmia i els temps posteriors van minvar a mínims l’activitat de l’entitat.

Avui dia, Ramon Borràs encara és el president; mentre que de forma paral·lela també tenen dos presidents d’honor: Manuel Rodríguez i Amadeu Roy (dos dels primers fundadors). Des de la temporada 2024-25, es reuneixen al bar Barra Siglo XXI, al primer pis del carrer de Vila i Vilà, 17.

De la constitució oficial de la Penya Blaugrana Les Tres Xemeneies, ara en fa 15 anys. 

Des de feia unes setmanes, es parlava que a la Xina s’havia decretat el confinament de la població, a causa d’un virus respiratori, que afectava molt especialment la franja de les persones més grans.

El fet s’anava estenent, però la majoria dels ciutadans en fèiem un cas prou limitat: “Això només passa en llocs poc preparats”, pensàvem en la nostra ignorància. Anàvem ben errats. El 12 de març de 2020, la Generalitat decreta que les escoles, l’endemà ja no obriran i els infants hauran de romandre a casa. L’endemà és un divendres especial, perquè tothom el dedica a fer més compres de les habituals. El dia 14, el govern central decreta l’estat d’alarma, inicialment fins al 29. La cosa resulta molt més seriosa del que podien preveure els més pessimistes: els ciutadans pràcticament no podem sortir de casa (només en determinades hores i per fer les compres imprescindibles als establiments essencials autoritzats) i s’imposa el teletreball en les activitats que es pot fer. Per sort, la informàtica ens permet comunicar-nos d’alguna manera. Pocs dies després, l’estat d’alarma es prolonga fins a l’11 d’abril; i després, fins al 10 de maig…

A poc a poc, tots anem sabent de casos més o menys propers; fins i tot, la mort de persones, tant anònimes com famoses. Però la presència del virus és patent; i es constata que afecta els grans, però també a gent jove.

El 13 i el 14 d’abril tornen a treballar les empreses no essencials. El diumenge 26 d’abril els nens poden sortir al carrer durant una hora i en un radi d’un quilòmetre de casa seva, després de sis setmanes de confinament. Hi ha normes per a les sortides al carrer a partir de primers de maig: de 6 a 10 hores, esport i caminar; de 10 a 12 hores, més grans de 70; de 12 a 19 hores, nens fins a 14 anys; de 19 a 20, més grans de 70 anys; i de 20 a 23 hores, esport i caminar. Es parla de tornada dels nens a escola al setembre. Alguns bars obren per vendre entrepans, des de la porta.

Tot plegat, un món nou mai no sospitat, només vist en films distòpics; però que ara són ben reals: confinament, escoles tancades, oberts només els serveis essencials, recerca de mascaretes, ús de guants, gel hidroalcohòlic, aplaudiments a les vuit als balcons per al personal sanitari, tancament d’empreses i serveis, gent sense feina, els ERTO, militars parlant de virus per la tele… I tot això en un escenari diari de xifres de gent malalta i defuncions.

Més o menys hem volgut recordar les primeres setmanes del confinament. De la pandèmia de la Covid-19, d’aquell moment singular en la vida dels qui hi érem, ara fa cinc anys.•

El camí de la parròquia de Sant Pere Claver per aconseguir un temple propi va ser llarg i complex. La divisió parroquial del bisbat de Barcelona de 1945 establia quatre parròquies al Poble-sec, dues d’existents, Lourdes i Santa Madrona, i dues de noves: Sant Salvador d’Horta i Sant Pere Claver. D’aquesta manera, les barriades de barraques de la muntanya s’inclourien en la nova distribució. D’una banda, Sant Salvador d’Horta es faria càrrec de les barraques dels Tres Pins, Maricel i del mateix Poble-sec i, per l’altra, Sant Pere Claver tindria cura dels assentaments de la carretera, els passatges de Montjuïc i de la Vinyeta. Aquest fet determinaria les primeres dècades d’ambdues parròquies.

L’any 1948 el bisbat va atribuir la rectoria a la Companyia de Jesús. Més concretament, en la persona del pare Lluís Artigues. El religiós no va trigar a copsar la realitat social del territori i va decidir deixar en segon pla la tasca religiosa per tal de prioritzar la social. Mitjançant l’apostolat, va començar a apropar-se a la població poder entendre’n les necessitats bàsiques i els problemes inherents.

A partir d’aquí la parròquia va passar a acollir berenars, reunions amb infants, adolescents, mares… i es va començar a treballar per solucionar dues deficiències bàsiques: la sanitat i l’escolarització. Per aquest motiu, es va crear un dispensari i es va posar en marxa l’escola i alguns tallers.

Tan bon punt va començar a funcionar la nova parròquia, a la cantonada entre els carrers de Vila i Vilà amb Puig i Xoriguer, es va decidir aprofitar l’edifici d’una efímera escola religiosa que havia funcionat a principis de segle. Aquest espai havia estat cedit el 1915 per la família d’Adelaida Carrera al bisbat; però havien passat més de 25 anys i una guerra i l’edifici estava en condicions molt precàries.

Mentre que el dispensari evolucionaria en l’hospital, l’escola no va deixar de créixer. Una conjuntura en què les misses parroquials passarien a celebrar-se en una sala polivalent que serviria també per moltes altres tasques. Una multitud d’usos d’un mateix espai que fins i tot acabaria per generar conflictes. Per aquesta raó i finalment el març de 1965 es va decidir dedicar un espai exclusiu als oficis parroquials. Tot això, sempre en un solar que el bisbat havia cedit a la Companyia de Jesús.

En aquest context cal tenir en compte que tot just un any abans es va crear una cooperativa d’habitatges que edificaria fins a quatre blocs: al passeig de Montjuïc, a Vila i Vilà, a Lafont i a Palaudàries, 21. Precisament, en els baixos d’aquest darrer, el 17 de febrer de 1985, la parròquia ubicaria el seu propi temple, separat de la resta d’institucions nascudes sota la seva jurisdicció eclesiàstica.

Si bé de la inauguració de la primera església de Sant Pere Claver, ara fa 60 anys; de la seu actual, ara en fa 40.