Joan Miró i Ferrà (1893-1983) neix al passatge del Crèdit, proper al carrer de Ferran. Tota la seva vida gira entre la seva ciutat, Barcelona; la de la seva dona Pilar Juncosa, Palma de Mallorca; i París, com a centre de creació artística mundial de la primera meitat del segle XX.

 Barcelona és el lloc de generació de la seva empenta artística personal, en els més diversos àmbits: pintor, escenògraf, dissenyador, escultor, ceramista, gravador…

Sempre en contacte amb tots els creadors del moment, el 1920 viatja a París, en una ciutat d’entreguerres on els moviments d’avantguarda viuen el conflicte de l’art figuratiu amb l’art emergent surrealista i les primeres abstraccions. El punt referencial parisenc roman en la seva difusió pel món; però cap als anys cinquanta el pol d’atracció de Nova York també esdevé important en la seva carrera creativa.

El tercer lloc, Mallorca, és especialment important després de la guerra civil, quan s’hi refugia mig d’amagat, el marit de la Pilar, pel fet d’haver-se significat activament antifranquista des de l’esclat del conflicte. Cap als anys cinquanta hi adquireix una finca, i el seu amic i arquitecte racionalista, Josep Lluís Sert, li fa el nou estudi. Anys després, a Son Boter, hi fa un segon estudi, on treballa fins a la seva mort. Aquí, el 1992 Moneo edifica la Fundació Miró de Mallorca.

Veiem així que l’artista viu diverses fases d’uns canvis creatius mundials, que es reflecteixen en l’evolució de les seves obres de tot ordre. No cal dir que a la Barcelona franquista dels anys quaranta fins als setanta, totes les inquietuds creatives que passen al món queden ocultes a la vida quotidiana dels catalans del moment. Per això, el maig de 1971, un grup de persones interessades a donar a conèixer l’obra de Miró, però també tots els moviments creatius generats aquell segle, constitueixen la Fundació Joan Miró, Centre d’Estudis d’Art Contemporani.

Un cop l’Ajuntament barceloní en determina la ubicació, l’actual del passeig de Miramar, entre la plaça del Manelic i els jardins de Laribal; l’edifici de la seu, el dissenya Josep Lluís Sert i s’inaugura el 10 de juny de 1975. Posteriorment, el 1988, l’edifici fa una ampliació, a càrrec de Jaume Freixa, deixeble de Sert.

En aquests cinquanta anys, la Fundació ha complert la fita proposada pels amics de Joan Miró que la van crear, perquè un gran nombre de creadors de diversos àmbits s’han pogut conèixer i estudiar, a partir de les exposicions i activitats dutes a terme: Matisse, Picasso, Joaquim Gomis, Lee Miller, Ito Shinsui, Duchamp, Brossa, el GATCPAC, Alfons Borrell, Pollock, Sean Scully, Carles Santos, Chillida, Peter Greeaway, Fernand Léger, Rothko, Català Roca, Paul Klee, André Ricard, Le Corbusier, Magritte…

A les acaballes del franquisme sorgia una entitat per redreçar quaranta anys de desconeixement de la creativitat artística universal, a la nostra ciutat. De l’obertura de la Fundació Joan Miró, ara fa 50 anys. •

Fins aleshores, les exposicions es podien fer de dues maneres: per temàtica o per països (també anomenades per banderes). En el cas de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 va ser una combinació de totes dues. Bàsicament, va ser una exposició temàtica, però alguns països van construir el seu propi pavelló institucional.

La participació estrangera va ser pràcticament europea, perquè a causa de la coincidència amb l’Exposició Iberoamericana de Sevilla, també celebrada el 1929, el Govern espanyol de Primo de Rivera va obligar tots els països iberoamericans a anar a Sevilla en lloc de Barcelona; només dos països, Portugal i els Estats Units, van estar presents a Barcelona com a Cambra de Comerç i no com país.

