L’1 de maig de 1886 es produeix a Chicago un important moviment de protesta dels treballadors per exigir millors condicions laborals i la jornada de vuit hores. Als aldarulls hi ha sis morts i molts ferits; es produeixen nombroses detencions i a l’any següent se sentencien sis execucions: els Màrtirs de Chicago.

Això provoca que el moviment obrer europeu, que durant tot el segle XIX va teixir vincles, vulgui celebrar l’1 de maig com a Dia Internacional del Treball: una data per reivindicar la millora de les condicions laborals.

A Catalunya, la industrialització iniciada a finals del s. XVIII s’eixampla en potencial i recursos; no només a Barcelona, sinó que també en altres ciutats com Terrassa, Mataró, Sabadell… Però aquestes noves manufactures s’estableixen amb els mateixos criteris feudals fins llavors imperants; i això fa que les lluites obreres generin un dur enfrontament entre els qui volen mantenir un estatus i la classe treballadora que vol reivindicar uns drets per a la majoria i acabar amb les dures condicions de treball. Amb una fase d’esplendor econòmic recent, la denominada febre d’or, i la celebració de l’Exposició Internacional de 1888, Barcelona entra en un moment d’esclat dins del moviment social europeu. La reivindicació principal d’aquells anys és la jornada laboral de vuit hores; que de fet encara no arriba a assolir-se fins a 1919, amb la vaga de la Canadenca.

De tornada al maig de 1890, els mesos previs es produeixen un important seguit de vagues originades en una fàbrica manresana. El context és favorable per lligar aquella reivindicació amb el moviment associatiu mundial i la reivindicació de les vuit hores de jornada. Després de moltes negociacions, el governador autoritza celebrar una manifestació, que va des del teatre Tívoli per la Rambla fins al monument de Colom, amb el lema: Manifestació universal obrera del Primer de Maig. Segons les fonts, s’hi reuneixen entre vint mil i cinquanta mil persones. Les manifestacions s’allarguen en dies posteriors, fins que hi intervé la força pública. Els resultats immediats no són gaire evidents; però aquell primer 1 de Maig suposa una presa de consciència que els conflictes de tots s’han de resoldre entre tots. L’efecte multiplicador té una incidència important a tota Europa.

Com a nota curiosa cal explicar que la majoria de les reunions i concentracions, previs i posteriors en aquell 1 de maig, es fan en una zona llavors poc poblada ni coneguda: el Camp de les Carolines, situat a la part de l’actual Paral·lel que (de Viladomat a Rocafort, fins a la Ronda). De fet, va ser la darrera zona urbanitzada de la nova avinguda, un cop oberta oficialment el 1894.         

De la primera manifestació a Barcelona, amb motiu del Primer de maig, ara en fa 135 anys.

La Font Màgica és obra de Carles Buïgas i de tècnics de la companyia Westinghouse. Tenia brolladors d’aigua des de la Font Màgica fins al Palau Nacional.

Tota la instal·lació va ser ideada, planejada, dirigida i construïda a Espanya. El 85 % de la despesa d’execució del projecte va ser nacional. Només es va comprar fora el material que aquí no es construïa, la qual cosa no va desvirtuar el seu caràcter estatal.

En la instal·lació d’aigua hi jugaven 15 metres cúbics per segon. Diàriament en consumia 225.000 m3, més del doble del consum total d’aigua que feia Barcelona l’any 1929.

La instal·lació de llum consumia 30.000 kw diaris, i desenvolupava 7.000 kilowatts de potència. L’impuls corria a càrrec de 300 motors elèctrics que movien 1.822 cavalls de força per a les cascades, 1.511 per al gran brollador i 560 per la a plaça de l’Univers, sense comptar les instal·lacions secundàries.

El gran brollador absorbia 2.400.000 bugies de potència lumínica, les cascades 560.000 i la plaça de l’Univers 1.000.000.

Hi havia escampats per l’Exposició un centenar de brolladors i més de 600 obeliscos lluminosos de cristall en trenta models diferents. El brollador central del sortidor desenvolupava una pressió capaç d’aixecar 3.500 kg. 

La conseqüència final era que el joc de llum i aigua de l’Exposició gastava de sis a set mil pessetes per hora. Tota la instal·lació es dirigia des d’una de les dues torres d’entrada a l’Exposició, i el gran brollador, quan adquiria personalitat pròpia, era dirigit des d’una central instal·lada a la Pèrgola. 

Josep Guzmán, CERHISEC

Anys abans, el bar El Racó del Pelat, del carrer de Piquer, 12 i regentat per Joan Manuel Garcia, es va convertir en el punt de trobada d’una bona colla d’afeccionats al futbol del FC Barcelona.

Per aquelles dates, el president de la comissió de la Festa Major de Mata-Piquer era Ramon Borràs, persona arrelada al barri en tercera generació i gran barcelonista de sempre. L’any 2009, Borràs i una dotzena d’aquestes persones que acostumaven a trobar-se al bar, van decidir constituir oficialment la Penya Blaugrana Les Tres Xemeneies. Ja el 13 de novembre era un fet oficial: el FC Barcelona els va enviar una carta de reconeixement de la nova Penya i van passar a formar part de la Federació de Penyes Blaugrana de Barcelona – Oest (la qual els coordina amb les altres penyes). Això sí, la festa de presentació al barri no se celebraria fins al maig de 2010.

Amb el temps, el bar va passar-se a dir El Racó del Guillen, però va mantenir la seu social de la Penya. Més enllà de seguir els partits des del local, en determinades ocasions fins i tot van aconseguir instal·lar pantalles i cadires a la cruïlla de Mata amb Piquer, per veure i animar l’equip durant els partits més importants. Des d’aleshores també van començar a celebrar dinars de germanor, amb visites culturals i gastronòmiques per diverses comarques de Catalunya. Activitats que no només es van quedar a les sobretaules, perquè des de la penya cada any també van començar a promocionar activitats de suport a La Marató de TV3, el Banc dels Aliments, Bona Voluntat en Acció o Sant Joan de Déu, entre d’altres.

Entre les jornades més emotives de la penya, destaca el 16 de juliol de 2016, dia en què es va fer un homenatge a l’exjugador del FC Barcelona, Ferran Olivella, qui és natural del Poble-sec i qui durant 13 anys va fer de central del primer equip. Amb la seva presència i la d’alguns familiars, es va col·locar una placa commemorativa al camp de la Satalia, on havia començat la seva trajectòria esportiva amb la UE Poble-sec.

Com a tot arreu, la Covid-19 va afectar tant la celebració dels partits de futbol com també les reunions per veure’ls; de manera que la pandèmia i els temps posteriors van minvar a mínims l’activitat de l’entitat.

Avui dia, Ramon Borràs encara és el president; mentre que de forma paral·lela també tenen dos presidents d’honor: Manuel Rodríguez i Amadeu Roy (dos dels primers fundadors). Des de la temporada 2024-25, es reuneixen al bar Barra Siglo XXI, al primer pis del carrer de Vila i Vilà, 17.

De la constitució oficial de la Penya Blaugrana Les Tres Xemeneies, ara en fa 15 anys.