Alemanya, Itàlia, Dinamarca, Suècia, Hongria, Bèlgica, Romania, Sèrbia–Croàcia-Eslovènia, França i Noruega van construir pavellons oficials, que no tenien fonaments i que s’havien d’enderrocar un cop finalitzada l’Exposició. Ocupaven una superfície d’uns 15.000 m², majoritàriament instal·lats a l’anomenada avinguda Internacional (foto). Al mateix temps, aquests països també exposaven en cada un dels espais i pavellons temàtics de l’Exposició, on també estaven representats Àustria, Txecoslovàquia, Finlàndia i Suïssa.

També hi van tenir representació comercial Holanda, el Regne Unit i el Japó, juntament amb els citats EUA i Portugal.

Les representacions estrangeres ocupaven un espai de 70.000 m² de l’Exposició escampats per tot el recinte i en pavellons de la muntanya de Montjuïc. Alemanya era la que ocupava més espai, amb un total de 17.562 m², tot i que fou França la que va aportar més expositors a l’esdeveniment, amb 1.801 dels gairebé 4.000 expositors. •

Josep Guzmán (CERHISEC)

L’1 de maig de 1886 es produeix a Chicago un important moviment de protesta dels treballadors per exigir millors condicions laborals i la jornada de vuit hores. Als aldarulls hi ha sis morts i molts ferits; es produeixen nombroses detencions i a l’any següent se sentencien sis execucions: els Màrtirs de Chicago.

Això provoca que el moviment obrer europeu, que durant tot el segle XIX va teixir vincles, vulgui celebrar l’1 de maig com a Dia Internacional del Treball: una data per reivindicar la millora de les condicions laborals.

A Catalunya, la industrialització iniciada a finals del s. XVIII s’eixampla en potencial i recursos; no només a Barcelona, sinó que també en altres ciutats com Terrassa, Mataró, Sabadell… Però aquestes noves manufactures s’estableixen amb els mateixos criteris feudals fins llavors imperants; i això fa que les lluites obreres generin un dur enfrontament entre els qui volen mantenir un estatus i la classe treballadora que vol reivindicar uns drets per a la majoria i acabar amb les dures condicions de treball. Amb una fase d’esplendor econòmic recent, la denominada febre d’or, i la celebració de l’Exposició Internacional de 1888, Barcelona entra en un moment d’esclat dins del moviment social europeu. La reivindicació principal d’aquells anys és la jornada laboral de vuit hores; que de fet encara no arriba a assolir-se fins a 1919, amb la vaga de la Canadenca.

De tornada al maig de 1890, els mesos previs es produeixen un important seguit de vagues originades en una fàbrica manresana. El context és favorable per lligar aquella reivindicació amb el moviment associatiu mundial i la reivindicació de les vuit hores de jornada. Després de moltes negociacions, el governador autoritza celebrar una manifestació, que va des del teatre Tívoli per la Rambla fins al monument de Colom, amb el lema: Manifestació universal obrera del Primer de Maig. Segons les fonts, s’hi reuneixen entre vint mil i cinquanta mil persones. Les manifestacions s’allarguen en dies posteriors, fins que hi intervé la força pública. Els resultats immediats no són gaire evidents; però aquell primer 1 de Maig suposa una presa de consciència que els conflictes de tots s’han de resoldre entre tots. L’efecte multiplicador té una incidència important a tota Europa.

Com a nota curiosa cal explicar que la majoria de les reunions i concentracions, previs i posteriors en aquell 1 de maig, es fan en una zona llavors poc poblada ni coneguda: el Camp de les Carolines, situat a la part de l’actual Paral·lel que (de Viladomat a Rocafort, fins a la Ronda). De fet, va ser la darrera zona urbanitzada de la nova avinguda, un cop oberta oficialment el 1894.         

De la primera manifestació a Barcelona, amb motiu del Primer de maig, ara en fa 135 anys.